diumenge, 27 de desembre del 2009

Renfield

D’alguna manera, per a tothom és conegut Renfield, aquell personatge foll que a la novel·la de Dràcula era l’objecte d’investigació del Dr. Seward. Malgrat costi de situar-lo clarament al llarg de l’obra, Renfield va precedir a en Jonathan Harker en el seu viatge a Transilvània, del qual va tornar profundament impressionat i trastocat per la figura del Comte. Tant que el varen haver d’internar...

La particularitat de Renfield era el seu delit per menjar bestioles de tot tipus: aranyes, escarabats, ocellets [una nit per poc no es mor per empassar-se’ls amb plomes i tot...], etc. La qüestió era incorporar vides... Empassar-se una vida aliena, per a Renfield, suposava sumar a la pròpia vida la vida de l’altre, seguint l’esquema simpàtic que tan bé apuntava James George Frazer a La branca daurada.

En el seu moment vaig arribar a pensar que les figures realment reals, en les que devíem cercar identificar-nos, eren les dels diferents personatges de la novel·la tret del Comte i de Van Helsing, que vindrien a ser els dos grans paradigmes existents en una època d’esclat científic en mig d’un món ofegat per la ignorància i la superstició.

Si ens hi parem a pensar, per una banda tenim la figura de Dràcula, el qual representaria el pensament primitiu i màgic: La sang és vida... pren sang i tindràs més vida... i del qual Renfield ve a ser el màxim exponent, un exemple dels seus seguidors.
Per una altra banda, Van Helsing representa el nou ordre cognitiu i científic. Com a nou ordre és un bon coneixedor del vell, de les seves fortaleses i febleses. La seva missió és eliminar-lo i substituir-lo per la raó, pel pensament científic... empíric i pragmàtic. De la mateixa manera que Van Helsing i els seus acòlits persegueixen al monstre, Renfield és tancat i anorreat al frenopàtic. La pèrdua de la raó crea aquest tipus de monstres i s’han de reprimir...

Al cap i a la fi, això no deixa de ser una reflexió juvenil, potser una mica simple... però avui m’ha vingut al cap i no he pogut deixar de sentir un punt de nostàlgia, un fons de tristesa... com si cada guany de coneixement anés lligat irremissiblement a una terrible pèrdua...

dimecres, 23 de desembre del 2009

Have a dark Christmas


diumenge, 6 de desembre del 2009

Llegada

Le he pedido a Miquel que colabore en esta página con un escrito que me cautivó hace ya la friolera de 12 años…Pero ¿qué supone este tiempo en un blog de vampiros? Tan solo un pellizco de eternidad… en todo caso un lujo que comparto con vosotr@s
________________
La niebla apenas me permitía ver el final del andén. De madrugada aún oscura, aguardaba. Había decidido llegar a Ciudad un poco a traición, antes de que despertase, pero no esperaba encontrar la estación tan desolada. El bar, cerrado a cal y canto, me dejó con las ganas de un primer café. Nadie en el andén. Se echaba en falta el ambiente entre adormecido e impaciente de la gente a la espera. Opté por leer el periódico hasta que los altavoces de la estación balbucearon una llegada: «va a efectuar su entrada por vía 2...», unos chirridos interrumpieron el mensaje, «...es directo a Ciudad...» y otra vez el sonido blanco.
Doblé el periódico y anduve hacia el otro extremo del andén, para quedar a la altura del primer vagón. El tren llegó silencioso y abrió sus puertas. Subí. Las luces del vagón vacilaban sin atreverse a quebrar la oscuridad de aquellas horas tempranas, estaba vacío. Retrocedí, inseguro de haber entrado en el tren correcto. Las puertas se cerraron sin que nadie lo abordase. Me asaltó la duda con una pizca de alarma, pero el tren comenzaba la marcha.
Pensé que lo más probable era que me hubiera equivocado, aunque no recordaba ningún posible desvío del itinerario a Ciudad. Puede que no entendiese bien el anuncio de la megafonía y el tren no recogía pasajeros; pero no, se paró y había abierto sus puertas. Concluí que, como aquel día no tenía prisa ni nadie me esperaba, lo peor que me podía pasar era acabar reprendido por el revisor o en alguna estación lejana, donde debería encontrar el camino a Ciudad o de vuelta. “No pasa nada” pensé. Hasta me agradó la idea de llegar a un lugar inesperado. Cogí un asiento y me acomodé.
Me gusta que haya poca gente en el vagón, cuanta menos mejor, pero no estaba acostumbrado a aquella ausencia. Decidí ir en busca del revisor. La ansiedad me traicionaba, en realidad quería volver a un viaje como tantos. Sentía aquella inquietud que produce el vacío de los lugares que se han conocido habitados.
Fui a la parte delantera del tren para encontrar al conductor, a veces su cabina está abierta, pero no en aquella ocasión. Con la oreja pegada a la puerta quise adivinar algún sonido, pero en aquel tren sólo se oía el familiar traqueteo. Me propuse buscar vagón por vagón, no era un tren de los más largos. Al cruzar por el paso entre la máquina y el primer coche, el aire fresco me azotó el rostro y sentí un frío intenso. Cerré los ojos para protegerlos. Me dolía la cara y la humedad era tanta que mi abrigo se roció de gotitas de agua. Al entrar en el segundo vagón, nadie. Recorrí el pasillo y en la puerta de paso al tercer vagón me envolví bien en el abrigo y me embocé con la bufanda. Otro golpe de frío y ya estaba en el tercer vagón. Nada.
Mientras cruzaba la plataforma del coche, el tren entró en un túnel y me reflejé en la ventana, asustándome. No sólo había sido mi imagen, había visto, intuido, algo más. Me llevé la mano al cuello. Estaba helado, dormido. Volví a mirar: sólo mi reflejo en el espejo casual, que se desvaneció al salir del túnel. No había nadie. Recorrí el resto del vagón y, definitivamente, no estaba el revisor.
Pensé que el dolor punzante en mi cuello estaba causado por el cambio de temperatura al pasar de vagón a vagón. Quería volver al primero. No sabía porqué, pero el primer coche parecía más tranquilizador, como si su posición avanzada supusiera llegar antes a dónde fuese que nos dirigíamos. Abrí la puerta para pasar al siguiente vagón. Estaba a medio camino, intentando cerrar la puerta que dejaba atrás cuando el tren entró en otro túnel. La oscuridad me envolvió de golpe. La humedad se me metía en el alma. Me así con desesperación de la manilla de la puerta. En mi cuello se multiplicaban punzadas de hielo. Pasó el túnel y la escasa luz que se filtraba entre la niebla me dio el valor necesario para soltar la puerta que dejaba atrás y abrir la de delante. Sentía en mi cuello mil cortes de cristal. No cejé en mi empeño de volver al primer vagón y crucé de nuevo entre coches, pero esta vez esperé un tramo sin túneles.
Me apoye en la barra que había en el centro de la plataforma. Estaba temblando, con una mano en mi cuello, intentando darle calor, y con la otra agarrado con todas mis fuerzas a la barra central. Se acercaba otro túnel. Gemí aterrado por no sabía qué. La oscuridad me desvalió de nuevo. Lentamente, casi suavemente, algo hecho para posarse, apresar y morder me tocó el cuello y un helor como no sé describir me atenazó, me paralizó más allá del pánico. En el túnel, sólo el frío. Quería moverme, gritar, pero no podía. Las ventanas se abrieron al unísono con un sonido seco y el aire crudo entró en el vagón. Yo sólo podía sentir —o no sentir— mi cuello muerto.
No sé de qué me di cuenta antes, si de la luz que llegaba, o del dolor cálido que me traspasaba. Había sentido terror por la entrada en el túnel, pero el sufrimiento de mi cuello me hacía desear su oscuridad, el vacío que helaba los sentidos. Aproveché el fin del tramo de túneles y el inicio de un largo trecho descubierto, para soltar la barra y sentarme. Después de un rato, nada sucedió. Por la ventana, veía las siluetas de los árboles desnudos a la luz difusa del primer sol. Me tranquilicé un poco. A pesar de mi angustia y de mi cuello herido, mi cuerpo respondió con sabiduría al agotamiento: luché por la conciencia brevemente y finalmente cedí.
Desperté y me levanté sobresaltado antes de entrar en los túneles de Ciudad. Amplios y largos, estaban iluminados a intervalos por luces color de llama, tenues, que proyectaban mi sombra sobre sus paredes con un efecto hipnótico. Mi silueta llegaba por mi derecha, pasaba ante mí y me adelantaba una y otra vez, al ritmo del traqueteo del tren. Yo esperaba, tenso, el beso en mi cuello. Poco a poco, sobre la pared del túnel, se dibujó otra sombra. Al principio fue una intuición oscura, pero muy lentamente, como la sangre al coagularse, fue perfilándose hasta definir una figura delgada, alta, de espalda ancha y con una larga melena que ondulaba al aire. Estaba quieta, tan quieta que sólo mi sombra pasaba una y otra vez ante mí, la otra permanecía serena proyectada en el túnel que el tren recorría. Mientras, fascinado, la contemplaba, sentí el frío que se acercaba por detrás. Cerré los ojos y me volví con los brazos extendidos, los puños agitándose en el aire, en busca de un cuerpo, queriendo hacer daño. No había nadie. Rendido, lentamente, aterrado, volví mi mirada hacia la pared del túnel y la segunda figura seguía allí, claramente perfilada.
Las luces de la estación desvanecieron las sombras. El tren aminoraba la marcha. Pulsé repetidamente el botón de apertura del vagón. Se oyeron los sonidos de frenado y las puertas se abrieron por fin. Salté y corrí. Al final del andén me volví. Esta vez las puertas, excepto la mía, estaban cerradas. Una de las del vagón más lejano se abrió y juro que una sombra de deslizó hacia el andén. Viniese de dónde viniese, algo ha llegado a Ciudad.
El cielo de Ciudad es un permanente atardecer lluvioso. El sol, a ras de horizonte, proyecta sombras estilizadas que apuntan hacia el este, a punto de abandonar a los objetos y a las personas que levemente las poseen. No sé cuanto tiempo llevo vagando por las calles en compañía del dolor agudo en mi cuello. Ese tren fue el último tren. Los caminos se entrecruzan en nudos que no llevan más que a Ciudad. Las estaciones están vacías. Llamo a las puertas de las casas ya sin esperanza. Si en la calle abordo a alguien, se aparta de mí sin más que indiferencia. Desde mi llegada, desde su llegada, tengo la sensación de que cada día hay menos gente en las aceras, menos coches en las calles, menos luces que iluminen este crepúsculo constante. Ya, mi único deseo es que anochezca por fin, estar solo a oscuras, como en un túnel; y que lo que llegó conmigo, mi compañero de viaje, me encuentre y me proporcione la calma vacía de aquel frío en mi cuello.
______________________________________________
La fotografía que encabeza este post es del mismo autor y la podéis encontrar junto a otras [magníficas] de la misma série en su blog, concretamente en un post que lleva por título Nocturno.

diumenge, 29 de novembre del 2009

Enginy, humor i vampirs




I és que, si voleu passar una bona estona no deixeu passar aquest parell de novel·les on se’ns mostra sobradament que es pot escriure ficció de vampirs de la bona, sense caure en cap dels registres habituals i continuar sumant al gènere, personatges per a aquesta interessant galeria de no-morts, a quin més atractiu...

A La Sangonera de la meva nena, Christopher Moore [un d’aquells escriptors gamberros que t’alegra que existeixin i et fan pensar que no tot s’ha perdut en aquest món que ens ha tocat viure], desenvolupa la història de Jody, una pèl-roja espatarrant que és mossegada per un vampir i descobreix a poc a poc la seva nova condició mentre s’enrotlla amb en Tommy, un noi de províncies que ve a la ciutat a la recerca d’experiències i ... vaja si les troba...

Escrita amb molta ironia i humor, se’ns ofereix una novel·la on es barregen els vampirs amb aspectes policíacs i romàntics. Tot adobat amb un alt grau d’erotisme, sense caure en aquesta pastositat que s’ha posat tant de moda darrerament... Es pot dir que Cristopher Moore escriu novel·la de vampirs per a un públic adult...

Xarrupa aquesta”, la continuació, és igualment recomanable... bé, si més no, des del meu punt de vista... jo me les he llegit en una exhalació...

dissabte, 14 de novembre del 2009

Vampirisme i Inquisició


Magnífica la versatilitat del vampir tal i com ens ho fa veure en Les Daniels amb aquesta obra seva The Black Castle, primera de les cinc novel·les protagonitzades pel personatge de D. Sebastian de Villanueva, cavaller, nigromàntic i, un cop mort, vampir.

En aquesta novel·la, el vampir competeix en horror amb la capacitat i imaginació de la Inquisició espanyola representada aquí per en Diego de Villanueva, Gran Inquisidor d’alguna regió del nord d’Espanya i germà del nostre vampir al qual manté viu amb la sang de les pobres ànimes encausades.

Però, aquesta cura del frare dominic pel seu germà, no es deu a cap tipus d’amor fraternal ni caritat cristiana, més aviat es deu a l’ambició de l’Inquisidor per adquirir rellevància i notorietat a partir d’un llibre que Sebastian li ha d’escriure en el seu nom i que ha de superar en aprofundiments al mateix Malleus Maleficarum.

Crida l’atenció en aquesta novel·la, la magnifica descripció que Les Daniels aconsegueix d’aquella Espanya de recent creació per part dels catòlics, dels seus escenaris, gents i olors, així com del coneixement dels procediments utilitzats pel Sant Ofici. Una imatge que ens ve des de la perspectiva d’un dels seus personatges, un cavaller florentí que aboca una mirada estrangera sobre aquella proto-nació fosca de la que tant costa emergir...

Contràriament al que s’espera, en aquesta obra el vampir ocupa un lloc de redempció analgèsica al costat de les víctimes enfront a l’horror inimaginable de la pràctica inquisitorial adobada, a més, per la corrupció ideològica dels que la impulsaven.

El vampir, el nostre vampir romàntic, és aquí un heroi que ens permet contrastar la història des d’un altre prisma i que ens recorda que la creu es va fer servir per aterrir a algú més que als de la seva espècie...
Tanco aquest post amb una manera upírica de fer llum a la nostra vida davant de tanta foscor...

__________________________________________________

Al encapçalament: Tomás de Torquemada, Gran Inquisidor de la Inquisició espanyola, amb el rei Ferran i la reina Isabel al 1478" (Il·lustració de Stefano Bianchetti)

diumenge, 8 de novembre del 2009

Dracula’s cocktail

En un got barrejador [pots fer servir la mateixa coctelera...] i sense mirar-t’hi gaire, hi poses a la comtessa Erzsébet Bàthory , al príncep Vlad Tepes versió Dràcula de Coppola [ja saps aquell que té un amor ensucrat amb la Mina], a gran part de la corrua de personatges de l’original de Stoker incloent-lo a ell mateix, a Jack el Desbudellador i als detectius d’Scotlant Yard que li anaven al darrere.

Afegeix-li una cullerada de temps...concretament de vint-i-cinc anys després de la novel·la original, on els personatges visquin immersos en la decadència...

Tanca la coctelera i remena-ho tot sacsejant-ho amb força fins que trenquis les textures originals que encara quedin i no paris fins que aconsegueixis que Van Helsing s’hagi convertit en un vampir, la Bathory tingui la culpa de tot i sigui, a més, el Desbudellador i que l’únic fill dels Harker sigui realment fill de Mina i Dràcula, concebut en una apassionant nit d’amor, ara fa vint-i-cinc anys, a l’Abadia de Carfax.

Aboca tot el contingut en una copa de quatre-cents vint-i-tres planes i guarneix el resultat amb detallets com ara que morin quasi be tots. Per arrodonir-ho, fes pujar al darrer sobrevivent al Titànic rumb cap a Amèrica.

Aquesta és la copa que s’han inventat aquest parell de l’Ian Holt i d’en Dacre Stoker i que l'hi han posat per nom: Dràcula: el no mort.

Una copa amb un regust altament comercial...en tot cas, una copa prescindible.

diumenge, 1 de novembre del 2009

Barcelona...

Crec que la primera referència literària [vull dir seriosa] a un vampir la vaig trobar a la magnífica antologia de contes de terror d’en Rafael Llopis. Es tractava del Vampir d'en John William Polidori, corria el desembre del vuitanta-dos i la ciutat era Barcelona.

Durant els següents dos anys, acabant amb els meus estudis universitaris, em vaig recórrer els carrers d’aquesta ciutat mentre m’empassava el vuitanta per cent del que avui és la meva biblioteca de terror. Encara tinc al cap aquell estiu que em vaig quedar al meu atrotinat pis d’estudiants, sense un cèntim, llegint Dràcula i escoltant Beethoven. De nit, passejava Rambla avall cercant, en aquells quioscs que mai tancaven, literatura d’autor a bon preu.

Barcelona, entre moltes altres coses, m’evoca la presència del vampir, d’aquell vampir romàntic que vaig descobrir entre les llambordes lliscoses de Les Rambles, aquells fanals de principis del segle passat i aquells carrerons antics i incerts que transitaven, ara entre edificacions decadents, ara entre la fascinació i estimulació imaginativa del modernisme més exuberant. Caminava inquiet...com si anés seguit de prop per alguna presència de la que tan sols intuïa el seu alè gèlid al clatell...

La vida ordenada d’aquesta ciutat, els pas fugisser de la seva gent, la luxúria prometedora del seu encant de marina, la humitat de la pedra, la seva remota història i el glamour sinistre dels cementiris, han estat l’escenari ideal per recrear el personatge del vampir i desfermar la fascinació que em produeix encara avui en dia.
_____________________________________________________
A la foto: “Petó de la mort” [escultura de J. Barba] al Cementiri Vell de Poble Nou de Barcelona.

dissabte, 31 d’octubre del 2009

Samhain

Aquesta nit cal anar amb compte si sortiu de casa, doncs ja sabeu que comença el Samhain, el període de l’any on segons els antics celtes, la frontera entre el món dels vius i dels morts s’esvaeix i perilla de que, qui surti de casa, pugui traspassar sense saber-ho i no trobar el camí de retorn ...

Tampoc és estrany que en nits com aquesta, piquin a la porta de casa vostra, encara que és recomanable no obrir...ja sabeu, pot tractar-se d’algú a qui no pensàveu tornar a veure mai més...

Fins demà, espero...

diumenge, 25 d’octubre del 2009

Això és el que s’ha de saber...??

Un cop més, no hem de fer cas de certa literatura que desvetlla, com aquest llibre al que em referiré avui, un afany i una ambició sospitoses tan sols amb el títol... Tot el que s’ha de saber? Segur? Tot?

Todo lo que debe saber sobre los vampiros, d’en César Alcalá, no explica realment tot el que s’ha de saber sobre els vampirs. De fet crec que el que ens diu és bàsicament allò que podríem obviar sobre aquest tema.

El llibre consta de dues parts: la introducció i la resta.

La introducció ve a ser un petit manual en 14 planes de “com fer-se l’entès en vampirs sense haver-ne llegit una sola plana”. Pel meu gust no és el pitjor del llibre encara que carrega moltíssim [massa] sobre la fascinació sexual del mite i té una lleugera tendència a decantar-se per un vampir de pantalla que està ensucrant obscenament la càrrega primigènia i atàvica del personatge.
Una barreja entre filosofia, literatura i superstició es debat en aquesta introducció on profunditat i superficialitat es confonen i fan que decideixis que tens a les mans un llibre per no col·locar a la teva prestatgeria.

La resta del llibre és una recopilació de casos amb l’aparent finalitat d’entretenir morbosament al lector amb el gore més recargolat de la historia dels psicokillers. Tret de Vlad Tepes, d’Ersébet Bathory i d’un parell més, la resta són exposicions d’històries d’assassins on els vincula amb el vampirisme pel fet de violar les seves víctimes i després menjar-se-les.

Al final, un corol·lari de vampirs literaris et deixen amb el regust amarg de trobar a faltar a personatges realment importants si del que es tracta és de saber-ho tot sobre els vampirs.

Vaja, sembla un llibre més propi per a estudiants de criminologia que per recomanar a algú que vulgui introduir-se en el fabulós món del vampir...d’una manera seriosa és clar...

Si voleu realment fer-vos a mans d’un assaig ben escrit i complert sobre el vampir, recomano el llibre d’en Javier Arries, Vampiros. Una obra excel·lent, ara per ara del millor que es pot trobar.

diumenge, 27 de setembre del 2009

Visum et repertum

Fa un temps li vaig demanar a l’Anna que m’escrivís un post on destil·lés aquells sentiments i pensaments [aquests dos aspectes sempre van lligats en els seus escrits...] vers la figura del vampir. El meu desig era vestir aquest espai amb la seva particular i fascinant manera de filar les paraules al voltant d’aquest mite. Aquest desig s’ha complert i aquest n’és el resultat...
__________________________________

En aquesta ocasió, és preceptiu un avís abans que us endinseu en la lectura d’aquesta entrada: el que segueix no són més que reflexions en veu alta, desendreçades i, possiblement, encara desencertades. No ha estat fins el moment d’escriure que te n’adones de com és de difícil fer-ho sobre quelcom que no acabes de conèixer. No hi ha por més poderosa, més profunda, que la por a allò que ens és desconegut. Amb el pas dels anys no pots ignorar-ho, saps que hi és, però quelcom t’impedeix d’acostar-t’hi. Serveixi, doncs, aquest post com una passa més d’aquesta aventura. Dit això, comencem.

Si hagués de posar-li títol a aquest viatge iniciàtic, li prendria el nom a l’acta que
Flückinger signà després de la seva intervenció en contra dels vampirs a la petita població de Medvègia: Visum et repertum, cercats i descoberts. No he necessitat aprovisionar-me d’estaques o bales de plata, ni aventurar-me en la foscor per trobar-los. Ha calgut, això sí, el relat suggerent de qui saps apassionat per aquests éssers, la conversa que no et deixa indiferent, per deixar-me atrapar per la fiblada captivadora dels vampirs.

Des d’aquella primera lectura de La mort enamorada, Carmilla, Déjame entrar o
El llit sota la tomba -una antologia de la narrativa de vampirs- s’han anat succeint a la tauleta de nit. I he anat desenterrant històries. No n’hi ha dues d’iguals: vampirs, vampiresses, escenaris, paisatges, arguments..., tots prenen un tint que els fa diferents de la resta.

Imaginava els vampirs com uns éssers violents, moguts pels instints més baixos que hom pugui imaginar, lladres de vida, depredadors nats. Però el que vaig sentir mentre llegia La mort enamorada va marcar profundament la meva percepció de tot el que he anat trobant després. I és que l’obra és una peça delicada que colpeix per la bellesa d’un amor –vampíric, però generós alhora– que només pren allò que li cal: “...no et faré cap mal, no agafaré de la teva vida res més que el necessari perquè la meva no s’apagui”. Qui de nosaltres, pobres mortals, gosa acusar d’estar desproveït d’ànima a algú que és capaç d’estimar així?

Privats d’esperit, tots seus actes són jutjats sota el prisma d’una dimensió física, d’un desig sexual desfermat: encarnen el nostre subconscient, els desitjos més amagats i les fantasies és fosques. Un peculiar quid pro quo on perd sentit parlar d’innocents o de culpables. Assenyalar amb un dit acusador alhora mentre diem: “ha estat ell” ens deslliura de la pesada llosa de la consciència, del judici propi i del dels altres. Però per poder-ho fer, per ser víctimes, ens cal esdevenir botxins, condemnar-los atroçment per condonar les nostres culpes, per traslladar-les fins deslliurar-nos.

Perseguits, combatuts, exhumats. Condemnats a no sentir el batec del cor, a no poder oferir la pròpia escalfor a qui se’ls hi acosta; privats de la joia de perpetuar-se amb nissaga pròpia, sentenciats a viure més enllà d’una mort que no és tal per vagar permanentment –hereus de la maledicció de Caín– a la cerca de l’únic fluid capaç de sadollar la seva ànsia de viure: aquest és el seu destí. Viure en la mort, ser morts en vida.

Podria seguir escrivint, però cada cop m’endinsaria més en un laberint d’idees sense lligam. Assedegada com estic encara per saber-ne més i més, no he trobat moment per endreçar-les convenientment. Però tampoc seguiré escrivint més per una altra raó, aquesta més poderosa. I és que ja existeix qui ho ha fet abans que jo, en un fragment que ho exposa exquisidament, un dels meus preferits d’entre tot el que he llegit fins ara. Descobriu, en paraules de Carmilla, com n’és de curta la distància que separa els dos platerets de la balança. I després, si encara teniu la gosadia, jutgeu:

“Estimada, sé que el teu cor se sent ferit. No em jutgis cruel: em limito a obeir una llei ineludible que constitueix la meva força i la meva feblesa. Si el teu cor està ferit, el meu sagna amb el teu. Enmig de la meva gran tristesa, visc de la teva exuberant vida, i tu moriràs dolçament per la meva. És quelcom inevitable. I així com jo m’acosto a tu, tal volta, tu t’acostaràs a altres i aprendràs l’èxtasi de la crueltat, que és una forma de l’amor.” (Carmilla, Sheridan Le Fanu).
______________________________________________________________
Podeu trobar més escrits de l'autora al seu bloc Amb lletra de pal

dimecres, 26 d’agost del 2009

La novel•la gràfica com a retorn exquisit...


Una nissaga familiar persegueix al llarg dels segles a un mestre vampir, un dels més poderosos. Els homes, abans del combat final s’asseguren que la informació passi al seu primogènit per tal que, si fracassessin, quedi arrelada la llavor de l’odi vers el monstre...

D’aquesta manera transcorre impecablement la novel·la gràfica El Príncipe de la Noche, del tot recomanable per aquells i aquelles amants del gènere i, sobre tot, per aquells nostàlgics del vampir clàssic, ben plantat i amb un parell de canins capaços de desfermar, en una dona, els plaers més exquisits que mai podrien trobar amb qualsevol dels mortals que penosament s’arrosseguen per la terra.

El guió és molt bo. Malgrat tractar un tema conegut, l’Yves Swolfs aconsegueix desenvolupar una acció que atreu i submergeix en una història, magníficament detallada en cadascun dels períodes històrics en que es desenvolupa i esquitxada, amb molt gust, de components eròtics que faciliten l’aproximació emocional del lector/a.

El dibuix és impecable, amb un tractament exquisit del detall i amb una lúcida i cinematogràfica orientació espaial. Vaja! Que, des del meu punt de vista, és una obra absolutament recomanable i digna de figurar en la col·lecció personal dels amants del gènere.

Aquestes obres em retornen un aroma primigeni on, aquest tipus de vampir, se’m revela amb el mateix poder que va aclaparar la humanitat quan elles van escollir els àngels com a parella sexual [per tenir-la més llarga i freda...]. Com ja sabeu, alguns llibres prohibits de la Bíblia comenten com els àngels estaven gelosos de l’home perquè Deu li havia donat una companya. El fet de que aquesta relació els hi estigués prohibida va determinar que molts d’ells desertessin de les files celestials per lliurar-se a la lubricitat i als dolços braços de les seves estimades... De fet, algun dia vull aprofundir en la relació diable-vampir a la literatura clàssica sobre el tema... però no avui...

Fitxa Tècnica:
> Títol: El príncipe de la noche
> Guió: Yves Swolfs
> Dibuix: Yves Swolfs
> Editorial: Glénat
> Format: Volum en coberta dura // 296 pàgines // color
> Preu: 22,80 €

dijous, 20 d’agost del 2009

Gothika

Podria ser Jane Austen, una combinatòria de tonalitats pastel contrastades contínuament amb la maldat amb el seu grau més incognoscible, fins i tot es podria dir que l’ambientació tètrica tant pròpia de la novel·la gòtica és aquí substituïda per antics casalots fonamentats sobre laberíntics passadissos que condueixen a fantasmagòriques institucions on aparentment dolces senyoretes són instruïdes com a futures matrones d’una societat corrompuda i estèril a la qual perillen de no arribar mai...

Podria ser
Le Fanu on jovenetes són implacablement seduïdes per malèfiques vampires que es passen per l’entrecuix les normes bàsiques d’una relació familiar...com si no explicaríeu que una tieta vampiritzi sense cap vergonya a la seva càndida neboda?

Però realment es tracta de Clara Tahoces amb la seva obra Gothika, una novel·la que aplega un seguit d’històries paral·leles que convergeixen en un mateix i inesperat final.

Gothika, és una novela de vampirs en clau femenina. Tracta la història d’Analisa,una pobra desventurada que és vampiritzada per la seva tieta uns quants segles endarrere, fins que acaba executada per una parella de gòtics seguidors de The Cure .

En aquesta novel·la se’ns permet seguir al vampir des de diverses perspectives externes i des de la introspectiva de la pròpia Analisa que inclou el fet extraordinari de deixar-nos veure la vivència dels seus embarassos...perquè aquí, la vampira, no tan sols té els seus frigi frega sexuals, sinó que a més queda embarassada [és clar, al 2007 encara no es comercialitzava la píndola del dia després...]. Un tema curiós que no deixa de produir un neguit al lector...això que la criatura sigui un no-mort abans de néixer és una mica jeroglífic,
corticalment parlant...

Malgrat va ser guardonada amb el premi Minotauro al 2007, aquesta història ambientada a Espanya i amb seu a Madrid és, pel meu gust, un xic frívola i, potser està dirigida a un públic adolescent amb gustos dark- gòtics preferiblement...

diumenge, 9 d’agost del 2009

Nocturna

Un vespre aterra a l’aeroport de JFK de Nova York un vol transoceànic amb dos-cents passatgers a bord. Tot és normal fins que l’avió para els motors. Llavors, com si d’un col·lapse es tractés, tot s’atura i la nau resta hores amb les llums apagades i totes les finestres tancades, sense oxigen davant de l'expectació estupefacta del personal tècnic i de suport de l’aeroport. Un segrest? Una amenaça terrorista? Estan tots morts? La nau segueix així durant hores como si fos una sinistra balena blanca varada a la costa, ja no hi ha esperança pels viatgers ni per la tripulació ...i, de sobte,...la porta s’obre des de dintre...

Aquest és, sintèticament, el començament que en Guillermo del Toro i en Chuck Hogan ens plantegen a Nocturna després d’una petita introducció on li donen al lector/a una vaga idea del que s’està coent dins de l’aeronau.

A mi, personalment, m’ha agradat. Potser és que se m’està liquant el cervell després d’altres lectures menys bones, però, fins i tot abordant-lo amb reticències, m’ha enganxat la capacitat descriptiva i la dinàmica ràpida dels esdeveniments. Realment és com veure una pel·lícula, d’aquestes apocalíptiques, on un grup de bons professionals [i patriotes...] lluiten descarnadament per lliurar la humanitat [Nova York] d’una amenaça fatal...

M’ha fet certa gràcia trobar aquí, pel post anterior, a un vampiròleg, en la seva línia més clàssica, al voltant del qual es munta un equip de caçavampirs provinents de la ciència més rigorosa i rendits a les evidències [Strigoi és com s’anomena al vampir a Romania, Vourdalak a Rússia, és un saber antic...] i a un Mestre vampir que certifica els seus gustos afirmant que és un “bebedor d’homes” i recreant el lloc de treball de cap de Recursos Humans però aquesta vegada com a responsable del magatzem del seu particular negoci, crec que aquest li agradaria a en mkl.

Pel que m’ha semblat, els autors és com si trobessin a faltar una introducció al Soc Llegenda d’en Richard Matheson i s’hagin disposat a completar aquesta obra amb una trilogia que ens explica com pot ser que en Neville arribi a la situació d’extrema soledat i assetjament per part d’una horda inacabable de vampirs.

I és que allò que comencés en Matheson a l’any 1954 és, a hores d’ara, el substrat en el que es mou el paradigma del vampir modern:

> Infeccions que afecten a vius i a morts corrompent els seus òrgans i mutant cap a essers a mig camí del zombie però assedegats de sang i un pel més intel·ligents [si no han mort abans...és clar].

> Vampirs antropomòrfics més semblats a Nosferatu que a Lestat. Carents d’orelles, de nas, de sexe...com un orc del Senyor dels anells...

> Nius subterranis de milers d’aquests monstres sempre dominants telepàticament per un vampir superior, un Mestre, un amo...a l’estil del Dampyr de Bonelli.

> La manca dels ullals sempre tan sensuals i la seva substitució per boques monstruoses o llengües retràctils acabades en un punxó fatal...

A veure si no triguen a sortir els dos que falten.

Incloc dos vídeos: en un s’anuncia el llibre (crec que també s’està portant a la pantalla) i en l’altre una entrevista a Guillermo del Toro que explica la idea.



dimarts, 4 d’agost del 2009

Diàleg sobre vampirs i vampiròlegs


No vull desaprofitar l’oportunitat d'editar un diàleg arran d’una pregunta inicial que vaig fer a twitter. La pregunta tractava sobre quins continguts clau s’havien de tenir en compte a l’hora de formar a vampiròlegs. Al marge dels updates ingeniosos que una pregunta d’aquest tipus pot generar a la twitosfera, vaig rebre per part d’@arati una impagable correspondència que vull compartir amb vosaltres...
_____________________________________________________________

@ARATI: Que quins continguts clau s’haurien de tenir en compte en la formació d’un vampiròleg? Així de cop i volta se m’acut una curiositat bàsica per la natura humana i el nostre comportament. Segurament també unes nocions bàsiques d'antropologia i psicologia...

@DAMPYR: Totalment d’acord, aquestes nocions de psicologia a les que et refereixes potser haurien de ser més profundes en psicoanàlisi i no em refereixo al tan trillat Jung. També afegiria coneixements extensos de les religions antigues i haver-se empassat el millor [i el no tan bo] de la literatura fantàstica i de terror escrita...de Lope de Vega [ex. La posada del mal hospedaje] als títols que estan sortint darrerament. Què en penses?

@ARATI: Per suposat, els vampirs que tenim en ment són, evidentment, el resultat d'un conglomerat literari/fílmic i escasses però molt suggerents notícies històriques. El nostre vampir és una elaboració lírico-cultural de pors ancestrals. Per tant, el vampiròleg ha de ser necessariament un bon lector (o lectora, pots anar afegint mentalment tots els /a si prefereixes un llenguatge políticament correcte).

El mite del vampir encaixa molt bé en el context de la societat victoriana, amb normes morals i sexuals molt rígides i encorsetades. Cada època acaba per crear el monstre que necessita, el que parla de les seves pors i carències.

En aquest context, als vampiròlegs més aviat me'ls imagino amb algun tipus de trauma personal, educacional o sexual, que els porta al celibat, a un sobri apartament dels plaers sensuals en general (el vampiròleg no pot ser un gourmet) i a lliurar-se -sublimant tota la libido- a la investigació vampírica, com si l'interès i la vehemència en la caça del vampir no aconseguís amagar la fascinació que desprèn aquesta criatura (atractiva i repulsiva alhora).

Si parlem de vampirs "clàssics" el vampiròleg que els toca ha de ser un obsessiu, algú amb certa inacceptació de la seva part més animal i que persegueix vampirs amb una inconfessable enveja, perquè el vampir sí que exercita la seva pulsió sense cap mena d’obstacle.

Si ens re ubiquem als vampirs més contemporanis, on el sexe és menys tabú però l'assassinat segueix sent-ho igual que la violència, la sang i alimentar-se d'un altre... segueixen mantenint idèntic poder. Són conceptes bàsics, dels que ens fan estremir.

Pensant en Déjame entrar, per exemple, em sembla que aquesta fascinació per la llibertat amb que el vampir es pot permetre conductes "prohibides", continua igualment vigent. I no hi ha vampiròleg. Potser el vampir segueix sent necessari però el vampiròleg no tant?

Si hem reprès el mite del vampir, en literatura, en cine, on havia quedat molt oblidat, és perquè d'alguna manera ens fa falta. O no és aquesta barreja d'humanitat/animalitat la que ens fa atractius els vampirs?

És la mateixa que té Hannibal Lecter, la delicadesa/la brutalitat...

@DAMPYR: Tens raó en que cada època crea o adapta un mite a la mida de les seves vulnerabilitats i aquests mites poden esser d’allò més diversos. Reconeixem el vampir per les seves característiques principals però, com bé dius, res té a veure Carmilla amb l’Eli de Déjame Entrar. La relació entre vampiròleg i trauma potser és la mateixa que en qualsevol dedicació professional on s’aboca el cor i l’ànima, sempre sembla que es reflecteixin certs impactes evolutius foscos.

Potser cal considerar la vampirologia com l’estudi dels vampirs i, a partir d’aquí, es poden diferenciar diversos subtipus del que podríem dir vampirologia aplicada...una d’aquestes aplicacions és la cacera de vampirs...

De fet, pensant-hi, vampiròlegs en poden haver (i n'hi ha) sense que realment existeixin vampirs voletejant al voltant nostre. Pensem en tots i totes aquelles que analitzen i estudien les manifestacions artístiques, folklòriques o mediàtiques sobre el tema. En canvi, caçadors de vampirs...em costa més veure’ls gaudint de salut mental... Crec que diferenciar entre vampiròleg i caçador de vampirs és important a l’hora de definir aquest perfil..

A la literatura i al cinema, el caçador de vampirs (en algun cas vampiròleg) està fet a la mida del monstre al que persegueix i representa els valors de l’època. Això sí, la persecució del vampir no li deixa temps per res més. El coneixement de la seva terrible i amenaçadora presència fa ombra sobre els petits plaers que l’envolten. El caçador està consagrat a la seva cacera per mantenir a bon esguard la virtut tan valorada...

En certa manera, a la literatura i al cinema, cada vampir té associat un caçador i estableixen una mena de persecució mútua, de dia un fa de perseguit i de nit el substitueix l’altre. Com l’enfrontament intern de moltes persones... Robert Louis Stevenson va donar un pas endavant situant els dos subtipus en una mateixa persona a L'estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde... La potència del vampir contrasta amb l’enorme fragilitat a la que es veu exposat quan descansa...la nostra part més canalla és sotmesa a l’endemà...

A les Cròniques Vampíriques de la Rice, el caçador és el mateix vampir penedit i enyorat de la seva condició humana. I a Déjame Entrar, l’Eli està amenaçada per un caçador, el xicot de la noia que vampiritza...recordes?

@ARATI: És clar, jo estava confonent les dues figures: el caçavampirs i el vampiròleg. Ara ho entenc millor. Era una distinció necessària, gràcies Dampyr...

Ho recordo, però el caça vampirs d'Eli no és ben bé un caça vampirs, és un pobre home desesperat que vol venjar la mort de la seva novia, no persegueix ni coneix els vampirs, no sap què ha de fer ni entén gaire el que va descobrint. La contemporaneïtat de la història ens estalvia el final tranquil.litzador i previsible amb el vampir mort i "el bé" triomfant sobre "el mal".

En el cas de Déjame Entrar el "bé" i el "mal" no estan tan clarament definits ni separats, conviuen i estan presents en cadascuna de les dues bandes, la dels perseguidors i la de la perseguida. És una revisió del vampir contemporània, no perquè estigui ubicada en els nostres dies, sinó perquè és complexa. Com tu vas dir, hi ha moments en que desitges que Eli (la suposada representant del mal) entri a arrasar-ho tot en aquell ambient malsà. Eli ens fa por i ens desperta tendresa perquè per moments es veu totalment desemparada, però és una vampira també, i és forta, molt forta.

Totalment d'acord en que cada vampir té el seu caçador complementari. No m'has dit res de Clarice i Lecter, formen una parella de caçador-monstre molt peculiar.

En fi, ara cal seguir donant-li voltes al tema, a veure si se’ns acudeixen més matèries per aquest màster de vampiròlegs del S. XXI.

@DAMPYR: Gràcies @arati, ha estat tot un plaer...

diumenge, 2 d’agost del 2009

Lectures Dampyr per aquest estiu...

Per baixar així, de cop, als necessaris primers nivells de profunditat…una mica de còmic...

Una novel·la premiada i una altra que ja genera moltes expectatives...


I una mica d’assaig per fer recerca upírica…

Ja comentarem...

diumenge, 26 de juliol del 2009

2 anys de vampiriadeprofundis

Exactament ahir va fer dos anys que vaig iniciar la meva aventura bloguera amb aquesta pàgina a la qual li tinc un carinyo especial, ja que m’ha retornat a l’estudi de les manifestacions artístiques al voltant d’un dels mites, per a mi, més fascinants.
A més, tot sigui dit, això de tenir un bloc de vampirs, segons i com, et dóna un aura friki que trenca amb la seriositat de l’entorn professional diari. Però el “vampiria” a més ha estat la plataforma a través de la qual he experimentat en un escenari que, ara per ara, és cabdal en el meu desenvolupament diari.

Aquest darrer any, però, l’actualització ha estat feixuga i costosa. Les raons han estat les següents:

> Coincidint amb un canvi important de la meva vida professional, al novembre vaig iniciar un bloc que ha reclamat una atenció extra, essent com és un dels punts de recolzament amb els que compto actualment. Aquest aspecte va fer que em plantegés, fins i tot, acabar amb vampiriadeprofundis, cosa que vaig decidir, finalment, no fer i que no penso fer, si més no immediatament. Aquest punt ha polaritzat les meves lectures i ha estat el més determinant.

> El tema “vampir” tal i com el vull tractar es manifesta de manera molt dosificada, m’explico: Aquest no és un bloc que tracti del vampir en totes les seves manifestacions. Tan sols va del vampir a la literatura, còmic i cinema. Com a molt, pot explorar l’estudi, assaig sobre aquest mite, sempre que sigui fet d’una manera seriosa. Esporàdicament pot jugar amb el concepte però sempre per subratllar, irònicament, el tractament quotidià del fenomen del [no]mort, més present a la nostra vida del que realment ens pensem. Potser hi ha qui pensa que aquest any ha estat especialment prolífic en matèria de vampirs [penseu en Crepúsculo o en True Blood], però no és aquest vampir horterapastel el que atrau la meva atenció. Igual que, en un moment determinat, ho va fer la Rice, aquestes manifestacions ens allunyen més que ens apropen i desvien l’atenció del personatge principal. Una mica com en el seu moment va passar amb en Willie Fox respecte el personatge de Phileas Fogg de Jules Verne.

He decidit continuar un any més amb el vampiriadeprofundis ja que em costa desprendre’m de la calidesa que em suposa [paradoxal no?] i perquè m’obliga a abonar aquesta fantasia que tan útil m’és i que em permet fruir tant... Això sí, mentre faig recerca upírica i sense deixar el tema central, he pensat injectar-li altres materials que cauen a les meves mans, molt interessants i que, d’una manera o altra, trobo que es poden relacionar amb el vampir, encara que sigui amb les sensacions que es desperten.

Gràcies a tots i totes les que heu estat seguint aquestes anotacions!!

dimarts, 23 de juny del 2009

Del bagul dels records

En el vell mig d’un trasllat em vaig trobant amb materials al bagul dels records. Segueix un escrit elaborat a l’octubre del 1991...un Dampyr amb 31 anyets que ja apuntava maneres...

Del somriure, de la mort parodiada, de la idea forassenyada...

En somriure parodiem un fragment de la nostra mort. De fet, si amb alguna cosa ens obsequien les restes de qualsevol ésser, és amb un etern i críptic somriure.
...
No hi ha res que persisteixi tant amb el somriure com l’eterna aparença, divertida, de les nostres calaveres.
...
Són tan reals les similituds entre dos elements com els mateixos objectes que assimilem. En el cas que ens ocupa, el somriure dels vius i el somriure dels morts tenen quelcom semblant.
...
Nosaltres podem somriure o restar greus. L’últim esgraó de l’aparença mortuòria ens abocarà a un somriure perpetu.
...
De fet, el control sobre el somriure és propi dels vius. Heu vist com, en el cas d’una paràlisi facial un dels signes és un cadavèric i incòmode somriure? Un alliberament parcial o total comporta un somriure. La voluntat o no voluntat de fer-ho ja és una altra qüestió, però aquí tan sols dediquem atenció al fet de somriure i prou.
...
És possible admetre feliç que, com bons ésser vius, podem esbossar una expressió greu (i, per tant, “plena de vida”) en analitzar aspectes de la vida.
...
El somriure és obligatori del mort (com el fet d’estar mort). Pels vius és una prerrogativa. També, cal recordar, podem no somriure. Fins i tot les mòmies acaben, tard o d’hora, somrient.
...
En el trànsit curt de l’immediata pèrdua de la vida fins l’estat cadavèric, tothom resta seriós com si els recents morts no li trobessin cap gràcia a somriure eternament.
__________________________________________________________
La imatge que il·lumina aquest post la dedico a la tendresa d'aquells anys joves i apassionats

diumenge, 21 de juny del 2009

Set

Efectivament, és el coneixement de la temporalitat de les coses la fonamental desgràcia del vampir. Res tan horrible com viure eternament l’acabament de tot allò que comença i es planteja –inicialment i ingènua- com infinit. [conversa al Dry Martini, BCN, gener de 1993]

Crec que el pitjor que ens pot passar és que ens resignem a viure normalment, és a dir, com si cada dia no fos l’últim (correspondència epistolar de la EOCS, febrer de 1993]

No va ser fins aquell moment que se’n va adonar. I no perquè se n’amagués. Però a ella mai li va cridar l’atenció el seu noctambulisme, “treballa massa” pensava quan, neguitós, el veia aixecar-se de nit i passejar amunt i avall de la casa. “Relaxa’t amor meu “ li xiuxiuejava a cau d’orella, passant-li els dits pel pols, entendrida per la seva envermellida mirada.

Ja s’havia acostumat a que mengés poc –si segueixes així, t’aprimaràs—però, no tan sols no s’aprimava sinó que conservava inalterada la seva esvelta silueta, l’encaix dels seus músculs i la finor de la pell. Res d’allò responia al que ella considerava un descuit de la dieta.

Fins i tot l’havia inscrit en una assegurança mèdica i insistia en que anés al dentista –t’ho has de fer mirar—li deia com si res mirant de reüll la sang que tenyia de vegades aquelles dents tan blanques...

Va ser en aquell moment que ho va entendre tot, just quan, per primer cop, aquella tristor perenne, aquell desencant absolut va deixar pas a la llum d’una mirada assedegada...

Sempre li havia semblat un home trist. Trist i elegant, l’harmonia del gest li donava un aire finament trencadís i, alhora, potentment eròtic. Vestia sempre fosc i a ella li agradava perquè encara el feia més alt i esvelt del que ja era, la negror dels seus ulls la pertorbava i, penetrada per la seva mirada, es sentia bategar el cor i córrer la sang pel coll. Així, feliç, ell li somreia i li resseguia amb els dits, molt suaument, les venes... ella es deixava fer..., pensava que la desitjava...

Tot just aixecar la mirada del dit on es desprenia la gota de sang va saber allò que no gosava nomenar però que coneixia des de la foscor dels temps. Entendrida, li va acostar a la boca i amb la mirada li va respondre que no es preocupés, que ho fes, que fos feliç, que begués...
__________________________________________________
Aquest conte el vaig escriure al febrer de 1993, l’he trobat regirant papers...

dissabte, 13 de juny del 2009

L'espectacle del Vampir

Confesso que, darrerament, està essent bastant difícil trobar literatura vampírica que pagui la pena de ser llegida. Després de Déjame Entrar sospito que costarà bastant tornar a llegir res que tingui una altura semblant...

Mentre, he fet una petita incursió a una de les meves llibreries preferides i he trobat algunes coses que aniré comentant així me les vagi empassant.

Una d’elles és El espectáculo del vampiro de Richard Laymon, guardonada al 2001 amb el premi Stoker.

L’argument es desenvolupa a un poblet perdut dels Estats Units en una atmosfera que bé podria haver estat destil·lada per l’Stephen King, per allò que mentre passes fulls t’assalten intermitentment pensaments sobre l’estat psicosexual de l’autor (mort el mateix any que li varen donar el premi...)

L'acció està ben desenvolupada amb un toc un xic recurrent a l’imaginari sexual adolescent, sense arribar però a agafar aquella insuportable tonalitat pastel que comença a estar de moda...

Adolescents, un misteri gòtic, pares distrets, un malvat, un cant a l'amistat i accions heroiques conformen una història que es troba a mig camí entre Tom Sawyer i Los Cinco.

Un retorn a temps passats...que es pot llegir.

dimecres, 22 d’abril del 2009

Benvinguda Enriqueta

He acabat la lectura de “El Cielo bajo los pies” de l’Elsa Plaza. És aquest un llibre imprescindible per aquells amants de la ciutat i de la seva història… realment un no torna a veure Barcelona igual. La descripció de la ciutat i dels moviments socials i polítics al voltant del 1912 estan fantàsticament exposats per part de l’autora a la qual t’imagines passejant per aquells carrers en el cos de la protagonista (serà l’Elsa una deliciosa vampira, de les de veritat…? Humm…), una periodista abocada a desfer la boira estesa al voltant del cas de l’Enriqueta Martí.

Aquest també és un llibre imprescindible per a aquells que han seguit de prop la història de la vampira del carrer Ponent a partir de les fabuloses novel·les que s’han publicat darrerament. Escrita des de la perspectiva que et dóna el treball de camp i l’anàlisi multivariant, col·loca als mitjans de comunicació de l’època i als cossos reguladors de la societat dins del taüt d’on s’ha extret, prèviament, el malmès cos de l’Enriqueta.

Per a què serveix el vampir realment si no per desviar l’atenció dels antropòfags socials cap a la seva lànguida i enigmàtica figura?

Qui són els veritables xucladors de la sàvia vital?

Benvinguda Enriqueta! Així que aquest punt de vista sobre la teva història pugui ser demà, Sant Jordi, objecte d’intercanvi entre aquelles persones que s’estimen o s’aprecien…

dissabte, 28 de febrer del 2009

Fangtasia

Deia algú que el fenomen del vampir reflecteix actualment l’angoixa existencial dels més joves. Potser per això hi ha tal profusió d’històries de vampirs en el moment actual. Mireu sinó la quantitat de guions de series televisives, pel·lícules, literatura i còmics que hi ha en circulació, fa, mai millor dit, esgarrifor.

Acabo de llegir-me la novel·la de
Charlaine Harris: Muerto hasta el anochecer. La primera de la nissaga Sookie Stackhouse (Southern Vampire Mysteries) que ha inspirat la sèrie de televisió TRUEBLOOD.

L’obra no està malament, cal que no hi anem a buscar cap joia de composició literària, ara bé, té el que s’ha de tenir: uns personatges definits i una trama que es manté en suspens fins al final. També porta incorporada una dosi pànfilo-rosa extra que cal tenir en compte, però és suportable. Quedi clar que l’obra és lleugera, lleugera...per passar l’estona...

La història va de vampirs integrats a la societat humana, gràcies a què els japonesos han produït un tipus de sang sintètica que es ven a les barres dels bars com si fossin mitjanes de les nostres.

Vampirs compartint amb humans, generant-se tot tipus de relacions socials, afectives i comercials (aquestes últimes molt interessants) al voltant d’aquesta nova convivència. A partir d’aquí, s’obren les esperades fissures en aquest model de nova ciutadania, complicant-se les relacions i generant la tensió necessària per a la història.

Fa pensar en els conflictes entre blancs i negres al sud dels Estats Units (de fet l’autora és de Mississippí) i sembla com si aquesta novel·la permetés l’anàlisi sense entrar directament en el tema. Vaja, guardant les distàncies, el que va suposar la sèrie
Star Trek en el seu temps. S’ha de veure com segueix la resta...
_______________________________
Fangtasia= joc de paraules entre fang (ullals) i fantasia. A la novel·la és el nom d’un bar de vampirs.

dissabte, 31 de gener del 2009

Sobre Dampyr i Vampiria…


Darrerament rebo [via e-mail] comentaris en forma de pregunta sobre els meus interessos o la meva manera de ser degut a mantenir un blog com aquest… Amb certa preocupació se’m veu com un friki...

Bé, crec que no puc negar aquest qualificatiu ja que, a més a més de la literatura, cinema o còmic sobre vampirs, també m’agrada
Star Trek, Star Wars, El Senyor dels Anells, etc. M’he llegit amb devoció a Michael Ende i, a la meva llibreria hi ha un assortiment suficient de novel·la policíaca, fantàstica i de ciència ficció com per no avorrir-te en el cas que un cataclisme et mantingués tancat a casa durant uns anys...

És a dir, com a freak no tinc remei i, si estiguéssim a l’Edat Mitjana, segurament aniria a parar a la foguera sense cap contemplació.

També noto certa inquietud per si tinc un interès especial per la sang...doncs... crec que no! Vaja! si fes Medicina m’avorriria l’hematologia, m’agrada la carn poc feta però fins un punt i quan em fan una anàlisi de sang giro la cara en sentit contrari al de la punxada per no marejar-me...

Definitivament, crec que no tinc cap interès especial per la sang.

El vampir ha estat un personatge perenne a la literatura per part de la majoria dels grans autors. D’alguna manera sembla que tothom ha sucumbit a la seva fascinació, des de Cervantes a Rubén Darío passant per
Augusth Derleth, Guy de Maupassant, etc.
La potència eròtica, sobrenatural i l’estètica del vampir continua omplint la imaginació de milers de persones a l'actualitat i, si no, vegeu els índex d’audiència de pel·lícules com ara Dràcula, Entrevista amb el Vampir o la darrera, Crepuscle, que malgrat ser un dels pitjors exponents del gènere, porta de cap a milions d’adolescents...

En el folklore i la religió de tot el món el vampir ha estat associat a multitud d’esdeveniments. Des de les bruixes fins als cristians [que bevien la sang del Crist] varen ser acusats de vampirisme...

El vampir sempre ha estat de moda, la seva no vida al llindar de la mort. La bestialitat dels seus comportaments combinada amb la capacitat de desfermar les passions més fortes ha convertit aquest personatge en una eina de plaer estètic i excusa per a l’exploració dels instints més baixos de l’ésser humà.

Perquè no havia d’interessar-me doncs aquest tema?

diumenge, 11 de gener del 2009

Erzsébet Báthory


Un dels personatges que no pot faltar en el llistat de blood killers d’aquesta pàgina és justament un dels més fascinants. Potser perquè, en tractar-se d’una aristòcrata, es va mantenir en secret la seva història fins dos segles després de la seva mort i, mentrestant, es varen teixir una multitud de fantasies. El cert és que, ara per ara, la vida i obra de la comtessa Erzsébet Báthory és una llegenda.

Durant molt temps vaig pensar que la Báthory era la veritable inspiració d’Stoker per al seu Dràcula, no sé, el fet que estigués fascinada per la sang, que les seves víctimes fossin noies joves, que voltés de castell en castell per no exhaurir els diferents rebosts, que fos comtessa...em portava més connexions que no pas en Vlad Tepes que, a banda de ser sanguinari, lluïa el títol de Draculea per pertànyer a l’Ordre del Dragó i res més. Al 2005, en Javier García Sánchez va publicar: Ella, Drácula. On, a banda de proporcionar un quadre exhaustiu i sensacional de l’entorn de la nostra protagonista de mans d’un servidor imaginari, també afirma a la contraportada que és ella i no en Vlad la veritable inspiració del mite.

Si hagués de recomanar una obreta al voltant de la nostra comtessa, recomanaria la de la Valentine Penrose per semblar completa i a l’hora gaudir de la delicadesa d’estil d’una poetessa, a part, l’edició és deliciosa.
Deixo aquí una plana interessant per si voleu documentar-vos més. Paga la pena...