diumenge, 17 de gener de 2010

Les filles de Lilith

Segons ens expliquen algunes versions no “revisades” del Gènesis, Yahvé va fer a la dona i a l’home a la seva imatge i semblança i, a partir de la mateixa matèria primera: de fang. Aquesta primera dona es va dir Lilith.

Pel que es veu, Lilith no va admetre que, essent iguals, Adam la subordinés [concretament que se li posés a sobre al llit...] i que, per això, el va abandonar i se’n va anar lluny on es va trobar amb una colla de dimonis amb els que es va refer.

Adam, contrariat i luxuriós, es va queixar a Yahvé demanant-li una dona submisa, que admetés la seva autoritat i es deixés cobrir. Amb el temps, Eva va aparèixer en escena. Pel que sembla, Eva també tenia els seus dubtes i va passar un període de la seva llarga existència [uns cent anys...el període eh?] fora de casa on va tenir tracte amb tota classe de dimonis i va parir una legió d’íncubs. Al llarg d’aquest temps, l’enganxós Adam visitava freqüentment a la seva ex, Lilith [era el seu locum tenens, per dir-ho a lo bíblic...] la qual va portar a aquest món una altra legió però de súcubs.

El que és interessant i vull portar aquí es la connotació maligna amb la que està tenyida Lilith [i l’Eva díscola] al Gènesi, un llibre importantíssim per determinar models de conducta i que ens mostra a la dona emancipada com a dolenta i generadora de maldat, i de la qual és hereva directa la bruixa, la prostituta [a lo babilònic eh? Recordeu aquella per la que es va perdre Sinuhé l’egipci?] i la nostra vampira romàntica [Clarimonde, Carmilla, Lucy Wenstenra,...] ,que no són altra cosa que la versió parabíblica de Lilith, una lliçó per a totes aquelles que posen en qüestió la dubtosa superioritat del Pare.

Vet aquí la importància aparentment innòcua que té aquest personatge i el perquè del seu magnetisme a la literatura. També val la pena, sobre tot per aquelles persones que tenen a la vampira per un personatge de subgènere dubtosament literari, veure que, realment, l’hem tingut en ment i ha conviscut amb nosaltres des de l’origen més fosc de la Humanitat....

4 comentaris:

  1. dono una ullada al teu blog

    salutacions des de Reus

    ResponElimina
  2. (Allò de que només podem saber de Lilith a partir de la versió oficial que han deixat els amics del seu ex, m'havia fet molta gràcia).

    Bromes i erudites confrontacions (misteriosament aparegudes i desaparegudes) a part, el que volia apuntar és que a mi sí em sembla encertada la relació entre la figura de Lilith i les vampires tal com la presenta en Dampyr.

    En altres posts ja s'ha parlat de l'atracció i el temor que ens produeix la figura sexualment activa i alliberada de trabes morals i prejudicis que simbolitza el vampir, algú que actua al franc albir de les seves pulsions, per a qui regeixen uns altres condicionaments que no són els que a nosaltres, comuns mortals, ens estructuren i alhora ens ofeguen.

    En el cas de la dona, aquesta atracció-repulsió és encara més potent... aiiii, l'espècie té els seus propis mandats i la seva pròpia memòria evolutiva... podem, des d'un punt de vista analític i intel·lectual, parlar-ne amb molta elegància i fer rínxols mentals sobre com resulta de suggerent la figura de la dona feta no de la costella sinò del mateix fang que el seu company, la que reclama el seu lloc, de l'atrevida, no conformista i sexualment alliberada, però el cas és que quan les dones no tenen ganes d'esperar a que les treguin a ballar i donen el primer pas... fan por. Adam no queda gaire lluny... un sospir en termes d'evolució.
    O no?

    ResponElimina
  3. Sempre he situat a Lilith en la frontera, aquella de límit poc definit entre la llum i l'ombra i el bé i el mal. L'associo a una dona capaç d'alçar la veu contra etiquetes imposades de morals, religions, societats i cultures tancades, i, al marge de tot això, és capaç de tirar endavant i sortir-se'n. La literatura ens planteja realment així a la vampira? Crec que no ho acaba de fer, no s'acaba d'atrevir, fallant estrepitosament en el final: una veritable llàstima.

    ResponElimina
  4. @Té la mà Maria: Salutacions!

    @arati: Dons sí, aquest mite de la vampira ha servit,per exemplificar [el amics de l'ex de Lilith...] el que no es vol que sigui la dona: emancipada, activa, atrevida, emprenedora. Potser no ha cambiat tant com per dir que ara no passa, be i tot que, avui en dia han caigut algunes barreres...al menys aquelles que permeten denunciar-ho...pero sí, tens raó, en termes evolutius no deu ser massa. Gracies pel teu comentari Judith.

    @ragnarok: Vols dir que la literatura tan sols toca una part d'aquesta Lilith complexa que comentes? Que no anem a comparar el tot amb una de les seves parts? Potser sí, potser tan sols es qüestió de la dimensió del mite... Ara be, dius que al final falla estrepitosament però, això es deu a qui la fa fallar...

    ResponElimina