Tarocco

Llegeixo…

La extraordinaria fuerza de atracción que representa el icono del vampiro proviene de la facilidad con que cada hombre y mujer se identifican con él… En el vampiro, luz y sombras están amplificados: son más visibles, más evidentes y más claros; y en el fondo siguen siendo un espejo de nosotros mismos…

Aquest fragment el podeu trobar al I Tarocchi dei Vampiri, un magnífic maç que il·lustra, en 78 cartes, les possibilitats de la vida d’una persona, això sí, en clau vampírica.

El Tarot funciona com una síntesi de totes les doctrines, experiències humanes, etapes i situacions que constitueixen la vida mateixa, i és en aquest sincretisme on radica la seva fascinació i el fet que s’hagi vessat, inútilment, tanta tinta vers els seus orígens (de si els egipcis, de si la càbala..).

El Tarot més antic que es coneix és el Visconti-Sforza de 1441 (jo en custodio una reproducció cedida pel meu estimat amic Fan Hellthink). Sembla ser que fou un regal per a la boda de la filla del duc de Milà (Bianca Maria Visconti) amb Francesco Sforza. Val a dir que, en aquells moments, el Tarot no es feia servir com una eina d’endevinació, tal i com ho tenim associat ara, sinó que era un joc de cartes i també s’utilitzava com a instrument de meditació i autoconeixement, la seva vessant més interessant. Si recordeu Les Amistats Perilloses, en una de les escenes, a casa de la tieta d’en Valmont, es veu a aquesta dona amb un joc de cartes a les mans on una és girada... es tracta de La Mort del Tarot de Visconti, que apareix com una picadeta d’ull, a la nostra mirada.

Però on volia anar és que, de la multitud de Tarots editats, n’hi ha que fan referència directa al tema d’aquest blog. Existeix una veritable Galeria Dampyr de Tarots.

Teniu per exemple el que he referit al començament del post, I Tarocchi dei Vampiri d’en Minetti/Mammucari, molt adequat per a la interpretació atesa la cura de la seva simbologia, un pèl llòbrega i tètrica.

Un altre és The Vampire Tarot de Nathalie Hertz, una mica més infantil però interessant, sobretot el desenvolupament dels arcans menors.

Darrerament s’ha publicat el Tarot Favole de la Victoria Francés. És aquest un Tarot de luxe, amb les imatges de la sèrie que li dóna el nom. Curiosament les espases, copes, ors i bastons es transformen aquí en: papallones negres, roses negres, màsqueres venecianes i creus. Una preciositat!! Hi ha, però, un defecte i és que han col·locat les instruccions d’un tarot clàssic qualsevol, de tal manera que...ves a saber a què fan referència les papallones!
De tota manera, pot ser un bon regal de cara a les festes que s’apropen.

I parlant de regals, un altre Tarot de culte és The Labyrinth Tarot, del magnífic dibuixant de còmics Luís Royo. Un joc de cartes preciós, un pèl petit pel meu gust, però podeu fer-vos amb el llibre que porta el mateix títol i té totes les il·lustracions de les cartes...exquisit.

De la lectura de Dràcula (2)

Relacionat amb el post anterior, inspirat en un article de l’Arturo Pérez-Reverte, on recomanava llegir Dràcula (per cert, que encertat ressaltar l’episodi del Demeter i el gir conceptual d’integrar-lo a la galeria de vaixells cèlebres...), m’han vingut al cap un seguit de llibres que trobo complementaris i que aporten llum, no tan sols a la història en si mateixa i a la seva composició, sinó al gènere literari en el que està inscrita.

Una d’aquestes obres és Las raíces del miedo (1979), de Román Gubern i en Joan Prat. Tret d’un capítol inicial on R. Gubern teoritza sobre les variables que incideixen en el cinema de por, la resta del llibre està dedicada a l’anàlisi de cinc mites bàsics al voltant dels temes de terror (Frankenstein, mòmia, licantropia, etc). Un dels mites estudiats és el de Dràcula, on en Joan Prats esmicola minuciosament la novel·la a partir d’una anàlisi antropològica molt àmplia del context en el que es troba Stoker. Entre d’altres moltes coses, és força interessant per tenir un punt de vista diferent vers el mètode i procediment per a l’execució de la Lucy Westenra al cementiri de Highgate (el de la foto) o per comprendre el concepte de vampira que ens ha arribat des d’aquella època.

També està molt bé el capítol que li dedica en Javier Arries al seu llibre: Vampiros (2007). Aquí l’autor es centra, sobretot, en aquells aspectes biogràfics de Bram Stoker que sobrevolen o deixen una ombra en la seva obra: Les fonts d’inspiració sobre vampirisme, la influència del diplomàtic William Wilkinson en el títol de la novel·la o en trets característics del seu personatge principal, la seva relació amb l’actor Irving o la seva més que dubtosa pertinença a l’orde hermètica Golden Dawn. Tal i com m’imagino que diria l’autor, és una aproximació cotilla d’allò més seriosa i interessant,... com tot el seu llibre.


Per acabar, un assaig a mans d’un dels mestres del gènere fantàstic, H.P. Lovecraft el qual, a través del seu deixeble August Derleth, pública El horror en la literatura (1939 l’original i 1984 en castellà). A Dràcula, novel·la publicada nou anys després del seu naixement, li dedica rés, quatre línies de resum sobre el seu argument, ara bé la deixa a un lloc principal en la literatura anglesa. Jo, aquest assaig, el trobo una raresa deliciosa on el mestre aprofundeix en els inicis, clímax i decadència de la novel·la gòtica, d’aquí el seu interès.

Més de 200 pel·licules de vampirs

Difícil fer una Guia Dampyr del vampirisme, versió cinematogràfica. Sabien que hi ha més de 200 títols?
Separar entre morralla i coses que valguin la pena requereix el temps… d’una tesi! M’atreviré, però, a fer la meva aproximació.

En primer lloc, em separo obertament de les ja sobadetes cròniques vampíriques (malgrat que el paper d’en Cruisse em sembla molt bo), i del Dràcula d’en Coppola que, tret dels vestuaris, la música i les tres vampiresses, em sembla una mica pastelon i, fins i tot, del ventall que ens ofereix la Hammer, tret d’una: Lust for a vampire. Aquesta la rescato, no perquè sigui bona (ho hagués pogut ser si tots els actors que estava previst que hi participessin ho haguessin fet). Sinó perquè és una recreació hiperglamorosa de Carmilla. Vegin sinó una de les escenes hipnòtiques de la nostra vampiressa:




Per suposat inclouria en aquesta guia vampire’s kiss. Còmicament patètic el personatge d’en Nicolas Cage! No comento res més i em remeto al resum d’en Fan Hellthink: Un crítico literario de Nueva York sospecha haber sido mordido por una vampira en una noche de sexo desenfrenada. Su transformación se inicia...y le conduce al lado oscuro. En clave de comedia negra, muy muy amarga y reflexiva sobre el habitante de las ciudades modernas.

Repetides vegades m’he referit a l’Ànsia (The Hunger), tampoc aprofundeixo, ara sí, aquí el vampir elegant, un pel decadent i el tema de l’eterna joventut en un equilibri perillós. Aquesta pel·lícula és de culte, absolutament recomanada. En certa manera també sobrevola l’ombra de Carmilla.

Una altra pel·lícula que rescataria és vampirs de John Carpenter. Sí ja sé que pot semblar molt western...però... i què? A banda es desenvolupa un conflicte entre vampirs, humans, humans infectats però que no són dolents, etc. que produeix aquella inquietud com d’alguna cosa ja viscuda...
Al voltant d’aquesta peli em venen aquelles imatges mostrant el vampir social, vivint en comunitat. De fet, actualment sempre ens el pinten així. Hem passat del Dràcula o el Nosferatu solitari a aquests mestres de la nit envoltats de la seva bandada de vampirs “no-morts” de gana.

I parlant d’això estem a l’espera de l’estrena de 30 days of night: Un grup de vampirs decideixen fer una rave en un poble d’Alaska on, al llarg d’un més no surt el sol, és...l’escenari perfecte. Pinta molt bé. Si estan interessats/ades han de tenir en compte que és l’adaptació al cinema d’un còmic que es pot considerar una joia en el gènere (del còmic i dels vampirs). Recomano que llegeixin el còmic primer.

Repassant, veig que m’ha quedat una mica desendreçat el post, deu ser que vaig pillat. Ho deixo aquí de moment.
Ah! Estic totalment obert i assedegat de suggeriments.

Gautier, Polidori, Schubert …

La mort i la donzella (F. Schubert)

Per a mi, actualment el vampir tant sols pot ser pres amb seriositat en el marc de la producció artística (cinema, pintura, literatura, etc.). Per aquest motiu, i pel que fa a la literatura, a continuació proposo una guia de lectures per tenir un punt de vista complert, ràpid i alhora fonamental d’aquest gènere, per no haver de triar entre la immensa quantitat de material existent o per assegurar no caure en el munt de literatura infecta que hi ha al voltant del tema. Aquí va la meva proposta:

Primera guia Dampyr del vampirisme
Una bona forma de començar és amb La morta enamorada de Théophile Gautier. Un capellà que de dia és un rosega-rosaris i de nit es dóna als més variats plaers llibertins amb una dama misteriosa i assedegada. És una novel·leta diferent on la maldat del vampir és dubtosa.

Es pot continuar amb El vampir de John William Polidori. Entre les seves gràcies té la de ser el primer conte de vampirs en la literatura de terror i la d’arribar a fer, en algun passatge, por de veritat. Polidori treballava per Lord Byron el qual l’humiliava contínuament. Entre nosaltres, jo crec que Lord Ruthven (el personatge principal del conte) reflexa el que en pensava l’autor sobre el seu cap.

En tercer lloc crec que s’ha de seguir amb Carmilla de Joseph Sheridan Le Fanu. En aquesta novel·la, la Condesa Karnstein (aquí Carmilla però altres vegades Mircalla o Millarca) sedueix i vampiritza a una joveneta a través d’una relació impregnada de matisos lèsbics que han inspirat més d’una pel·lícula. Són curioses les darreres planes del llibre, on s’expliquen aspectes domèstics d’un vampir (on descansen, en quines condicions, etc.).

Arribats a aquest punt és on Bram Stocker, picant d’aquí i d’allà de les novel·les descrites i de llegendes transilvanes sobre senyors amants del gore i comtesses sanguinàries, ens fa arribar Dràcula. No crec necessari descriure l’argument però sí advertir que la seva lectura pot resultar sorprenent ja que el tractament que se n’ha fet en el cinema (ja sigui Coppola o la llarga sèrie de pel·lícules de la Hammer) s’allunya o bé del caràcter del personatge d’Stocker, o bé del que passa realment a la novel·la, o de les dues coses a la vegada.

Per completar aquesta selecció bàsica i suficient d’obres mestres del vampirisme recomano també la lectura d’Els redivius d’en Geoffrey Farrington. És una novel·la on es descriu el punt de vista del vampir: com i què pensa, què sent, com es reprodueix, com es relaciona amb els altres i com planteja la seva subsistència. Estic convençut que la Rice ha plagiat aquesta obra en les seves Cròniques vampíriques.

I, finalment, Soc llegenda. Entre la literatura de terror i la ciència ficció, Richard Matheson ens descriu l’únic supervivent d’una humanitat víctima d’una epidèmia que ha transformat a tothom en vampirs. Se n’han fet, al menys, tres pel·lícules: una protagonitzada pel Charlton Heston (1971), una altra inèdita al nostre pais i protagonitzada pel Vincent Price (1964) i, finalment, la més recent pel Will Smith (2006).