dijous, 27 de setembre de 2007

Fan Hellthink, Audbrey, Cage,...

OK!!... m'hi poso a treballar..!

Vampire's kiss
(1989)

dilluns, 24 de setembre de 2007

Gautier, Polidori, Schubert …

La mort i la donzella (F. Schubert)

Per a mi, actualment el vampir tant sols pot ser pres amb seriositat en el marc de la producció artística (cinema, pintura, literatura, etc.). Per aquest motiu, i pel que fa a la literatura, a continuació proposo una guia de lectures per tenir un punt de vista complert, ràpid i alhora fonamental d’aquest gènere, per no haver de triar entre la immensa quantitat de material existent o per assegurar no caure en el munt de literatura infecta que hi ha al voltant del tema. Aquí va la meva proposta:

Primera guia Dampyr del vampirisme

Una bona forma de començar és amb La morta enamorada de Théophile Gautier. Un capellà que de dia és un rosega-rosaris i de nit es dóna als més variats plaers llibertins amb una dama misteriosa i assedegada. És una novel·leta diferent on la maldat del vampir és dubtosa.

Es pot continuar amb El vampir de John William Polidori. Entre les seves gràcies té la de ser el primer conte de vampirs en la literatura de terror i la d’arribar a fer, en algun passatge, por de veritat. Polidori treballava per Lord Byron el qual l’humiliava contínuament. Entre nosaltres, jo crec que Lord Ruthven (el personatge principal del conte) reflexa el que en pensava l’autor sobre el seu cap.

En tercer lloc crec que s’ha de seguir amb Carmilla de Joseph Sheridan Le Fanu. En aquesta novel·la, la Condesa Karnstein (aquí Carmilla però altres vegades Mircalla o Millarca) sedueix i vampiritza a una joveneta a través d’una relació impregnada de matisos lèsbics que han inspirat més d’una pel·lícula. Són curioses les darreres planes del llibre, on s’expliquen aspectes domèstics d’un vampir (on descansen, en quines condicions, etc.).

Arribats a aquest punt és on Bram Stocker, picant d’aquí i d’allà de les novel·les descrites i de llegendes transilvanes sobre senyors amants del gore i comtesses sanguinàries, ens fa arribar Dràcula. No crec necessari descriure l’argument però sí advertir que la seva lectura pot resultar sorprenent ja que el tractament que se n’ha fet en el cinema (ja sigui Coppola o la llarga sèrie de pel·lícules de la Hammer) s’allunya o bé del caràcter del personatge d’Stocker, o bé del que passa realment a la novel·la, o de les dues coses a la vegada.

Per completar aquesta selecció bàsica i suficient d’obres mestres del vampirisme recomano també la lectura d’Els redivius d’en Geoffrey Farrington. És una novel·la on es descriu el punt de vista del vampir: com i què pensa, què sent, com es reprodueix, com es relaciona amb els altres i com planteja la seva subsistència. Estic convençut que la Rice ha plagiat aquesta obra en les seves Cròniques vampíriques.

I, finalment, Soc llegenda. Entre la literatura de terror i la ciència ficció, Richard Matheson ens descriu l’únic supervivent d’una humanitat víctima d’una epidèmia que ha transformat a tothom en vampirs. Se n’han fet, al menys, tres pel·lícules: una protagonitzada pel Charlton Heston
(1971), una altra inèdita al nostre pais i protagonitzada pel Vincent Price (1964) i, finalment, la més recent pel Will Smith (2006).





dimarts, 18 de setembre de 2007

Vampiròfils, vampiròlegs, vampirs …




Vampiròfils
Potser hi ha qui pensa que l’atracció pels temes de vampirs és propi de ments immadures. Res tinc en contra d’aquesta opinió i molt a favor de no madurar, bàsicament pel vampíric del fet (em ve al cap la imatge de la petita
Kirsten Dunst en el seu paper de Claudia a l’entrevista amb un vampir).
Tot i així, m’imagino que poques persones poden escapar de la fascinació que provoca el vampir si s’admiren les il·lustracions de
V. Francés a Favole, terreny abonat per fer brollar el germen de la vampirofilia, molt diferent del de la vampirofrènia i que sol afectar a algunes personalitats... com dir-ho?...kitsch?

Vampiròlegs
En un altre ordre de coses, però relacionat amb el mateix tema, és curiosa la definició que fa la premsa d'en
F.J. Arries pel seu llibre Vampiros, al qual denominen com a vampiròleg trencant seriosament i decidida amb la línia que fins ara considerava aquest tema d’interès propi d’estudiosos del folklore. Ens trobem amb un nou jaciment d’ocupació? Si és així, és realment nou? Quina és la formació de base d’un vampiròleg?
No falten en la realitat o la ficció personatges abocats a aquest tipus d’investigacions com ara el mític
Van Helsing, l’abat Dom Agusti Calmet o fra Benito Jerónimo Feijoo y Montenegro que poden abocar una mica de llum a aquest darrer interrogant.
D’entrada, el fictici Van Helsing ens el pinten com a metge, i no és l’únic, li devem a un neuròleg (
Dr. Juan Gomez-Alonso) una tesi actual sobre les epidèmies de vampirisme que varen assotar Europa al segle XVII i XVIII, però en Calmet era arqueòleg a més de tèoleg igual que en Jeroni Feijoo i, per rematar-ho, en Arries és físic.
Així com en el seu moment va haver de fer-ho
Freud, quan va separar el perfil de psicoanalista del de metge, se’m fa obvi que, per a ser vampiròleg, no s’han de cursar necessariament els diferents estudis que he anomenat però, segurament, deuen ser imprescindibles algunes de les matèries que abracen.
A l’hora de pensar quines assignatures s’haurien d’incloure actualment en un pla de formació en vampirologia se m’acudeixen (a banda de temes mèdics, teològics o arqueològics), altres matèries imprescindibles relacionades amb el món del cinema, de la literatura, de la gastronomia , etc. Però m’agradaria poder concretar més.

Vampirs...
…de “haberlos haylos” , n’estic segur, i no em refereixo a la ja clàssica i sobada semblança que es busca en el món laboral del qual ja tocarà l’entradeta algun dia d’aquests...

dijous, 13 de setembre de 2007

Manhattan, Martini, Blood-y...?







Al darrer post vaig incloure un fragment de The Hungter on la vampírica Catherine Deneuve li ofereix una copa a l’encantada Susan Sharandon. Què pot ser el que estan bevent?
He volgut pensar que es tracta d’un Manhattan, no sé, pel color, per la possibilitat que sigui una cirera el que es diposita en el fons, pel tall de la copa... El Manhattan és una copa seductora a més de deliciosa, si no l’has tastat, hi ha tres llocs a BCN on el pots prendre amb tota garantia: l’Stinger (el més abundant), el Milano (el més elegant) i el Dry Martini (el més car).
Una altra possibilitat és que es tracti de Martini rosso i ja està, més que res perquè no hi ha cap preparació sinó que el serveix a raig d’ampolla. Encara que la taca que li deixa a la roba...no sé, podria ser vi, o com diu la Sara (ella tant pragmàtica), potser es tracta d’un te vermell i millor no menjar-se més el tarro.
Davant d’aquesta qüestió, fa poc algú suggeria que fos el que fos, el que aquí tocava era un Bloody Mary. No sé, el Bloody Mary, malgrat el nom, a mi em sembla tant vampíric com un refresc de taronja. Un suc de tomàquet recolzant-se abusivament en un raig de vodka i travessat ridículament per un tall d’àpid, no sé... sempre m’ha semblat una copa sòrdida, no fa per ambientar la nit vampírica, fa més per a un agent infiltrat en alguna societat de vegetarians antialcohòlics o com a còctel per a celebrar la cloenda d’alguna repoblació forestal.

El dubte segueix...

dilluns, 3 de setembre de 2007

Treblinka, Lubyanka, Kotlas-Vorkuta ...



Afortunadament s’ha pogut trobar un lloc al vampir en el nostre món i franquejar l’infame muralla de plagis d’autors com ara la Rice (qui vulgui treure les seves pròpies conclusions que llegeixi Los Redivivos de Geoffrey Farrington i veurà la font d’inspiració de les cròniques vampíriques o de la reina dels comdemnats...).

Tinc calent sobre la taula Tierra de Vampiros on en John Marks desplega una nova visió d’aquest mite fent-lo evolucionar a temps actuals i implicant-lo en les nostres més macabres circumstàncies. De fet crec que es pot parlar d’un Drácula actualitzat. L’autor doncs, ha superat les inèrcies artístiques actuals evitant l’efecte Bieito i fent una veritable revisió conceptual del mite.

A partir doncs d’una relació d’amor-odi entre Torgu, el monstre, i una periodista: l’Evangeline Harker (una picada d’ull de l’autor amb aquest cognom?) es desenvolupa una historia que integra els aspectes més íntims del vampirisme amb la nostra realitat més aterridora esquitxada d’onzes S i de violència balcànica .

A l’igual que Dràcula, el llibre està fet a partir de retalls de diaris, cartes i, novetat, e-mails. Es manté la importància de la sang a l’hora de passar-li l’ànsia al vampir (fer de vehicle) o a l’hora de ser transformat en vampir (ser un beneficiari). Vampir, per cert amb una retirada grounge desagradable, tirant a zombis. La sang és important deia però els ullals són substituïts aquí per una galleda cutre amb un ganivet tallacolls esgarrifós, el conjunt recorda qualsevol dels escenaris de tortura més sòrdids. El fet de poder prescindir dels ullals ja ho trobem en vampirs moderns com els de The Hungers on Katerine Deneuve i David Bowie fan servir uns gadgets (collarets i alhora petits ganivets) per obrir els colls i fer brollar la sang de les seves víctimes.

Una altra constant respectada és l’ànsia del vampir, així com la seva transgeneracionalitat. És bona la idea que s’introdueix d’una amnèsia col•lectiva que els humans arrosseguem vers les nostres pròpies atrocitats i al nou vampir com a vincle entre aquestes morts i la humanitat viva, be com a vehicle o be com a venjador implacable (sabíeu que habitualment s’ignora que hi van haver cent vuitanta-set milions de persones mortes a mans d’altres éssers humans tant sols al llarg del darrer segle!).

El sexe és una altre aspecte important amb unes molt bones escenes carregades d’un erotisme exquisit. És en aquest moment que la protagonista parla de desbloqueix i on surt plegat el que té dins: la sexualitat i la voracitat assassina. El vampir com un Mr. Hyde dins d’un mateix...aquesta vegada desvetllat per la crida d’un altre...

Llibertar-se del vampir suposa negligir la brutalitat que dia a dia exerceix l’home i desresponsabilitzar-se dels fets de la pròpia espècie, com si no anés amb tu. També vol dir no desbloquejar-se, negar-se al poder que comporta la eclosió voluptuosa de la bèstia que tots duem a dins. Aquest no és potser el primer missatge de la novel•la però és el que m’ha quedat ...