diumenge, 27 de desembre de 2009

Renfield

D’alguna manera, per a tothom és conegut Renfield, aquell personatge foll que a la novel·la de Dràcula era l’objecte d’investigació del Dr. Seward. Malgrat costi de situar-lo clarament al llarg de l’obra, Renfield va precedir a en Jonathan Harker en el seu viatge a Transilvània, del qual va tornar profundament impressionat i trastocat per la figura del Comte. Tant que el varen haver d’internar...

La particularitat de Renfield era el seu delit per menjar bestioles de tot tipus: aranyes, escarabats, ocellets [una nit per poc no es mor per empassar-se’ls amb plomes i tot...], etc. La qüestió era incorporar vides... Empassar-se una vida aliena, per a Renfield, suposava sumar a la pròpia vida la vida de l’altre, seguint l’esquema simpàtic que tan bé apuntava James George Frazer a La branca daurada.

En el seu moment vaig arribar a pensar que les figures realment reals, en les que devíem cercar identificar-nos, eren les dels diferents personatges de la novel·la tret del Comte i de Van Helsing, que vindrien a ser els dos grans paradigmes existents en una època d’esclat científic en mig d’un món ofegat per la ignorància i la superstició.

Si ens hi parem a pensar, per una banda tenim la figura de Dràcula, el qual representaria el pensament primitiu i màgic: La sang és vida... pren sang i tindràs més vida... i del qual Renfield ve a ser el màxim exponent, un exemple dels seus seguidors.
Per una altra banda, Van Helsing representa el nou ordre cognitiu i científic. Com a nou ordre és un bon coneixedor del vell, de les seves fortaleses i febleses. La seva missió és eliminar-lo i substituir-lo per la raó, pel pensament científic... empíric i pragmàtic. De la mateixa manera que Van Helsing i els seus acòlits persegueixen al monstre, Renfield és tancat i anorreat al frenopàtic. La pèrdua de la raó crea aquest tipus de monstres i s’han de reprimir...

Al cap i a la fi, això no deixa de ser una reflexió juvenil, potser una mica simple... però avui m’ha vingut al cap i no he pogut deixar de sentir un punt de nostàlgia, un fons de tristesa... com si cada guany de coneixement anés lligat irremissiblement a una terrible pèrdua...

10 comentaris:

  1. Saps què em pareix? No. T'ho cont: no enfrontaria Van Helsing i el Comte. Páná.
    El Comte juga en una altre divisió.
    Van Helsing i Renfield serien els paradigmes: veuen una cosa que no saben per on els vé. L'un l'analitza, vol saber, vol conéixer basant-se en el que es sap per experiència del que es suposa que han de ser les coses perque sempre han estat així. Es vol carregar al Comte, cert, però realment és perque res nou hi hagi al món?
    Renfield, petit, sols duu a terme les indicacions del Comte. No qüestiona, no discuteix, no raona. Veu i entén el que vol. I el tanquen per això.

    Fins aquí el meu pourparler.

    Muás!

    ResponElimina
  2. @Tona: Doncs...la teva reflexió té miga... sí... Gracies Tona, crec que és un punt de vista interessant: Una variable independent y dos possibilitats d'interpretar-la....

    ResponElimina
  3. És veritat que la novel·la es situa en una època on la ciència esclata i vol impregnar-ho tot, però en Van Helsing ataca (i aparentment guanya) al Comte amb les armes d’una altra superstició (en aquest cas, objectivament més poderosa), la religió.

    Dràcula representa el pensament primitiu dius, “pren la sang i tindràs la vida”, però ell no té l’exclusivitat de la identificació de la sang amb la transmissió de la vida, la cerimònia de l’eucaristia és un bon exemple.

    És cert que Van Helsing vol que tot recobri l’ordre natural i eliminar aquesta franja de no-mort que envolta Dràcula, i en aquest sentit si que persegueix un ordre lògic i, en certa mida, científic; però la seva lliuta està basada en la religió, que en aquells moments era la gran enemiga del avenços científics, més que no pas la màgia que havia estat substituïda feia temps (genial la referència a en Fraser, en sóc fan).

    Però aquí es tractava de parlar d’en Redfield, que és un personatge que m’ha fet pena, no té sortida perquè en lloc d’aferrar-se a una creu cau en l’enagenació i això el condemna. El boig com a esperit posseït pel dimoni és una figura inventada per l’església.

    Respecte al que dius de que cada guany de coneixement va lligat irremissiblement a una pèrdua, res a dir, així és la vida… "el reis són els pares", toma bofetada cientifico-festiva!, la veritat és dura, però com deia el poeta, no té remei...

    Sospito que passaré per aquí sovint… per aprendre... si em deixeu entrar, és clar! ;-)

    ResponElimina
  4. @Francesca: tens raó…a Dràcula tot es barreja deliciosament i promiscua... Cert que l’eucaristia es un bon exemple de la importància que té la sang, per això els cristians primers varen ser acusats entre d’altres coses de vampirisme pel que es considerava en aquell moment religions més civilitzades.
    Totalment convençut de la teva anàlisi, tan sols que sempre he vist a Van Helsing més armat de “mètode” que d’altra cosa. En un moment on la ciència es purament intuïtiva [en aquests momets Charcot estava hipnotitzant histèriques a la Salpêtrière...] crec que la ciència estava totalment abocada a establir el mètode com a principal diferència per l’abordatge del saber respecte a d’altres tipus de pensament...
    Agraït del comentari...m’encantarà que passis per aquí i, si us plau...”post entrar”... :-)

    ResponElimina
  5. @Francesca: He rellegit el teu comentari i m’he recordat d’una cita que fa en Joan Prats a “Las raices del miedo “[escrit amb en Romàn Gubern i publicat a Tusquets l’any 1979]. Comentant el mite de Dràcula estableix, tal i com ho fas tu, una relació amb el paganisme y el cristianisme. Diu que seguint la tradició maniquea occidental, Stoker relaciona a Dràcula amb el dimoni que es combatut i destruït pels símbols sagrats del cristianisme. També diu que, de vegades Stoker patina incloent elements màgics populars com ho poden ser, els alls, els rosers silvestres, etc. Barrejant superstició, paganisme i cristianisme i donant fe del passat cultural politeista d’occident...

    ResponElimina
  6. Per al·lusions ;-)

    Amb l’atreviment que dóna la ignorància, m’arriscaré més amb l’anàlisi.

    Tots dos metges són neuròlegs, una especialitat que era vista com la branca de la medicina més propera a la màgia (pensa que les lobotomies es van fer populars a mitjans del segle passat… si no l’has vist i vols comprovar què representava un neuròleg fins no fa gaire mira “Monos como Becky” un documental de Joaquim Jordà molt recomanable).

    La ciència està representada a la novel·la per l’especialitat més obscura de les que hi havia en aquells moments i Van Helsing fa servir el mètode científic si, d’acord, però remeis religiosos (no cal que posi exemples) i pagans, és cert, però o no s’en va adonar o va pensar que els lectors no s’adonarien del que estava fent.

    Jo m’imagino un panorama de supervivència; la ciència ataca, s’està carregant les supersticions i ningú sap fins on arribarà tot plegat… salvem els mobles pel que fa a la religió… aliem-nos amb la ciència, podem conviure!

    No van pensar que el fet que l’home sigui l’únic animal que sap que morirà, els garanteix els seguidors.

    D’altra banda està el tractament de la dona “inteligente como un hombre”, però tan religiosa i tan submisa que se li pot perdonar… i el tema de l’atracció sexual que exerceixen les dues dones del llibre, morta una, l’altra hereta els enamorats, disfressats ara de fidels amics del marit i defensors de la causa.

    En Dràcula és dolent… per això pot tenir les dones que vulgui (cap home, ep! dolent, però heterosexual, no la liem ara! ;-D).

    Ufff… Dràcula dona per molt i ara veig que m’he enrotllat força, però això et passa per “donar-li peixet” a un convers! ;-)

    ResponElimina
  7. Quin gust dóna veure a la Francesca per aquí, que frescos i encertats els teus comentaris... tu eres una malalta de vampirs encara que no ho sabíes! Ara ja no tens remei.

    Benvinguda a la cripta!!!(amb ressó)

    ResponElimina
  8. @Francesca: He comentat al teu bloc [http://www.elclubdelosdomingos.com/2010/01/me-quedo-con-dracula.html]

    Francesca, te contesto en tu blog lo que tenía pensado seguir en el de Dampyr, pero me gusta la elección que has hecho y me gusta tu lectura Drácula. En mi caso me llamó la atención la propaganda patriarcal sobre el papel que ha de tener una mujer “com cal” en el momento social donde se da la obra [hay que tener en cuenta que en esta época, solo las mujeres leían novela…]. En este escenario Mina representa la mujer “tal cual” ha de ser [de hecho aspira a ser una buena secretaria para su marido]. Drácula, seduce y transforma a la pre mórbida Lucy, y la transforma en una vampira, justo la parte negativa de la mujer (lasciva, activa sexualmente, se alimenta de niños…].Curioso que, para redimirla haya que “clavarle una estaca” a golpes “rítmicos y acompasados”, y curioso también que no pueda hacerlo cualquiera…se pasan la estaca unos a otros hasta que la ardua labor recae sobre el que ha de ser su marido… Sólo después de clavarla recupera la dulzura de su rostro…sometida consigue la salvación… en Mina vs Lucy hay un mensaje importante en esta obra… y es que, sospecho, Stoker era bastante mediocre…Aunque Dràcula sea una magnífica obra y un exponente de la Literatura, no te recomendaría nada más del mismo autor [un poco como pasó con Conan Doyle…]

    ResponElimina
  9. Contestat al meu bloc... això comença a ser pelet esquizo.
    Aprofito per dir-te Arati, mona, que si em passo al cantó fosc és culpa teva i no meva, que em deixo portar... ai, si és que no tinc personalitat! ;-)
    ........
    Estoy de acuerdo con tu análisis, pero en el siglo XIX que una mujer fuese maestra de escuela de soltera y aspirase a ser secretaria al casarse (aunque fuera del marido) era algo reservado solo a mentes “masculinas” como la de Mina.
    Lucy es más “carne de cañón”, estudia a los pretendientes como lo haría un jefe de personal, es un jarrón etrusco en casa de sus padres y pasará a ser un jarrón etrusco en casa de su marido.
    Cierto que el rito de matar a la pobre infeliz tiene miga… y desde luego hago el mismo análisis que tú, ¿qué otro podría hacer?
    Mina vs Lucy si, pero Mina maneja al grupillo como quiere y al final dependen de ella… que no tengo yo tan claro que lo que tuviese con Drácula fuesen pesadillas…
    Respecto a lo que dices de no leer más obras de Stoker, nunca he creído en el novelista, sino en la novela, pocos hay que tengan una obra equilibrada en cuanto a calidad y los pocos que hay pueden ser buenos, pero no han escrito ninguna obra maestra… salvo excepciones, que las hay, pero son muy, muy, escogidas…
    De Conan Doyle no me gusta nada, ni Holmes (pedazo prepotente… mejor no hablemos del montón de complejos que pretende esconder).
    ..............

    ResponElimina
  10. @Francesca: Gracies per plasmar aquestes reflexions en aquest espai i per complementar aquest post amb la teva percepció sobre aquesta obra, una veritable “opera aperta” a diferents mirades que convergeixen i divergeixen en una deliciosa i estimulant dansa.

    ResponElimina