dilluns, 31 d’octubre del 2011

Una antiga advertència...

Aquesta nit és Samhain on, segons les antigues creences celtes, la barrera entre el món dels vius i el dels morts s’esvaeix i qualsevol pot traspassar-la sense saber-ho, corrent el risc de no tornar mai més. En aquesta nit, el pas infatigable dels morts cerca la manera de tornar al caliu de la seva llar perduda i habitar el cos dels vius. És per això que convé quedar-se a casa i no obrir la porta a qui no esperem... 

Per animar aquesta nit tan especial us deixo amb aquesta peça que triomfa a totes les sales d'ultratomba:


dimecres, 12 d’octubre del 2011

The moth diaries


Enguany s’ha presentat al 44 Festival de Cinema Fantàstic de Sitges The Moth Diaries, una pel·lícula basada en la novel•la de Rachel Klein "El diari de les Arnes" i que torna a portar magníficament a la pantalla el tema del vampir, tal i com va passar el seu dia amb Let de right one in.

La pel•lícula es desenvolupa en un internat d’elit al voltant de les conseqüències que té l’arribada de la sinistra Ernessa per a l’ambigua amistat que, fins aquell moment, manté la Rebecca amb la Lucy.

El fet d'estar explicada des del punt de vista de l’afectada, els seus setze anys, el recent suïcidi del seu pare, la manca d’atenció de l’estimada amiga i l’oportuna lectura de Carmilla fan que les sospites de la Rebecca, vers la responsabilitat de l’Ernessa en un seguit de tràgics esdeveniments que succeeixen a l’internat, siguin contínuament posats en dubte per tothom, i que s’atribueixi a la gelosia, l’obsessió de l’adolescent per l’obscura Ernessa.

La pel•lícula va alternant el món real amb l’oníric fins el punt de deixar a l’espectador que triï en quin d’ells es situen totes aquelles escenes que desvelarien la possible naturalesa sobrenatural de l’Ernessa. Tal i com passava amb la dubtosa salut mental de la institutriu a Un altre pas de rosca d’en Henry James, la intenció és clarament crear el dubte entre si l’Ernessa és un vampir o si tot plegat és el resultat de la mentalitat morbosa de la jove i frustrada Rebecca. Un dilema que haurà de solucionar l’espectador.

Malgrat tractar d’adolescents, la pel•lícula res té a veure amb el to rosa i de desfloració continuada que ofereixen productes com ara la saga Crepuscle. La interpretació de les joves actrius és magnífica, la fotografia és molt bona i el tempo és dinàmic i fluid. A nivell d’efectes especials és discreta, no hi ha ullals i el tema del vampirisme s’infereix pel protagonisme de la sang en algunes [poques] escenes i sobre tot perquè l’obsessió de la protagonista s’edifica sobre Carmilla, una novel•la que sembla calcar la relació que té Lucy amb Ernessa.

----
El millor d’aquesta pel•lícula és que fa evident aquella màxima que diu que el poder del vampir radica fonamentalment en que ningú creu en ell. En sortir del cinema, els comentaris rondaven principalment entorn a que tot és un miratge fruit de l’atribolada ment de l’adolescent. Com passa amb els personatges que envolten a Rebecca, res que no es pugui explicar d’una manera racional pot existir en un altre lloc que en una ment malalta. Tant se’n fa que passin o que es puguin veure coses inexplicables, senzillament allò no obeeix a una lògica científica i no pot ser veritat. Els vampirs immortals, xucladors de sang i que travessen portes i finestres sense ni tan sols obrir-les, no tenen cabuda a la nostra realitat.

Curiosament mentre em trobava jo mateix defensant la hipòtesi sobrenatural vaig pensar que si en el meu món, al marge de la literatura o del cinema, algú em digués que està sent víctima d’un vampir de debò, pensaria que està boig i l’engegaria de pet al psiquiatra. Estic molt lluny de creure’m a qualsevol Rebecca per molt atemorida que estigui...és més, a més atemorida potser encara me la creuria menys.

Arribat a aquesta conclusió, vaig entendre algunes escenes de la pel•lícula on a l’Ernessa tant li fa que la Rebecca vegi el monstre que en realitat és, com si pensés que el millor que podria passar és que ho expliqués ja que, a més inversemblant és el relat, més s’accentuarà la seva follia als ulls dels altres.

Fins i tot m’ha fet pensar en Dràcula i en que la seva fugida de la supersticiosa Transilvània fins a Londres, potser no obeïa a cap altre motiu que el de poder actuar sota la invisibilitat que li donava una societat que ja no es podia permetre creure en ell.

De tot això podem concloure doncs que la nostra racionalitat no és tan sols la nostra fortalesa sinó que, a més, és el vel idoni en el que es pot ocultar i actuar impunement tot allò que no s’ajusta als paràmetres del que podem explicar... una disfressa formidable i alhora preocupant, per qui vulgui pensar-hi, és clar... 


diumenge, 9 d’octubre del 2011

Pobre Diable

La veritat és que ja fa temps que pensava que la cosa feia aigües per tot arreu. Ja de petit em costava entendre que Déu tot poderós on tot ell, segons ens volien fer creure, vessa bondat i perdó, se li passés per alt la figura d’un brètol consagrat a fer-li la guitza als humans fins el punt d’abocar-los al foc etern. No, no s’entenia que l’Altíssim permetés que aquell bergant es passegés per la Terra, segle rere segle, des dels principis dels temps, sembrant la perversió, el mal i cercant-li la ruïna a l’incaut que se l’hi posés davant.

Com Déu que està arreu i tot ho veu va permetre tan sols l’existència d’aquella serp per culpa de la qual hem perdut la vida eterna, ens hem vist condemnats a guanyar-nos el pa amb la suor del nostre front i a patir, any rere any, les agres sensacions de la síndrome post-vacances.

Però ja va haver-hi visionaris que ens van advertir, de vegades involuntàriament, de que alguna cosa no anava bé en aquesta història, com ara en John Milton quan va descriure a Lucífer queixant-se de la resolució arbitraria d’un Déu que es negava a reconèixer les seves aportacions per promocionar a un fill que es passejava de manera xulesca davant de les cohorts angelicals. O l’Anatole France, que ens va recordar mitjançant l’àngel Arcadi, les creences gnòstiques de què el Déu judeocristià no podia ser una altra cosa que un ignorant i un farsant que es feia passar pel Creador i al qual en Lucifer, lúcidament, s’hi va oposar.

Aquesta vegada, i de la mà d’en Henry Ansgar Kelly, se’ns dóna una bona explicació de tot plegat i l’oportunitat de reconciliar-nos amb la figura del Diable del que s’afirma que en realitat és bon noi, sens cap dubte un incomprès i amb un problema important d’imatge resultat de la difamació a la què ha estat sotmès al llarg dels segles per part d’aquells que han volgut que desviem l’atenció de les causes reals dels nostres problemes i ens han omplert el cap de mentides, la gran majoria, estupiditzants.

A través d’un profund i contrastat estudi dels llibres de l’Antic i del Nou Testament, dels Apòcrifs, dels texts d’en Qumràn, de les Epístoles de Sant Pau i de l’Apocalipsi, l’autor va desenteranyinant l’ambigua figura dels “satans” als que mostra com a fidels i implicats funcionaris de l’ordre diví encarregats, segons una sinopsi que l’autor improvisa per al “departament de recursos angèlics”, de:

Tasques dels satans oficials: Patrullar la Terra, observant el comportament humà i verificant l’exercici de les virtuts per diferents mitjans. Amb el consentiment de l’alt comandament poden prendre decisions preventives o punitives contra actuacions pecaminoses. Actuen com a fiscals en el tribunal i anuncien els veredictes contra els culpables.

La fusió de Satanàs amb la serp del paradís i la seva conseqüent identificació com a enemic de Déu [l’autor en demostra que es tracta d’una història explicada, curiosament, molt després dels primers autors que varen escriure el Gènesi] i que, conseqüentment, va acabar amb el càstig etern de tota la humanitat, deixa a aquest Déu com a un inepte i un tirà irracional molt lluny de la imatge de Pare Misericordiós que ens volen fer creure els evangelis. Una caracterització millorada parcialment amb l’enviament del seu fill per redimir a una part, comparativament molt inferior, de dones i homes afortunats, abandonant a milions d’essers humans, concebuts i engendrats en un estat de culpa sense haver comés personalment cap tipus de pecat, a patir les inimaginables i eternes tortures de l’Infern.

L’autor atribueix a la mala premsa que al llarg dels segles se li ha fet a la figura de Satanàs la depriment situació a la que ens ha abocat al llarg dels segles aquesta dicotomia entre el i el mal, netejant la reputació del Diable [i, conseqüentment, la de Déu] per tal d’acabar amb les discussions vers el “mal” centrades en la figura d’un príncep maligne, contribuir d’aquesta manera a depurar la visió humana i poder atacar de front les causes reals de la maldat en el comportament humà.

--
La fotografia de dalt correspon a una escultura de Kate MccGwire. L'altra és  Le génie du mal [Lucifer de Lieja] de Guillaume Geefs i es troba a la Catedral de Lieja

dijous, 6 d’octubre del 2011

POCO o l’amnèsia d’un vampir de Bilbao a Barcelona

“Evidentemente, una obra es buena cuando, después de consumida, te impele a hacer algo, te despierta el gusanillo de la creación o el pensamiento. Eso es lo que sucede con Poco”¨ [por Ángel de la Calle a la presentación de Poco d’en  Ricard Castells]


---
En agraïment a Asier Gallatesgui que em va rebre a Bilbao amb un còmic, un vampir i Barcelona.