dilluns, 3 de març del 2008

30 days of night

A mi m’ha agradat la versió que n’ha fet en David Slade de l’obra d’en Steve Niles i Ben Templesmith. L’he trobat d’una mida justa i movent-se sempre dins d’una tolerància suportable, tant pel que fa al factor “ensurt” com pel que fa al “gore” d’algunes de les seves imatges.

Potser el fet que l’hagin titulat 30 dies de foscor és un dels elements que trobo febles. Per a mi 30 dies de nit li dóna aquell joc dels antònims combinats que ofereixen una saludable i benvinguda gimnàstica mental.

Però el que vull deixar de manifest en aquest post és que no comparteixo la mala crítica que ha rebut la pel·lícula. Dins del seu gènere la trobo molt correcta, moltíssim més que Soy Leyenda, una superproducció que, d’altra banda, no li arriba ni a la sola de la sabata.

He arribat a pensar que el que passa realment és que s’ignora la novel·la gràfica en la que està basada. De fet, tret de petites variacions, com ara la situació afectiva de la parella protagonista o algun que altre personatge secundari, no afegeix res que, substancialment, aporti més valor al transmès a la pantalla. Conèixer el còmic és no esperar rés més de la pel·lícula.

Entre els aspectes que més m’han agradat ha estat l’actor que interpreta a Eben, crec que Josh Hartnett li dóna molta força i credibilitat a un personatge que es mou entre l’estupor, la impotència i l’instint de supervivència més atàvic. Més que Melissa George en el paper d’Stella, una actriu que pega més a una platja californiana que al paisatge inhòspit i glacial de la zona més septentrional d’Alaska. Virginia Madsen, l’actriu rossa d’Entre Copes, també bonica però una mica més robusta, hagués encaixat una mica més ...

La localització de les escenes han estat com recrear el còmic en tres dimensions i molts dels plànols han estat molt encertats, com ara la primera carnisseria on es veu, a vista de croquis, com la manada de vampirs devoren sobre la neu a una dotzena de persones. Realment aquesta escena està molt bé ...

Però el tractament del vampir ha estat el millor per a mi. El seu moviment entre animal i antinatural, l’estratègia de cacera de la manada, la por epidèmica que transmet a l’espectador, la ironia sense vida dels seus comentaris, la foscor de la vida interior que se li intueix, la consciència de grup que manifesta (a un moment es refereixen als humans com a plaga) ... Malgrat s’hagin substituït els glamorosos ullals per una boca terrible i corrupta, no altera la seva essència i el col·loca de nou al temps que li toca (no) viure.

El retorn del mite s’anuncia en el moment on el líder vampir ordena cremar tot el poble i explica les raons:

Quants segles ens ha costat que ens consideressin un mite? Quants segles hem tardat a camuflar-nos en el món dels vius? En arribar a fer que els humans no creguessin en la nostra existència? No podem donar motius per a que sospitin. La sospita i la por són la llavor de la nostra destrucció. Si aquests fets [els esdeveniments de Barrow] es coneixen, ens destruiran,...un altre cop serem caçats...