Renfield

D’alguna manera, per a tothom és conegut Renfield, aquell personatge foll que a la novel·la de Dràcula era l’objecte d’investigació del Dr. Seward. Malgrat costi de situar-lo clarament al llarg de l’obra, Renfield va precedir a en Jonathan Harker en el seu viatge a Transilvània, del qual va tornar profundament impressionat i trastocat per la figura del Comte. Tant que el varen haver d’internar...

La particularitat de Renfield era el seu delit per menjar bestioles de tot tipus: aranyes, escarabats, ocellets [una nit per poc no es mor per empassar-se’ls amb plomes i tot...], etc. La qüestió era incorporar vides... Empassar-se una vida aliena, per a Renfield, suposava sumar a la pròpia vida la vida de l’altre, seguint l’esquema simpàtic que tan bé apuntava James George Frazer a La branca daurada.

En el seu moment vaig arribar a pensar que les figures realment reals, en les que devíem cercar identificar-nos, eren les dels diferents personatges de la novel·la tret del Comte i de Van Helsing, que vindrien a ser els dos grans paradigmes existents en una època d’esclat científic en mig d’un món ofegat per la ignorància i la superstició.

Si ens hi parem a pensar, per una banda tenim la figura de Dràcula, el qual representaria el pensament primitiu i màgic: La sang és vida... pren sang i tindràs més vida... i del qual Renfield ve a ser el màxim exponent, un exemple dels seus seguidors.

Per una altra banda, Van Helsing representa el nou ordre cognitiu i científic. Com a nou ordre és un bon coneixedor del vell, de les seves fortaleses i febleses. La seva missió és eliminar-lo i substituir-lo per la raó, pel pensament científic... empíric i pragmàtic. De la mateixa manera que Van Helsing i els seus acòlits persegueixen al monstre, Renfield és tancat i anorreat al frenopàtic. La pèrdua de la raó crea aquest tipus de monstres i s’han de reprimir...

Al cap i a la fi, això no deixa de ser una reflexió juvenil, potser una mica simple... però avui m’ha vingut al cap i no he pogut deixar de sentir un punt de nostàlgia, un fons de tristesa... com si cada guany de coneixement anés lligat irremissiblement a una terrible pèrdua...

Barcelona...

Crec que la primera referència literària [vull dir seriosa] a un vampir la vaig trobar a la magnífica antologia de contes de terror d’en Rafael Llopis. Es tractava del Vampir d'en John William Polidori, corria el desembre del vuitanta-dos i la ciutat era Barcelona.

Durant els següents dos anys, acabant amb els meus estudis universitaris, em vaig recórrer els carrers d’aquesta ciutat mentre m’empassava el vuitanta per cent del que avui és la meva biblioteca de terror. Encara tinc al cap aquell estiu que em vaig quedar al meu atrotinat pis d’estudiants, sense un cèntim, llegint Dràcula i escoltant Beethoven. De nit, passejava Rambla avall cercant, en aquells quioscs que mai tancaven, literatura d’autor a bon preu.

Barcelona, entre moltes altres coses, m’evoca la presència del vampir, d’aquell vampir romàntic que vaig descobrir entre les llambordes lliscoses de Les Rambles, aquells fanals de principis del segle passat i aquells carrerons antics i incerts que transitaven, ara entre edificacions decadents, ara entre la fascinació i estimulació imaginativa del modernisme més exuberant. Caminava inquiet...com si anés seguit de prop per alguna presència de la que tan sols intuïa el seu alè gèlid al clatell...

La vida ordenada d’aquesta ciutat, els pas fugisser de la seva gent, la luxúria prometedora del seu encant de marina, la humitat de la pedra, la seva remota història i el glamour sinistre dels cementiris, han estat l’escenari ideal per recrear el personatge del vampir i desfermar la fascinació que em produeix encara avui en dia.

_____________________________________________________
A la foto: “Petó de la mort” [escultura de J. Barba] al Cementiri Vell de Poble Nou de Barcelona.

2 anys de vampiriadeprofundis

Exactament ahir va fer dos anys que vaig iniciar la meva aventura bloguera amb aquesta pàgina a la qual li tinc un carinyo especial, ja que m’ha retornat a l’estudi de les manifestacions artístiques al voltant d’un dels mites, per a mi, més fascinants.

A més, tot sigui dit, això de tenir un bloc de vampirs, segons i com, et dóna un aura friki que trenca amb la seriositat de l’entorn professional diari. Però el “vampiria” a més ha estat la plataforma a través de la qual he experimentat en un escenari que, ara per ara, és cabdal en el meu desenvolupament diari.

Aquest darrer any, però, l’actualització ha estat feixuga i costosa. Les raons han estat les següents:

> Coincidint amb un canvi important de la meva vida professional, al novembre vaig iniciar un bloc que ha reclamat una atenció extra, essent com és un dels punts de recolzament amb els que compto actualment. Aquest aspecte va fer que em plantegés, fins i tot, acabar amb vampiriadeprofundis, cosa que vaig decidir, finalment, no fer i que no penso fer, si més no immediatament. Aquest punt ha polaritzat les meves lectures i ha estat el més determinant.

> El tema “vampir” tal i com el vull tractar es manifesta de manera molt dosificada, m’explico: Aquest no és un bloc que tracti del vampir en totes les seves manifestacions. Tan sols va del vampir a la literatura, còmic i cinema. Com a molt, pot explorar l’estudi, assaig sobre aquest mite, sempre que sigui fet d’una manera seriosa. Esporàdicament pot jugar amb el concepte però sempre per subratllar, irònicament, el tractament quotidià del fenomen del [no]mort, més present a la nostra vida del que realment ens pensem. Potser hi ha qui pensa que aquest any ha estat especialment prolífic en matèria de vampirs [penseu en Crepúsculo o en True Blood], però no és aquest vampir horterapastel el que atrau la meva atenció. Igual que, en un moment determinat, ho va fer la Rice, aquestes manifestacions ens allunyen més que ens apropen i desvien l’atenció del personatge principal. Una mica com en el seu moment va passar amb en Willie Fox respecte el personatge de Phileas Fogg de Jules Verne.

He decidit continuar un any més amb el vampiriadeprofundis ja que em costa desprendre’m de la calidesa que em suposa [paradoxal no?] i perquè m’obliga a abonar aquesta fantasia que tan útil m’és i que em permet fruir tant... Això sí, mentre faig recerca upírica i sense deixar el tema central, he pensat injectar-li altres materials que cauen a les meves mans, molt interessants i que, d’una manera o altra, trobo que es poden relacionar amb el vampir, encara que sigui amb les sensacions que es desperten.

Gràcies a tots i totes les que heu estat seguint aquestes anotacions!!

Sobre Dampyr i Vampiria…

Darrerament rebo [via e-mail] comentaris en forma de pregunta sobre els meus interessos o la meva manera de ser degut a mantenir un blog com aquest… Amb certa preocupació se’m veu com un friki...

Bé, crec que no puc negar aquest qualificatiu ja que, a més a més de la literatura, cinema o còmic sobre vampirs, també m’agrada Star Trek, Star Wars, El Senyor dels Anells, etc. M’he llegit amb devoció a Michael Ende i, a la meva llibreria hi ha un assortiment suficient de novel·la policíaca, fantàstica i de ciència ficció com per no avorrir-te en el cas que un cataclisme et mantingués tancat a casa durant uns anys...

És a dir, com a freak no tinc remei i, si estiguéssim a l’Edat Mitjana, segurament aniria a parar a la foguera sense cap contemplació.

També noto certa inquietud per si tinc un interès especial per la sang...doncs... crec que no! Vaja! si fes Medicina m’avorriria l’hematologia, m’agrada la carn poc feta però fins un punt i quan em fan una anàlisi de sang giro la cara en sentit contrari al de la punxada per no marejar-me...

Definitivament, crec que no tinc cap interès especial per la sang.

El vampir ha estat un personatge perenne a la literatura per part de la majoria dels grans autors. D’alguna manera sembla que tothom ha sucumbit a la seva fascinació, des de Cervantes a Rubén Darío passant per Augusth Derleth, Guy de Maupassant, etc.
La potència eròtica, sobrenatural i l’estètica del vampir continua omplint la imaginació de milers de persones a l'actualitat i, si no, vegeu els índex d’audiència de pel·lícules com ara Dràcula, Entrevista amb el Vampir o la darrera, Crepuscle, que malgrat ser un dels pitjors exponents del gènere, porta de cap a milions d’adolescents...

En el folklore i la religió de tot el món el vampir ha estat associat a multitud d’esdeveniments. Des de les bruixes fins als cristians [que bevien la sang del Crist] varen ser acusats de vampirisme...

El vampir sempre ha estat de moda, la seva no vida al llindar de la mort. La bestialitat dels seus comportaments combinada amb la capacitat de desfermar les passions més fortes ha convertit aquest personatge en una eina de plaer estètic i excusa per a l’exploració dels instints més baixos de l’ésser humà.

Perquè no havia d’interessar-me doncs aquest tema?

Sempre Eva

Decidit a fer les darreres mandonguilles dampyriques amb les idees, d’aquest any, porto aquesta làmina (dalt) de Paul Delaroche , La Jeune Martyre que em va encantar quan vaig visitar, ara ja fa massa temps, el Louvre. No és l’obra complerta, es tracta d’un fragment. Li falten dues figures difoses, presumiblement masculines, que s’allunyen de l’escenari de l’execució.

Em pregunto exactament què em va fascinar de l’obra i m’aterra pensar que, a banda de l’hiperrealisme (para l’atenció en la transparència de les aigües i en la tècnica necessària, impossible, per aconseguir-la), no em trobés atrapat en l’estètica d'una situació que, si t’hi pares a pensar, és més pròpia d’un episodi de bondage on a algú se li ha anat la mà.

Totalment hipnotitzat per la imatge, un acaba preguntant-se, més que el perquè d’aquest fatal desenllaç, si els malfactors han aconseguit el que volien, i és quan et fixes en si té la roba trencada, o en si hi ha alguna part del cos a l’aire que no toca. El que sembla clar és que tant si s’han sortit o no amb la seva, ella ha fet l’impossible per evitar-ho. No passeu d’observar l’anella de santedat que sura sobre el seu rostre, distinció atorgada pel Pare a la filla que no l'ha deshonrat... l’ideal patriarcal de la dona: sotmesa, passiva, ...morta.

Crec recordar haver comentat en algun lloc l’origen misogin de la vampira. Com s’encabeixen en aquest personatge tots aquells trets de la dona díscola que ha optat per una forma de vida ignominiosa, totalment allunyada dels valors que han de caracteritzar l’actuació d’una dona com cal. Així la vampira se’ns presenta activa, descucada, seductora, independent, sexual. Tot el contrari de la màrtir d’en Delaroche.

Potser hi ha qui vol veure, en aquest personatge, una prolongació de la Lilith hebrea però, des d'el meu punt de vista, a la literatura, des de la Clarimonda de Gautier fins a la Lucy Westenra d’Stoker, passant per la Carmilla de Le Fanú, la vampira no deixa de ser una variació més del mite d’Eva que tempta i arrossega irremissiblement a qui la segueix cap a la mort o, si més no, cap a una no-mort, per a mi, molt més interessant...

La fi de la fi dels nou mons

Al post de Lenore, ja vaig comentar que la idea em va sorgir d’una entrada (ara ja fa temps) de Ragnarok, a la Fi dels nou mons. Blog que trobareu al llistat de planes que visito.

Doncs bé, si intenteu entrar-hi apareixerà un missatge de Blogger que diu:

Lo sentimos, el blog de lafidels9mons.blogspot.com se ha eliminado

Impossible entrar a la informació que estava penjada, res de res del que s’ha fet de l’amic Ragnarok. Què ha estat de tota la feina feta?

És com si s’hagués obert un buit en el no res i no puc evitar un punt de tristesa. Ja és cardat perdre l’estímul d’un blog que t’agrada però, en aquest cas, tinc la sensació d’haver perdut un visitant i bon comentarista. Ja sabeu que al final acabes escrivint pensant en les persones que et llegeixen... potser no ha de ser així, però és...

Res més, li dedico aquesta màxima suprarromàntica a Ragnarok i desitjo dampíricament que redivisqui i torni a mossegar aquest blog.

La brevetat de cada experiència no ens permet apreciar la llargària de tota una vida. Entre l’enteranyinament del passat i la incertesa del futur...té tanta intensitat el present!!! ... que fa com pena perdre’l a cada fracció de temps que passa [Dampyr dixit].

Un any de vampiriadeprofundis

El meu interès pel vampir es desprèn d’una profunda afecció a la literatura fantàstica i de terror que es va desfermar ara farà ja uns 25 anys.

Va ser la Antología del cuento de terror a càrrec d’en Rafael Llopís la que em va permetre fer un recorregut endreçat pel gènere i conèixer una immensa quantitat d’autors com ara Arthur Machen, Algernon Blackwood, Agustín Pérez Zaragoza Godínez, Matthew Gregory Lewis, H.P. Lovecraft, Horatio Walpole, Henry James, etc. que, a banda d’ensenyar-me més sobre els moments històrics a la literatura del que em varen ensenyar a l’escola, em van fer passar les millors estones i em mostraren una veritable galeria fúnebre d’espectres i ombres sangonoses des de les quals va emergir, seductor, excitant, provocador...el nostre vampir.

Tot això per explicar que no sóc una persona obsessionada amb el tema dels vampirs...encara que, bé...darrerament potser una mica més..., s’entén...

...Val!! és evident que m’agrada el personatge i m’interessa tot allò que es crea al voltant d’aquest ésser tan fascinant, però ja feia temps que no em dedicava a una recerca tan exhaustiva com des de que he adquirit un compromís amb aquest blog.

Així doncs, ara fa un any de vampiriadeprofundis i vull agrair al
meu amic i company espiritual (espirituós?) mkl la seva invitació i assessorament per a fer provatures en aquest mitjà de comunicació abans de donar-li una funció diguem-ne... més professional.

També vull reconèixer a Audbrey, Carmilla, i a Ragnarok la seva constància en visitar-me i, a més, deixar comentaris, aspecte hipermotivador com bé saben tots aquells i aquelles que porten un blog.

Una mossegadeta també per a la Sara M. Grimaldi, en Dr. Fan HellThink, Xavi, Mary, Blake, Hecate, Antitot, Ferran, Lena i Joan per seguir la pàgina.

Una salutació especial a en Javier Arries i a Fernando Gómez per la seva senzillesa i simpatia de les quals n’he fruït tant com de la seva magnífica obra.

I, finalment, el meu agraïment a la Magda per estar atenta a la correcta edició de cada post.

Aedes albopictus

Es veu que la mosquita tigre aprofita les proteïnes que extrau de la sang de la seva víctima pel desenvolupament dels seus ous.

M’explicaven ahir que els que investiguen vers el mosquit tigre, fan torns per deixar-se picar per les femelles i d’aquesta manera alimentar-les per mantenir el ramat.

Quines coses!!

Si tingués una mosquita tigre a casa, així com a insecte domèstic, l'anomenaria Clarimonda...

Carmilla

Duran anys i anys he tingut l’estúpida costum d’emmagatzemar llibres. La causa sempre la situo en un professor de literatura que ens animava a crear la nostra pròpia biblioteca i, mentre ho feia, em seduïa el traç amorós que dibuixaven els seus dits sobre la novel·la que tocava comentar aquell dia.

Duran tots aquests anys he emmascarat el fetitxisme induït per aquell mestre amb l’argument absurd de tenir sempre la possibilitat de tornar, en algun moment, a circular per les planes de les obres que m’he llegit.

Tot això per posar de manifest que aquest estiu es desfarà l’encanteri que pesa sobre la meva biblioteca i em rellegiré, si tot va bé..., Carmilla.

Des del 1983 que la vaig llegir en una edició mexicana impossible de trobar a Barcelona i que vaig fotocopiar, il·lustrar i enquadernar personalment, han sortit una quantitat grandíssima d’edicions en el nostre país, ja sigui individuals, ja entre recull de contes que segur que ja teniu i, possiblement, també col·leccioneu...

No vull entrar en la redundància de ressaltar la importància d’aquesta obra en la literatura vampírica, però si centrar l’atenció sobre la il·lustració que se’n va fer de l’obra i que es va publicar a The Dark Blue, per D. H. Friston al 1872.

Trobo interessant abordar una lectura iconogràfica d’aquesta imatge des de la perspectiva que ens ofereix Joan Prats a Las raíces del miedo i que es centra en la utilització literària del personatge de la vampira per reforçar la subordinació de la dona a les ambicions masculines, valor clarament transgredit per la vampira la qual és l’exponent més clar de la dona “mal encaminada” i a la qual s’ha de reconduir amb mà dura i pols ferm, tal i com ho fan el grupet d’homes amb la pobra Lucy Westenra al Dràcula d’Stocker.

Mirem doncs la imatge que encapçala el post i observem la disposició dels personantges. Com Carmilla, amb una indumentària molt assemblada a la de la Sibil·la (al costat), fidel exponent de la dona no alineada amb els valors cristians de l’època, s’acosta perillosament a la noia innocentment dormida i com irromp violentament el pare amb un ganivet amb clares connotacions freudianes...

El bo és dolent i el dolent és bo

Al Fi de la infància, Arthur C. Clarke ens exposa, en clau de ficció, una situació força original on personatges tradicionalment malignes tenen, realment, les millors intencions en totes les seves actuacions.

A aquesta novel·la, la Terra rep la invasió d’un seguit de naus espacials que es posen sobre les grans ciutats del nostre planeta. La intenció dels personatges que les tripulen (els supersenyors) és donar un cop de mà a la humanitat per tal que deixi de malbaratar els recursos i de complicar l’existència al pròxim.

Un cop es posa de manifest l’encertat de les propostes dels supersenyors, els humans tenen l’humana necessitat de conèixer la identitat dels seus benefactors, els quals no volen mostrar-la fins que no es renovin unes quantes generacions de persones.

La raó radica en que, aquests supersenyors, no són una altra cosa que el dimoni, el qual, periòdicament ha anat venint a la terra per tal d’ajudar a la humanitat, encara que, la major part de les vegades, els seus consells no han estat els més encertats guanyant-se l’antipatia dels seus desagraïts usuaris.

Aquest punt de vista, també desenvolupat per altres autors, fa pensar, en el sentit que potser cal reconsiderar el judici vers els personatges que simbolitzen el codi moral i les nostres valoracions més fonamentals.

Es podria aplicar aquesta reflexió al nostre vampir, tradicionalment demonitzat?

Estratègies vampíriques

Pensava en una adaptació al cinema d’una novel·la, crec que d’Stephen King, on es veia una nena que rebia les visites d’un amic seu mort anys enrere.

Aquest amic vampíric es presentava per la finestra de la seva habitació, situada al segon o tercer pis de la casa. Cada nit se li apareixia i desplegava tota una estratègia de seducció per tal que li obrís la finestra i el deixés entrar...

A Dràcula, la malaguanyada Lucy és atreta el primer dia pel Comte al jardí de casa seva, on la vampiritza per primera vegada.

Entre les propietats dels vampirs literaris està el fet de poder-se convertir en qualsevol cosa animada o inanimada, sòlida, líquida o gasosa, i així poder penetrar a les cases de les persones que escullen però, i aquí està la gràcia, han de ser primerament convidats a fer-ho. Un cop entren una vegada, ja no necessiten mai més permís... D’aquí una de les causes que expliquen el poder de seducció i fascinació del personatge del vampir.

Interessants les correlacions que es poden establir entre aspectes com aquests i la nostra vida quotidiana oi?
__________________________________________________________________
PS. Lamento haver tardat tant en aquest primer post de l’any, però vaig una mica liat de feina... a veure si torno, almenys, a l'aparició setmanal.

Denuncia

Estaba el último hombre del mundo sentado en su casa cuando, de repente, llamaron a la puerta…
(La historia de terror más corta)

I

Si todavía estáis a tiempo, y no lo habéis hecho ya, leed Soy Leyenda de Richard Mathesson (1954). Es, desde mi punto de vista, el nivel evolutivo más elevado del desarrollo del vampiro en la Literatura.

El argumento: Robert Neville, es, aparentemente, el único superviviente de una pandemia que ha convertido a toda la humanidad en vampiros. Neville dedica el día a proveerse de alimentos y a exterminar a los indefensos vampiros aprovechándose de la luz del sol. De noche se blinda en su domicilio y se defiende de ellos sumergido entre los vapores del whisky y las notas del segundo concierto para piano de Brahms.

Esta novela sintetiza en menos de 200 páginas el horror de la soledad y la tensión de ser depredado por unos seres a caballo entre el vampiro más seductor y el zombi más infecto.

Demasiado tarde se da cuenta de que ha tratado por igual a dos tipos de vampiros, el clásico, para entendernos y a otro que es producto de la pandemia, civilizado y que produce por su cuenta el plasma necesario para evitar nutrirse de otras personas. ¿De donde sale el vampiro clásico? Es poco importante a efectos de la novela. La conclusión hace referencia a la posible variabilidad del concepto de normal y no digo más…

Lo que sí quiero dejar claro es: En la novela, Robert Neville no es un teniente coronel del ejército norteamericano, ni un científico afamado, ni un héroe que muere para salvar a la humanidad, ni nada parecido.

II

Mantengo la hipótesis de que Soy Leyenda es una novela singular, de aquellas que proveen de escenarios originales que alimentan otros desarrollos literarios.

Un ejemplo lo tenemos en La Piel Fría de Albert Sánchez Piñol (2003).

Desde mi punto de vista esta novela bebe de tres fuentes privilegiadas: El Tarzán de

Edgar Rice Burroughs (1914), básicamente el inicio, cuando el protagonista llega a la isla y describe el estado en el que se encuentra la cabaña habitada por su predecesor; El horror de Dunwich de H.P. Lovecraft (1928), donde es imposible no establecer una relación entre los seres anfibios descritos por el maestro del horror y los que visitan al protagonista de La Piel Fría; y Soy Leyenda (Mathesson, 1954) aquí, la situación de soledad, asedio y defensa desesperada son casi idénticas.

Para mí, Albert Sánchez Piñol aporta el valor añadido e incuestionable de una combinatoria ejemplar de estos tres elementos y de una reflexión sobre la permanente pugna entre lo moral y lo sensorial de la naturaleza humana.

III

Es una pena que todas aquellas personas que no han leído a Stoker, estén convencidas de que Drácula es una historia de amor a raíz de la versión que, de la novela, hizo Coppola (1992). No hace mucho hubo alguien que me defendía desesperadamente la inclusión del mito (no de la película) en el género romántico. Cualquier persona que haya leído la novela no tendrá ninguna duda en que el planteamiento desafectado y los orígenes inciertos del personaje la sitúan en el más puro estilo gótico. La relación amorosa entre Drácula y Mina es una invención coppoliana que nos aleja de la novela. Si habéis leído el libro y habéis visto la película me daréis la razón.

No voy a cuestionar la legitimidad de versionar obras clave con tanta distorsión (aunque la Hammer nunca aseguró que sus versiones de Drácula fueran la planteada por Stoker, ¡y eso que eran serie B!) pero alguna cosa parecida puede suceder, salvando las diferencias, con el Soy Leyenda estrenado recientemente y protagonizada por

Will Smith.

Sin entrar en el ritmo de la película, extremadamente aburrido en sus tres cuartas partes y con una resolución excesivamente vertiginosa al final, el argumento no tiene nada que ver con la novela. Es otra historia que nos habla de altruismo americano, de salvadores de la humanidad, poco de vampiros y nos aleja del planteamiento crítico de Mathesson. Nada que ver.

Un consejo…pasad de ver la peli y leeros la novela, espero haber llegado a tiempo.

La idea perduda

És sabut que, profunditzar molt en un tema i descriure’l perquè es comprengui pot portar, a qui ho fa, a conclusions molt diferents i, fins i tot, contràries al que esperava.

Aquest és el cas (que ja anticipava en l’anterior post) d’un parell de llibres on els autors van arribar, crec jo, a llocs força distants dels que pensaven arribar a l’inici d’escriure la novel·la.

El primer cas és El Paradís Perdut d’en J.Milton. Com ja sabeu a aquest poema es descriu, principalment, la gran batalla del Cel i les seves conseqüències. El poema acaba amb la posada en coneixement d'Adam i d’Eva d’aquest conflicte per part de l’arcàngel Uriel (justament aquest fragment és el que va aprofitar Haydn per compondre el fabulós oratori de La Creació) i la pèrdua del paradís arran dels fets que tots i totes coneixem.

El personatge central d’aquesta història és en Lucifer i, des del seu punt de vista, Milton ens descriu l’escenari celestial; les expectatives de ser reconegut per déu; de com aquest, en canvi, delega en el seu fill responsabilitats que correspondrien a altres més qualificats; de com el fill es passeja pel Cel en plan xulesc; de com un conjunt de dissidents decideixen acabar amb aquest insult; de com els àngels fidels es comporten amb aires extrems, xenòfobs i superiors; de la pinta ària que té l’arcàngel Miquel...; de com en Lucifer es responsabilitza dels seus actes; del debat intern que pateix... Arribat un moment, el lector o la lectora empatitza tant amb el dimoni que no pot deixar d’identificar-se amb ell. El mateix que li devia passar a Gustave Doré en recrear amb els seus gravats El Paradís Perdut. Tan sols l’aspecte que li confereix a Lucifer ho diu tot (veure dibuix del post).

Comptava Milton amb aquest fet?

Fins i tot Anatole France sembla continuar aquesta percepció podent-se establir una relació entre aquest Lucifer i el descrit a La Rebel·lió dels Àngels. Novel·la que tracta d’un àngel de la guarda, que es dedica a llegir i a cultivar-se en el seu temps d’oci i arriba a la conclusió que el déu al que està servint (el fill descrit per Milton) no s’ho val i, per tant, dimiteix i surt a la recerca del líder dels insubmisos.

L’altre llibre és La Morta Enamorada, peco d’insistir massa en aquest llibre, però tractant-se d’un referent de la Guia Dampyr es pot comprendre. Aquí a en Gautier se li va escapar de les mans la història i aquest fet es veu al final d’aquesta novel·leta, quan el protagonista, molts anys després d’haver seguit els consells del seu mentor (Seraphió) i haver liquidat a la seva morta amant, per poder dur una vida de capellà com cal, es lamenta de la tria que ha fet i es pregunta de què li servirà la salvació eterna si no pot fruir del record de l’amor de la seva estimada: “L’amor de déu no va ser suficient per substituir el seu...”

En resum, necessitar un grapat d’idees clares per entendre el sistema i la correlació de forces actuals, implica no reflexionar-hi gaire i, sobretot, no posar-les a prova. Pot ser que no aguantin i ens portin a escenaris contraris...

Torna a sortir la idea de The Matrix, oi?

Confesión

Confieso que, secretamente, siempre he deseado ser mordido por una vampira. Pero, claro, no una vampira cualquiera, mis referentes fantásticos son las tres vampiras descritas por Stoker:

Sin embargo, iluminadas por la luna, frente a mí, había tres mujeres jóvenes…Se acercaron a mí, me miraron durante un rato y luego cuchichearon entre sí. Dos eran morenas…la otra era rubia, muy rubia, con unos ojos como pálidos zafiros…Las tres tenían unos dientes brillantes y blancos que resplandecían como perlas y contrastaban con el rubí de sus labios voluptuosos. Había algo en ellas que me hacía sentir inquieto, y a la vez anhelante y mortalmente asustado. Sentía en mi corazón un deseo ardiente y perverso de que me besaran sus rojos labios.

Ante tamaña situación una pobre y dampírica alma como la mía ha de sucumbir y tan sólo puede envidiar la situación del desagradecido Jonathan Harker, el cual protagoniza escenas como ésta:

La joven rubia se arrodilló y se inclino sobre mí, regodeándose manifiestamente. Mostraba una deliberada voluptuosidad,… y al curvar el cuello, se lamió los labios como un animal, de forma que pude ver a la luz de la luna la reluciente humedad de su boca escarlarta, y los blancos y afilados dientes sobre la lengua roja al relamerse. Bajó más la cabeza, hasta que sus labios descendieron por debajo de mi barbilla… y noté su aliento cálido…me llegó el contacto blanco y estremecedor de los labios y las puntas duras de dos dientes afilados…Cerré los ojos con extática languidez, y esperé…

¿Cómo puede entenderse que, después, huya? Sinceramente creo que el personaje o era pobre o era joven.

Comprendo aquellas opiniones que incidan sobre la frivolidad de mi deseo pero, a mi favor, e invocando los grandes valores, sé de buenas fuentes, que las vampiras también aman y si no, hurgad en vuestra biblioteca, rescatad La Muerta Enamorada y recordad este fragmento:

Una mañana, me encontraba desayunando en una mesita junto a su lecho, para no separarme de ella ni un minuto, y partiendo una fruta me hice casualmente un corte en un dedo bastante profundo. La sangre, color púrpura, corrió enseguida, y unas gotas salpicaron a Clarimonde. Sus ojos se iluminaron, su rostro adquirió una expresión de alegría feroz y salvaje que no le conocía. Saltó de la cama con una agilidad animal de mono o de gato y se abalanzó sobre mi herida que empezó a chupar con una voluptuosidad indescriptible. Tragaba la sangre a pequeños sorbitos, lentamente, con afectación, como un gourmet que saborea un vino de Jerez o de Siracusa. Entornaba los ojos, y sus verdes pupilas no eran redondas, sino que se habían alargado. Por momentos se detenía para besar mi mano y luego volvía a apretar sus labios contra los labios de la herida para sacar todavía más gotas rojas. Cuando vio que no salía más sangre, se incorporó con los ojos húmedos y brillantes, rosa como una aurora de mayo, satisfecha, su mano estaba tibia y húmeda, estaba más hermosa que nunca y completamente restablecida.
-¡No moriré! ¡No moriré! -decía loca de alegría colgándose de mi cuello-; podré amarte aún más tiempo. Mi vida está en la tuya y todo mi ser proviene de ti. Sólo unas gotas de tu rica y noble sangre, más preciada y eficaz que todos los elixires del mundo, me han devuelto a la vida.

Y continúa:

-Una gota, sólo una gotita roja, un rubí en la punta de mi aguja... Puesto que aún me amas no moriré... ¡Oh, pobre amor!, beberé tu hermosa sangre de un púrpura brillante. Duerme mi bien, mi dios, mi niño, no te haré ningún daño, sólo tomaré de tu vida lo necesario para que no se apague la mía. Si no te amara tanto me decidiría a buscar otros amantes cuyas venas agotaría, pero desde que te conozco todo el mundo me produce horror.

¿No es fantástico?...la vampira como la mejor amante. Y luego está lo de la vida eterna...vaya, ¡completo!

Yo creo que a Theofilo Gouthier le salió mal, como a Milton con el Paraíso Perdido, uno no puede empatizar tanto con el mal sin llegar a la conclusión de que es lo mejor y lo más natural, pero esto será el tema de otro post.

Por el momento, propongo una reflexión sobre las imágenes con las que encabezo este post, que tanto valen para James Bond, como para un anuncio de Martini, como para una entrada al recién estrenado Observatorio Dampyr (los gestos, la obsesión oral, el gesto de cuello de ella y lo magnífica que sería Charlize Theron en el papel de la vampira de la que hablo...aunque aquí, el vampiro sea él).

Montalbanaje

Los cócteles... son exquisiteces urbanas, construcciones artificiales, pócimas que hacen compañía, que ayudan a la transformación del imbécil Dr. Jekyll en el animado Mr. Hyde. Corto o largo, el cóctel es la única droga posmoderna aceptable, pues reúne diferentes culturas del alcohol y del calor al servicio de la cultura del sabor.

Manuel Vázquez Montalbán, prólogo a Los cócteles del Boadas Cocktail Bar de María Dolores Boadas.

Sírvase usted un cóctel de tertulia cuyos componentes básicos sean el humo, el café y el alcohol. Vierta en un vaso mezclador la cantidad correspondiente a una copa de un malta ahumado (recomendable Laphroaig o Lagavullin) mezcle el contenido con dos gotas de Kalua y un suspiro de angostura. Vierta el contenido en una copa de Dry Martini, preferiblemente de tallo corto, y adorne el conjunto con unos granos de café. El resultado es un beso donde se mezcla el sabor del café con el aroma del humo sin desfavorecer el Malta. Ésta es una de las propuestas del Lugar dedicada a Montalbán a petición de los Caballeros. En cualquier caso una copa excelente.

Del Manual de la EOCS para conducirse en una coctelería

Es ésta una entrada nostálgica (utilizo esta palabra porque me seduce la partícula “algia”…como de dolor) para rendir, humildemente, un homenaje a Manuel Vázquez Montalbán en este cuarto aniversario de su muerte.

Que ¿cómo lo vinculo a los comentarios habituales de esta página?

Expongo algunas de las varias razones que se me ocurren, así, de pronto:

1- La primera es que lamento su muerte, en extremo prematura, no tanto por la pérdida irrecuperable de referentes (a lo largo de los años he llegado a la conclusión de que algunas personas son realmente imprescindibles, piensen lo que piensen los de la escuela tetrabrik en la que cada cual pinta y deja de pintar sin que aquí pase nada), sino porque dejó en el tintero la que hubiera sido una de las mejores novelas de vampiros jamás escrita. De esto estoy completamente seguro.

2- Además, de todos es sabido que Pepe Carvalho, uno de sus personajes principales, quemaba en el hogar de su casa, aquellos libros que consideraba insignia. Entre las muchas obras quemadas es harto probable que se encontrasen un Drácula o una Carmilla (no creo que Gauthier haya podido garantizar unas vigorosas llamas…), quizás siguiendo un reflejo atávico, a modo de ofrenda ritual donde, el famoso detective, ofrecía espiritualmente lo mejor que poseía o, muy racionalmente, para beneficiarse al máximo de lo que daba de sí la buena literatura…hasta de su calor.

3- Montalbán era un consumado gastrónomo y éste es un tema, mire como se mire, colindante con la upirología más ortodoxa.

4- Este niño (el de la foto), este mapa que se extiende a su espalda…¿qué región es la que está a la derecha, justo encima de su oreja izquierda, a la derecha y debajo de Polonia? ¿Transilvania? Y, ¿el libro abierto?…¿cuál es?... ¿Se trata de una casualidad? ¿Es que alguien que esté en su sano juicio cree aún que las cosas pasan por casualidad?

Me ciño a la receta de la EOCS (Espiritual Orden de Caballeros Suprarrománticos) que encabeza este comentario y levanto mi copa en su memoria.

De la lectura de Dràcula (1)

A mi en Pérez-Reverte em cau bé. Sempre l’he trobat un punt mercenari (com el seu Alatriste) que m’ha permès entendre’l en les seves diferents facetes mediàtiques (algunes molt difícils d’entendre).

També li trobo un punt d’iniciat, de coneixedor de secrets, esotèric, erudit, en detalls que apareixen graciosament distribuïts al llarg de la seva obra (se’m ve al cap El club Dumas per exemple)

Ho comento arran de la lectura d’un article (aportació inestimable d’en Fan Hellthink, PhD), on aquest escriptor respon a aquelles persones que li demanen una novel·la per a joves als que li costa llegir.

Molt encertadament, en Pérez-Reverte, posa en dubte al llarg de la seva argumentació que certs tipus de lectures siguin pròpies de determinats estats evolutius. Ve a dir que una bona novel·la no té edat. Però la veritat és que la gent posa una mirada desdenyosa si et veuen que llegeixes alguna cosa que es consideri poc seriosa, que no toqui algun tema d’actualitat o que no giri al voltant d’una vida o relació neuròticament turmentada...

- Què t’estas llegint?
- El darrer d’Auster, i tu?
- Momo, de l’Ende...
- :-(

I baixes de cop i volta al nivell dels immadurs crònics, com si Momo, un llibre que abasta aspectes tant complexes, com ara la concepció del temps o l’escolta activa, fos una lectura insubstancial, tan sol perquè està classificat com a literatura juvenil (per a mi, un error flagrant de classificació).

Passa amb tot, si vas al cine a veure X-men, o 007 ets un nen sense remei, un sense substància, un... poca pena. Has d’anar a veure Mar adentro i arrebossar-te en la desgracia d’una vida escapçada i en un conflicte de valors molt, però que molt realista.

No sé, que voleu que us digui, quan vaig veure Matrix, més de la meitat del cinema estava plena d’adolescents infotòxics, no sé el que van veure ells, però jo em vaig trobar amb una pel·lícula que descrivia, en clau gnòstica, el món actual. La presència del demiürg (Ialdabaoth) es deixava notar al llarg de tota l’obra. Si algú pensa que això és infantil és que és idiota.

En Pérez-Reverte recomana Dràcula com a remei per aquelles “llastimoses criatures que no obren mai un llibre” i jo m’aixeco de la cadira i boto d’alegria en trobar una ànima germana entre tanta incomprensió i mirada pragmàtica.

Ara bé, no recomanaria aquesta lectura a tothom ni tampoc n’estaria tant segur de la seva infal·libilitat davant qualsevol cas. M’asseguraria primer que sap llegir...

Vampiròfils, vampiròlegs, vampirs …

Vampiròfils
Potser hi ha qui pensa que l’atracció pels temes de vampirs és propi de ments immadures. Res tinc en contra d’aquesta opinió i molt a favor de no madurar, bàsicament pel vampíric del fet (em ve al cap la imatge de la petita Kirsten Dunst en el seu paper de Claudia a l’entrevista amb un vampir).
Tot i així, m’imagino que poques persones poden escapar de la fascinació que provoca el vampir si s’admiren les il·lustracions de V. Francés a Favole, terreny abonat per fer brollar el germen de la vampirofilia, molt diferent del de la vampirofrènia i que sol afectar a algunes personalitats... com dir-ho?...kitsch?

Vampiròlegs
En un altre ordre de coses, però relacionat amb el mateix tema, és curiosa la definició que fa la premsa d'en F.J. Arries pel seu llibre Vampiros, al qual denominen com a vampiròleg trencant seriosament i decidida amb la línia que fins ara considerava aquest tema d’interès propi d’estudiosos del folklore. Ens trobem amb un nou jaciment d’ocupació? Si és així, és realment nou? Quina és la formació de base d’un vampiròleg?
No falten en la realitat o la ficció personatges abocats a aquest tipus d’investigacions com ara el mític Van Helsing, l’abat Dom Agusti Calmet o fra Benito Jerónimo Feijoo y Montenegro que poden abocar una mica de llum a aquest darrer interrogant.
D’entrada, el fictici Van Helsing ens el pinten com a metge, i no és l’únic, li devem a un neuròleg (Dr. Juan Gomez-Alonso) una tesi actual sobre les epidèmies de vampirisme que varen assotar Europa al segle XVII i XVIII, però en Calmet era arqueòleg a més de tèoleg igual que en Jeroni Feijoo i, per rematar-ho, en Arries és físic.
Així com en el seu moment va haver de fer-ho Freud, quan va separar el perfil de psicoanalista del de metge, se’m fa obvi que, per a ser vampiròleg, no s’han de cursar necessariament els diferents estudis que he anomenat però, segurament, deuen ser imprescindibles algunes de les matèries que abracen.
A l’hora de pensar quines assignatures s’haurien d’incloure actualment en un pla de formació en vampirologia se m’acudeixen (a banda de temes mèdics, teològics o arqueològics), altres matèries imprescindibles relacionades amb el món del cinema, de la literatura, de la gastronomia , etc. Però m’agradaria poder concretar més.

Vampirs...
…de “haberlos haylos” , n’estic segur, i no em refereixo a la ja clàssica i sobada semblança que es busca en el món laboral del qual ja tocarà l’entradeta algun dia d’aquests...