divendres, 24 de desembre del 2010

Els meus desitjos...

Free Orkut and My Space Dark Christmas Graphics Glitters

diumenge, 31 d’octubre del 2010

Avui és Samhain


Sempre m’ho ha semblat però potser em passa més darrerament que tinc la sensació de que el meu cos és una carcassa a la qual, de vegades, el nen que sempre he estat s’hi puja per enganxar-se a la meva cara com si d’una carota es tractés i poder relacionar-se així amb el món... Com qui ha de complir amb un deure diari al que ja s’ha acostumat.

He de reconèixer que fa un temps, seduït pel que veia i encuriosit amb el que feia, vaig arribar a confondre aquesta carcassa amb mi mateix però, ara per ara, m’atreu molt més el que hi ha darrere d’aquesta estructura i així que puc, torno a baixar i me’n vaig corrent a cercar en la meva solitud una altra història que em faci aclucar el ulls i somiar...

Penso això mentre s’estén a poc a poc la nit de Samhain. En nits com la d’avui, els antics pensaven que les fronteres que separaven els vius dels morts es diluïen i que, per tant, convenia no allunyar-se molt, ja que es corria el perill de perdre’s en algun paratge tètric i desconegut del que no poder tornar... Recomanaven quedar-se a casa i, sobre tot, no obrir la porta a ningú, no fos que et trobessis a qui ja no esperaves tornar a veure mai més...

Així que, recollit a casa, m’he escalfat lleugerament una copa amb vi i em disposo a submergir-me deliciosament en els meus somnis... Aneu amb compte!
__________________________________________
El calendari celta estava marcat per dos festes principals. Una és la de Belthane, es tracta d’una festa ígnica com la de Sant Joan i també festeja, com aquesta, el cicle de la vida. L’altra és la de Samhain i gira al voltant de la mort. El cristianisme, seguint la seva tradició, al no poder eliminar-la, la va incorporar. Samhain correspon també a la nit d’any nou de l’antic calendari celta.

diumenge, 29 d’agost del 2010

Guardians de la nit

La literatura fantàstica pot ser un magnífic escenari per reflexionar sobre conceptes que, en altres contexts, podrien portar a elucubracions tedioses de complicada factura.

Serguéi Lukyanenko n'és un exemple amb la Trilogia que avui enceto amb aquest comentari sobre Guardianes de la Noche, una reflexió sobre l'individualisme i l'altruisme i la seva repercussió en el que podem entendre com a Bé o com a Mal en el sentit més absolut.

Situat en un Moscou amb una certa nostàlgia postcomunista, en Lukyanenko ens explica els maldecaps dels Altres, una mena d'X mens amb capacitats paranormals [bruixots, mags, teriàntrops, vampirs, etc] que viuen per i dels humans i que estan repartits entre els bons i els dolents, els lluminosos i els tenebrosos.

Els Altres, siguin del bàndol que siguin, estan estructurats de manera piramidal en funció del seu nivell de competències màgiques. Crida especialment l'atenció la consciència de classe dels diferents individus i la importància que té per als bons [els lluminosos] la contribució que poden fer al conjunt de l'organització encara que sigui amb el sacrifici de la seva pròpia persona. Tots plegats semblen sortits d’una de les granges d’en Makàrenko i possiblement responen als esquemes mentals del propi autor, un pèl soviètics però no per això exempts de reflexió crítica respecte la seva consistència i la seva puresa. De fet, es respira que, en Lukyanenko, no és un nostàlgic d’antics règims malgrat no ser un total detractor vistes les coses tal i com estan avui en dia.

Seguint amb l’argument de la novel•la, l’etern enfrontament entre el Bé i el Mal i la seva repercussió sobre els humans, ha portat a establir un pacte d'equilibri entre les dues forces on cada posició vigila l'acompliment dels compromisos mitjançant unes guàrdies que es fan de nit i de dia. En aquest cas, els guardians de la nit són els lluminosos que vigilen que els tenebrosos no es surtin de la ratlla. Aquest equilibri és molt fràgil ja que està subjecte a les ambicions i a molts individus i això és el que dóna lloc a les diverses històries per les que passa el protagonista de la novel•la.

Personalment aquesta novel•la em fascina i no és tant per la temàtica vampírica [la qual, s’ha de dir que, aquí no és principal malgrat sigui digna] com per la descripció crítica i descarnada vers el lideratge, com el Mal pot ser una eina per al Bé [i viceversa] i pel calat de les reflexions que es fan vers la fragilitat i ambigüitat de la nostra moral.

Al 2004 se’n va fer una pel•lícula que ve a ser com un zombi al costat de la novel•la: desmanegada i feta a pedaços sense solta ni volta. Francament crec que es pot ometre tranquil•lament la seva visió.

dilluns, 16 d’agost del 2010

Els vampirs d’en Kim Newman



Sempre m’ha fet pena acabar aquelles novel•les que m’han captivat d’una manera especial. També sento una intensa sensació d’enveja cap aquelles persones que tenen a les seves mans aquestes obres, abans de començar-les. I el millor que em pot passar és que aquestes novel•les siguin nissagues, llavors sento la mateixa complaença i laxitud que experimenta el fumador en saber que té un estanc a la cantonada de casa seva o de l’heroïnòman en conèixer l’existència d’un programa FEDER al Triangle d’Or.

Tot aquest garbuix de sentiments me’ls trobo amb l’obra d’en Kim Newman, autor que, des del meu punt de vista, ha estat capaç de la difícil tasca d’allargar magistralment la vida de Dràcula i la seva ombra malèfica sobre la Literatura, amb un estil propi i diferent i en escenaris totalment insòlits i ocurrents.

Tinc al cim de la taula la darrera novel•la que m’he llegit d’ell, El Sanguinario Barón Rojo, on l’acció es desenvolupa 30 anys després dels esdeveniments narrats a l’Era de Dràcula i que té com escenari diferents localitzacions de la Primera Guerra Mundial. En aquesta novel•la en Graf Von Dràcula és la mà dreta del Kaiser i l’urdidor de l’estratègia que l’ha de fer-se amb el poder a tot el món. Un poder que obrirà les portes a una nova era on els vampirs ocuparan el lloc que ara per ara tenen els càlids [no-vampirs]

En aquesta obra, l’aviació de l’època i els mites sobre els seus herois [bàsicament en Manfred Albrecht Freiherr von Richthofen] és l’eix al voltant del qual es filen un seguit d’històries amb una miscel•lània de relacions que tenyeixen la lectura d’olors, sabors i colors [aquí amb una profusió destacada del vermell...] que t’enganxen i assimilen a la pròpia narració.

El que m’encanta de l’obra d’en Newman és el tractament polièdric que fa de la figura del vampir, el qual està representat per tot un seguit de personatges que reflecteixen tot el ventall possible de caràcters humans, des dels més primitius i salvatges als més refinats i tendres. Els protagonistes principals poden arribar a exhibir una elegància exquisida i una dolçor embriagadora en els seus comportaments.

El que trobo més difícil i m’ho fa pensar dues vegades a l’hora de recomanar aquesta lectura és la dificultat que he trobat jo mateix per tolerar la presència i la barreja de personatges coneguts, reals o de ficció que tenim ubicats a altres llocs [Lord Chatterley, E.A Poe, etc]. És molt curiós però costa sumar-hi ficció a la ficció com si, en el fons, volguéssim creure en el que llegim i ens amoïnessin aquells aspectes que ens ancoren a la realitat i ens recorden que tan sols es tracta de fantasia...
__________________________________________________
A la foto en Manfred Albrecht Freiherr von Richthofen, el "Baró Vermell"

dimecres, 11 d’agost del 2010

Bèsties



Recopilant literatura per a les vacances vaig fer-me amb Bèsties de Joyce Carol Oates, una obreta del 2002 i traduïda al castellà el 2009.

Res coneixia de l’autora i, encara que soni fatal, vaig adquirir aquesta novel•la pel disseny de la seva coberta on surt una representació
dEl Malson de Henry Fuseli [una visió personal d'un íncub].

Fuseli és un dels meus referents pictòrics des que me’l varen presentar en la meva llarga estada a l’Àfrica. Corria l’any 1984 i un company m’enviava des de Barcelona articles d’assaig sobre la figura i l’obra de H.P. Lovecraft. Aquests articles estaven comentats i recordo que en un marge em parlava [amb un traç molt tènue de llapis] d’en Fuseli i deia que, per inspirar-se, menjava carn crua...mai vaig saber si això era del tot cert o no però va omplir de glamour, somnis i fantasies la meva estada nord africana...

Bèsties no és exactament una novel•la de vampirs encara que, d’alguna manera, explota tot allò que defineix al vampir literari: Als anys 70 la Gillian, una estudiant de literatura, s’enamora bojament del seu professor i de la dona d’aquest, una escultora feromonal que arriba gairebé a esclavitzar-la. Aquesta parella utilitza com a reclam l’erotisme pregonat per D.H. Lawrence, fent presa en la sensualitat més genital de les adolescents per acabar pervertint-les en nom d’una set insaciable de joventut sense importar-los res l’efecte demolidor que té, aquesta experiència, sobre les noies.

El triangle entre la parella i les seves seduïdes té alguna cosa d’antinatural i de perillositat emergent que ha desplegat al llarg de la novel•la una ombra molt assemblada a la del vampir. També m’ha retornat a les meva joventut i a les lectures d’en D.H. Lawrence, H. Miller i A. Nin, lectures que van omplir espais que estaven destinats a ser viscuts en societat i on, en el cap d’aquell adolescent, sexe i literatura es varen confondre i barrejar, en plena metamorfosis de creixement.

diumenge, 25 de juliol del 2010

L’Era de Dràcula

Imaginem per un moment que Van Helsing i els seus companys no acabessin amb el Comte Dràcula sinó que tot plegat hagués anat al revés i el monstre hagués arribat, fins i tot, a convertir-se en el Príncep Consort de la Reina Victòria d’Anglaterra.

Doncs aquest és l’escenari on es desenvolupa la magnífica novel•la de Kim Newman L’Era de Dràcula que, de decidir una continuació a l'obra d’Stoker, seria per a mi la perfecta candidata.

Res a veure amb la mediocritat de Dràcula: el no mort de l’Ian Holt i d’en Dacre Stoker, que tantes expectatives va desfermar l’any passat i que empal•lideix davant de l’obra d’en Newman a la que, a més, també fa l’olor d’haver vampiritzat.

Com deia, en aquesta novel•la, a l’Anglaterra del 1888, Dràcula ha maridat amb la Reina Victòria influint de forma decisiva en la seva manera de governar l’Imperi. Certes costums medievals que li van donar resultats amb la lluita contra els turcs han estat importades a Londres com ara els empalaments exemplars, que es poden dur a terme per a qualsevol acte contrari als gustos del comte. El cap de Van Helsing es mostra exposat patèticament a l’extrem d’una pica prop del Palau de Buckingham. A la ciutat, els vampirs [neonats] conviuen amb els humans [càlids] com si fos el preludi en el que es podria inspirar Daybreakers.

Però uns assassinats espantosos que tenen com a marc el popular barri de Whitechapel alteren aquest fràgil equilibri. Algú es dedica a desbudellar sistemàticament i malaltissa a prostitutes neonates...curiosament es fa dir Jack. I aquí és on entren en escena Charles Beauregard, membre del Club Diògens [recordeu Sherlock Holmes a l’aventura de l’intèrpret grec?] i Genèvieve Dieudonné, una preciosa vampira més antiga i d’un llinatge diferent que Dràcula. Aquesta parella col•laborarà en treure’n l’entrellat de tot plegat en mig d’una societat corrupta on es barreja l’ambició de poder amb la conspicuïtat més sòrdida.

Igual com volien fer Ian Holt i Dacre Stoker a Dràcula: el no mort, a L’Era de Dràcula apareixen diferents personatges reals [Wilde, Stoker, Bathory, la mateixa reina Victòria, etc] i de ficció [Dr Jekyll, el Dr. Moreau, Carmilla, etc.] més o menys contemporanis que, aquesta vegada sí, en Kim Newman els inclou amb molt d’encert en mig d’una prosa ben escrita i d’un argument ben portat, d’aquells que et fan voler llegir més.

La bona noticia és que aquesta novel•la forma part d’una sèrie amb tres títols més dels quals, el següent [El Sanguinari Baró Vermell] el tinc previst per aquestes vacances juntament amb el pack d’aventures de Genèvieve que va publicar el mateix autor amb el pseudònim de Jack Yeovil.


dilluns, 12 de juliol del 2010

Memòries d’una menor immortal


“Hola, me llamo Alba, tengo trece años y lo que más me gusta en la vida es chupar”

Aquesta és la descripció que fa de si mateixa la protagonista d’aquesta deliciosa novel•la de vampirs ambientada a Barcelona i que té com a subjecte principal a una vampira de quaranta anys a la qui varen eternitzar quan tot just en tenia tretze.

L’argument és senzill i escabrós: A aquesta eterna púber i a les seves gòtiques amigues, se’ls en va la mà amb un porter de discoteca al qual deixen sense gota de res [ni tan sols de sang…] després d’haver-li mostrat el cel a la terra [o l’infern.. tant se val…]. Arran d’aquest desafortunat incident es desferma el recel de la policia i la ira de la comunitat vampírica local, la qual, com sempre, intenta mantenir la seva eternitat, passant desapercebuda i discreta.

Escrita de manera àgil i calculada, aquesta novel•leta, que participa una mica de l’estil d’en Christopher Moore, genera un fil de suspens finament adobat per l’erotisme i experta tensió sexual que crea la protagonista amb la lubricitat de les seves idees, la perillositat social que desperta el seu aspecte infantil i la peculiar relació sàdica que té amb el sinistre personatge que la va eternitzar.

Pel que es veu, l’anònim autor és algú del món editorial que, a més, és molt conegut públicament. I sembla que aquesta és la raó de no haver signat aquesta novel•la on la vivesa dels seus continguts ni són exagerats, ni es troben, des del meu punt de vista, fora de lloc.

Us deixo amb aquest vídeo perquè acabeu de fer boca…:



La modelo que es maquilla és Kanon Wakeshima, i aquí la podeu veure en una altra faceta seva força interessant...:


diumenge, 27 de juny del 2010

Nephilim


De petit sempre em quedava encantat a l’església amb les imatges dels àngels dels vitralls o d’aquells mal dibuixats en els frescos de les parets.

Hi havia alguna cosa que no quadrava en l’ordre celestial, una despesa extraordinària en el fet d’assignar, a criatures tan perfectes, la cura i prestació de serveis als humans.

D’aquella submissió, que es veia clarament imposada, s’intuïa sempre una humiliació potencialment perillosa tant per al client com per al patró. De tanta multitud i bellesa angelical no es podia esperar res de bo...

A mesura que em feia gran i prosperava -pel meu compte- en els textos bíblics [sempre he pensat que no ens varen ensenyar religió sinó tan sols a creure com xais] no parava de trobar episodis on aquelles criatures de rostre dolç i bellesa daurada exhibien massa fàcilment una crueltat apocalíptica quan se’ls donava una mica de corda. Recordeu-vos sinó de l’àngel exterminador que matava a tots el primogènits d’aquelles cases on les portes no estiguessin marcades amb la sang d’un xai. O de la parella d’àngels amb aspecte ari que es varen plantar a casa d’en Job un dia abans que
Sodoma i Gomorra passessin a ser llegenda.

Alguna cosa no quadrava en aquella visió de caparrons rinxolats amb dues aletes i la mirada líquida fixada en Déu i el sentiment que, potser empàticament, s’intuïa del seu paper subsidiari a la Creació.

I llavors era quan se’ns mentia amb allò de que els àngels no tenien sexe ni sentiments dolents; mentida que, com moltes altres coses, va romandre al calaix dels misteris fins que no varen arribar lectures més serioses com ara el
Paradís Perdut d’en Milton [per cert, recreada amb els imponents gravats d’en G. Doré] o la Rebel.lió dels Àngels d’Anatole France que em varen obrir els ulls a una lectura diferent de certs passatges de la Bíblia:

“Quan els homes començaren a multiplicar-se a la terra i els nasqueren filles, els de raça divina trobaren que les filles dels homes eren agradables i prengueren per muller totes les que van voler... Hi havia gegants a la terra, aquells dies, i també després, perquè quan els de raça divina s’unien amb les filles dels homes, elles els donaven fills; que són els valents d’altres temps, homes famosos.” [Gènesi, 6. Versió de l’Abadia de Montserrat]
Els fills que hi va haver entre els àngels i les dones són els nephilims, éssers pseudoangelicals dels que Danielle Trussoni n’ha extret prou suc com per fer una novel.la que no sé si qualificar de bona o dolenta, però sí que ha estat capaç de distreure’m momentàniament del vampir per sintonitzar amb les meves sospites...

Aquí teniu la presentació de la novel.la:

dimecres, 16 de juny del 2010

Compilacions i antologies



Personalment no m’agraden les compilacions o les antologies sobre vampirs, la qual cosa no vol dir que no en tingui una gran quantitat. Moltes vegades són l’única oportunitat d’accedir a alguna raresa difícil de trobar. L’efecte col•lateral és que tinc múltiples versions de La Morta Enamorada de Gautier o de El Vampir de Polidori, els quals solen ser una constant en aquestes edicions.

El perill de les compilacions és que, en ments científiques, acostumades a abordar els temes amb metodologia i rigor, aquests llibres porten a una lectura seqüencial dels diferents contes, la qual cosa pot suposar una saturació del tema i un mal abordatge d’algunes joies de la literatura sobre vampirs que es troben barrejades i sepultades amb altres obres secundaries, subsidiàries o menors.

Malgrat sigui cert que El Vampir de Polidori [concebut entre les mateixes parets i al mateix temps que Frankenstein] hagi de trobar-se cronològicament al principi d’aquestes compilacions, crec que ha de ser llegit [molt] després de Dràcula per no enfosquir amb un badall d’avorriment l’obra d’Stoker, molt superior segons el meu punt de vista.

A més, no hem de perdre de vista que aquestes edicions responen a un reflex de màrqueting que requereix de petits contes que puguin ser enquadernats amb un títol seductor [i de moda...]com ara Vampirs, Vamps, Sanguinarius, etc. I que, com a conseqüència, obres més voluminoses com la d’en Farrington o la d’Stoker siguin obviades en aquesta presumptuosa evolució del mite.

La meva opinió és que la literatura seriosa de vampirs té sis obres cabdals que, independentment de les influències que hagin rebut o de l’ordre en que van aparèixer, mereixen ser abordades en primer lloc i en aquest ordre: La Morta Enamorada [T. Gautier], Carmilla, [J.S.Le Fanu], Dràcula [B.Stoker], els Redivius [G. Farrington], Soc Llegenda [R. Matheson] i Déjame Entrar [J.A. Lindqvist].

Lluny de ser, per bàsic, superficial, aquest sextet dóna una perspectiva profunda del vampir literari que pot ser adornada [o no] amb el concepte del vampir-mujic dels autors de l’Est o amb incursions que, amb més o menys rigor, han fet altres grans autors de la literatura fantàstica en el tema del vampir [Baudelaire. R. Darío, A. Derleth , etc].

Així doncs, la meva orientació per a aquelles persones que amb ànim d’endinsar-se en aquest fascinant mite hagin adquirit una compilació de contes de vampirs és que abordin primer aquests sis títols, malgrat això suposi tancar momentàniament aquestes edicions i recórrer, si es troba a faltar, a la novel•la singular.

dimecres, 9 de juny del 2010

VampiriaDe...

Efectivament, és el coneixement de la temporalitat de les coses la fonamental desgràcia del vampir. Res tan horrible com viure eternament l’acabament de tot allò que comença i es planteja –inicialment, ingènuament- com infinit.
[conversa al Dry Martini. Barcelona, gener de 1993]


Sento nostàlgia i no puc evitar experimentar aquest sentiment no tan sols pel passat, sinó pel futur que sé que esdevindrà passat, que és el mateix que sentir aquest terrible dolor melancòlic pel present que ja visc.

Potser per això, de vegades, li agafo la mà per tal de memoritzar el seu tacte i no puc deixar de sentir una infinita tristesa de veure, en la joia de la seva mirada, la segura indiferència del futur.

- Per què tens la mirada tan trista? –em pregunta des del present – Per què ja no hi ets- li contesto jo des del futur.

Tinc la sensació de que contínuament visc la meva història i no puc deixar de veure’m, en els ulls dels altres, com un mort.

dimecres, 26 de maig del 2010

"Vampiros" de Javier Arries


En el folklore, fora de l’abast del còmic, de la novel•la i del cinema hi ha el món dels vampirs de veritat. Un món on s’ensumen els vapors corromputs d’una vegetació putrefacta i humida, pròpia de zones boiroses i pobres on el vampir està desproveït de tota riquesa i sofisticació. Se’ns presenta vestit amb arpilleres corretjoses, normalment en el cos d’un pagès de vida tèrbola, ignorant, desdentat i brut.

Crec que ja he comentat alguna vegada que res en sé d’aquest vampir i, tret d’alguna raresa aïllada i d’edició recent com ara el vampir de Ropraz, no tinc a la meva llibreria documentació suficient que em permeti moure’m amb desimboltura amb aquest personatge tan present en les llegendes i en la cultura popular d’arreu del món.

Confesso que, fins ara, sempre m’ha fet mandra explorar aquests territoris empantanegats i que tan sols la perspectiva de revisar documentació al respecte em feia sentir la flaire rància i fungosa d’escenaris oblidats, habitats per éssers grotescos que exhibeixen impúdicament i a tothora una cruesa pròpia de ments profundament desproveïdes que fan pensar, de manera fàcil, en cervells esgarrats i deformes.

Però tot això va canviar quan, ara ja fa tres anys, paral•lel al començament d’aquest blog i arran d’una entrevista trobada de manera fortuïta a la contraportada de La Vanguardia , vaig descobrir a un autor que admiro per la seva capacitat de projectar llum en aquestes foscors abissals amb la racionalitat pròpia del científic i la sensibilitat que tan sols tenen aquells que saben que, com deia en Rafael Llopis prologant a H.P. Lovecraft, la màgia és tremendament efectiva quan se sap purament subjectiva.

Però aquesta admiració s’ha transformat en un afecte sincer quan amb un estil amable i lleuger ha comentat esporàdicament i freqüent a algun post animant continuar amb el VampiriaDeProfundis i difonent-lo a persones i col•lectius d’allò més interessants i totalment desconeguts per a mi fins ara.

Sempre he cregut de manera literal amb allò del llibre de capçalera i que cadascú el tria en funció d’uns criteris molt íntims que, en el meu cas, consisteixen en que aquest llibre faci la funció dels aiguaders del desert, que aixecaven un mirall davant de l’assedegat per recordar-li que era mortal. Així doncs, a qui em conegui bé no li sorprendrà que a la meva tauleta de nit tingui de manera permanent la versió traduïda del grec per Joan F. Mira dels Evangelis i el llibre de l’Apocalipsi i el que per a mi és el millor assaig en llengua castellana sobre vampirs: Vampiros d’en Javier Arries, un llibre seriós i complert que il•lumina el polièdric rostre d’aquest personatge que defuig la llum i que recomano tenir sempre a mà.
_____________________________________________
Javier Arries impulsa un grup a Facebook [vampiros: bestiaro de ultratumba] que enriqueix sovint amb investigacions vers la figura del vampir al folklore d’arreu.

diumenge, 25 d’abril del 2010

Un manual per vampirs


Com passa amb el dimoni, el poder dels vampirs es troba en el fet que ningú hi creu. I malgrat davant la pantalla ens identifiquem i patim quan algú demana ajut en sentir-se amenaçat/ada per algun d’ells, la veritat és que els hem tancat amb pany i clau al pla de la ficció i ens sentim absolutament sans i estalvis de l’amenaça que podrien representar.

Aquesta idea es desprèn com a part d’una de les orientacions o consells que en Xavier Antoine Terrisse dóna al seu recent llibre “Manual del vampiro moderno” a totes aquelles persones que han decidit o han estat escollits per a renéixer com a vampirs o vampires.

Amb desimboltura i un estil dinàmic, gens pesat , seriós i divertit alhora, l’autor ens parla [com si fos un d’ells] dels orígens, d'on viuen, de les llegendes al seu voltant, de la seva vida sexual, de com identificar-los, de la seva vida social, etc. atorgant-li al vampir un lloc en un món que li pertany tant com a nosaltres.

La barreja que es fa entre elements històrics i objectius amb altres que semblen extrets del còmic i del cinema fan que arribi un moment inquietant on dubtis de les intencions reals de l’autor: si fer-nos riure amb aquesta guia o si riure’s de nosaltres posant-nos davant del nas realitats que no volem veure i en les que no podem creure.

Una obreta deliciosa que m’ha fet passar una bona estona i que recomano.

divendres, 23 d’abril del 2010

Sant Jordi

El Vampiro

Tú que, como una cuchillada,
En mi corazón doliente has entrado;
Tú que, fuerte como un tropel
De demonios, llegas, loca y adornada,

De mi espíritu humillado
Haces tu lecho y tu imperio,
—Infame a quien estoy ligado,
Como el forzado a la cadena,

Como al juego el jugador empedernido,
Como a la botella el borracho,
Como a los gusanos la carroña,
— ¡Maldita, maldita seas!

He implorado a la espada rápida
La conquista de mi libertad,
Y he dicho al veneno pérfido
Que socorriera mi cobardía.

¡Ah! El veneno y la espada
Me han desdeñado y me han dicho:
“Tú no eres digno de que te arranquen
De tu esclavitud maldita,

¡Imbécil! — de su imperio
Si nuestros esfuerzos te libraran,
Tus besos resucitarían
El cadáver de tu vampiro!”

Charles Baudelaire

dissabte, 3 d’abril del 2010

John Ajvide Lindqvist

Por mi parte, tengo la extraordinaria suerte de asistir a un nuevo hito, este en vida, de la literatura fantástica y pienso abrir un espacio al lado de E.A. Poe, H.P Lovecraft o de H. James para colocar a J.A Lindqvist.
Casi tod@s nosotros ya hemos catado algo de su obra a través de Déjame Entrar, novela preciosa que, no tan sólo rescata al vampiro del lodo infame por el que se le arrastra últimamente sino que, además, es capaz de integrar lo preternatural en el día a día de nuestro cotidiano, sin fisuras ni extrañezas.
Parece como si los pies descalzos de los personajes de J.A Lindqvist fueran capaces de dejar rastros en el suelo de nuestra propia casa y uno no puede dejar de mirar al suelo sin, y eso es lo más importante, sentir el más mínimo horror. Creo que coincidiría con cualquiera si dijera que, en la película que se hizo de la novela, uno respiraba cuando aparecía Eli, tal era el volcado de afecto sobre el personaje que, dicho sea de paso, de entre todos parecía si no el más normal, sí el más entero y cercano.
Recientemente se ha publicado en español Descansa en Paz [2005], novela que anunciaba en el anterior post y que me he leído en una exhalación. Advierto que no es una novela de vampiros, tampoco es una novela de zombis de esos pesados y con un ansia obsesiva por sacarle a uno los intestinos. Descansa en Paz es una novela que recrea la muerte en la propia vida de tal manera que casi puedes olerla. Tal es el vacío interior y la desazón que me ha despertado que alguna noche he tenido que cerrar momentáneamente sus páginas para recuperar mi irracional inmortalidad de ser vivo.
Pero además, ésta es una obra que reivindica la fugacidad de la vida y le otorga un lugar propio y deseado a la muerte hasta hacerte llorar porque, Descansa en Paz no es tan sólo el título, sino que además son las dos últimas palabras de esta novela.

diumenge, 28 de març del 2010

Descansa en pau...

Tots aquells que vàreu fruir amb DÉJAME ENTRAR, ja deveu tenir localitzada la nova novel•la que s’ha traduït al castellà del mateix autor: DESCANSA EN PAZ, publicada a Suècia ara fa cinc anys.

Igual que en la primera, aquesta novel•la explora les particularitats i des-encontres de la societat sueca amb l’ajut dels qui no haurien de fer-ho però són els únics capaços... aquells que, des de les ombres, no poden viure [?] sense nosaltres...

En aquest cas, però, la nota de contrast no la dóna una enigmàtica vampira sinó milers de morts que, de cop i volta, s’han aixecat d’allà on fossin [hospitals, cementiris, sales de vetlla] i se n’han tornat decididament cap a casa.

La intimitat de la relació de l’Oscar amb l’Eli cedeix el lloc, a aquesta novel•la, a una situació de consternació nacional abordada des de la perspectiva de tres angles: Un home que acabava de perdre la seva dona en accident, un avi al límit del suïcidi després d’haver perdut el seu nét i una parella àvia-néta que feien a l’avi a la sala de vetlla descansant en pau...

Porto llegida la meitat de la novel•la i estic fascinat per aquesta capacitat d’integrar lo sobrenatural a la quotidianitat d’una societat que ens demostra ser d’allò més evolucionada, sobre tot, crec jo, per la seva capacitat autocrítica.

Afegeixo el punt de vista i els consells de Commoncraft sobre aquests fenòmens que ja ens va mostrar en mkl ara fa uns anys:

diumenge, 7 de març del 2010

Daybreakers


La idea no està malament, un món de l’inrevés on l’espècie dominant és el vampir i els humans són utilitzats, en aquest cas, com a ramats munyits i vigilats pel que seria un veritable i indubtable Director de Recursos Humans...

Arribat un moment, m’ha semblat com si estigués veient el Planeta dels Simis però en clau vampírica. També pot arribar un aroma velat dels dipòsits d’humans de Matrix, i no puc evitar veure al Duende Verde d’Spiderman quan em trobo amb Willem Dafoe fent segons quins papers. Vaja, que almenys per a mi, aquesta pel·lícula no ha arribat a crear una història tan sòlida com per no recrear als meus ulls un seguit d’estrats fílmics que intervindran en diluir-lo a la meva memòria en molt poc temps, em temo...

El fil conductor de l’argument és el que es pot esperar. En un món usurpat pels vampirs, els humans ho tenen magre i es plantegen recuperar-lo reconvertint als vampirs en humans. Han trobat la solució, el mateix element destructor, la llum del sol, és l’antídot quan es pren a dosis controlades...[ara que ho escric crec que potser hagués estat oportú estrenar aquesta pel•lícula al voltant de l’estiu]... Hi ha alguna cosa de fonamentalista en aquest argument, en allò de que ser humà és incomprensiblement el millor en un món d’immortals, on el vampirisme, malgrat la quantitat d’avantatges que no cal que us expliqui, és tractat com una malaltia pel fet de fer-te diferent...inclús quan, com en aquest cas, siguin majoria.

El tipus de vampir que utilitzen els germans Spierig [suposo que són germans...] és aquest vampir urbà i fumador que s’està desenvolupant tan encertadament en el camp de la novel•la de la mà d’en Charlie Huston. De fet, també hi ha molts aspectes que recorden a aquest autor i no seria d’estranyar que hagués estat utilitzat com a referent.

Malgrat hi ha elements que són curiosos, i fins i tot graciosos, com la recreació d’una ciutat de vampirs amb els gadgets que fan servir per sobreviure de dia, crec que és una pel•lícula que es deixa veure la mar de bé a casa, una nit que no hi hagi res millor que triar...

diumenge, 28 de febrer del 2010

Febrer


Tinc una amiga que diu que no hi ha res que puguis esperar de bo en Febrer, i que, si has de fer alguna cosa que no vulguis, que et faci mandra o que et sàpiga greu, el millor que pots decidir és, entre d’altres coses, fer-ho en Febrer. De fet, ella diu que, juntament amb qualsevol altra explicació astronòmica del calendari, el mes de Febrer té menys dies perquè no s’ho val.

Evidentment, aquesta amiga meva manega una casuística que l’afecta especialment i, estic segur que, per molts de vosaltres, aquest mes pot portar-nos més d’un bon record [en el meu cas, ara que ho penso, cap]

Pel que fa a aquest bloc, aquest mes no ha estat dels millors. Deixant de banda les raons de sempre [allò de la feina, etc...], el tema vampíric ha estat especialment estèril i no pas per la manca de recursos, sinó per l’oportunitat d’explotar-los decentment.

Aprofito doncs per mostrar-vos el que tinc en stand-by i que aniré fent aparèixer a poc a poc al llarg del proper mes:


Una mica de novel·la gràfica amb Luis Scafati...


i Jon J Muth...


i el que sembla un bon assaig [amb molt bones il·lustracions...]

Em consta que ja hi ha algú que coneix alguna d'aquestes obres. Té la porta oberta per si vol fer-ne un comentari...

diumenge, 17 de gener del 2010

Les filles de Lilith

Segons ens expliquen algunes versions no “revisades” del Gènesis, Yahvé va fer a la dona i a l’home a la seva imatge i semblança i, a partir de la mateixa matèria primera: de fang. Aquesta primera dona es va dir Lilith.

Pel que es veu, Lilith no va admetre que, essent iguals, Adam la subordinés [concretament que se li posés a sobre al llit...] i que, per això, el va abandonar i se’n va anar lluny on es va trobar amb una colla de dimonis amb els que es va refer.

Adam, contrariat i luxuriós, es va queixar a Yahvé demanant-li una dona submisa, que admetés la seva autoritat i es deixés cobrir. Amb el temps, Eva va aparèixer en escena. Pel que sembla, Eva també tenia els seus dubtes i va passar un període de la seva llarga existència [uns cent anys...el període eh?] fora de casa on va tenir tracte amb tota classe de dimonis i va parir una legió d’íncubs. Al llarg d’aquest temps, l’enganxós Adam visitava freqüentment a la seva ex, Lilith [era el seu locum tenens, per dir-ho a lo bíblic...] la qual va portar a aquest món una altra legió però de súcubs.

El que és interessant i vull portar aquí es la connotació maligna amb la que està tenyida Lilith [i l’Eva díscola] al Gènesi, un llibre importantíssim per determinar models de conducta i que ens mostra a la dona emancipada com a dolenta i generadora de maldat, i de la qual és hereva directa la bruixa, la prostituta [a lo babilònic eh? Recordeu aquella per la que es va perdre Sinuhé l’egipci?] i la nostra vampira romàntica [Clarimonde, Carmilla, Lucy Wenstenra,...] ,que no són altra cosa que la versió parabíblica de Lilith, una lliçó per a totes aquelles que posen en qüestió la dubtosa superioritat del Pare.

Vet aquí la importància aparentment innòcua que té aquest personatge i el perquè del seu magnetisme a la literatura. També val la pena, sobre tot per aquelles persones que tenen a la vampira per un personatge de subgènere dubtosament literari, veure que, realment, l’hem tingut en ment i ha conviscut amb nosaltres des de l’origen més fosc de la Humanitat....

divendres, 1 de gener del 2010

Novel•la negra i vampirs

Ara fa més d’un any, ja vaig comentar la novetat d’aquest autor: Charlie Huston arran de la lectura de la seva novel·la ya estamos muertos.

Realment ha tardat molt a sortir la segona del que sembla que ha de ser una tetralogia i això és un gran inconvenient en un seguit d’històries complexes, on hi ha un grapat d’organitzacions, societats o clans amb un munt de personatges i relacions complexes entre ells, ja que, un cop t’hi has ficat, s’acaba la novel·la i has d’esperar més d’un any per tornar-les a repescar i situar-les en un discurs nou.

Tot i així, recomano fervorosament aquesta sèrie a tots i totes aquelles amants de la novel·la negra, doncs realment es tracta d’això, de bona novel·la negra. I si algú es pregunta què hi pinten aquí els vampirs, pot considerar que es tracta d’un mecanisme de l’autor per situar aspectes de la nostra crua realitat en una altra dimensió, per tal de disminuir la identificació amb els esdeveniments i guanyar en capacitat d’observació i anàlisi.

Però aquí el vampir, el nostre vampir romàntic, no hi té res a veure...no hi anem a buscar doncs, clarimondes, carmilles o dràcules perquè no els trobarem. Aquí hi trobarem aquesta nova generació de vampirs biològics, infectats per un virus que genera pandèmies i on tan sols sembla qüestió de temps que no s’estengui a la resta de la humanitat. Encara que aquest no és el tema, així que tampoc hi anem a cercar el mateix que hi varem trobar en la lectura de Nocturna, aquí es tracta de vampirs infectats preocupats per les relacions de poder entre els diferents sectors d’un Manhattan de subsòl.

He trobat curiosa i divertida la taxonomia que fan aquests essers vers alguns rols que desenvolupen vius o [no]morts. Així doncs, dels nous infectats en diuen “alevins”, si, a més, els agrada lluir la parafernàlia vampírica [per exemple, si van de gòtics] els enomenen “comtes”. Aquells humans que els persegueixen són "van helsings" i, al contrari, aquells que es posen al seu servei són "renfields", vaja! Tot un aprofitament de la literatura clàssica en clau actual.

Si encara no heu llegit a aquest autor, potser és el moment de fer-vos amb la seva obra ara que hi ha dos títols publicats.