dimecres, 31 de desembre de 2008

Sempre Eva

Decidit a fer les darreres mandonguilles dampyriques amb les idees, d’aquest any, porto aquesta làmina (dalt) de Paul Delaroche , La Jeune Martyre que em va encantar quan vaig visitar, ara ja fa massa temps, el Louvre. No és l’obra complerta, es tracta d’un fragment. Li falten dues figures difoses, presumiblement masculines, que s’allunyen de l’escenari de l’execució.

Em pregunto exactament què em va fascinar de l’obra i m’aterra pensar que, a banda de l’hiperrealisme (para l’atenció en la transparència de les aigües i en la tècnica necessària, impossible, per aconseguir-la), no em trobés atrapat en l’estètica d'una situació que, si t’hi pares a pensar, és més pròpia d’un episodi de bondage on a algú se li ha anat la mà.

Totalment hipnotitzat per la imatge, un acaba preguntant-se, més que el perquè d’aquest fatal desenllaç, si els malfactors han aconseguit el que volien, i és quan et fixes en si té la roba trencada, o en si hi ha alguna part del cos a l’aire que no toca. El que sembla clar és que tant si s’han sortit o no amb la seva, ella ha fet l’impossible per evitar-ho. No passeu d’observar l’anella de santedat que sura sobre el seu rostre, distinció atorgada pel Pare a la filla que no l'ha deshonrat... l’ideal patriarcal de la dona: sotmesa, passiva, ...morta.

Crec recordar haver comentat en algun lloc l’origen misogin de la vampira. Com s’encabeixen en aquest personatge tots aquells trets de la dona díscola que ha optat per una forma de vida ignominiosa, totalment allunyada dels valors que han de caracteritzar l’actuació d’una dona com cal. Així la vampira se’ns presenta activa, descucada, seductora, independent, sexual. Tot el contrari de la màrtir d’en Delaroche.

Potser hi ha qui vol veure, en aquest personatge, una prolongació de la Lilith hebrea però, des d'el meu punt de vista, a la literatura, des de la Clarimonda de Gautier fins a la Lucy Westenra d’Stoker, passant per la Carmilla de Le Fanú, la vampira no deixa de ser una variació més del mite d’Eva que tempta i arrossega irremissiblement a qui la segueix cap a la mort o, si més no, cap a una no-mort, per a mi, molt més interessant...



divendres, 26 de desembre de 2008

Vampyrus eris in aeternum


Ara fa poc, comentava que el vampirisme ha estat utilitzat, en la literatura, com a excusa per a l’exploració dels instints més baixos de l’ésser humà. De la mateixa manera, a la vida real, el vampir ha servit també com a contenidor de tot allò bestial que la humanitat no ha volgut assumir com a propi, exercint vers aquesta projecció de si mateixa, una actuació, si cap, encara més infame.

Aquest és el cas del Vampir de Ropraz, una història real que ens arriba en clau novel·lada per Jacques Chessex i que explica els fets de Ropraz allà pel 1903.

L’argument gira al voltant d’uns casos de necrofília succeïts a aquest llogaret suïs perdut del món, i de com la població es ceba en un boc expiatori que és, en si mateix, una excrescència de la mateixa societat que l’assetja.

Una novel·la curta (o un conte llarg...) molt ben escrita, amb una història que pot ser cosina germana del cas de l’Enriqueta Martí (1912).

dimarts, 23 de desembre de 2008

Bones festes


dilluns, 8 de desembre de 2008

Sense títol

Ara ja fa uns mesos, vaig fullejar un dels llibres de la saga creada per Stephenie Meyer i vaig abandonar la novel·leta a la lleixa de la llibreria per trobar-la terrible i insuportablement cursi. És per això que, per pura ètica dampyrica, m’inhibeixo d’anar a veure un altre dels darrers fenòmens de massa hipertaquillers que està arrasant entre les adolescents de l’hemisferi occidental.

D’una altra banda, em sembla realment positiu inocular en l’imaginari dels joves aquest mite ja que permet:


1.Combinar la força de l’eros amb el tànatos més sinistre.
2.Obrir la imaginació al voltant dels espais fronterers amb la mort, en un moment de veritable crisi d’elegància supersticiosa.
3. Elevar el caràcter romàntic dels cementiris :-)
4. Dur a terme una anàlisi de la història de la literatura a partir del seguiment d’aquest personatge. Ja que no hi ha moment ni quasi bé autor clàssic que no el toqui.

De tota manera, dubto que la pel·lícula dirigida per Catherine Hardwicke arribi a assolir qualsevol d’aquestes finalitats amb uns personatges pastissosos totalment allunyats de la inquietud corrupta que ha de produir estar prop d’un vampir i un argument més propi d’un Superman fluix (fins i tot s'hi troba l’escena on noi agafa noia per la cintura i se l’endu a fer un vol...).

Al final, l’efecte pot ser contrari i passar [però en clau vampírica] com quan, no fa gaire, preguntaves a un nen: Qui va ser qui va donar la volta al món en 80 dies? i tot seriós et contestava: Willie Fox!

De l’autora (Stephenie Meyer) sé que és mormona [la qual cosa no suposa res, també ho és en Orson Scott Card salvant les diferències] i que ha triat una poma per a la portada perquè simbolitza l’elecció i l’amor prohibit entre els personatges. Tot un desplegament del cursi que es pot arribar a ser i de la frivolitat vers la interpretació iconogràfica del Gènesi... (deu ser aquest el punt de vista de l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies?)

També ha dit que la idea de la novel·la se li va acudir en un somni, establint així, com qui no vol la cosa, una relació amb Mary Shelley, que també va somiar el que després va ser en Frankestein o el modern Prometeu,...quina barra que tenen algunes...!!

En fi, em queixava de l'Anne Rice...