dimarts, 23 de juny de 2009

Del bagul dels records

En el vell mig d’un trasllat em vaig trobant amb materials al bagul dels records. Segueix un escrit elaborat a l’octubre del 1991...un Dampyr amb 31 anyets que ja apuntava maneres...

Del somriure, de la mort parodiada, de la idea forassenyada...

En somriure parodiem un fragment de la nostra mort. De fet, si amb alguna cosa ens obsequien les restes de qualsevol ésser, és amb un etern i críptic somriure.
...
No hi ha res que persisteixi tant amb el somriure com l’eterna aparença, divertida, de les nostres calaveres.
...
Són tan reals les similituds entre dos elements com els mateixos objectes que assimilem. En el cas que ens ocupa, el somriure dels vius i el somriure dels morts tenen quelcom semblant.
...
Nosaltres podem somriure o restar greus. L’últim esgraó de l’aparença mortuòria ens abocarà a un somriure perpetu.
...
De fet, el control sobre el somriure és propi dels vius. Heu vist com, en el cas d’una paràlisi facial un dels signes és un cadavèric i incòmode somriure? Un alliberament parcial o total comporta un somriure. La voluntat o no voluntat de fer-ho ja és una altra qüestió, però aquí tan sols dediquem atenció al fet de somriure i prou.
...
És possible admetre feliç que, com bons ésser vius, podem esbossar una expressió greu (i, per tant, “plena de vida”) en analitzar aspectes de la vida.
...
El somriure és obligatori del mort (com el fet d’estar mort). Pels vius és una prerrogativa. També, cal recordar, podem no somriure. Fins i tot les mòmies acaben, tard o d’hora, somrient.
...
En el trànsit curt de l’immediata pèrdua de la vida fins l’estat cadavèric, tothom resta seriós com si els recents morts no li trobessin cap gràcia a somriure eternament.
__________________________________________________________
La imatge que il·lumina aquest post la dedico a la tendresa d'aquells anys joves i apassionats

1 comentari:

  1. El somriure dels vius és fruit, tot sovint, del que veu, del que li passa per davant. Però si ets morts això ja no s'esdevé, així que de què riuen? Potser per no poder mirar enfora, miren endins i se n'adonen de com són, com han sigut, de poqueta cosa ara que tot s'ha acabat. I això deu fer una gràcia... D'aquí que el rictus faci fila d'un mig somriure.

    ResponElimina