diumenge, 27 de setembre de 2009

Visum et repertum

Fa un temps li vaig demanar a l’Anna que m’escrivís un post on destil·lés aquells sentiments i pensaments [aquests dos aspectes sempre van lligats en els seus escrits...] vers la figura del vampir. El meu desig era vestir aquest espai amb la seva particular i fascinant manera de filar les paraules al voltant d’aquest mite. Aquest desig s’ha complert i aquest n’és el resultat...
__________________________________

En aquesta ocasió, és preceptiu un avís abans que us endinseu en la lectura d’aquesta entrada: el que segueix no són més que reflexions en veu alta, desendreçades i, possiblement, encara desencertades. No ha estat fins el moment d’escriure que te n’adones de com és de difícil fer-ho sobre quelcom que no acabes de conèixer. No hi ha por més poderosa, més profunda, que la por a allò que ens és desconegut. Amb el pas dels anys no pots ignorar-ho, saps que hi és, però quelcom t’impedeix d’acostar-t’hi. Serveixi, doncs, aquest post com una passa més d’aquesta aventura. Dit això, comencem.

Si hagués de posar-li títol a aquest viatge iniciàtic, li prendria el nom a l’acta que
Flückinger signà després de la seva intervenció en contra dels vampirs a la petita població de Medvègia: Visum et repertum, cercats i descoberts. No he necessitat aprovisionar-me d’estaques o bales de plata, ni aventurar-me en la foscor per trobar-los. Ha calgut, això sí, el relat suggerent de qui saps apassionat per aquests éssers, la conversa que no et deixa indiferent, per deixar-me atrapar per la fiblada captivadora dels vampirs.

Des d’aquella primera lectura de La mort enamorada, Carmilla, Déjame entrar o
El llit sota la tomba -una antologia de la narrativa de vampirs- s’han anat succeint a la tauleta de nit. I he anat desenterrant històries. No n’hi ha dues d’iguals: vampirs, vampiresses, escenaris, paisatges, arguments..., tots prenen un tint que els fa diferents de la resta.

Imaginava els vampirs com uns éssers violents, moguts pels instints més baixos que hom pugui imaginar, lladres de vida, depredadors nats. Però el que vaig sentir mentre llegia La mort enamorada va marcar profundament la meva percepció de tot el que he anat trobant després. I és que l’obra és una peça delicada que colpeix per la bellesa d’un amor –vampíric, però generós alhora– que només pren allò que li cal: “...no et faré cap mal, no agafaré de la teva vida res més que el necessari perquè la meva no s’apagui”. Qui de nosaltres, pobres mortals, gosa acusar d’estar desproveït d’ànima a algú que és capaç d’estimar així?

Privats d’esperit, tots seus actes són jutjats sota el prisma d’una dimensió física, d’un desig sexual desfermat: encarnen el nostre subconscient, els desitjos més amagats i les fantasies és fosques. Un peculiar quid pro quo on perd sentit parlar d’innocents o de culpables. Assenyalar amb un dit acusador alhora mentre diem: “ha estat ell” ens deslliura de la pesada llosa de la consciència, del judici propi i del dels altres. Però per poder-ho fer, per ser víctimes, ens cal esdevenir botxins, condemnar-los atroçment per condonar les nostres culpes, per traslladar-les fins deslliurar-nos.

Perseguits, combatuts, exhumats. Condemnats a no sentir el batec del cor, a no poder oferir la pròpia escalfor a qui se’ls hi acosta; privats de la joia de perpetuar-se amb nissaga pròpia, sentenciats a viure més enllà d’una mort que no és tal per vagar permanentment –hereus de la maledicció de Caín– a la cerca de l’únic fluid capaç de sadollar la seva ànsia de viure: aquest és el seu destí. Viure en la mort, ser morts en vida.

Podria seguir escrivint, però cada cop m’endinsaria més en un laberint d’idees sense lligam. Assedegada com estic encara per saber-ne més i més, no he trobat moment per endreçar-les convenientment. Però tampoc seguiré escrivint més per una altra raó, aquesta més poderosa. I és que ja existeix qui ho ha fet abans que jo, en un fragment que ho exposa exquisidament, un dels meus preferits d’entre tot el que he llegit fins ara. Descobriu, en paraules de Carmilla, com n’és de curta la distància que separa els dos platerets de la balança. I després, si encara teniu la gosadia, jutgeu:

“Estimada, sé que el teu cor se sent ferit. No em jutgis cruel: em limito a obeir una llei ineludible que constitueix la meva força i la meva feblesa. Si el teu cor està ferit, el meu sagna amb el teu. Enmig de la meva gran tristesa, visc de la teva exuberant vida, i tu moriràs dolçament per la meva. És quelcom inevitable. I així com jo m’acosto a tu, tal volta, tu t’acostaràs a altres i aprendràs l’èxtasi de la crueltat, que és una forma de l’amor.” (Carmilla, Sheridan Le Fanu).
______________________________________________________________
Podeu trobar més escrits de l'autora al seu bloc Amb lletra de pal