diumenge, 27 de setembre de 2009

Visum et repertum

Fa un temps li vaig demanar a l’Anna que m’escrivís un post on destil·lés aquells sentiments i pensaments [aquests dos aspectes sempre van lligats en els seus escrits...] vers la figura del vampir. El meu desig era vestir aquest espai amb la seva particular i fascinant manera de filar les paraules al voltant d’aquest mite. Aquest desig s’ha complert i aquest n’és el resultat...
__________________________________

En aquesta ocasió, és preceptiu un avís abans que us endinseu en la lectura d’aquesta entrada: el que segueix no són més que reflexions en veu alta, desendreçades i, possiblement, encara desencertades. No ha estat fins el moment d’escriure que te n’adones de com és de difícil fer-ho sobre quelcom que no acabes de conèixer. No hi ha por més poderosa, més profunda, que la por a allò que ens és desconegut. Amb el pas dels anys no pots ignorar-ho, saps que hi és, però quelcom t’impedeix d’acostar-t’hi. Serveixi, doncs, aquest post com una passa més d’aquesta aventura. Dit això, comencem.

Si hagués de posar-li títol a aquest viatge iniciàtic, li prendria el nom a l’acta que
Flückinger signà després de la seva intervenció en contra dels vampirs a la petita població de Medvègia: Visum et repertum, cercats i descoberts. No he necessitat aprovisionar-me d’estaques o bales de plata, ni aventurar-me en la foscor per trobar-los. Ha calgut, això sí, el relat suggerent de qui saps apassionat per aquests éssers, la conversa que no et deixa indiferent, per deixar-me atrapar per la fiblada captivadora dels vampirs.

Des d’aquella primera lectura de La mort enamorada, Carmilla, Déjame entrar o
El llit sota la tomba -una antologia de la narrativa de vampirs- s’han anat succeint a la tauleta de nit. I he anat desenterrant històries. No n’hi ha dues d’iguals: vampirs, vampiresses, escenaris, paisatges, arguments..., tots prenen un tint que els fa diferents de la resta.

Imaginava els vampirs com uns éssers violents, moguts pels instints més baixos que hom pugui imaginar, lladres de vida, depredadors nats. Però el que vaig sentir mentre llegia La mort enamorada va marcar profundament la meva percepció de tot el que he anat trobant després. I és que l’obra és una peça delicada que colpeix per la bellesa d’un amor –vampíric, però generós alhora– que només pren allò que li cal: “...no et faré cap mal, no agafaré de la teva vida res més que el necessari perquè la meva no s’apagui”. Qui de nosaltres, pobres mortals, gosa acusar d’estar desproveït d’ànima a algú que és capaç d’estimar així?

Privats d’esperit, tots seus actes són jutjats sota el prisma d’una dimensió física, d’un desig sexual desfermat: encarnen el nostre subconscient, els desitjos més amagats i les fantasies és fosques. Un peculiar quid pro quo on perd sentit parlar d’innocents o de culpables. Assenyalar amb un dit acusador alhora mentre diem: “ha estat ell” ens deslliura de la pesada llosa de la consciència, del judici propi i del dels altres. Però per poder-ho fer, per ser víctimes, ens cal esdevenir botxins, condemnar-los atroçment per condonar les nostres culpes, per traslladar-les fins deslliurar-nos.

Perseguits, combatuts, exhumats. Condemnats a no sentir el batec del cor, a no poder oferir la pròpia escalfor a qui se’ls hi acosta; privats de la joia de perpetuar-se amb nissaga pròpia, sentenciats a viure més enllà d’una mort que no és tal per vagar permanentment –hereus de la maledicció de Caín– a la cerca de l’únic fluid capaç de sadollar la seva ànsia de viure: aquest és el seu destí. Viure en la mort, ser morts en vida.

Podria seguir escrivint, però cada cop m’endinsaria més en un laberint d’idees sense lligam. Assedegada com estic encara per saber-ne més i més, no he trobat moment per endreçar-les convenientment. Però tampoc seguiré escrivint més per una altra raó, aquesta més poderosa. I és que ja existeix qui ho ha fet abans que jo, en un fragment que ho exposa exquisidament, un dels meus preferits d’entre tot el que he llegit fins ara. Descobriu, en paraules de Carmilla, com n’és de curta la distància que separa els dos platerets de la balança. I després, si encara teniu la gosadia, jutgeu:

“Estimada, sé que el teu cor se sent ferit. No em jutgis cruel: em limito a obeir una llei ineludible que constitueix la meva força i la meva feblesa. Si el teu cor està ferit, el meu sagna amb el teu. Enmig de la meva gran tristesa, visc de la teva exuberant vida, i tu moriràs dolçament per la meva. És quelcom inevitable. I així com jo m’acosto a tu, tal volta, tu t’acostaràs a altres i aprendràs l’èxtasi de la crueltat, que és una forma de l’amor.” (Carmilla, Sheridan Le Fanu).
______________________________________________________________
Podeu trobar més escrits de l'autora al seu bloc Amb lletra de pal

12 comentaris:

  1. Colpidora la teva percepció, més que res, perquè toca el bell mig d’aquest mite i la seva presencia a la Literatura...tan desconeguda i devaluada que, sovintment [i equivocada], es considera sense la majúscula...
    T’he d’agrair el fet d’evocar uns dels passatges més bonics de Carmilla i de La Morta Enamorada...d’aquells que et fan trontollar les valoracions que [tan fàcilment] fem al qui diem “monstre”, que no és un altra cosa que una vessant molt íntima de nosaltres mateix@s...potser, fins i tot més romàntica...
    Gràcies també [com el seu dia ho va fer Arati...] per afegir el valor extraordinari de la teva mà a aquest bloc.

    ResponElimina
  2. Dampyr, molt bona la col.laboració en el teu bloc!
    Anna, felicitats per la teva aproximació al tema!! Un viatge iniciàtic, com tu dius, molt ben orientat. Ara la qüestió és continuar el camí i seguir gaudint de l'aventura, no?

    ResponElimina
  3. @Dampyr
    Gràcies pel comentari, saps que per a mi té un valor incalculable. He tingut la sort de trobar qui m'ha sabut transmetre aquesta passió, aquesta mena d'enamorament, envers els vampirs. Segurament, de no haver estat així, la meva percepció hagués estat diferent: més pobre i un tant esbiaixada. Així que espero ser una digna aprenenta a l'alçada del mestre. Gràcies un cop més.

    @Carmilla
    Quan un escriu sobre quelcom que acaba de descobrir ho fa amb la ploma tremolosa, dut no tant per la por com pel respecte. M'agradarà seguir fent camí per les tenebres, però m'agradarà molt més fer-ho en la vostra companyia.

    ResponElimina
  4. Em sembla clar que el vampir ja t'ha seduït i que, ai, ja l'has deixat entrar... Ara tot és qüestió de temps... poc a poc te adonaràs de que posseeixes nous sentits, de que la teva mirada es compadeix dels mortals.

    De fet, resto més tranquil ara. No era possible que una simple mortal escrigués amb tanta mestria i experiència ;-) .

    ResponElimina
  5. @mkl
    Tot un plaer retrobar-te entre les tenebres. Què podia contestar-li a algú que em demanava, delicadament, si li franquejava el pas? Doncs sí, el vaig deixar passar i, ara, casa meva és casa seva. Em temo que ja no hi ha marxa enrere, però també em temo que no la hi voldria.

    I gràcies per la floreta! ;-)

    ResponElimina
  6. Confesso en aquest petit comitè [i aviso que ho negaré en qualsevol aforament...] que sempre he desitjat ser mossegat i transportat a l’eternitat per una d’aquestes vampires amb les que il•lustro els posts...amb això vull dir que, de veritat, no soc cap mestre, sinó un humil upiròleg que, a diferencia dels meus predecessors, no li vull cap mal a l’objecte del meu estudi... més al contrari, cerco un lloc on poder refugiar-lo de la ignorància i la pèrdua de glamour que caracteritza el nostre temps...i és que l’avorriment campa per on vagis...

    Gracies que queda [no]gent com vosaltres...

    ResponElimina
  7. @Carmilla. Gracies per la teva constància en animar aquest bloc amb la teva presència subtil.

    Seria rodó gaudir també de la teva mà en aquest espai...a veure si t’animo a fer-ho...

    ResponElimina
  8. Dampyr, gràcies a tu per la invitació i la confiança que demostra... però no em puc comprometre a res, si més no ara mateix. Més endavant, qui sap, potser tindràs una sorpresa.

    ResponElimina
  9. Arribo tard a comentar, tot i que vaig llegir el post acabadet de sortir (de la cripta). Necessitava trobar un moment tranquil per donar-li a l'Anna la benvinguda formal a la tribu dels malalts de les tenebres.

    Quin alegria, has estat contagiada! I és una malaltia crònica, no hi ha marxa enrera.
    La bona literatura vampírica actua com la mossegada del vampir: només que un cop et faci ferida, que et travessi la pell i et toqui endins l’ànima viva i palpitant... et transforma i et converteix.

    Les lectures recomanades que tenies per començar eren armes selectes, molt agudes i esmolades, no és d'estranyar que t'hagin fet sang i t’hagin inoculat el virus, algú et volia portar d'aquest costat ;-))

    Ens seguim llegint en les penombres uhhhhhhhh




    Carmilla: vaaa, per favor, anima't a animar-li el blog al Dampyr, si?


    Dampyr: adequadament obscur el newlook del blog, molt elegant.

    ResponElimina
  10. Us felicito, Dampyr i Anna, per la col.laboració publicada. Més d'un cop, són potser les reflexions que semblen sorgides de les penombres del nostre pensament, la manera més bella de recòrrer transversalment els corriols que bé podrien configurar el traçat d'un laberint.
    Salutacions.

    ResponElimina
  11. @arati Creus que és prou fosc? :-D Gracies!!!

    @ragnarok Gracies!! Cert, hi han punts de vista d’una claredat cristal•lina…

    ResponElimina
  12. @arati
    Cert, jo també sospito que van ser triades per una mà certera per aconseguir l'efecte dessitjat. I a fe meva que ho han aconseguit.

    @ragnarok
    Gràcies! Com que encara sóc novella, dur a la mà una punta de cabdell a tall de fil d'Ariadna em dóna la confiança necessària per anar avançant. I, per descomptat, comentaris com el teu que em duen a un bloc amic que seguir. Visum et repertum..., constantment.

    ResponElimina