De la lectura de Dràcula (1)

A mi en Pérez-Reverte em cau bé. Sempre l’he trobat un punt mercenari (com el seu Alatriste) que m’ha permès entendre’l en les seves diferents facetes mediàtiques (algunes molt difícils d’entendre).

També li trobo un punt d’iniciat, de coneixedor de secrets, esotèric, erudit, en detalls que apareixen graciosament distribuïts al llarg de la seva obra (se’m ve al cap El club Dumas per exemple)

Ho comento arran de la lectura d’un article (aportació inestimable d’en Fan Hellthink, PhD), on aquest escriptor respon a aquelles persones que li demanen una novel·la per a joves als que li costa llegir.

Molt encertadament, en Pérez-Reverte, posa en dubte al llarg de la seva argumentació que certs tipus de lectures siguin pròpies de determinats estats evolutius. Ve a dir que una bona novel·la no té edat. Però la veritat és que la gent posa una mirada desdenyosa si et veuen que llegeixes alguna cosa que es consideri poc seriosa, que no toqui algun tema d’actualitat o que no giri al voltant d’una vida o relació neuròticament turmentada...

- Què t’estas llegint?
- El darrer d’Auster, i tu?
- Momo, de l’Ende...
- :-(

I baixes de cop i volta al nivell dels immadurs crònics, com si Momo, un llibre que abasta aspectes tant complexes, com ara la concepció del temps o l’escolta activa, fos una lectura insubstancial, tan sol perquè està classificat com a literatura juvenil (per a mi, un error flagrant de classificació).

Passa amb tot, si vas al cine a veure X-men, o 007 ets un nen sense remei, un sense substància, un... poca pena. Has d’anar a veure Mar adentro i arrebossar-te en la desgracia d’una vida escapçada i en un conflicte de valors molt, però que molt realista.

No sé, que voleu que us digui, quan vaig veure Matrix, més de la meitat del cinema estava plena d’adolescents infotòxics, no sé el que van veure ells, però jo em vaig trobar amb una pel·lícula que descrivia, en clau gnòstica, el món actual. La presència del demiürg (Ialdabaoth) es deixava notar al llarg de tota l’obra. Si algú pensa que això és infantil és que és idiota.

En Pérez-Reverte recomana Dràcula com a remei per aquelles “llastimoses criatures que no obren mai un llibre” i jo m’aixeco de la cadira i boto d’alegria en trobar una ànima germana entre tanta incomprensió i mirada pragmàtica.

Ara bé, no recomanaria aquesta lectura a tothom ni tampoc n’estaria tant segur de la seva infal·libilitat davant qualsevol cas. M’asseguraria primer que sap llegir...