diumenge, 27 de juny de 2010

Nephilim


De petit sempre em quedava encantat a l’església amb les imatges dels àngels dels vitralls o d’aquells mal dibuixats en els frescos de les parets.

Hi havia alguna cosa que no quadrava en l’ordre celestial, una despesa extraordinària en el fet d’assignar, a criatures tan perfectes, la cura i prestació de serveis als humans.

D’aquella submissió, que es veia clarament imposada, s’intuïa sempre una humiliació potencialment perillosa tant per al client com per al patró. De tanta multitud i bellesa angelical no es podia esperar res de bo...

A mesura que em feia gran i prosperava -pel meu compte- en els textos bíblics [sempre he pensat que no ens varen ensenyar religió sinó tan sols a creure com xais] no parava de trobar episodis on aquelles criatures de rostre dolç i bellesa daurada exhibien massa fàcilment una crueltat apocalíptica quan se’ls donava una mica de corda. Recordeu-vos sinó de l’àngel exterminador que matava a tots el primogènits d’aquelles cases on les portes no estiguessin marcades amb la sang d’un xai. O de la parella d’àngels amb aspecte ari que es varen plantar a casa d’en Job un dia abans que
Sodoma i Gomorra passessin a ser llegenda.

Alguna cosa no quadrava en aquella visió de caparrons rinxolats amb dues aletes i la mirada líquida fixada en Déu i el sentiment que, potser empàticament, s’intuïa del seu paper subsidiari a la Creació.

I llavors era quan se’ns mentia amb allò de que els àngels no tenien sexe ni sentiments dolents; mentida que, com moltes altres coses, va romandre al calaix dels misteris fins que no varen arribar lectures més serioses com ara el
Paradís Perdut d’en Milton [per cert, recreada amb els imponents gravats d’en G. Doré] o la Rebel.lió dels Àngels d’Anatole France que em varen obrir els ulls a una lectura diferent de certs passatges de la Bíblia:

“Quan els homes començaren a multiplicar-se a la terra i els nasqueren filles, els de raça divina trobaren que les filles dels homes eren agradables i prengueren per muller totes les que van voler... Hi havia gegants a la terra, aquells dies, i també després, perquè quan els de raça divina s’unien amb les filles dels homes, elles els donaven fills; que són els valents d’altres temps, homes famosos.” [Gènesi, 6. Versió de l’Abadia de Montserrat]
Els fills que hi va haver entre els àngels i les dones són els nephilims, éssers pseudoangelicals dels que Danielle Trussoni n’ha extret prou suc com per fer una novel.la que no sé si qualificar de bona o dolenta, però sí que ha estat capaç de distreure’m momentàniament del vampir per sintonitzar amb les meves sospites...

Aquí teniu la presentació de la novel.la:

dimecres, 16 de juny de 2010

Compilacions i antologies



Personalment no m’agraden les compilacions o les antologies sobre vampirs, la qual cosa no vol dir que no en tingui una gran quantitat. Moltes vegades són l’única oportunitat d’accedir a alguna raresa difícil de trobar. L’efecte col•lateral és que tinc múltiples versions de La Morta Enamorada de Gautier o de El Vampir de Polidori, els quals solen ser una constant en aquestes edicions.

El perill de les compilacions és que, en ments científiques, acostumades a abordar els temes amb metodologia i rigor, aquests llibres porten a una lectura seqüencial dels diferents contes, la qual cosa pot suposar una saturació del tema i un mal abordatge d’algunes joies de la literatura sobre vampirs que es troben barrejades i sepultades amb altres obres secundaries, subsidiàries o menors.

Malgrat sigui cert que El Vampir de Polidori [concebut entre les mateixes parets i al mateix temps que Frankenstein] hagi de trobar-se cronològicament al principi d’aquestes compilacions, crec que ha de ser llegit [molt] després de Dràcula per no enfosquir amb un badall d’avorriment l’obra d’Stoker, molt superior segons el meu punt de vista.

A més, no hem de perdre de vista que aquestes edicions responen a un reflex de màrqueting que requereix de petits contes que puguin ser enquadernats amb un títol seductor [i de moda...]com ara Vampirs, Vamps, Sanguinarius, etc. I que, com a conseqüència, obres més voluminoses com la d’en Farrington o la d’Stoker siguin obviades en aquesta presumptuosa evolució del mite.

La meva opinió és que la literatura seriosa de vampirs té sis obres cabdals que, independentment de les influències que hagin rebut o de l’ordre en que van aparèixer, mereixen ser abordades en primer lloc i en aquest ordre: La Morta Enamorada [T. Gautier], Carmilla, [J.S.Le Fanu], Dràcula [B.Stoker], els Redivius [G. Farrington], Soc Llegenda [R. Matheson] i Déjame Entrar [J.A. Lindqvist].

Lluny de ser, per bàsic, superficial, aquest sextet dóna una perspectiva profunda del vampir literari que pot ser adornada [o no] amb el concepte del vampir-mujic dels autors de l’Est o amb incursions que, amb més o menys rigor, han fet altres grans autors de la literatura fantàstica en el tema del vampir [Baudelaire. R. Darío, A. Derleth , etc].

Així doncs, la meva orientació per a aquelles persones que amb ànim d’endinsar-se en aquest fascinant mite hagin adquirit una compilació de contes de vampirs és que abordin primer aquests sis títols, malgrat això suposi tancar momentàniament aquestes edicions i recórrer, si es troba a faltar, a la novel•la singular.

dimecres, 9 de juny de 2010

VampiriaDe...

Efectivament, és el coneixement de la temporalitat de les coses la fonamental desgràcia del vampir. Res tan horrible com viure eternament l’acabament de tot allò que comença i es planteja –inicialment, ingènuament- com infinit.
[conversa al Dry Martini. Barcelona, gener de 1993]


Sento nostàlgia i no puc evitar experimentar aquest sentiment no tan sols pel passat, sinó pel futur que sé que esdevindrà passat, que és el mateix que sentir aquest terrible dolor melancòlic pel present que ja visc.

Potser per això, de vegades, li agafo la mà per tal de memoritzar el seu tacte i no puc deixar de sentir una infinita tristesa de veure, en la joia de la seva mirada, la segura indiferència del futur.

- Per què tens la mirada tan trista? –em pregunta des del present – Per què ja no hi ets- li contesto jo des del futur.

Tinc la sensació de que contínuament visc la meva història i no puc deixar de veure’m, en els ulls dels altres, com un mort.