dilluns, 16 d’agost de 2010

Els vampirs d’en Kim Newman



Sempre m’ha fet pena acabar aquelles novel•les que m’han captivat d’una manera especial. També sento una intensa sensació d’enveja cap aquelles persones que tenen a les seves mans aquestes obres, abans de començar-les. I el millor que em pot passar és que aquestes novel•les siguin nissagues, llavors sento la mateixa complaença i laxitud que experimenta el fumador en saber que té un estanc a la cantonada de casa seva o de l’heroïnòman en conèixer l’existència d’un programa FEDER al Triangle d’Or.

Tot aquest garbuix de sentiments me’ls trobo amb l’obra d’en Kim Newman, autor que, des del meu punt de vista, ha estat capaç de la difícil tasca d’allargar magistralment la vida de Dràcula i la seva ombra malèfica sobre la Literatura, amb un estil propi i diferent i en escenaris totalment insòlits i ocurrents.

Tinc al cim de la taula la darrera novel•la que m’he llegit d’ell, El Sanguinario Barón Rojo, on l’acció es desenvolupa 30 anys després dels esdeveniments narrats a l’Era de Dràcula i que té com escenari diferents localitzacions de la Primera Guerra Mundial. En aquesta novel•la en Graf Von Dràcula és la mà dreta del Kaiser i l’urdidor de l’estratègia que l’ha de fer-se amb el poder a tot el món. Un poder que obrirà les portes a una nova era on els vampirs ocuparan el lloc que ara per ara tenen els càlids [no-vampirs]

En aquesta obra, l’aviació de l’època i els mites sobre els seus herois [bàsicament en Manfred Albrecht Freiherr von Richthofen] és l’eix al voltant del qual es filen un seguit d’històries amb una miscel•lània de relacions que tenyeixen la lectura d’olors, sabors i colors [aquí amb una profusió destacada del vermell...] que t’enganxen i assimilen a la pròpia narració.

El que m’encanta de l’obra d’en Newman és el tractament polièdric que fa de la figura del vampir, el qual està representat per tot un seguit de personatges que reflecteixen tot el ventall possible de caràcters humans, des dels més primitius i salvatges als més refinats i tendres. Els protagonistes principals poden arribar a exhibir una elegància exquisida i una dolçor embriagadora en els seus comportaments.

El que trobo més difícil i m’ho fa pensar dues vegades a l’hora de recomanar aquesta lectura és la dificultat que he trobat jo mateix per tolerar la presència i la barreja de personatges coneguts, reals o de ficció que tenim ubicats a altres llocs [Lord Chatterley, E.A Poe, etc]. És molt curiós però costa sumar-hi ficció a la ficció com si, en el fons, volguéssim creure en el que llegim i ens amoïnessin aquells aspectes que ens ancoren a la realitat i ens recorden que tan sols es tracta de fantasia...
__________________________________________________
A la foto en Manfred Albrecht Freiherr von Richthofen, el "Baró Vermell"

8 comentaris:

  1. ... I com els qui inicien els adolescents a fumar porros, tú ens vas induint l'addicció? Poc a poc, com qui no vol ;-)

    ResponElimina
  2. Tal i com ho dius sona a pervers...he de preocupar-me? ;)

    ResponElimina
  3. Doncs jo sempre he pensat que el bon lector és aquell que tolera l'engany de la ficció, i que entén que l'espai literari és aquell on el temps no existeix i tot és possible. Està bé que la literatura emuli la vida, a vegades ajuda reconèixer-se un en el goig o el patiment d'altres... però l'absència de límits en la literatura fantàstica és la seva grandesa... no puc ni imaginar-me el que envaeix un escriptor que no ha de respectar cap llei natural ni cap principi moral quan escriu...

    ...mmm... voleu dir que m'espera un procès de rehabilitació si m'enganxo massa?... Doncs ja tinc "La Era de Drácula" a casa i en quan l'acabi de llegir el meu fill... en fi, diuen que no hi ha pitjor fanàtic que un convers! :-)

    ResponElimina
  4. @Francesca, Jo també ho penso, el que vull dir en el post és que un cop hem entrat a les planes del llibre i estem en el plànol fantàstic [com Bastian Baltasar Bux a la Història Interminable], com que poden molestar els exercicis de reubicació de personatges que pertanyen a altres obres o són del món real, d’alguna manera trenquen el somni en el que estàs. És com si, quan dorms, no paressis d’escoltar els crits de la veïna fins que els podessis integrar al somni.
    Aquesta lectura és molt especial i pot produir diferents sensacions depenent del coneixement que es tingui d’aquests personatges. Per exemple, el fet que Lord Ruthven sigui el primer ministre d’Anglaterra no causa la mateixa sensació si és la primera vegada que escoltes aquest nom que si saps que es fa referència al mateix personatge que va crear John William Polidori,a El Vampir. Si a més, aquest il•lustre senyor convida a prendre el té a Oscar Wilde... Vaja, que al menys jo, he necessitat un temps de descompressió ;-)

    ResponElimina
  5. Ja t'explicaré, perque la meva experiència serà diferent, en haver llegit moltíssima menys literatura fantàstica que tu, no coneixeré a la meitat dels personatges i em perdré bona part dels nexes de complicitat que pretén establir l'autor amb el lector.

    Prendre'm un bon "tea" amb en Wilde (i sopar amb en Capote) són els meus somnis impossibles... ja estic dessitjant llegir-me el llibre! ;-)

    ResponElimina
  6. Preocupa't, preocupa't... no veus que estàs causant una veritable epidèmia?

    ResponElimina
  7. Espero el teu comentari @Francesca, a veure que et sembla.
    Surten molts personatges i la majoria coneguts: el Dr. Jekyll, el Dr. Moreau [el de l’illa, recordes], Wilde, etc. L’autor té la gracia de treure els personatges reals o de ficció que es desenvolupen en el moment cronològic en el que es situa l’acció. Haurem de veure si en alguna de les darreres novel•les, en Newman fa sortir a en Capote...;-)

    ResponElimina
  8. @arati, Hummm, haurem de preparar un programa de desintoxicació…potser haurem d’incloure una dieta a base de allioli i/o sopa d’all?

    ResponElimina