Al folklore gallec hi ha una tradició que diu que si neixen set nens seguits
d’una mateixa parella, sense cap nena pel mig, "o último queda marcado polo estigma da fada, converténdose en
lobishome", fuig cap al bosc per un període de sis a nou anys i en aquest
moment no pot ser ferit o capturat. Un dels casos més coneguts fou el d’en Manuel Blanco
Romasanta, també conegut com l'home llop d'Allariz,
en el que es va inspirar El
bosque del lobo [1971], on en José Luis López Vázquez interpreta a un quincallaire
amb un costat sospitosament caní.
Doncs bé, aquesta llegenda, amb l’aroma fresc i humit dels boscos del nord-oest
de la península Ibèrica, serveix a en David Monteagudo com a fil conductor per
mostrar-nos, a la darrera novel·la, Brañaganda, una
postal de la seva infantesa on es pot apreciar, en clau rural, la cruesa i fins
i tot la brutalitat que s’amaga darrere del maquillatge urbà amb el que
disfressem les nostres relacions.
Brañaganda és un escenari de ficció, que l’autor situa a la Galicia rural
de la postguerra, on un seguit de crims esgarrifosos enfronten la creença
popular en el lobishome amb el
pensament racional de la mestra del poble i, fonamentalment, del seu marit, un
personatge ambigu, barreja de pragmatisme i d’aquella inoportunitat que mai el
fa estar on cal. Tota la història està explicada per un dels fills del
matrimoni, l’Orlando, el qual ens permet presenciar el complex món dels adults
des del punt de vista planer d’un nen. Al marge del lobishome, l’altre personatge important que saltironeja aquí i allà
al llarg de tota la novel·la és la Càndida, una camperola que tot just ha
esclatat com a dona i que desvetlla les passions més tèrboles al seu pas.
Brañaganda és una novel·la deliciosa que més que escrita sembla pintada. Tal és el caràcter visual de la prosa que fa servir l’autor, projectant contínuament
a la ment del lector imatges [i olors...] del que està llegint, creant un
escenari perfectament visible on s’aniran desenvolupant tot el seguit d’esdeveniments que tenen terroritzada a la població local.
Però, malgrat l’argument giri al voltant de la difusa presència d’un home llop, Brañaganda no és una novel·la
de licantropia i la referència al lobishome fa pensar que no és més que una palanca per fer saltar a un primer pla
tot allò morbós i marcadament sexual que s’amaga darrere de La Caputxeta Vermella, no en va el primer conte de licantropia que varem conèixer. Fins
i tot, l’autor posa en boca d’un dels pagesos la següent observació davant la hipòtesi
de que els assassinats els fes un llop de debò:
“¡Qué ha de ser un can, oh! ¡ É un lobishome!
¿No ves que les hace? ¡Ningún animal ten o paladar tan fino!”
Al final una cosa queda clara: de
lobishome, haberlos haylos, ja sigui en la més obscura profunditat d’un
bosc o bé amagats en els racons més ombrívols de la nostra sobrevalorada raó.
Fem servir cookies pròpies i de tercers per que puguis gaudir de la millor experiència de navegació. Si continues navegant considerem que acceptes l’ús d’aquestes cookies.
OKMés informació
Usamos cookies propias y de terceros para mostrar publicidad personalizada según su navegación. Si continua navegando consideramos que acepta el uso de cookies.
OKMás información
Segons les antigues creences del folklore eslau, el Dampyr és el fill de la unió entre una dona i un vampir, a més és l'única criatura capaç de lluitar contra els vampirs i altres éssers malignes que han infestat el món.