Le he pedido a Miquel que colabore en esta página con un escrito que me cautivó hace ya la friolera de 12 años…Pero ¿qué supone este tiempo en un blog de vampiros? Tan solo un pellizco de eternidad… en todo caso un lujo que comparto con vosotr@s…diumenge, 6 de desembre del 2009
Llegada
Le he pedido a Miquel que colabore en esta página con un escrito que me cautivó hace ya la friolera de 12 años…Pero ¿qué supone este tiempo en un blog de vampiros? Tan solo un pellizco de eternidad… en todo caso un lujo que comparto con vosotr@s…diumenge, 27 de setembre del 2009
Visum et repertum
Fa un temps li vaig demanar a l’Anna que m’escrivís un post on destil·lés aquells sentiments i pensaments [aquests dos aspectes sempre van lligats en els seus escrits...] vers la figura del vampir. El meu desig era vestir aquest espai amb la seva particular i fascinant manera de filar les paraules al voltant d’aquest mite. Aquest desig s’ha complert i aquest n’és el resultat...En aquesta ocasió, és preceptiu un avís abans que us endinseu en la lectura d’aquesta entrada: el que segueix no són més que reflexions en veu alta, desendreçades i, possiblement, encara desencertades. No ha estat fins el moment d’escriure que te n’adones de com és de difícil fer-ho sobre quelcom que no acabes de conèixer. No hi ha por més poderosa, més profunda, que la por a allò que ens és desconegut. Amb el pas dels anys no pots ignorar-ho, saps que hi és, però quelcom t’impedeix d’acostar-t’hi. Serveixi, doncs, aquest post com una passa més d’aquesta aventura. Dit això, comencem.
Si hagués de posar-li títol a aquest viatge iniciàtic, li prendria el nom a l’acta que Flückinger signà després de la seva intervenció en contra dels vampirs a la petita població de Medvègia: Visum et repertum, cercats i descoberts. No he necessitat aprovisionar-me d’estaques o bales de plata, ni aventurar-me en la foscor per trobar-los. Ha calgut, això sí, el relat suggerent de qui saps apassionat per aquests éssers, la conversa que no et deixa indiferent, per deixar-me atrapar per la fiblada captivadora dels vampirs.
Des d’aquella primera lectura de La mort enamorada, Carmilla, Déjame entrar o El llit sota la tomba -una antologia de la narrativa de vampirs- s’han anat succeint a la tauleta de nit. I he anat desenterrant històries. No n’hi ha dues d’iguals: vampirs, vampiresses, escenaris, paisatges, arguments..., tots prenen un tint que els fa diferents de la resta.
Imaginava els vampirs com uns éssers violents, moguts pels instints més baixos que hom pugui imaginar, lladres de vida, depredadors nats. Però el que vaig sentir mentre llegia La mort enamorada va marcar profundament la meva percepció de tot el que he anat trobant després. I és que l’obra és una peça delicada que colpeix per la bellesa d’un amor –vampíric, però generós alhora– que només pren allò que li cal: “...no et faré cap mal, no agafaré de la teva vida res més que el necessari perquè la meva no s’apagui”. Qui de nosaltres, pobres mortals, gosa acusar d’estar desproveït d’ànima a algú que és capaç d’estimar així?
Privats d’esperit, tots seus actes són jutjats sota el prisma d’una dimensió física, d’un desig sexual desfermat: encarnen el nostre subconscient, els desitjos més amagats i les fantasies és fosques. Un peculiar quid pro quo on perd sentit parlar d’innocents o de culpables. Assenyalar amb un dit acusador alhora mentre diem: “ha estat ell” ens deslliura de la pesada llosa de la consciència, del judici propi i del dels altres. Però per poder-ho fer, per ser víctimes, ens cal esdevenir botxins, condemnar-los atroçment per condonar les nostres culpes, per traslladar-les fins deslliurar-nos.
Perseguits, combatuts, exhumats. Condemnats a no sentir el batec del cor, a no poder oferir la pròpia escalfor a qui se’ls hi acosta; privats de la joia de perpetuar-se amb nissaga pròpia, sentenciats a viure més enllà d’una mort que no és tal per vagar permanentment –hereus de la maledicció de Caín– a la cerca de l’únic fluid capaç de sadollar la seva ànsia de viure: aquest és el seu destí. Viure en la mort, ser morts en vida.
Podria seguir escrivint, però cada cop m’endinsaria més en un laberint d’idees sense lligam. Assedegada com estic encara per saber-ne més i més, no he trobat moment per endreçar-les convenientment. Però tampoc seguiré escrivint més per una altra raó, aquesta més poderosa. I és que ja existeix qui ho ha fet abans que jo, en un fragment que ho exposa exquisidament, un dels meus preferits d’entre tot el que he llegit fins ara. Descobriu, en paraules de Carmilla, com n’és de curta la distància que separa els dos platerets de la balança. I després, si encara teniu la gosadia, jutgeu:
“Estimada, sé que el teu cor se sent ferit. No em jutgis cruel: em limito a obeir una llei ineludible que constitueix la meva força i la meva feblesa. Si el teu cor està ferit, el meu sagna amb el teu. Enmig de la meva gran tristesa, visc de la teva exuberant vida, i tu moriràs dolçament per la meva. És quelcom inevitable. I així com jo m’acosto a tu, tal volta, tu t’acostaràs a altres i aprendràs l’èxtasi de la crueltat, que és una forma de l’amor.” (Carmilla, Sheridan Le Fanu).
dimarts, 4 d’agost del 2009
Diàleg sobre vampirs i vampiròlegs

@ARATI: Que quins continguts clau s’haurien de tenir en compte en la formació d’un vampiròleg? Així de cop i volta se m’acut una curiositat bàsica per la natura humana i el nostre comportament. Segurament també unes nocions bàsiques d'antropologia i psicologia...
@DAMPYR: Totalment d’acord, aquestes nocions de psicologia a les que et refereixes potser haurien de ser més profundes en psicoanàlisi i no em refereixo al tan trillat Jung. També afegiria coneixements extensos de les religions antigues i haver-se empassat el millor [i el no tan bo] de la literatura fantàstica i de terror escrita...de Lope de Vega [ex. La posada del mal hospedaje] als títols que estan sortint darrerament. Què en penses?
@ARATI: Per suposat, els vampirs que tenim en ment són, evidentment, el resultat d'un conglomerat literari/fílmic i escasses però molt suggerents notícies històriques. El nostre vampir és una elaboració lírico-cultural de pors ancestrals. Per tant, el vampiròleg ha de ser necessariament un bon lector (o lectora, pots anar afegint mentalment tots els /a si prefereixes un llenguatge políticament correcte).
El mite del vampir encaixa molt bé en el context de la societat victoriana, amb normes morals i sexuals molt rígides i encorsetades. Cada època acaba per crear el monstre que necessita, el que parla de les seves pors i carències.
En aquest context, als vampiròlegs més aviat me'ls imagino amb algun tipus de trauma personal, educacional o sexual, que els porta al celibat, a un sobri apartament dels plaers sensuals en general (el vampiròleg no pot ser un gourmet) i a lliurar-se -sublimant tota la libido- a la investigació vampírica, com si l'interès i la vehemència en la caça del vampir no aconseguís amagar la fascinació que desprèn aquesta criatura (atractiva i repulsiva alhora).
Si parlem de vampirs "clàssics" el vampiròleg que els toca ha de ser un obsessiu, algú amb certa inacceptació de la seva part més animal i que persegueix vampirs amb una inconfessable enveja, perquè el vampir sí que exercita la seva pulsió sense cap mena d’obstacle.
Si ens re ubiquem als vampirs més contemporanis, on el sexe és menys tabú però l'assassinat segueix sent-ho igual que la violència, la sang i alimentar-se d'un altre... segueixen mantenint idèntic poder. Són conceptes bàsics, dels que ens fan estremir.
Pensant en Déjame entrar, per exemple, em sembla que aquesta fascinació per la llibertat amb que el vampir es pot permetre conductes "prohibides", continua igualment vigent. I no hi ha vampiròleg. Potser el vampir segueix sent necessari però el vampiròleg no tant?
Si hem reprès el mite del vampir, en literatura, en cine, on havia quedat molt oblidat, és perquè d'alguna manera ens fa falta. O no és aquesta barreja d'humanitat/animalitat la que ens fa atractius els vampirs?
És la mateixa que té Hannibal Lecter, la delicadesa/la brutalitat...
@DAMPYR: Tens raó en que cada època crea o adapta un mite a la mida de les seves vulnerabilitats i aquests mites poden esser d’allò més diversos. Reconeixem el vampir per les seves característiques principals però, com bé dius, res té a veure Carmilla amb l’Eli de Déjame Entrar. La relació entre vampiròleg i trauma potser és la mateixa que en qualsevol dedicació professional on s’aboca el cor i l’ànima, sempre sembla que es reflecteixin certs impactes evolutius foscos.
Potser cal considerar la vampirologia com l’estudi dels vampirs i, a partir d’aquí, es poden diferenciar diversos subtipus del que podríem dir vampirologia aplicada...una d’aquestes aplicacions és la cacera de vampirs...
De fet, pensant-hi, vampiròlegs en poden haver (i n'hi ha) sense que realment existeixin vampirs voletejant al voltant nostre. Pensem en tots i totes aquelles que analitzen i estudien les manifestacions artístiques, folklòriques o mediàtiques sobre el tema. En canvi, caçadors de vampirs...em costa més veure’ls gaudint de salut mental... Crec que diferenciar entre vampiròleg i caçador de vampirs és important a l’hora de definir aquest perfil..
A la literatura i al cinema, el caçador de vampirs (en algun cas vampiròleg) està fet a la mida del monstre al que persegueix i representa els valors de l’època. Això sí, la persecució del vampir no li deixa temps per res més. El coneixement de la seva terrible i amenaçadora presència fa ombra sobre els petits plaers que l’envolten. El caçador està consagrat a la seva cacera per mantenir a bon esguard la virtut tan valorada...
En certa manera, a la literatura i al cinema, cada vampir té associat un caçador i estableixen una mena de persecució mútua, de dia un fa de perseguit i de nit el substitueix l’altre. Com l’enfrontament intern de moltes persones... Robert Louis Stevenson va donar un pas endavant situant els dos subtipus en una mateixa persona a L'estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde... La potència del vampir contrasta amb l’enorme fragilitat a la que es veu exposat quan descansa...la nostra part més canalla és sotmesa a l’endemà...
A les Cròniques Vampíriques de la Rice, el caçador és el mateix vampir penedit i enyorat de la seva condició humana. I a Déjame Entrar, l’Eli està amenaçada per un caçador, el xicot de la noia que vampiritza...recordes?
@ARATI: És clar, jo estava confonent les dues figures: el caçavampirs i el vampiròleg. Ara ho entenc millor. Era una distinció necessària, gràcies Dampyr...Ho recordo, però el caça vampirs d'Eli no és ben bé un caça vampirs, és un pobre home desesperat que vol venjar la mort de la seva novia, no persegueix ni coneix els vampirs, no sap què ha de fer ni entén gaire el que va descobrint. La contemporaneïtat de la història ens estalvia el final tranquil.litzador i previsible amb el vampir mort i "el bé" triomfant sobre "el mal".
En el cas de Déjame Entrar el "bé" i el "mal" no estan tan clarament definits ni separats, conviuen i estan presents en cadascuna de les dues bandes, la dels perseguidors i la de la perseguida. És una revisió del vampir contemporània, no perquè estigui ubicada en els nostres dies, sinó perquè és complexa. Com tu vas dir, hi ha moments en que desitges que Eli (la suposada representant del mal) entri a arrasar-ho tot en aquell ambient malsà. Eli ens fa por i ens desperta tendresa perquè per moments es veu totalment desemparada, però és una vampira també, i és forta, molt forta.
Totalment d'acord en que cada vampir té el seu caçador complementari. No m'has dit res de Clarice i Lecter, formen una parella de caçador-monstre molt peculiar.
En fi, ara cal seguir donant-li voltes al tema, a veure si se’ns acudeixen més matèries per aquest màster de vampiròlegs del S. XXI.
@DAMPYR: Gràcies @arati, ha estat tot un plaer...



