dijous, 31 de juliol de 2008

Enriqueta forever




No fa gaire ja vaig comentar al blog el cas de l’Enriqueta Martí, la vampira del carrer Ponent.

Encara que el tema és escabrós pel component que té de fet real, la veritat és que poca cosa s’ha de dir més del que ja sabem. Però darrerament hi ha qui ha brodat el tema i ha produït una novel·la que ve a concloure, sense solapar-se, amb la també fabulosa obra d’en Fernando Gómez, em refereixo a Marc Pastor un escriptor que ens fa creure amb el millor gènere negre escrit en català.

Ara que estem a les portes de les vacances recomano absolutament aquesta novel·la que ens mostra la cara més obscura de Barcelona de la mà de dos inspectors de policia, que res tenen a envejar del mitològic Callahan. Tot al voltant dels fets de l’Enriqueta la qual, a aquest pas, es mereix que aviat li facin una pel·lícula...temps al temps...

Tota l’obra està adobada de diàlegs entre els inspectors on es combina la duresa professional amb una cultura exquisida sobre les principals obres de ficció del gènere fantàstic i de terror...una veritable guia dampyr.

Benvinguda sigui, doncs, La mala dona a aquest espai. Espero que la pugueu fruir
.

dimarts, 15 de juliol de 2008

Memòria

Fer anys és un bon moment per recordar l’origen de certes tendències freak.
Feu memòria...

Crec que el visionat d’aquestes sèries ha d’entrar en el programa formatiu d’un upiròleg comme il faut.

divendres, 11 de juliol de 2008

Carmilla


Duran anys i anys he tingut l’estúpida costum d’emmagatzemar llibres. La causa sempre la situo en un professor de literatura que ens animava a crear la nostra pròpia biblioteca i, mentre ho feia, em seduïa el traç amorós que dibuixaven els seus dits sobre la novel·la que tocava comentar aquell dia.

Duran tots aquests anys he emmascarat el fetitxisme induït per aquell mestre amb l’argument absurd de tenir sempre la possibilitat de tornar, en algun moment, a circular per les planes de les obres que m’he llegit.

Tot això per posar de manifest que aquest estiu es desfarà l’encanteri que pesa sobre la meva biblioteca i em rellegiré, si tot va bé..., Carmilla.

Des del 1983 que la vaig llegir en una edició mexicana impossible de trobar a Barcelona i que vaig fotocopiar, il·lustrar i enquadernar personalment, han sortit una quantitat grandíssima d’edicions en el nostre país, ja sigui individuals, ja entre recull de contes que segur que ja teniu i, possiblement, també col·leccioneu...

No vull entrar en la redundància de ressaltar la importància d’aquesta obra en la literatura vampírica, però si centrar l’atenció sobre la il·lustració que se’n va fer de l’obra i que es va publicar a The Dark Blue, per D. H. Friston al 1872.

Trobo interessant abordar una lectura
iconogràfica d’aquesta imatge des de la perspectiva que ens ofereix Joan Prats a Las raíces del miedo i que es centra en la utilització literària del personatge de la vampira per reforçar la subordinació de la dona a les ambicions masculines, valor clarament transgredit per la vampira la qual és l’exponent més clar de la dona “mal encaminada” i a la qual s’ha de reconduir amb mà dura i pols ferm, tal i com ho fan el grupet d’homes amb la pobra Lucy Westenra al Dràcula d’Stocker.

Mirem doncs la imatge que encapçala el post i observem la disposició dels personantges. Com Carmilla, amb una indumentària molt assemblada a la de la Sibil·la (al costat), fidel exponent de la dona no alineada amb els valors cristians de l’època, s’acosta perillosament a la noia innocentment dormida i com irromp violentament el pare amb un ganivet amb clares connotacions freudianes...

dilluns, 7 de juliol de 2008

Soul Dracula: hot blood

Potser la cançó que acompanya aquest vídeo portarà algun record a algú...

divendres, 4 de juliol de 2008

El bo és dolent i el dolent és bo

Al Fi de la infància, Arthur C. Clarke ens exposa, en clau de ficció, una situació força original on personatges tradicionalment malignes tenen, realment, les millors intencions en totes les seves actuacions.

A aquesta novel·la, la Terra rep la invasió d’un seguit de naus espacials que es posen sobre les grans ciutats del nostre planeta. La intenció dels personatges que les tripulen (els supersenyors) és donar un cop de mà a la humanitat per tal que deixi de malbaratar els recursos i de complicar l’existència al pròxim.


Un cop es posa de manifest l’encertat de les propostes dels supersenyors, els humans tenen l’humana necessitat de conèixer la identitat dels seus benefactors, els quals no volen mostrar-la fins que no es renovin unes quantes generacions de persones.

La raó radica en que, aquests supersenyors, no són una altra cosa que el dimoni, el qual, periòdicament ha anat venint a la terra per tal d’ajudar a la humanitat, encara que, la major part de les vegades, els seus consells no han estat els més encertats guanyant-se l’antipatia dels seus desagraïts usuaris.

Aquest punt de vista, també desenvolupat per altres autors, fa pensar, en el sentit que potser cal reconsiderar el judici vers els personatges que simbolitzen el codi moral i les nostres valoracions més fonamentals.

Es podria aplicar aquesta reflexió al nostre vampir, tradicionalment demonitzat?