Nemini Parco *

La Dansa de la Mort de Verges [Baix Empordà, Girona] és una reminiscència única d’antics cultes als difunts, possiblement associada a les epidèmies de pesta negra que van assolar Europa a l’Edat Mitjana.

Com també ho va voler significar en Edgar Allan Poe amb La màscara de la Mort Roja, la Dansa de la Mort indica el pas inexorable d’un temps que mena tots els homes [rics o pobres, nobles o pagesos] a la mort; una mort a la qual la pesta, les guerres i la mortalitat infantil contribuïren a donar-li una personalitat real entre els habitants d’aquell període, que gairebé sentien al costat la ferum del seu alè.

Aquesta dansa es representa en el transcurs de la Processó de Dijous Sant on cinc persones abillades d’esquelets salten rítmicament i compassada al so d’un tabal, col·locats en forma de creu i amb un seguici de quatre personatges més, els quals, amb torxes, il·luminen el conjunt i hi aporten un aire solemne i tètric.

Tal i com ens explica aquest vídeo la simbologia és magnífica:

“El cos principal de la Dansa està format per dos adults [la Dalla i la Bandera] i tres infants [dos Platets, que porten un plat amb cendra i el Rellotge, que assenyala un rellotge sense broques]. La Dalla és l’element que representa la mort per definició, l’instrument que sega vides ve reforçat pel text en llatí “Nemini Parco”, que vol dir “la mort no perdona ningú”. De color de dol la Bandera és la insígnia del regne de les tenebres, l’estendard d’un territori del qual la mort és sobirana. Els Platets amb cendra que duen els dos esquelets més petits són el símbol de la mort física del cos, la pols i la cendra com a símbol de la descomposició humana. Tancant la dansa el Rellotge, l’esquelet la senyala indicant que la mort arriba a qualsevol hora, és imprevisible i imminent.”

Per als homes i les dones d’aquelles èpoques fosques, el cristianisme era el triomf sobre aquesta mort omnipresent  tal i com sembla que ho volen figurar els dansaires al rendir tribut al Crist, al final de la seva macabra dansa. 

--

[*]La mort no perdona ningú.

La informació d'aquest post l'he extret de l’Associació La Processó de Verges.

Avui és Samhain

Sempre m’ho ha semblat però potser em passa més darrerament que tinc la sensació de que el meu cos és una carcassa a la qual, de vegades, el nen que sempre he estat s’hi puja per enganxar-se a la meva cara com si d’una carota es tractés i poder relacionar-se així amb el món... Com qui ha de complir amb un deure diari al que ja s’ha acostumat.

He de reconèixer que fa un temps, seduït pel que veia i encuriosit amb el que feia, vaig arribar a confondre aquesta carcassa amb mi mateix però, ara per ara, m’atreu molt més el que hi ha darrere d’aquesta estructura i així que puc, torno a baixar i me’n vaig corrent a cercar en la meva solitud una altra història que em faci aclucar el ulls i somiar...

Penso això mentre s’estén a poc a poc la nit de Samhain. En nits com la d’avui, els antics pensaven que les fronteres que separaven els vius dels morts es diluïen i que, per tant, convenia no allunyar-se molt, ja que es corria el perill de perdre’s en algun paratge tètric i desconegut del que no poder tornar... Recomanaven quedar-se a casa i, sobre tot, no obrir la porta a ningú, no fos que et trobessis a qui ja no esperaves tornar a veure mai més...

Així que, recollit a casa, m’he escalfat lleugerament una copa amb vi i em disposo a submergir-me deliciosament en els meus somnis... Aneu amb compte!
__________________________________________
El calendari celta estava marcat per dos festes principals. Una és la de Belthane, es tracta d’una festa ígnica com la de Sant Joan i també festeja, com aquesta, el cicle de la vida. L’altra és la de Samhain i gira al voltant de la mort. El cristianisme, seguint la seva tradició, al no poder eliminar-la, la va incorporar. Samhain correspon també a la nit d’any nou de l’antic calendari celta.

"Vampiros" de Javier Arries

En el folklore, fora de l’abast del còmic, de la novel•la i del cinema hi ha el món dels vampirs de veritat. Un món on s’ensumen els vapors corromputs d’una vegetació putrefacta i humida, pròpia de zones boiroses i pobres on el vampir està desproveït de tota riquesa i sofisticació. Se’ns presenta vestit amb arpilleres corretjoses, normalment en el cos d’un pagès de vida tèrbola, ignorant, desdentat i brut.

Crec que ja he comentat alguna vegada que res en sé d’aquest vampir i, tret d’alguna raresa aïllada i d’edició recent com ara el vampir de Ropraz, no tinc a la meva llibreria documentació suficient que em permeti moure’m amb desimboltura amb aquest personatge tan present en les llegendes i en la cultura popular d’arreu del món.

Confesso que, fins ara, sempre m’ha fet mandra explorar aquests territoris empantanegats i que tan sols la perspectiva de revisar documentació al respecte em feia sentir la flaire rància i fungosa d’escenaris oblidats, habitats per éssers grotescos que exhibeixen impúdicament i a tothora una cruesa pròpia de ments profundament desproveïdes que fan pensar, de manera fàcil, en cervells esgarrats i deformes.

Però tot això va canviar quan, ara ja fa tres anys, paral•lel al començament d’aquest blog i arran d’una entrevista trobada de manera fortuïta a la contraportada de La Vanguardia , vaig descobrir a un autor que admiro per la seva capacitat de projectar llum en aquestes foscors abissals amb la racionalitat pròpia del científic i la sensibilitat que tan sols tenen aquells que saben que, com deia en Rafael Llopis prologant a H.P. Lovecraft, la màgia és tremendament efectiva quan se sap purament subjectiva.

Però aquesta admiració s’ha transformat en un afecte sincer quan amb un estil amable i lleuger ha comentat esporàdicament i freqüent a algun post animant continuar amb el VampiriaDeProfundis i difonent-lo a persones i col•lectius d’allò més interessants i totalment desconeguts per a mi fins ara.

Sempre he cregut de manera literal amb allò del llibre de capçalera i que cadascú el tria en funció d’uns criteris molt íntims que, en el meu cas, consisteixen en que aquest llibre faci la funció dels aiguaders del desert, que aixecaven un mirall davant de l’assedegat per recordar-li que era mortal. Així doncs, a qui em conegui bé no li sorprendrà que a la meva tauleta de nit tingui de manera permanent la versió traduïda del grec per Joan F. Mira dels Evangelis i el llibre de l’Apocalipsi i el que per a mi és el millor assaig en llengua castellana sobre vampirs: Vampiros d’en Javier Arries, un llibre seriós i complert que il•lumina el polièdric rostre d’aquest personatge que defuig la llum i que recomano tenir sempre a mà.

_____________________________________________
Javier Arries impulsa un grup a Facebook [vampiros: bestiaro de ultratumba] que enriqueix sovint amb investigacions vers la figura del vampir al folklore d’arreu.

Samhain

Aquesta nit cal anar amb compte si sortiu de casa, doncs ja sabeu que comença el Samhain, el període de l’any on segons els antics celtes, la frontera entre el món dels vius i dels morts s’esvaeix i perilla de que, qui surti de casa, pugui traspassar sense saber-ho i no trobar el camí de retorn ...

Tampoc és estrany que en nits com aquesta, piquin a la porta de casa vostra, encara que és recomanable no obrir...ja sabeu, pot tractar-se d’algú a qui no pensàveu tornar a veure mai més...

Fins demà, espero...

Enriqueta Martí Ripolles

Crec que era en Montalbán qui deia que una ciutat, per a ser considerada com a tal, havia de conjuminar tres trets distintius: un bon servei de taxi, jazz i novel·la negra. Afegiria a aquests trets el fet de tenir el seu vampir propi, i Barcelona, té tots els requisits per a ser considerada una gran ciutat segons aquest cànon.

Suposo que ja esteu al corrent del cas de l’Enriqueta Martí, la vampira del carrer Ponent, que va commocionar als barcelonins amb la seva original manera de gestionar els recursos infantils de la ciutat. El més curiós és que, a banda de ser una psicokiller, també era una addicta al Bloody Mary versió original.

Sembla ser que l’Enriqueta ara està de moda... No deixa de ser significatiu que, contràriament al que passa amb altres mites de la literatura fantàstica (licantrops, etc.), el vampir sempre estigui de moda, oi?

Es per això que, a banda dels programes televisius que podeu haver vist, us recomani la lectura de la novel·la d’en Fernando Gómez on descriu, en clau de ficció, els fets en boca dels personatges que varen tenir algun contacte amb ella.

Si voleu més raons per llegir el llibre, teniu el plaer de la visió costumista d’una Barcelona, en color sèpia, sempre atractiva pels i per les amants de la ciutat.

Fa que pensar que, en un mateix moment, convisquin diferents estrats socials, dels més avançats (tecnològicament parlant) fins els més atàvics i impensables. Sempre s’està especialment inclinat a pensar que això va passar en un moment del passat remot (en aquest cas al 1912), però estic convençut que aquesta convivència es dóna sempre, en tots els temps: passats, actuals i futurs.

Vampiròfils, vampiròlegs, vampirs …

Vampiròfils
Potser hi ha qui pensa que l’atracció pels temes de vampirs és propi de ments immadures. Res tinc en contra d’aquesta opinió i molt a favor de no madurar, bàsicament pel vampíric del fet (em ve al cap la imatge de la petita Kirsten Dunst en el seu paper de Claudia a l’entrevista amb un vampir).
Tot i així, m’imagino que poques persones poden escapar de la fascinació que provoca el vampir si s’admiren les il·lustracions de V. Francés a Favole, terreny abonat per fer brollar el germen de la vampirofilia, molt diferent del de la vampirofrènia i que sol afectar a algunes personalitats... com dir-ho?...kitsch?

Vampiròlegs
En un altre ordre de coses, però relacionat amb el mateix tema, és curiosa la definició que fa la premsa d'en F.J. Arries pel seu llibre Vampiros, al qual denominen com a vampiròleg trencant seriosament i decidida amb la línia que fins ara considerava aquest tema d’interès propi d’estudiosos del folklore. Ens trobem amb un nou jaciment d’ocupació? Si és així, és realment nou? Quina és la formació de base d’un vampiròleg?
No falten en la realitat o la ficció personatges abocats a aquest tipus d’investigacions com ara el mític Van Helsing, l’abat Dom Agusti Calmet o fra Benito Jerónimo Feijoo y Montenegro que poden abocar una mica de llum a aquest darrer interrogant.
D’entrada, el fictici Van Helsing ens el pinten com a metge, i no és l’únic, li devem a un neuròleg (Dr. Juan Gomez-Alonso) una tesi actual sobre les epidèmies de vampirisme que varen assotar Europa al segle XVII i XVIII, però en Calmet era arqueòleg a més de tèoleg igual que en Jeroni Feijoo i, per rematar-ho, en Arries és físic.
Així com en el seu moment va haver de fer-ho Freud, quan va separar el perfil de psicoanalista del de metge, se’m fa obvi que, per a ser vampiròleg, no s’han de cursar necessariament els diferents estudis que he anomenat però, segurament, deuen ser imprescindibles algunes de les matèries que abracen.
A l’hora de pensar quines assignatures s’haurien d’incloure actualment en un pla de formació en vampirologia se m’acudeixen (a banda de temes mèdics, teològics o arqueològics), altres matèries imprescindibles relacionades amb el món del cinema, de la literatura, de la gastronomia , etc. Però m’agradaria poder concretar més.

Vampirs...
…de “haberlos haylos” , n’estic segur, i no em refereixo a la ja clàssica i sobada semblança que es busca en el món laboral del qual ja tocarà l’entradeta algun dia d’aquests...