dimecres, 31 de desembre del 2008

Sempre Eva

Decidit a fer les darreres mandonguilles dampyriques amb les idees, d’aquest any, porto aquesta làmina (dalt) de Paul Delaroche , La Jeune Martyre que em va encantar quan vaig visitar, ara ja fa massa temps, el Louvre. No és l’obra complerta, es tracta d’un fragment. Li falten dues figures difoses, presumiblement masculines, que s’allunyen de l’escenari de l’execució.

Em pregunto exactament què em va fascinar de l’obra i m’aterra pensar que, a banda de l’hiperrealisme (para l’atenció en la transparència de les aigües i en la tècnica necessària, impossible, per aconseguir-la), no em trobés atrapat en l’estètica d'una situació que, si t’hi pares a pensar, és més pròpia d’un episodi de bondage on a algú se li ha anat la mà.

Totalment hipnotitzat per la imatge, un acaba preguntant-se, més que el perquè d’aquest fatal desenllaç, si els malfactors han aconseguit el que volien, i és quan et fixes en si té la roba trencada, o en si hi ha alguna part del cos a l’aire que no toca. El que sembla clar és que tant si s’han sortit o no amb la seva, ella ha fet l’impossible per evitar-ho. No passeu d’observar l’anella de santedat que sura sobre el seu rostre, distinció atorgada pel Pare a la filla que no l'ha deshonrat... l’ideal patriarcal de la dona: sotmesa, passiva, ...morta.

Crec recordar haver comentat en algun lloc l’origen misogin de la vampira. Com s’encabeixen en aquest personatge tots aquells trets de la dona díscola que ha optat per una forma de vida ignominiosa, totalment allunyada dels valors que han de caracteritzar l’actuació d’una dona com cal. Així la vampira se’ns presenta activa, descucada, seductora, independent, sexual. Tot el contrari de la màrtir d’en Delaroche.

Potser hi ha qui vol veure, en aquest personatge, una prolongació de la Lilith hebrea però, des d'el meu punt de vista, a la literatura, des de la Clarimonda de Gautier fins a la Lucy Westenra d’Stoker, passant per la Carmilla de Le Fanú, la vampira no deixa de ser una variació més del mite d’Eva que tempta i arrossega irremissiblement a qui la segueix cap a la mort o, si més no, cap a una no-mort, per a mi, molt més interessant...



divendres, 26 de desembre del 2008

Vampyrus eris in aeternum


Ara fa poc, comentava que el vampirisme ha estat utilitzat, en la literatura, com a excusa per a l’exploració dels instints més baixos de l’ésser humà. De la mateixa manera, a la vida real, el vampir ha servit també com a contenidor de tot allò bestial que la humanitat no ha volgut assumir com a propi, exercint vers aquesta projecció de si mateixa, una actuació, si cap, encara més infame.

Aquest és el cas del Vampir de Ropraz, una història real que ens arriba en clau novel·lada per Jacques Chessex i que explica els fets de Ropraz allà pel 1903.

L’argument gira al voltant d’uns casos de necrofília succeïts a aquest llogaret suïs perdut del món, i de com la població es ceba en un boc expiatori que és, en si mateix, una excrescència de la mateixa societat que l’assetja.

Una novel·la curta (o un conte llarg...) molt ben escrita, amb una història que pot ser cosina germana del cas de l’Enriqueta Martí (1912).

dimarts, 23 de desembre del 2008

Bones festes


dilluns, 8 de desembre del 2008

Sense títol

Ara ja fa uns mesos, vaig fullejar un dels llibres de la saga creada per Stephenie Meyer i vaig abandonar la novel·leta a la lleixa de la llibreria per trobar-la terrible i insuportablement cursi. És per això que, per pura ètica dampyrica, m’inhibeixo d’anar a veure un altre dels darrers fenòmens de massa hipertaquillers que està arrasant entre les adolescents de l’hemisferi occidental.

D’una altra banda, em sembla realment positiu inocular en l’imaginari dels joves aquest mite ja que permet:


1.Combinar la força de l’eros amb el tànatos més sinistre.
2.Obrir la imaginació al voltant dels espais fronterers amb la mort, en un moment de veritable crisi d’elegància supersticiosa.
3. Elevar el caràcter romàntic dels cementiris :-)
4. Dur a terme una anàlisi de la història de la literatura a partir del seguiment d’aquest personatge. Ja que no hi ha moment ni quasi bé autor clàssic que no el toqui.

De tota manera, dubto que la pel·lícula dirigida per Catherine Hardwicke arribi a assolir qualsevol d’aquestes finalitats amb uns personatges pastissosos totalment allunyats de la inquietud corrupta que ha de produir estar prop d’un vampir i un argument més propi d’un Superman fluix (fins i tot s'hi troba l’escena on noi agafa noia per la cintura i se l’endu a fer un vol...).

Al final, l’efecte pot ser contrari i passar [però en clau vampírica] com quan, no fa gaire, preguntaves a un nen: Qui va ser qui va donar la volta al món en 80 dies? i tot seriós et contestava: Willie Fox!

De l’autora (Stephenie Meyer) sé que és mormona [la qual cosa no suposa res, també ho és en Orson Scott Card salvant les diferències] i que ha triat una poma per a la portada perquè simbolitza l’elecció i l’amor prohibit entre els personatges. Tot un desplegament del cursi que es pot arribar a ser i de la frivolitat vers la interpretació iconogràfica del Gènesi... (deu ser aquest el punt de vista de l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies?)

També ha dit que la idea de la novel·la se li va acudir en un somni, establint així, com qui no vol la cosa, una relació amb Mary Shelley, que també va somiar el que després va ser en Frankestein o el modern Prometeu,...quina barra que tenen algunes...!!

En fi, em queixava de l'Anne Rice...

diumenge, 23 de novembre del 2008

El retrat oval


Porto a aquest espai aquell conte d’en Poe que tracta sobre una noia bella, encantadora i alegre que cedeix al desig del seu espòs, un pintor de renom, de retratar-la.

De com, d’alguna manera, els tints que desplegava a la tela, eren tant vívids i reals que semblava que eren extrets de la dona asseguda davant d’ell.

I així, al llarg de moltes setmanes, mentre ell la pintava, la vivacitat de la dona es marcia a poc a poc a la vista de tothom menys a la de l’obsessionat pintor, capficat en transmetre al retrat l’essència de tan magnífica model...

En fer la definitiva pinzellada als llavis i als ulls, l’artista va quedar admirat de la seva obra ja que semblava que emanava vida.

Però, girant-se sobtadament cap a la seva estimada un esglai va recórrer el seu cos en veure que... estava morta.

dimecres, 5 de novembre del 2008

La mossegada del v...



Tan sols sotmetre a la vostra opinió un seguit de característiques que li atorguen a alguns violins una certa, diguem-li…peculiaritat:

> La longevitat: En ser preguntat pel seu instrument [un Amatti, probablement els millors exemplars del món juntament amb els Stradivarius], el violinista va comentar: Aquest violí ja existia abans de néixer jo, segurament després de la meva mort continuarà existint en mans d’un altre. Dir-li meu a aquest violí, és una errada, en tot cas jo soc el seu violinista en aquest fragment de la seva vida.

> On reposa: L’estoig on es guarda, el seu interior tamisat,... té sinistres semblances....

> La marca : És quasi bé imperceptible des de l’auditori, però si teniu oportunitat d'estar prop d’un/a violinista veureu que en el seu coll, a l’esquerra, on s’encaixa la mentonera [barbaquí], hi ha una marca rosada que recorda ben bé una mossegada...discreta i perenne...

Sempre podem pensar que, dels dos primers punts hi participen la majoria dels instruments de corda, però del darrer...

Us deixo aquesta peça [Domenico Scarlatti] interpretada per Fabio Biondi. Mig en broma, mig en serio, afirma ser la reencarnació d’un violinista italià del barroc.


dijous, 30 d’octubre del 2008

All Hallow's Eve

S’apropa Samhain, el període on, segons els antics celtes, es dilueix la frontera entre els vius i els morts i on més val quedar-se a casa amb la porta ben tancada, no sigui que et perdis i traspassis sense voler o que et trobis amb algú a qui no et faria cap gràcia tornar a veure…

La vigilia de Tots Sants, All Hallow's Eve (coneguda arreu del món pel cocacolesc i irritant nom de Halloween) és la nit més perillosa...

Doncs això...espero retrobar-te l’endemà....

dilluns, 27 d’octubre del 2008

Let the Right One In

“El vampirisme, com a eina de plaer estètic i excusa per a l’exploració dels instints més baixos de l’ésser humà” és la frase que encapçala la ressenya que va aparèixer al diari del Festival Internacional de Cinema de Catalunya vers la pel·lícula que li dóna el títol a aquest post, que vaig tenir la sort de veure i que recomano àmpliament.

Basada en la novel·la “Deixa'm Entrar” del suec John Ajvide Lindqvist, aquesta pel·lícula tracta de la relació entre un nen de 12 anys (Oskar) i una nena peculiar, l’Eli, que també fa mols anys que té 12 anys.


Deixa'm entrar és la fórmula que utilitza el vampir per entrar a la casa d’un altre. Pas que tan sols pot fer amb un “sí...entra” inequívoc i fatal que subratlla la moralitat d’aquest ésser en un escenari que té com a rerefons, en aquest cas, la inexpressiva, violenta i sòrdida societat d’un suburbi d’Estocolm als anys 80.

D’aquí a poc estrenaran aquesta pel·lícula a les sales comercials, no us la perdeu. Mentrestant, paga la pena llegir-se la novel·la. Ja l’he inclòs entre les millors del gènere...


dimecres, 24 de setembre del 2008

La fi de la fi dels nou mons



Al post de Lenore, ja vaig comentar que la idea em va sorgir d’una entrada (ara ja fa temps) de Ragnarok, a la Fi dels nou mons. Blog que trobareu al llistat de planes que visito.

Doncs bé, si intenteu entrar-hi apareixerà un missatge de Blogger que diu:

Lo sentimos, el blog de lafidels9mons.blogspot.com se ha eliminado

Impossible entrar a la informació que estava penjada, res de res del que s’ha fet de l’amic Ragnarok. Què ha estat de tota la feina feta?

És com si s’hagués obert un buit en el no res i no puc evitar un punt de tristesa. Ja és cardat perdre l’estímul d’un blog que t’agrada però, en aquest cas, tinc la sensació d’haver perdut un visitant i bon comentarista. Ja sabeu que al final acabes escrivint pensant en les persones que et llegeixen... potser no ha de ser així, però és...

Res més, li dedico aquesta màxima suprarromàntica a Ragnarok i desitjo dampíricament que redivisqui i torni a mossegar aquest blog.

La brevetat de cada experiència no ens permet apreciar la llargària de tota una vida. Entre l’enteranyinament del passat i la incertesa del futur...té tanta intensitat el present!!! ... que fa com pena perdre’l a cada fracció de temps que passa [Dampyr dixit].



dimecres, 10 de setembre del 2008

Fusions



Darrerament està caient a les meves mans un tipus de novel·la original pel fet de combinar dos gèneres que, al menys per a mi, fins ara estaven clarament diferenciats: la novel·la negra i la ficció sobrenatural.

Es tracta d’una fusió molt interessant per tots aquelles i aquells que ens agrada cadascun dels gèneres i [sospito que...], certament difícil de desenvolupar si es vol aconseguir un producte que a l’hora sigui entretingut i seriós.

Concretament estic fent una addicció a dos autors, un és en John Connolly del qual vinc seguint la sèrie protagonitzada per Charlie ParKer (Bird), un detectiu fidel a les pautes marcades pel gènere nord-americà, desballestat per l’esbudellament, a la primera novel·la, de la dona i la filla a mans d’un killer presumiblement inspirat en forces obscures i malignes... Si voleu iniciar la lectura d’aquest autor, val la pena seguir l’ordre de publicació de les novel·les per tal d’entendre el sistema social que va construint el protagonista.

L’altre autor és una troballa recent, es tracta d’en Charlie Huston, el qual debuta al nostre país amb una novel·la (ya estamos muertos) centrada en les a[des]ventures d’en Joe Pitt, un vampir a sou (de sang) encarregat de fer-li la feina bruta a un subsistema vampíric que desplega les seves complexes xarxes de poder a la illa de Manhattan. És molt original el tractament que dóna l’autor a la condició de ser vampir, no és altra cosa que la conseqüència a l‘exposició d’una bactèria hematòfaga que es transmet per la mossegada d’un altre vampir.

Afortunadament, d’en Joe Pitt hi ha una sèrie amb quatre títols, tres dels quals encara han d’aparèixer i és que no cal patir, sempre hi ha algú que ens presenta una bona lectura a temps...



[Aural Vampire: Freeeeze!! ]

dimarts, 2 de setembre del 2008

Lenore




Arran d’un post penjat a la fi dels nou mons on es parla (s’escriu...) de...
...balades que canten el retorn dels no-morts, rememoren antigues llegendes, tradicions i escrits, on la confrontació pagana i cristiana, desvetllen la recerca, en la nit i els morts, d'una eternitat que s'escola entre els dits (Ragnarok dixit)...
... referint-se a la núvia de Corint d’en J. W.Goethe i a la Lenore de G.A. Bürger,
és fàcil deduir que Lenore és un nom que inspira a diferents autors per designar a aquelles que retornen de les profunditats. Teniu com a exemple el cas d’en Poe i a la Lenore d’en Roman Dirge que, si no la coneixeu, tinc el gust de presentar-vos.







divendres, 15 d’agost del 2008

Un any de vampiriadeprofundis

El meu interès pel vampir es desprèn d’una profunda afecció a la literatura fantàstica i de terror que es va desfermar ara farà ja uns 25 anys.

Va ser la Antología del cuento de terror a càrrec d’en Rafael Llopís la que em va permetre fer un recorregut endreçat pel gènere i conèixer una immensa quantitat d’autors com ara Arthur Machen, Algernon Blackwood, Agustín Pérez Zaragoza Godínez, Matthew Gregory Lewis, H.P. Lovecraft, Horatio Walpole, Henry James, etc. que, a banda d’ensenyar-me més sobre els moments històrics a la literatura del que em varen ensenyar a l’escola, em van fer passar les millors estones i em mostraren una veritable galeria fúnebre d’espectres i ombres sangonoses des de les quals va emergir, seductor, excitant, provocador...el nostre vampir.

Tot això per explicar que no sóc una persona obsessionada amb el tema dels vampirs...encara que, bé...darrerament potser una mica més..., s’entén...

...Val!! és evident que m’agrada el personatge i m’interessa tot allò que es crea al voltant d’aquest ésser tan fascinant, però ja feia temps que no em dedicava a una recerca tan exhaustiva com des de que he adquirit un compromís amb aquest blog.

Així doncs, ara fa un any de vampiriadeprofundis i vull agrair al
meu amic i company espiritual (espirituós?) mkl la seva invitació i assessorament per a fer provatures en aquest mitjà de comunicació abans de donar-li una funció diguem-ne... més professional.

També vull reconèixer a Audbrey, Carmilla, i a Ragnarok la seva constància en visitar-me i, a més, deixar comentaris, aspecte hipermotivador com bé saben tots aquells i aquelles que porten un blog.

Una mossegadeta també per a la Sara M. Grimaldi, en Dr. Fan HellThink, Xavi, Mary, Blake, Hecate, Antitot, Ferran, Lena i Joan per seguir la pàgina.

Una salutació especial a en Javier Arries i a Fernando Gómez per la seva senzillesa i simpatia de les quals n’he fruït tant com de la seva magnífica obra.

I, finalment, el meu agraïment a la Magda per estar atenta a la correcta edició de cada post.

divendres, 8 d’agost del 2008

Aedes albopictus

Es veu que la mosquita tigre aprofita les proteïnes que extrau de la sang de la seva víctima pel desenvolupament dels seus ous.

M’explicaven ahir que els que investiguen vers el mosquit tigre, fan torns per deixar-se picar per les femelles i d’aquesta manera alimentar-les per mantenir el ramat.
Quines coses!!

Si tingués una mosquita tigre a casa, així com a insecte domèstic, l'anomenaria Clarimonda...


dimecres, 6 d’agost del 2008

Canícula dampírica

Com que, en certa manera, estic condemnat dampíricament a actualitzar-me sobre el tema, m’he dut de vacances El gran libro de los vampiros: tratado de upirología, de l’Ángel Gordon.

És un altre compendi sobre la figura del vampir que toca des d'aspectes folklòrics fins al tractament que se’n fa a la literatura i al cinema. És bastant extens però no tant intens com el llibre de Javier Arries, encara que, a més d’il·lustracions i fotografies, inclou moltes cites textuals interessants. En fi, que si no ets un/a passavolant i estàs pel tema s’ha de fullejar...

També m’he dut un còmic: El baile del Vampiro. Es tracta de la reedició, en el seu desè aniversari, d’un seguit d’aventures i desventures protagonitzades per una tríade vampírica en la que destaca la desafortunada Inés. Escrita i dibuixada per
Sergio Bleda i ambientada a la Barcelona dels 90, aquesta obra ens transmet una imatge sensual i més propera (?) del vampir, combinant acció amb cultura urbana top bcn. És molt divertit.

Amb aquesta calor, poca cosa més ve de gust tret d’amagar-se a l’ombra i esperar (desesperar) el vespre per tal de fer un vol i gaudir de la fresca i de la resta que, despreocupadament i innocent l’acompanya...

dijous, 31 de juliol del 2008

Enriqueta forever




No fa gaire ja vaig comentar al blog el cas de l’Enriqueta Martí, la vampira del carrer Ponent.

Encara que el tema és escabrós pel component que té de fet real, la veritat és que poca cosa s’ha de dir més del que ja sabem. Però darrerament hi ha qui ha brodat el tema i ha produït una novel·la que ve a concloure, sense solapar-se, amb la també fabulosa obra d’en Fernando Gómez, em refereixo a Marc Pastor un escriptor que ens fa creure amb el millor gènere negre escrit en català.

Ara que estem a les portes de les vacances recomano absolutament aquesta novel·la que ens mostra la cara més obscura de Barcelona de la mà de dos inspectors de policia, que res tenen a envejar del mitològic Callahan. Tot al voltant dels fets de l’Enriqueta la qual, a aquest pas, es mereix que aviat li facin una pel·lícula...temps al temps...

Tota l’obra està adobada de diàlegs entre els inspectors on es combina la duresa professional amb una cultura exquisida sobre les principals obres de ficció del gènere fantàstic i de terror...una veritable guia dampyr.

Benvinguda sigui, doncs, La mala dona a aquest espai. Espero que la pugueu fruir
.

dimarts, 15 de juliol del 2008

Memòria

Fer anys és un bon moment per recordar l’origen de certes tendències freak.
Feu memòria...

Crec que el visionat d’aquestes sèries ha d’entrar en el programa formatiu d’un upiròleg comme il faut.

divendres, 11 de juliol del 2008

Carmilla


Duran anys i anys he tingut l’estúpida costum d’emmagatzemar llibres. La causa sempre la situo en un professor de literatura que ens animava a crear la nostra pròpia biblioteca i, mentre ho feia, em seduïa el traç amorós que dibuixaven els seus dits sobre la novel·la que tocava comentar aquell dia.

Duran tots aquests anys he emmascarat el fetitxisme induït per aquell mestre amb l’argument absurd de tenir sempre la possibilitat de tornar, en algun moment, a circular per les planes de les obres que m’he llegit.

Tot això per posar de manifest que aquest estiu es desfarà l’encanteri que pesa sobre la meva biblioteca i em rellegiré, si tot va bé..., Carmilla.

Des del 1983 que la vaig llegir en una edició mexicana impossible de trobar a Barcelona i que vaig fotocopiar, il·lustrar i enquadernar personalment, han sortit una quantitat grandíssima d’edicions en el nostre país, ja sigui individuals, ja entre recull de contes que segur que ja teniu i, possiblement, també col·leccioneu...

No vull entrar en la redundància de ressaltar la importància d’aquesta obra en la literatura vampírica, però si centrar l’atenció sobre la il·lustració que se’n va fer de l’obra i que es va publicar a The Dark Blue, per D. H. Friston al 1872.

Trobo interessant abordar una lectura
iconogràfica d’aquesta imatge des de la perspectiva que ens ofereix Joan Prats a Las raíces del miedo i que es centra en la utilització literària del personatge de la vampira per reforçar la subordinació de la dona a les ambicions masculines, valor clarament transgredit per la vampira la qual és l’exponent més clar de la dona “mal encaminada” i a la qual s’ha de reconduir amb mà dura i pols ferm, tal i com ho fan el grupet d’homes amb la pobra Lucy Westenra al Dràcula d’Stocker.

Mirem doncs la imatge que encapçala el post i observem la disposició dels personantges. Com Carmilla, amb una indumentària molt assemblada a la de la Sibil·la (al costat), fidel exponent de la dona no alineada amb els valors cristians de l’època, s’acosta perillosament a la noia innocentment dormida i com irromp violentament el pare amb un ganivet amb clares connotacions freudianes...

dilluns, 7 de juliol del 2008

Soul Dracula: hot blood

Potser la cançó que acompanya aquest vídeo portarà algun record a algú...

divendres, 4 de juliol del 2008

El bo és dolent i el dolent és bo

Al Fi de la infància, Arthur C. Clarke ens exposa, en clau de ficció, una situació força original on personatges tradicionalment malignes tenen, realment, les millors intencions en totes les seves actuacions.

A aquesta novel·la, la Terra rep la invasió d’un seguit de naus espacials que es posen sobre les grans ciutats del nostre planeta. La intenció dels personatges que les tripulen (els supersenyors) és donar un cop de mà a la humanitat per tal que deixi de malbaratar els recursos i de complicar l’existència al pròxim.


Un cop es posa de manifest l’encertat de les propostes dels supersenyors, els humans tenen l’humana necessitat de conèixer la identitat dels seus benefactors, els quals no volen mostrar-la fins que no es renovin unes quantes generacions de persones.

La raó radica en que, aquests supersenyors, no són una altra cosa que el dimoni, el qual, periòdicament ha anat venint a la terra per tal d’ajudar a la humanitat, encara que, la major part de les vegades, els seus consells no han estat els més encertats guanyant-se l’antipatia dels seus desagraïts usuaris.

Aquest punt de vista, també desenvolupat per altres autors, fa pensar, en el sentit que potser cal reconsiderar el judici vers els personatges que simbolitzen el codi moral i les nostres valoracions més fonamentals.

Es podria aplicar aquesta reflexió al nostre vampir, tradicionalment demonitzat?

diumenge, 8 de juny del 2008

No me mates

Una novela sorprenent aquesta de Chiara Palazzolo.

L’autora ens planteja una situació, al menys per a mi, insòlita i és el mateix neixement del vampir a la seva nova condició. En aquest cas de la mà de la Mirta, una noia presumiblement deliciosa que emergeix de la seva tomba com expressió sincera d’amor pel seu amant. A partir d’aquí, desde la confusió inicial on la dona no entent res de res fins a l’assumpció de la seva nova identitat, el lector va vivint en primera persona com pot ser això de transformar-se en vampir...bé, un vampir peculiar en els seus hàbits alimentaris...
Molt millor que llegir les cabòries mentals dels personatges de la Rice.

dilluns, 3 de març del 2008

30 days of night

A mi m’ha agradat la versió que n’ha fet en David Slade de l’obra d’en Steve Niles i Ben Templesmith. L’he trobat d’una mida justa i movent-se sempre dins d’una tolerància suportable, tant pel que fa al factor “ensurt” com pel que fa al “gore” d’algunes de les seves imatges.

Potser el fet que l’hagin titulat 30 dies de foscor és un dels elements que trobo febles. Per a mi 30 dies de nit li dóna aquell joc dels antònims combinats que ofereixen una saludable i benvinguda gimnàstica mental.

Però el que vull deixar de manifest en aquest post és que no comparteixo la mala crítica que ha rebut la pel·lícula. Dins del seu gènere la trobo molt correcta, moltíssim més que Soy Leyenda, una superproducció que, d’altra banda, no li arriba ni a la sola de la sabata.

He arribat a pensar que el que passa realment és que s’ignora la novel·la gràfica en la que està basada. De fet, tret de petites variacions, com ara la situació afectiva de la parella protagonista o algun que altre personatge secundari, no afegeix res que, substancialment, aporti més valor al transmès a la pantalla. Conèixer el còmic és no esperar rés més de la pel·lícula.

Entre els aspectes que més m’han agradat ha estat l’actor que interpreta a Eben, crec que Josh Hartnett li dóna molta força i credibilitat a un personatge que es mou entre l’estupor, la impotència i l’instint de supervivència més atàvic. Més que Melissa George en el paper d’Stella, una actriu que pega més a una platja californiana que al paisatge inhòspit i glacial de la zona més septentrional d’Alaska. Virginia Madsen, l’actriu rossa d’Entre Copes, també bonica però una mica més robusta, hagués encaixat una mica més ...

La localització de les escenes han estat com recrear el còmic en tres dimensions i molts dels plànols han estat molt encertats, com ara la primera carnisseria on es veu, a vista de croquis, com la manada de vampirs devoren sobre la neu a una dotzena de persones. Realment aquesta escena està molt bé ...

Però el tractament del vampir ha estat el millor per a mi. El seu moviment entre animal i antinatural, l’estratègia de cacera de la manada, la por epidèmica que transmet a l’espectador, la ironia sense vida dels seus comentaris, la foscor de la vida interior que se li intueix, la consciència de grup que manifesta (a un moment es refereixen als humans com a plaga) ... Malgrat s’hagin substituït els glamorosos ullals per una boca terrible i corrupta, no altera la seva essència i el col·loca de nou al temps que li toca (no) viure.

El retorn del mite s’anuncia en el moment on el líder vampir ordena cremar tot el poble i explica les raons:

Quants segles ens ha costat que ens consideressin un mite? Quants segles hem tardat a camuflar-nos en el món dels vius? En arribar a fer que els humans no creguessin en la nostra existència? No podem donar motius per a que sospitin. La sospita i la por són la llavor de la nostra destrucció. Si aquests fets [els esdeveniments de Barrow] es coneixen, ens destruiran,...un altre cop serem caçats...






dimarts, 5 de febrer del 2008

Enriqueta Martí Ripolles




Crec que era en Montalbán qui deia que una ciutat, per a ser considerada com a tal, havia de conjuminar tres trets distintius: un bon servei de taxi, jazz i novel·la negra. Afegiria a aquests trets el fet de tenir el seu vampir propi, i Barcelona, té tots els requisits per a ser considerada una gran ciutat segons aquest cànon.

Suposo que ja esteu al corrent del cas de
l’Enriqueta Martí, la vampira del carrer Ponent, que va commocionar als barcelonins amb la seva original manera de gestionar els recursos infantils de la ciutat. El més curiós és que, a banda de ser una psicokiller, també era una addicta al Bloody Mary versió original.

Sembla ser que l’Enriqueta ara està de moda... No deixa de ser significatiu que, contràriament al que passa amb altres mites de la literatura fantàstica (licantrops, etc.), el vampir sempre estigui de moda, oi?

Es per això que, a banda dels programes televisius que podeu haver vist, us recomani la lectura de la novel·la d’en
Fernando Gómez on descriu, en clau de ficció, els fets en boca dels personatges que varen tenir algun contacte amb ella.

Si voleu més raons per llegir el llibre, teniu el plaer de la visió costumista d’una Barcelona, en color sèpia, sempre atractiva pels i per les amants de la ciutat.

Fa que pensar que, en un mateix moment, convisquin diferents estrats socials, dels més avançats (tecnològicament parlant) fins els més atàvics i impensables. Sempre s’està especialment inclinat a pensar que això va passar en un moment del passat remot (en aquest cas al 1912), però estic convençut que aquesta convivència es dóna sempre, en tots els temps: passats, actuals i futurs.

divendres, 1 de febrer del 2008

Observatori Dampyr (2)


Treure la pols als llibres comporta un doble efecte temporal un xic contradictori, per un costat elimines un indicador clar del temps que porta l’obra a la prestatgeria i, a la vegada, et retorna nostàlgicament al moment en què el vas llegir.

El temps immens emprat en endreçar la llibreria no es deu tant a la quantitat de llibres com al fet de quedar-se badant, fullejant les esgrogueïdes planes d’alguna obreta aparentment oblidada. Això és el que m’ha passat en trobar-me amb el De Profundis.
Vaig aprofitar l’oportunitat de llegir aquesta obra meravellosa, ara ja fa uns quants anys, en una estada temporal al nord d’Àfrica, una nit d’insomni obligat.

Jo ja venia d’una altra obra d’en Wilde, El Retrat d’en Dorian Gray, el qual ja m’havia deixat les atribolades i lògiques reflexions que molts anys després es concretarien en un concepte com ara el de Karma. Però el De Profundis va ser diferent. Crec que mai més m’he tornat a trobar amb una reflexió tan complerta i genial vers la vida i l’horror a perdre-la, inexorablement, al ritme de bategades rítmiques, lentes, fatals...

Com ja sabeu, el De Profundis és una carta que O. Wilde va escriure des de la presó de Reading, després de ser condemnat per tenir contactes homosexuals amb el jove Alfred Douglas. Aquesta carta va dirigida al jove, el qual va desproveir lentament a en Wilde de tot el que tenia, des de la seva fortuna fins a les ganes de viure. El procés està descrit descarnadament i magistral al llarg de tota la carta on es barregen episodis de la relació amb reflexions sobre aspectes fonamentals de la nostra existència.

La sensació final és la d’haver assistit al darrer alè d’un moribund que es debat, fins l’últim moment, amb l’ésser que l’ha anihilat.

...Vas voler que t’ensenyés el plaer de viure i el plaer de l’art; però potser he estat cridat per ensenyar-te quelcom més valuós: el valor i la bellesa del dolor.
El teu amic que t’estima,


Oscar Wilde


dimecres, 23 de gener del 2008

Estratègies vampíriques




Pensava en una adaptació al cinema d’una novel·la, crec que d’Stephen King, on es veia una nena que rebia les visites d’un amic seu mort anys enrere.

Aquest amic vampíric es presentava per la finestra de la seva habitació, situada al segon o tercer pis de la casa. Cada nit se li apareixia i desplegava tota una estratègia de seducció per tal que li obrís la finestra i el deixés entrar...

A Dràcula, la malaguanyada Lucy és atreta el primer dia pel Comte al jardí de casa seva, on la vampiritza per primera vegada.

Entre les propietats dels vampirs literaris està el fet de poder-se convertir en qualsevol cosa animada o inanimada, sòlida, líquida o gasosa, i així poder penetrar a les cases de les persones que escullen però, i aquí està la gràcia, han de ser primerament convidats a fer-ho. Un cop entren una vegada, ja no necessiten mai més permís... D’aquí una de les causes que expliquen el poder de seducció i fascinació del personatge del vampir.


Interessants les correlacions que es poden establir entre aspectes com aquests i la nostra vida quotidiana oi?
__________________________________________________________________
PS. Lamento haver tardat tant en aquest primer post de l’any, però vaig una mica liat de feina... a veure si torno, almenys, a l'aparició setmanal.