dimecres, 11 d’agost de 2010

Bèsties



Recopilant literatura per a les vacances vaig fer-me amb Bèsties de Joyce Carol Oates, una obreta del 2002 i traduïda al castellà el 2009.

Res coneixia de l’autora i, encara que soni fatal, vaig adquirir aquesta novel•la pel disseny de la seva coberta on surt una representació
dEl Malson de Henry Fuseli [una visió personal d'un íncub].

Fuseli és un dels meus referents pictòrics des que me’l varen presentar en la meva llarga estada a l’Àfrica. Corria l’any 1984 i un company m’enviava des de Barcelona articles d’assaig sobre la figura i l’obra de H.P. Lovecraft. Aquests articles estaven comentats i recordo que en un marge em parlava [amb un traç molt tènue de llapis] d’en Fuseli i deia que, per inspirar-se, menjava carn crua...mai vaig saber si això era del tot cert o no però va omplir de glamour, somnis i fantasies la meva estada nord africana...

Bèsties no és exactament una novel•la de vampirs encara que, d’alguna manera, explota tot allò que defineix al vampir literari: Als anys 70 la Gillian, una estudiant de literatura, s’enamora bojament del seu professor i de la dona d’aquest, una escultora feromonal que arriba gairebé a esclavitzar-la. Aquesta parella utilitza com a reclam l’erotisme pregonat per D.H. Lawrence, fent presa en la sensualitat més genital de les adolescents per acabar pervertint-les en nom d’una set insaciable de joventut sense importar-los res l’efecte demolidor que té, aquesta experiència, sobre les noies.

El triangle entre la parella i les seves seduïdes té alguna cosa d’antinatural i de perillositat emergent que ha desplegat al llarg de la novel•la una ombra molt assemblada a la del vampir. També m’ha retornat a les meva joventut i a les lectures d’en D.H. Lawrence, H. Miller i A. Nin, lectures que van omplir espais que estaven destinats a ser viscuts en societat i on, en el cap d’aquell adolescent, sexe i literatura es varen confondre i barrejar, en plena metamorfosis de creixement.

4 comentaris:

  1. En lo profundo de mi incosciente hay una bestia, pero se parece más a la del cuento de "La Bella y La Bestia" es muy grande, con cabeza de león y con garras aunque cuerpo de hombre, está profundamente triste porque es el Rey de un reino de muerte y desolación .... solo he "visto" hasta ahí ....

    ResponElimina
  2. @Juana, Debe ser buena persona y no me extraña su estado de ánimo…mira que reinar sobre la muerte y la desolación…vaya, como para abdicar! Pero…siendo rey y a menos que esté hechizado por un/a bruj@ que quiera controlar los destinos del reino, siempre puede tomar cartas en el asunto…supongo que lo tienes en cuenta, no deja de tratarse de tu inconsciente y con las cosas de soñar no se juega…;-)
    Un abrazo Juana.

    ResponElimina
  3. Sembla que haver-te dedicat a llegir a en Lawrence, la Nin i en Miller quan hauries d'haver estat fent relacions socials, no et va anar malament que diguem... a jutjar per aquest bloc i com l'alimentes (i ens alimentes).

    Gràcies... bona recomenació.

    ResponElimina
  4. @Mònica, El llibre m’agrada’t però no sé si el recomano. En tot cas si ho faig no és per l’argument, molt comú i que no diu més del que explico en aquest post, sinó per l’estil descriptiu de l’autora, tot un exercici pels que ens agrada la Literatura més enllà d’un bon argument.
    Respecte a les lectures de la meva joventut, sort en vaig tenir d’elles ja que no era per elles que em quedava a casa sinó per la meva timidesa quasi malaltissa sumada al fet d’haver aterrat a una ciutat on no coneixia ningú... Per sort, la timidesa ja se m'ha passat ;-)

    Gracies pel comentari Mònica.

    ResponElimina