Guardians de la nit

La literatura fantàstica pot ser un magnífic escenari per reflexionar sobre conceptes que, en altres contexts, podrien portar a elucubracions tedioses de complicada factura.

Serguéi Lukyanenko n'és un exemple amb la Trilogia que avui enceto amb aquest comentari sobre Guardianes de la Noche, una reflexió sobre l'individualisme i l'altruisme i la seva repercussió en el que podem entendre com a Bé o com a Mal en el sentit més absolut.

Situat en un Moscou amb una certa nostàlgia postcomunista, en Lukyanenko ens explica els maldecaps dels Altres, una mena d'X mens amb capacitats paranormals [bruixots, mags, teriàntrops, vampirs, etc] que viuen per i dels humans i que estan repartits entre els bons i els dolents, els lluminosos i els tenebrosos.

Els Altres, siguin del bàndol que siguin, estan estructurats de manera piramidal en funció del seu nivell de competències màgiques. Crida especialment l'atenció la consciència de classe dels diferents individus i la importància que té per als bons [els lluminosos] la contribució que poden fer al conjunt de l'organització encara que sigui amb el sacrifici de la seva pròpia persona. Tots plegats semblen sortits d’una de les granges d’en Makàrenko i possiblement responen als esquemes mentals del propi autor, un pèl soviètics però no per això exempts de reflexió crítica respecte la seva consistència i la seva puresa. De fet, es respira que, en Lukyanenko, no és un nostàlgic d’antics règims malgrat no ser un total detractor vistes les coses tal i com estan avui en dia.

Seguint amb l’argument de la novel•la, l’etern enfrontament entre el Bé i el Mal i la seva repercussió sobre els humans, ha portat a establir un pacte d'equilibri entre les dues forces on cada posició vigila l'acompliment dels compromisos mitjançant unes guàrdies que es fan de nit i de dia. En aquest cas, els guardians de la nit són els lluminosos que vigilen que els tenebrosos no es surtin de la ratlla. Aquest equilibri és molt fràgil ja que està subjecte a les ambicions i a molts individus i això és el que dóna lloc a les diverses històries per les que passa el protagonista de la novel•la.

Personalment aquesta novel•la em fascina i no és tant per la temàtica vampírica [la qual, s’ha de dir que, aquí no és principal malgrat sigui digna] com per la descripció crítica i descarnada vers el lideratge, com el Mal pot ser una eina per al Bé [i viceversa] i pel calat de les reflexions que es fan vers la fragilitat i ambigüitat de la nostra moral.

Al 2004 se’n va fer una pel•lícula que ve a ser com un zombi al costat de la novel•la: desmanegada i feta a pedaços sense solta ni volta. Francament crec que es pot ometre tranquil•lament la seva visió.

Daybreakers

La idea no està malament, un món de l’inrevés on l’espècie dominant és el vampir i els humans són utilitzats, en aquest cas, com a ramats munyits i vigilats pel que seria un veritable i indubtable Director de Recursos Humans...

Arribat un moment, m’ha semblat com si estigués veient el Planeta dels Simis però en clau vampírica. També pot arribar un aroma velat dels dipòsits d’humans de Matrix, i no puc evitar veure al Duende Verde d’Spiderman quan em trobo amb Willem Dafoe fent segons quins papers. Vaja, que almenys per a mi, aquesta pel·lícula no ha arribat a crear una història tan sòlida com per no recrear als meus ulls un seguit d’estrats fílmics que intervindran en diluir-lo a la meva memòria en molt poc temps, em temo...

El fil conductor de l’argument és el que es pot esperar. En un món usurpat pels vampirs, els humans ho tenen magre i es plantegen recuperar-lo reconvertint als vampirs en humans. Han trobat la solució, el mateix element destructor, la llum del sol, és l’antídot quan es pren a dosis controlades...[ara que ho escric crec que potser hagués estat oportú estrenar aquesta pel•lícula al voltant de l’estiu]... Hi ha alguna cosa de fonamentalista en aquest argument, en allò de que ser humà és incomprensiblement el millor en un món d’immortals, on el vampirisme, malgrat la quantitat d’avantatges que no cal que us expliqui, és tractat com una malaltia pel fet de fer-te diferent...inclús quan, com en aquest cas, siguin majoria.

El tipus de vampir que utilitzen els germans Spierig [suposo que són germans...] és aquest vampir urbà i fumador que s’està desenvolupant tan encertadament en el camp de la novel•la de la mà d’en Charlie Huston. De fet, també hi ha molts aspectes que recorden a aquest autor i no seria d’estranyar que hagués estat utilitzat com a referent.

Malgrat hi ha elements que són curiosos, i fins i tot graciosos, com la recreació d’una ciutat de vampirs amb els gadgets que fan servir per sobreviure de dia, crec que és una pel•lícula que es deixa veure la mar de bé a casa, una nit que no hi hagi res millor que triar...

Sense títol

Ara ja fa uns mesos, vaig fullejar un dels llibres de la saga creada per Stephenie Meyer i vaig abandonar la novel·leta a la lleixa de la llibreria per trobar-la terrible i insuportablement cursi. És per això que, per pura ètica dampyrica, m’inhibeixo d’anar a veure un altre dels darrers fenòmens de massa hipertaquillers que està arrasant entre les adolescents de l’hemisferi occidental.

D’una altra banda, em sembla realment positiu inocular en l’imaginari dels joves aquest mite ja que permet:

1.Combinar la força de l’eros amb el tànatos més sinistre.
2.Obrir la imaginació al voltant dels espais fronterers amb la mort, en un moment de veritable crisi d’elegància supersticiosa.
3. Elevar el caràcter romàntic dels cementiris :-)
4. Dur a terme una anàlisi de la història de la literatura a partir del seguiment d’aquest personatge. Ja que no hi ha moment ni quasi bé autor clàssic que no el toqui.

De tota manera, dubto que la pel·lícula dirigida per Catherine Hardwicke arribi a assolir qualsevol d’aquestes finalitats amb uns personatges pastissosos totalment allunyats de la inquietud corrupta que ha de produir estar prop d’un vampir i un argument més propi d’un Superman fluix (fins i tot s'hi troba l’escena on noi agafa noia per la cintura i se l’endu a fer un vol...).

Al final, l’efecte pot ser contrari i passar [però en clau vampírica] com quan, no fa gaire, preguntaves a un nen: Qui va ser qui va donar la volta al món en 80 dies? i tot seriós et contestava: Willie Fox!

De l’autora (Stephenie Meyer) sé que és mormona [la qual cosa no suposa res, també ho és en Orson Scott Card salvant les diferències] i que ha triat una poma per a la portada perquè simbolitza l’elecció i l’amor prohibit entre els personatges. Tot un desplegament del cursi que es pot arribar a ser i de la frivolitat vers la interpretació iconogràfica del Gènesi... (deu ser aquest el punt de vista de l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies?)

També ha dit que la idea de la novel·la se li va acudir en un somni, establint així, com qui no vol la cosa, una relació amb Mary Shelley, que també va somiar el que després va ser en Frankestein o el modern Prometeu,...quina barra que tenen algunes...!!

En fi, em queixava de l'Anne Rice...

Let the Right One In

“El vampirisme, com a eina de plaer estètic i excusa per a l’exploració dels instints més baixos de l’ésser humà” és la frase que encapçala la ressenya que va aparèixer al diari del Festival Internacional de Cinema de Catalunya vers la pel·lícula que li dóna el títol a aquest post, que vaig tenir la sort de veure i que recomano àmpliament.

Basada en la novel·la “Deixa'm Entrar” del suec John Ajvide Lindqvist, aquesta pel·lícula tracta de la relació entre un nen de 12 anys (Oskar) i una nena peculiar, l’Eli, que també fa mols anys que té 12 anys.

Deixa'm entrar és la fórmula que utilitza el vampir per entrar a la casa d’un altre. Pas que tan sols pot fer amb un “sí...entra” inequívoc i fatal que subratlla la moralitat d’aquest ésser en un escenari que té com a rerefons, en aquest cas, la inexpressiva, violenta i sòrdida societat d’un suburbi d’Estocolm als anys 80.

D’aquí a poc estrenaran aquesta pel·lícula a les sales comercials, no us la perdeu. Mentrestant, paga la pena llegir-se la novel·la. Ja l’he inclòs entre les millors del gènere...

Lenore

Arran d’un post penjat a la fi dels nou mons on es parla (s’escriu...) de...
...balades que canten el retorn dels no-morts, rememoren antigues llegendes, tradicions i escrits, on la confrontació pagana i cristiana, desvetllen la recerca, en la nit i els morts, d'una eternitat que s'escola entre els dits (Ragnarok dixit)...
... referint-se a la núvia de Corint d’en J. W.Goethe i a la Lenore de G.A. Bürger, és fàcil deduir que Lenore és un nom que inspira a diferents autors per designar a aquelles que retornen de les profunditats. Teniu com a exemple el cas d’en Poe i a la Lenore d’en Roman Dirge que, si no la coneixeu, tinc el gust de presentar-vos.

Memòria

Fer anys és un bon moment per recordar l’origen de certes tendències freak.
Feu memòria...

Crec que el visionat d’aquestes sèries ha d’entrar en el programa formatiu d’un upiròleg comme il faut.

30 days of night

A mi m’ha agradat la versió que n’ha fet en David Slade de l’obra d’en Steve Niles i Ben Templesmith. L’he trobat d’una mida justa i movent-se sempre dins d’una tolerància suportable, tant pel que fa al factor “ensurt” com pel que fa al “gore” d’algunes de les seves imatges.

Potser el fet que l’hagin titulat 30 dies de foscor és un dels elements que trobo febles. Per a mi 30 dies de nit li dóna aquell joc dels antònims combinats que ofereixen una saludable i benvinguda gimnàstica mental.

Però el que vull deixar de manifest en aquest post és que no comparteixo la mala crítica que ha rebut la pel·lícula. Dins del seu gènere la trobo molt correcta, moltíssim més que Soy Leyenda, una superproducció que, d’altra banda, no li arriba ni a la sola de la sabata.

He arribat a pensar que el que passa realment és que s’ignora la novel·la gràfica en la que està basada. De fet, tret de petites variacions, com ara la situació afectiva de la parella protagonista o algun que altre personatge secundari, no afegeix res que, substancialment, aporti més valor al transmès a la pantalla. Conèixer el còmic és no esperar rés més de la pel·lícula.

Entre els aspectes que més m’han agradat ha estat l’actor que interpreta a Eben, crec que Josh Hartnett li dóna molta força i credibilitat a un personatge que es mou entre l’estupor, la impotència i l’instint de supervivència més atàvic. Més que Melissa George en el paper d’Stella, una actriu que pega més a una platja californiana que al paisatge inhòspit i glacial de la zona més septentrional d’Alaska. Virginia Madsen, l’actriu rossa d’Entre Copes, també bonica però una mica més robusta, hagués encaixat una mica més ...

La localització de les escenes han estat com recrear el còmic en tres dimensions i molts dels plànols han estat molt encertats, com ara la primera carnisseria on es veu, a vista de croquis, com la manada de vampirs devoren sobre la neu a una dotzena de persones. Realment aquesta escena està molt bé ...

Però el tractament del vampir ha estat el millor per a mi. El seu moviment entre animal i antinatural, l’estratègia de cacera de la manada, la por epidèmica que transmet a l’espectador, la ironia sense vida dels seus comentaris, la foscor de la vida interior que se li intueix, la consciència de grup que manifesta (a un moment es refereixen als humans com a plaga) ... Malgrat s’hagin substituït els glamorosos ullals per una boca terrible i corrupta, no altera la seva essència i el col·loca de nou al temps que li toca (no) viure.

El retorn del mite s’anuncia en el moment on el líder vampir ordena cremar tot el poble i explica les raons:

Quants segles ens ha costat que ens consideressin un mite? Quants segles hem tardat a camuflar-nos en el món dels vius? En arribar a fer que els humans no creguessin en la nostra existència? No podem donar motius per a que sospitin. La sospita i la por són la llavor de la nostra destrucció. Si aquests fets [els esdeveniments de Barrow] es coneixen, ens destruiran,...un altre cop serem caçats...

Denuncia

Estaba el último hombre del mundo sentado en su casa cuando, de repente, llamaron a la puerta…
(La historia de terror más corta)

I

Si todavía estáis a tiempo, y no lo habéis hecho ya, leed Soy Leyenda de Richard Mathesson (1954). Es, desde mi punto de vista, el nivel evolutivo más elevado del desarrollo del vampiro en la Literatura.

El argumento: Robert Neville, es, aparentemente, el único superviviente de una pandemia que ha convertido a toda la humanidad en vampiros. Neville dedica el día a proveerse de alimentos y a exterminar a los indefensos vampiros aprovechándose de la luz del sol. De noche se blinda en su domicilio y se defiende de ellos sumergido entre los vapores del whisky y las notas del segundo concierto para piano de Brahms.

Esta novela sintetiza en menos de 200 páginas el horror de la soledad y la tensión de ser depredado por unos seres a caballo entre el vampiro más seductor y el zombi más infecto.

Demasiado tarde se da cuenta de que ha tratado por igual a dos tipos de vampiros, el clásico, para entendernos y a otro que es producto de la pandemia, civilizado y que produce por su cuenta el plasma necesario para evitar nutrirse de otras personas. ¿De donde sale el vampiro clásico? Es poco importante a efectos de la novela. La conclusión hace referencia a la posible variabilidad del concepto de normal y no digo más…

Lo que sí quiero dejar claro es: En la novela, Robert Neville no es un teniente coronel del ejército norteamericano, ni un científico afamado, ni un héroe que muere para salvar a la humanidad, ni nada parecido.

II

Mantengo la hipótesis de que Soy Leyenda es una novela singular, de aquellas que proveen de escenarios originales que alimentan otros desarrollos literarios.

Un ejemplo lo tenemos en La Piel Fría de Albert Sánchez Piñol (2003).

Desde mi punto de vista esta novela bebe de tres fuentes privilegiadas: El Tarzán de

Edgar Rice Burroughs (1914), básicamente el inicio, cuando el protagonista llega a la isla y describe el estado en el que se encuentra la cabaña habitada por su predecesor; El horror de Dunwich de H.P. Lovecraft (1928), donde es imposible no establecer una relación entre los seres anfibios descritos por el maestro del horror y los que visitan al protagonista de La Piel Fría; y Soy Leyenda (Mathesson, 1954) aquí, la situación de soledad, asedio y defensa desesperada son casi idénticas.

Para mí, Albert Sánchez Piñol aporta el valor añadido e incuestionable de una combinatoria ejemplar de estos tres elementos y de una reflexión sobre la permanente pugna entre lo moral y lo sensorial de la naturaleza humana.

III

Es una pena que todas aquellas personas que no han leído a Stoker, estén convencidas de que Drácula es una historia de amor a raíz de la versión que, de la novela, hizo Coppola (1992). No hace mucho hubo alguien que me defendía desesperadamente la inclusión del mito (no de la película) en el género romántico. Cualquier persona que haya leído la novela no tendrá ninguna duda en que el planteamiento desafectado y los orígenes inciertos del personaje la sitúan en el más puro estilo gótico. La relación amorosa entre Drácula y Mina es una invención coppoliana que nos aleja de la novela. Si habéis leído el libro y habéis visto la película me daréis la razón.

No voy a cuestionar la legitimidad de versionar obras clave con tanta distorsión (aunque la Hammer nunca aseguró que sus versiones de Drácula fueran la planteada por Stoker, ¡y eso que eran serie B!) pero alguna cosa parecida puede suceder, salvando las diferencias, con el Soy Leyenda estrenado recientemente y protagonizada por

Will Smith.

Sin entrar en el ritmo de la película, extremadamente aburrido en sus tres cuartas partes y con una resolución excesivamente vertiginosa al final, el argumento no tiene nada que ver con la novela. Es otra historia que nos habla de altruismo americano, de salvadores de la humanidad, poco de vampiros y nos aleja del planteamiento crítico de Mathesson. Nada que ver.

Un consejo…pasad de ver la peli y leeros la novela, espero haber llegado a tiempo.

Els vampirs necessiten la teva sang...fes-te donant!

Suposo que ja esteu al cas de la nova sèrie que estan emetent a Calle 13 (Blood Ties)

Afortunadament, encara hi ha qui li continua donant voltes a les idees interessants...potser encara hi ha alguna esperança per al món actual?

Més de 200 pel·licules de vampirs

Difícil fer una Guia Dampyr del vampirisme, versió cinematogràfica. Sabien que hi ha més de 200 títols?
Separar entre morralla i coses que valguin la pena requereix el temps… d’una tesi! M’atreviré, però, a fer la meva aproximació.

En primer lloc, em separo obertament de les ja sobadetes cròniques vampíriques (malgrat que el paper d’en Cruisse em sembla molt bo), i del Dràcula d’en Coppola que, tret dels vestuaris, la música i les tres vampiresses, em sembla una mica pastelon i, fins i tot, del ventall que ens ofereix la Hammer, tret d’una: Lust for a vampire. Aquesta la rescato, no perquè sigui bona (ho hagués pogut ser si tots els actors que estava previst que hi participessin ho haguessin fet). Sinó perquè és una recreació hiperglamorosa de Carmilla. Vegin sinó una de les escenes hipnòtiques de la nostra vampiressa:




Per suposat inclouria en aquesta guia vampire’s kiss. Còmicament patètic el personatge d’en Nicolas Cage! No comento res més i em remeto al resum d’en Fan Hellthink: Un crítico literario de Nueva York sospecha haber sido mordido por una vampira en una noche de sexo desenfrenada. Su transformación se inicia...y le conduce al lado oscuro. En clave de comedia negra, muy muy amarga y reflexiva sobre el habitante de las ciudades modernas.

Repetides vegades m’he referit a l’Ànsia (The Hunger), tampoc aprofundeixo, ara sí, aquí el vampir elegant, un pel decadent i el tema de l’eterna joventut en un equilibri perillós. Aquesta pel·lícula és de culte, absolutament recomanada. En certa manera també sobrevola l’ombra de Carmilla.

Una altra pel·lícula que rescataria és vampirs de John Carpenter. Sí ja sé que pot semblar molt western...però... i què? A banda es desenvolupa un conflicte entre vampirs, humans, humans infectats però que no són dolents, etc. que produeix aquella inquietud com d’alguna cosa ja viscuda...
Al voltant d’aquesta peli em venen aquelles imatges mostrant el vampir social, vivint en comunitat. De fet, actualment sempre ens el pinten així. Hem passat del Dràcula o el Nosferatu solitari a aquests mestres de la nit envoltats de la seva bandada de vampirs “no-morts” de gana.

I parlant d’això estem a l’espera de l’estrena de 30 days of night: Un grup de vampirs decideixen fer una rave en un poble d’Alaska on, al llarg d’un més no surt el sol, és...l’escenari perfecte. Pinta molt bé. Si estan interessats/ades han de tenir en compte que és l’adaptació al cinema d’un còmic que es pot considerar una joia en el gènere (del còmic i dels vampirs). Recomano que llegeixin el còmic primer.

Repassant, veig que m’ha quedat una mica desendreçat el post, deu ser que vaig pillat. Ho deixo aquí de moment.
Ah! Estic totalment obert i assedegat de suggeriments.