diumenge, 28 de març de 2010

Descansa en pau...

Tots aquells que vàreu fruir amb DÉJAME ENTRAR, ja deveu tenir localitzada la nova novel•la que s’ha traduït al castellà del mateix autor: DESCANSA EN PAZ, publicada a Suècia ara fa cinc anys.

Igual que en la primera, aquesta novel•la explora les particularitats i des-encontres de la societat sueca amb l’ajut dels qui no haurien de fer-ho però són els únics capaços... aquells que, des de les ombres, no poden viure [?] sense nosaltres...

En aquest cas, però, la nota de contrast no la dóna una enigmàtica vampira sinó milers de morts que, de cop i volta, s’han aixecat d’allà on fossin [hospitals, cementiris, sales de vetlla] i se n’han tornat decididament cap a casa.

La intimitat de la relació de l’Oscar amb l’Eli cedeix el lloc, a aquesta novel•la, a una situació de consternació nacional abordada des de la perspectiva de tres angles: Un home que acabava de perdre la seva dona en accident, un avi al límit del suïcidi després d’haver perdut el seu nét i una parella àvia-néta que feien a l’avi a la sala de vetlla descansant en pau...

Porto llegida la meitat de la novel•la i estic fascinat per aquesta capacitat d’integrar lo sobrenatural a la quotidianitat d’una societat que ens demostra ser d’allò més evolucionada, sobre tot, crec jo, per la seva capacitat autocrítica.

Afegeixo el punt de vista i els consells de Commoncraft sobre aquests fenòmens que ja ens va mostrar en mkl ara fa uns anys:

diumenge, 7 de març de 2010

Daybreakers


La idea no està malament, un món de l’inrevés on l’espècie dominant és el vampir i els humans són utilitzats, en aquest cas, com a ramats munyits i vigilats pel que seria un veritable i indubtable Director de Recursos Humans...

Arribat un moment, m’ha semblat com si estigués veient el Planeta dels Simis però en clau vampírica. També pot arribar un aroma velat dels dipòsits d’humans de Matrix, i no puc evitar veure al Duende Verde d’Spiderman quan em trobo amb Willem Dafoe fent segons quins papers. Vaja, que almenys per a mi, aquesta pel·lícula no ha arribat a crear una història tan sòlida com per no recrear als meus ulls un seguit d’estrats fílmics que intervindran en diluir-lo a la meva memòria en molt poc temps, em temo...

El fil conductor de l’argument és el que es pot esperar. En un món usurpat pels vampirs, els humans ho tenen magre i es plantegen recuperar-lo reconvertint als vampirs en humans. Han trobat la solució, el mateix element destructor, la llum del sol, és l’antídot quan es pren a dosis controlades...[ara que ho escric crec que potser hagués estat oportú estrenar aquesta pel•lícula al voltant de l’estiu]... Hi ha alguna cosa de fonamentalista en aquest argument, en allò de que ser humà és incomprensiblement el millor en un món d’immortals, on el vampirisme, malgrat la quantitat d’avantatges que no cal que us expliqui, és tractat com una malaltia pel fet de fer-te diferent...inclús quan, com en aquest cas, siguin majoria.

El tipus de vampir que utilitzen els germans Spierig [suposo que són germans...] és aquest vampir urbà i fumador que s’està desenvolupant tan encertadament en el camp de la novel•la de la mà d’en Charlie Huston. De fet, també hi ha molts aspectes que recorden a aquest autor i no seria d’estranyar que hagués estat utilitzat com a referent.

Malgrat hi ha elements que són curiosos, i fins i tot graciosos, com la recreació d’una ciutat de vampirs amb els gadgets que fan servir per sobreviure de dia, crec que és una pel•lícula que es deixa veure la mar de bé a casa, una nit que no hi hagi res millor que triar...