El bo és dolent i el dolent és bo

Al Fi de la infància, Arthur C. Clarke ens exposa, en clau de ficció, una situació força original on personatges tradicionalment malignes tenen, realment, les millors intencions en totes les seves actuacions.

A aquesta novel·la, la Terra rep la invasió d’un seguit de naus espacials que es posen sobre les grans ciutats del nostre planeta. La intenció dels personatges que les tripulen (els supersenyors) és donar un cop de mà a la humanitat per tal que deixi de malbaratar els recursos i de complicar l’existència al pròxim.

Un cop es posa de manifest l’encertat de les propostes dels supersenyors, els humans tenen l’humana necessitat de conèixer la identitat dels seus benefactors, els quals no volen mostrar-la fins que no es renovin unes quantes generacions de persones.

La raó radica en que, aquests supersenyors, no són una altra cosa que el dimoni, el qual, periòdicament ha anat venint a la terra per tal d’ajudar a la humanitat, encara que, la major part de les vegades, els seus consells no han estat els més encertats guanyant-se l’antipatia dels seus desagraïts usuaris.

Aquest punt de vista, també desenvolupat per altres autors, fa pensar, en el sentit que potser cal reconsiderar el judici vers els personatges que simbolitzen el codi moral i les nostres valoracions més fonamentals.

Es podria aplicar aquesta reflexió al nostre vampir, tradicionalment demonitzat?