dimarts, 5 de febrer de 2008

Enriqueta Martí Ripolles




Crec que era en Montalbán qui deia que una ciutat, per a ser considerada com a tal, havia de conjuminar tres trets distintius: un bon servei de taxi, jazz i novel·la negra. Afegiria a aquests trets el fet de tenir el seu vampir propi, i Barcelona, té tots els requisits per a ser considerada una gran ciutat segons aquest cànon.

Suposo que ja esteu al corrent del cas de
l’Enriqueta Martí, la vampira del carrer Ponent, que va commocionar als barcelonins amb la seva original manera de gestionar els recursos infantils de la ciutat. El més curiós és que, a banda de ser una psicokiller, també era una addicta al Bloody Mary versió original.

Sembla ser que l’Enriqueta ara està de moda... No deixa de ser significatiu que, contràriament al que passa amb altres mites de la literatura fantàstica (licantrops, etc.), el vampir sempre estigui de moda, oi?

Es per això que, a banda dels programes televisius que podeu haver vist, us recomani la lectura de la novel·la d’en
Fernando Gómez on descriu, en clau de ficció, els fets en boca dels personatges que varen tenir algun contacte amb ella.

Si voleu més raons per llegir el llibre, teniu el plaer de la visió costumista d’una Barcelona, en color sèpia, sempre atractiva pels i per les amants de la ciutat.

Fa que pensar que, en un mateix moment, convisquin diferents estrats socials, dels més avançats (tecnològicament parlant) fins els més atàvics i impensables. Sempre s’està especialment inclinat a pensar que això va passar en un moment del passat remot (en aquest cas al 1912), però estic convençut que aquesta convivència es dóna sempre, en tots els temps: passats, actuals i futurs.

divendres, 1 de febrer de 2008

Observatori Dampyr (2)


Treure la pols als llibres comporta un doble efecte temporal un xic contradictori, per un costat elimines un indicador clar del temps que porta l’obra a la prestatgeria i, a la vegada, et retorna nostàlgicament al moment en què el vas llegir.

El temps immens emprat en endreçar la llibreria no es deu tant a la quantitat de llibres com al fet de quedar-se badant, fullejant les esgrogueïdes planes d’alguna obreta aparentment oblidada. Això és el que m’ha passat en trobar-me amb el De Profundis.
Vaig aprofitar l’oportunitat de llegir aquesta obra meravellosa, ara ja fa uns quants anys, en una estada temporal al nord d’Àfrica, una nit d’insomni obligat.

Jo ja venia d’una altra obra d’en Wilde, El Retrat d’en Dorian Gray, el qual ja m’havia deixat les atribolades i lògiques reflexions que molts anys després es concretarien en un concepte com ara el de Karma. Però el De Profundis va ser diferent. Crec que mai més m’he tornat a trobar amb una reflexió tan complerta i genial vers la vida i l’horror a perdre-la, inexorablement, al ritme de bategades rítmiques, lentes, fatals...

Com ja sabeu, el De Profundis és una carta que O. Wilde va escriure des de la presó de Reading, després de ser condemnat per tenir contactes homosexuals amb el jove Alfred Douglas. Aquesta carta va dirigida al jove, el qual va desproveir lentament a en Wilde de tot el que tenia, des de la seva fortuna fins a les ganes de viure. El procés està descrit descarnadament i magistral al llarg de tota la carta on es barregen episodis de la relació amb reflexions sobre aspectes fonamentals de la nostra existència.

La sensació final és la d’haver assistit al darrer alè d’un moribund que es debat, fins l’últim moment, amb l’ésser que l’ha anihilat.

...Vas voler que t’ensenyés el plaer de viure i el plaer de l’art; però potser he estat cridat per ensenyar-te quelcom més valuós: el valor i la bellesa del dolor.
El teu amic que t’estima,


Oscar Wilde