dilluns, 8 de desembre de 2008

Sense títol

Ara ja fa uns mesos, vaig fullejar un dels llibres de la saga creada per Stephenie Meyer i vaig abandonar la novel·leta a la lleixa de la llibreria per trobar-la terrible i insuportablement cursi. És per això que, per pura ètica dampyrica, m’inhibeixo d’anar a veure un altre dels darrers fenòmens de massa hipertaquillers que està arrasant entre les adolescents de l’hemisferi occidental.

D’una altra banda, em sembla realment positiu inocular en l’imaginari dels joves aquest mite ja que permet:


1.Combinar la força de l’eros amb el tànatos més sinistre.
2.Obrir la imaginació al voltant dels espais fronterers amb la mort, en un moment de veritable crisi d’elegància supersticiosa.
3. Elevar el caràcter romàntic dels cementiris :-)
4. Dur a terme una anàlisi de la història de la literatura a partir del seguiment d’aquest personatge. Ja que no hi ha moment ni quasi bé autor clàssic que no el toqui.

De tota manera, dubto que la pel·lícula dirigida per Catherine Hardwicke arribi a assolir qualsevol d’aquestes finalitats amb uns personatges pastissosos totalment allunyats de la inquietud corrupta que ha de produir estar prop d’un vampir i un argument més propi d’un Superman fluix (fins i tot s'hi troba l’escena on noi agafa noia per la cintura i se l’endu a fer un vol...).

Al final, l’efecte pot ser contrari i passar [però en clau vampírica] com quan, no fa gaire, preguntaves a un nen: Qui va ser qui va donar la volta al món en 80 dies? i tot seriós et contestava: Willie Fox!

De l’autora (Stephenie Meyer) sé que és mormona [la qual cosa no suposa res, també ho és en Orson Scott Card salvant les diferències] i que ha triat una poma per a la portada perquè simbolitza l’elecció i l’amor prohibit entre els personatges. Tot un desplegament del cursi que es pot arribar a ser i de la frivolitat vers la interpretació iconogràfica del Gènesi... (deu ser aquest el punt de vista de l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies?)

També ha dit que la idea de la novel·la se li va acudir en un somni, establint així, com qui no vol la cosa, una relació amb Mary Shelley, que també va somiar el que després va ser en Frankestein o el modern Prometeu,...quina barra que tenen algunes...!!

En fi, em queixava de l'Anne Rice...

5 comentaris:

  1. Bienvenido Dampyr,

    Gracias por tu comentario.

    Confieso que me atrajo el título, y me tentó... pero cuando ví el trailer con "adolescentes voladores" y escenas "chico salva a chica"... puaj!, desapareció el encanto y desperté!. (a pesar de que me hiciera pensar en los vuelos de la solitaria Luna...)

    Twilight bites!

    ResponElimina
  2. Bona decisió Audbrey.
    Hi ha coses que millor no veure-les, et poden treure la son...

    ResponElimina
  3. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  4. Ja quan vaig veure el cartell promocional de la pel.lícula em va fer mala espina. Ara, amb els teus comentaris, estimat Dampyr, corroboro la meva primera intuició.

    I sí, a mi també em va semblar una burda còpia allò de què el capítol 13 del llibre li va ser inspirat a l'autora a partir d'un somni. Però, és clar, res semblat al que va inspirar a la senyora Shelley.

    Segueixo mossegant ben a gust el teu bloc!

    ResponElimina
  5. Carmilla,

    Si, sona a sommni messianic...a inspiració divina..i precisament el numero 13...

    ResponElimina