diumenge, 21 d’octubre de 2007

De la lectura de Dràcula (2)





Relacionat amb el post anterior, inspirat en un article de l’Arturo Pérez-Reverte, on recomanava llegir Dràcula (per cert, que encertat ressaltar l’episodi del Demeter i el gir conceptual d’integrar-lo a la galeria de vaixells cèlebres...), m’han vingut al cap un seguit de llibres que trobo complementaris i que aporten llum, no tan sols a la història en si mateixa i a la seva composició, sinó al gènere literari en el que està inscrita.

Una d’aquestes obres és Las raíces del miedo (1979), de Román Gubern i en Joan Prat. Tret d’un capítol inicial on R. Gubern teoritza sobre les variables que incideixen en el cinema de por, la resta del llibre està dedicada a l’anàlisi de cinc mites bàsics al voltant dels temes de terror (Frankenstein, mòmia, licantropia, etc). Un dels mites estudiats és el de Dràcula, on en Joan Prats esmicola minuciosament la novel·la a partir d’una anàlisi antropològica molt àmplia del context en el que es troba Stoker. Entre d’altres moltes coses, és força interessant per tenir un punt de vista diferent vers el mètode i procediment per a l’execució de la Lucy Westenra al cementiri de Highgate (el de la foto) o per comprendre el concepte de vampira que ens ha arribat des d’aquella època.

També està molt bé el capítol que li dedica en Javier Arries al seu llibre: Vampiros (2007). Aquí l’autor es centra, sobretot, en aquells aspectes biogràfics de Bram Stoker que sobrevolen o deixen una ombra en la seva obra: Les fonts d’inspiració sobre vampirisme, la influència del diplomàtic William Wilkinson en el títol de la novel·la o en trets característics del seu personatge principal, la seva relació amb l’actor Irving o la seva més que dubtosa pertinença a l’orde hermètica Golden Dawn.
Tal i com m’imagino que diria l’autor, és una aproximació cotilla d’allò més seriosa i interessant,... com tot el seu llibre.


Per acabar, un assaig a mans d’un dels mestres del gènere fantàstic, H.P. Lovecraft el qual, a través del seu deixeble August Derleth, pública El horror en la literatura (1939 l’original i 1984 en castellà). A Dràcula, novel·la publicada nou anys després del seu naixement, li dedica rés, quatre línies de resum sobre el seu argument, ara bé la deixa a un lloc principal en la literatura anglesa. Jo, aquest assaig, el trobo una raresa deliciosa on el mestre aprofundeix en els inicis, clímax i decadència de la novel·la gòtica, d’aquí el seu interès.






diumenge, 14 d’octubre de 2007

De la lectura de Dràcula (1)



A mi en Pérez-Reverte em cau bé. Sempre l’he trobat un punt mercenari (com el seu Alatriste) que m’ha permès entendre’l en les seves diferents facetes mediàtiques (algunes molt difícils d’entendre).

També li trobo un punt d’iniciat, de coneixedor de secrets, esotèric, erudit, en detalls que apareixen graciosament distribuïts al llarg de la seva obra (se’m ve al cap El club Dumas per exemple)

Ho comento arran de la lectura d’un article (aportació inestimable d’en Fan Hellthink, PhD), on aquest escriptor respon a aquelles persones que li demanen una novel·la per a joves als que li costa llegir.

Molt encertadament, en Pérez-Reverte, posa en dubte al llarg de la seva argumentació que certs tipus de lectures siguin pròpies de determinats estats evolutius. Ve a dir que una bona novel·la no té edat. Però la veritat és que la gent posa una mirada desdenyosa si et veuen que llegeixes alguna cosa que es consideri poc seriosa, que no toqui algun tema d’actualitat o que no giri al voltant d’una vida o relació neuròticament turmentada...

- Què t’estas llegint?
- El darrer d’Auster, i tu?
- Momo, de l’Ende...
-
:-(

I baixes de cop i volta al nivell dels immadurs crònics, com si Momo, un llibre que abasta aspectes tant complexes, com ara la concepció del temps o l’escolta activa, fos una lectura insubstancial, tan sol perquè està classificat com a literatura juvenil (per a mi, un error flagrant de classificació).

Passa amb tot, si vas al cine a veure X-men, o 007 ets un nen sense remei, un sense substància, un... poca pena. Has d’anar a veure Mar adentro i arrebossar-te en la desgracia d’una vida escapçada i en un conflicte de valors molt, però que molt realista.


No sé, que voleu que us digui, quan vaig veure Matrix, més de la meitat del cinema estava plena d’adolescents infotòxics, no sé el que van veure ells, però jo em vaig trobar amb una pel·lícula que descrivia, en clau gnòstica, el món actual. La presència del demiürg (Ialdabaoth) es deixava notar al llarg de tota l’obra. Si algú pensa que això és infantil és que és idiota.

En Pérez-Reverte recomana Dràcula com a remei per aquelles “llastimoses criatures que no obren mai un llibre” i jo m’aixeco de la cadira i boto d’alegria en trobar una ànima germana entre tanta incomprensió i mirada pragmàtica.

Ara bé, no recomanaria aquesta lectura a tothom ni tampoc n’estaria tant segur de la seva infal·libilitat davant qualsevol cas. M’asseguraria primer que sap llegir...

diumenge, 7 d’octubre de 2007

Vampirs, còmics i altres...



A un altre post, vaig comentar que s’havia trobat un lloc nou per comprendre el vampir dins del nostre món actual. Crec que era en Lovecraft, en un petit assaig sobre la literatura de terror, qui deia que era fonamental fer evolucionar els mites i adeqüar-los als temps. Vaja, que Nosferatu actualment (i amb tots els meus respectes) no ens fa cap por i li encolomaríem una bateria medicamentosa anti sida, una dieta antianorexígena o uns ferros per arreglar-li les paletes.

És en aquest sentit que vull cridar l’atenció sobre un còmic que estic seguint amb molt d’interès: Dampyr.

Molt diferent al tipus de vampir que es presentava a Dossier Negro o a Vampirella, a Dampyr se’ns mostra un vampir polític que conspira per provocar guerres o s’aprofita del caos social actual per alimentar-se impunement. Amb aquesta línia argumental, un ex-soldat balcànic, una vampiressa penedida i un dampyr es recorren tot el món a la recerca i eliminació dels mestres de la nit, oferint-nos, una recreació molt atractiva i crítica vers el moment actual.


Si t'enganxa aquest còmic (a aquest país van pel número 17) potser t’agradarà també un altre editat per Bonelli Comics: Dylan Dog.
Dylan és un detectiu dedicat a investigar casos paranormals. Aquí, el vampir no és l’únic protagonista i comparteix escenari amb altres éssers particulars, no està malament...

I ara que escric sobre expressió gràfica, penso que he d'entrar algun dia en el tema del vampir a la pintura. De fet trobo la seva presència molt més inquietant que a la literatura.

Aquí tens una obra de Csók István al voltant de l’activitat hemàtica de la Bathory, per anar fent boca:


En un altre ordre de coses, algú comentava que no havia pogut trobar una edició actual del Vampir de J.W. Polidori. Doncs bé, molt recentment s’ha publicat Fantasmagoriana, el llibre que recull els quatre contes de terror escrits a vila Diodati per Byron, els Shelley i on s’inclou el conte d’en Polidori.

Paga la pena fer-li una ullada.


dimarts, 2 d’octubre de 2007

Més de 200 pel·licules de vampirs



Difícil fer una Guia Dampyr del vampirisme, versió cinematogràfica. Sabien que hi ha més de 200 títols?
Separar entre morralla i coses que valguin la pena requereix el temps… d’una tesi! M’atreviré, però, a fer la meva aproximació.

En primer lloc, em separo obertament de les ja sobadetes
cròniques vampíriques (malgrat que el paper d’en Cruisse em sembla molt bo), i del Dràcula d’en Coppola que, tret dels vestuaris, la música i les tres vampiresses, em sembla una mica pastelon i, fins i tot, del ventall que ens ofereix la Hammer, tret d’una: Lust for a vampire. Aquesta la rescato, no perquè sigui bona (ho hagués pogut ser si tots els actors que estava previst que hi participessin ho haguessin fet). Sinó perquè és una recreació hiperglamorosa de Carmilla. Vegin sinó una de les escenes hipnòtiques de la nostra vampiressa:




Per suposat inclouria en aquesta guia
vampire’s kiss. Còmicament patètic el personatge d’en Nicolas Cage! No comento res més i em remeto al resum d’en Fan Hellthink: Un crítico literario de Nueva York sospecha haber sido mordido por una vampira en una noche de sexo desenfrenada. Su transformación se inicia...y le conduce al lado oscuro. En clave de comedia negra, muy muy amarga y reflexiva sobre el habitante de las ciudades modernas.

Repetides vegades m’he referit a l’Ànsia (The Hunger), tampoc aprofundeixo, ara sí, aquí el vampir elegant, un pel decadent i el tema de l’eterna joventut en un equilibri perillós. Aquesta pel·lícula és de culte, absolutament recomanada. En certa manera també sobrevola l’ombra de Carmilla.

Una altra pel·lícula que rescataria és
vampirs de John Carpenter. Sí ja sé que pot semblar molt western...però... i què? A banda es desenvolupa un conflicte entre vampirs, humans, humans infectats però que no són dolents, etc. que produeix aquella inquietud com d’alguna cosa ja viscuda...
Al voltant d’aquesta peli em venen aquelles imatges mostrant el vampir social, vivint en comunitat. De fet, actualment sempre ens el pinten així. Hem passat del Dràcula o el Nosferatu solitari a aquests mestres de la nit envoltats de la seva bandada de vampirs “no-morts” de gana.

I parlant d’això estem a l’espera de l’estrena de
30 days of night: Un grup de vampirs decideixen fer una rave en un poble d’Alaska on, al llarg d’un més no surt el sol, és...l’escenari perfecte. Pinta molt bé. Si estan interessats/ades han de tenir en compte que és l’adaptació al cinema d’un còmic que es pot considerar una joia en el gènere (del còmic i dels vampirs). Recomano que llegeixin el còmic primer.

Repassant, veig que m’ha quedat una mica desendreçat el post, deu ser que vaig pillat. Ho deixo aquí de moment.
Ah! Estic totalment obert i assedegat de suggeriments.