dimarts, 4 d’agost de 2009

Diàleg sobre vampirs i vampiròlegs


No vull desaprofitar l’oportunitat d'editar un diàleg arran d’una pregunta inicial que vaig fer a twitter. La pregunta tractava sobre quins continguts clau s’havien de tenir en compte a l’hora de formar a vampiròlegs. Al marge dels updates ingeniosos que una pregunta d’aquest tipus pot generar a la twitosfera, vaig rebre per part d’@arati una impagable correspondència que vull compartir amb vosaltres...
_____________________________________________________________

@ARATI: Que quins continguts clau s’haurien de tenir en compte en la formació d’un vampiròleg? Així de cop i volta se m’acut una curiositat bàsica per la natura humana i el nostre comportament. Segurament també unes nocions bàsiques d'antropologia i psicologia...

@DAMPYR: Totalment d’acord, aquestes nocions de psicologia a les que et refereixes potser haurien de ser més profundes en psicoanàlisi i no em refereixo al tan trillat Jung. També afegiria coneixements extensos de les religions antigues i haver-se empassat el millor [i el no tan bo] de la literatura fantàstica i de terror escrita...de Lope de Vega [ex. La posada del mal hospedaje] als títols que estan sortint darrerament. Què en penses?

@ARATI: Per suposat, els vampirs que tenim en ment són, evidentment, el resultat d'un conglomerat literari/fílmic i escasses però molt suggerents notícies històriques. El nostre vampir és una elaboració lírico-cultural de pors ancestrals. Per tant, el vampiròleg ha de ser necessariament un bon lector (o lectora, pots anar afegint mentalment tots els /a si prefereixes un llenguatge políticament correcte).

El mite del vampir encaixa molt bé en el context de la societat victoriana, amb normes morals i sexuals molt rígides i encorsetades. Cada època acaba per crear el monstre que necessita, el que parla de les seves pors i carències.

En aquest context, als vampiròlegs més aviat me'ls imagino amb algun tipus de trauma personal, educacional o sexual, que els porta al celibat, a un sobri apartament dels plaers sensuals en general (el vampiròleg no pot ser un gourmet) i a lliurar-se -sublimant tota la libido- a la investigació vampírica, com si l'interès i la vehemència en la caça del vampir no aconseguís amagar la fascinació que desprèn aquesta criatura (atractiva i repulsiva alhora).

Si parlem de vampirs "clàssics" el vampiròleg que els toca ha de ser un obsessiu, algú amb certa inacceptació de la seva part més animal i que persegueix vampirs amb una inconfessable enveja, perquè el vampir sí que exercita la seva pulsió sense cap mena d’obstacle.

Si ens re ubiquem als vampirs més contemporanis, on el sexe és menys tabú però l'assassinat segueix sent-ho igual que la violència, la sang i alimentar-se d'un altre... segueixen mantenint idèntic poder. Són conceptes bàsics, dels que ens fan estremir.

Pensant en Déjame entrar, per exemple, em sembla que aquesta fascinació per la llibertat amb que el vampir es pot permetre conductes "prohibides", continua igualment vigent. I no hi ha vampiròleg. Potser el vampir segueix sent necessari però el vampiròleg no tant?

Si hem reprès el mite del vampir, en literatura, en cine, on havia quedat molt oblidat, és perquè d'alguna manera ens fa falta. O no és aquesta barreja d'humanitat/animalitat la que ens fa atractius els vampirs?

És la mateixa que té Hannibal Lecter, la delicadesa/la brutalitat...

@DAMPYR: Tens raó en que cada època crea o adapta un mite a la mida de les seves vulnerabilitats i aquests mites poden esser d’allò més diversos. Reconeixem el vampir per les seves característiques principals però, com bé dius, res té a veure Carmilla amb l’Eli de Déjame Entrar. La relació entre vampiròleg i trauma potser és la mateixa que en qualsevol dedicació professional on s’aboca el cor i l’ànima, sempre sembla que es reflecteixin certs impactes evolutius foscos.

Potser cal considerar la vampirologia com l’estudi dels vampirs i, a partir d’aquí, es poden diferenciar diversos subtipus del que podríem dir vampirologia aplicada...una d’aquestes aplicacions és la cacera de vampirs...

De fet, pensant-hi, vampiròlegs en poden haver (i n'hi ha) sense que realment existeixin vampirs voletejant al voltant nostre. Pensem en tots i totes aquelles que analitzen i estudien les manifestacions artístiques, folklòriques o mediàtiques sobre el tema. En canvi, caçadors de vampirs...em costa més veure’ls gaudint de salut mental... Crec que diferenciar entre vampiròleg i caçador de vampirs és important a l’hora de definir aquest perfil..

A la literatura i al cinema, el caçador de vampirs (en algun cas vampiròleg) està fet a la mida del monstre al que persegueix i representa els valors de l’època. Això sí, la persecució del vampir no li deixa temps per res més. El coneixement de la seva terrible i amenaçadora presència fa ombra sobre els petits plaers que l’envolten. El caçador està consagrat a la seva cacera per mantenir a bon esguard la virtut tan valorada...

En certa manera, a la literatura i al cinema, cada vampir té associat un caçador i estableixen una mena de persecució mútua, de dia un fa de perseguit i de nit el substitueix l’altre. Com l’enfrontament intern de moltes persones... Robert Louis Stevenson va donar un pas endavant situant els dos subtipus en una mateixa persona a L'estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde... La potència del vampir contrasta amb l’enorme fragilitat a la que es veu exposat quan descansa...la nostra part més canalla és sotmesa a l’endemà...

A les Cròniques Vampíriques de la Rice, el caçador és el mateix vampir penedit i enyorat de la seva condició humana. I a Déjame Entrar, l’Eli està amenaçada per un caçador, el xicot de la noia que vampiritza...recordes?

@ARATI: És clar, jo estava confonent les dues figures: el caçavampirs i el vampiròleg. Ara ho entenc millor. Era una distinció necessària, gràcies Dampyr...

Ho recordo, però el caça vampirs d'Eli no és ben bé un caça vampirs, és un pobre home desesperat que vol venjar la mort de la seva novia, no persegueix ni coneix els vampirs, no sap què ha de fer ni entén gaire el que va descobrint. La contemporaneïtat de la història ens estalvia el final tranquil.litzador i previsible amb el vampir mort i "el bé" triomfant sobre "el mal".

En el cas de Déjame Entrar el "bé" i el "mal" no estan tan clarament definits ni separats, conviuen i estan presents en cadascuna de les dues bandes, la dels perseguidors i la de la perseguida. És una revisió del vampir contemporània, no perquè estigui ubicada en els nostres dies, sinó perquè és complexa. Com tu vas dir, hi ha moments en que desitges que Eli (la suposada representant del mal) entri a arrasar-ho tot en aquell ambient malsà. Eli ens fa por i ens desperta tendresa perquè per moments es veu totalment desemparada, però és una vampira també, i és forta, molt forta.

Totalment d'acord en que cada vampir té el seu caçador complementari. No m'has dit res de Clarice i Lecter, formen una parella de caçador-monstre molt peculiar.

En fi, ara cal seguir donant-li voltes al tema, a veure si se’ns acudeixen més matèries per aquest màster de vampiròlegs del S. XXI.

@DAMPYR: Gràcies @arati, ha estat tot un plaer...

13 comentaris:

  1. Molt alliçonadora i estimulant la vostra conversa... Gràcies per compartir-la.
    Menys mal que heu acabat aclarint la diferència entre vampiròleg i caça-vampirs perquè... no sé que opinaria en J.Arries sobre que els vampiròlegs tenen "algun tipus de trauma personal, educacional o sexual, que els porta al celibat, a un sobri apartament dels plaers sensuals en general".

    ResponElimina
  2. Aclaridora conversa. Tan sols per un moment m'ha assaltat un bri de dubte que ha posat en perill el recent interès per la vampirologia (un dia i escaig...). I és que, en un moment precís, l'abast dels traumes m'ha fet dubtar. Que això de retirar-me a la vida contemplativa ho protaria fatal. ;-) Així que seguim endavant.

    ResponElimina
  3. @Carmilla, Gràcies pel comentari comtessa...;-) A veure si li dono una volta al bloc i l’enriqueixo amb aportacions com aquesta i com la que em facis tu aviat (continuaré insistint...)
    Situat en el context de l’època victoriana, tal i com ho fa l’arati, el seu comentari sobre les motivacions dels vampiròlegs vers la seva professió s’entén més. A mi em va fer pensar una estona i, ben mirat, els vampiròlegs antics, com la majoria de les persones de ciència, eren capellans (penso en Dom Agusti Calmet i en Fra Benito Jerónimo Feijoo, que eren benedictins). En la ficció Romuald és alliçonat pel rònec Seraphión i, fins i tot, a alguna pel•lícula de la casa Hammer (Drácula:Príncipe de las tinieblas) el personatge equivalent a Van Helsing, encarregat de “purificar” a les voluptuoses vampires és un capellà (pels hàbits semblava també benedicti). També es cert que a la literatura i al cinema, cas que surti un vampiròleg cobra més interès si, a més, és caçador de vampirs. Tots aquests personatges de ficció o no, a la seva època, perseguien obsessivament allò que els vampirs representaven, eren com exorcistes abocats a descobrir el mal en les seves més mínimes expresions...vaja, "raros, raros"...

    ResponElimina
  4. @anna,

    Contemplar, el que es diu contemplar no sé si ho té aquesta vida...ànim!! ;-)

    ResponElimina
  5. Jeje, el comentari sobre el caràcter de celibatari obsessiu estava centrat en la figura "del caçavampirs clàssic", potser no estava del tot ben expressat, però sembla que ha estat l'aspecte més colpidor de la conversa... potser caldria revisar també la part on comentava que en l'actualitat el sexe és menys tabú.
    Hi ha menys tabú, és cert, però el tema segueix sent igual d'atractiu i amb idèntic poder de convocatòria...
    Com diu un amic: "empiecen por donde empiecen las conversaciones, siempre se acaba hablando de lo único".
    Sexe i mort, com no ens ha de resultar fascinant la figura del vampir?
    Hi esteu d'acord?

    ResponElimina
  6. Totalment d'acord, Arati!! Felicitats per les teves reflexions en torn al tema!

    ResponElimina
  7. @arati,

    Sexe i "terror", dues sensacions amb un finíssim tel de separació...

    ResponElimina
  8. Sexe, terror, plaer, por, atracció,... L'eterna cerca per dirimir què ens fa patir i què ens fa gaudir. Absurda, d'altra banda, perquè podem fruir fins al patiment o patir fins experimentar gaudi.

    ResponElimina
  9. Excelente y amena conversación. Mis felicitaciones a los dos.

    Como bien decíais la vampirología es un estudio multidisciplinar que atrae a profesionales de muchas ciencias. Es materia fascinante para el antropólogo, para el médico, para el historiador de las religiones, para el sociólogo y el psicólogo. Sin embargo, es uno de esos temas tabús y yo creo que muchos de estos profesionales no lo abordan por no poner en peligro su "prestigio académico". Y es que, me temo que los prejuicios también están bien asentados en el estamento científico.

    Yo creo que Arati, como él mismo ha expresado, al hablar de posibles traumas pensaba en el "cazador de vampiros" más que en el estudioso o el investigador. Es, poniendo un símil, la diferencia entre un cazador cualquiera y un biólogo, ambos pasan buena parte de su vida estudiando a la fauna, pero evidentemente en ambos hay motivaciones igual de intensas pero diferentes, quizá con un punto de obsesión por la pieza en el caso del cazador.

    Yo no me considero vampirólogo, salvo si por esa palabra entendemos a alguien que se dedica a investigar alguna de las facetas que rodean al vampirismo y lo intenta hacer desde un punto de vista serio y mínimamente objetivo. No es una ciencia, sino un campo de estudio abordable desde una infinitud de ángulos. Ahora, eso sí, me temo que no soy precisamente un santo varón en cuanto a castidad se refire, y debo confesar que comparto mi afición al estudio de los vampiros con otras actividades, algunas harto mundanas. Incluso confieso que me gusta el ajo en una buena comida (aunque no le digo que no a un filete al punto), y que prefiero una buena jarra de cerveza helada a un sorbo de sangre bien caliente. Vamos que personalmente no encajo mucho en ese personaje sobrio y decimonónico. ;-D

    En serio, que ha sido muy, pero que muy grato leerles. Como siempre Dampyr nos sorprende con buenos contenidos. Un muy afectuoso saludo a todos. :)

    ResponElimina
  10. @Javier: Por la parte que me toca, como huésped ocasional del espacio dampyrico, te agradezco mucho el comentario.
    Dejando de lado lo del cazador y "sus obsesiones" que ha levantado tal jolgorio, parece que podemos concluir que para interesarse por el tema de los vampiros, como vampirólogo o simple curioso, es suficiente con... dejarse fascinar.

    Encantada (no soy él, soy ella) otro saludo afectuoso para ti.

    ResponElimina
  11. @Javier Arries,

    La verdad es que escribir sobre lo que se lee del tema crea poca interacción, uno expone su opinión y recibe poca respuesta…

    Lógicamente es difícil obtenerla a menos que l@s seguidores/as de la página también hayan leído la obra…no sé, a veces me veo como un pedante que interesa nada y/o se comprende poco…

    Igualmente ignoro cuantas personas puedan estar siguiendo estos comentarios [recientemente he colocado lo de “seguidores” pero tampoco constituye un buen indicador (de momento)]. Por eso me fascinó la observación que, desinteresada y espontáneamente me hizo @arati. Una reflexión sobre el mito que demostraba además un profundo conocimiento de la mejor literatura sobre el tema. Como siempre ocurre, este tipo de conversación me facilitó pensar sobre aspectos estructurales y afinar mis propias ideas…y es que lo mejor del diálogo es que uno siempre sale distinto de cómo ha entrado…

    Creo que introducir aportaciones por parte de personas tan libres y cultas como para dejarse fascinar por el mito del vampiro [sin menoscabo alguno de su rigurosidad y profesionalidad en otros ámbitos de su vida] enriquece enormemente este blog y le imprime una dinámica y un interés muy superior al que le puede conferir las elucubraciones de un autor solitario. Por esto voy a insistir en que se repitan experiencias de este tipo a las que, por supuesto, estas invitado [sabes que me sentiría muy orgulloso…].

    Un abrazo,

    ResponElimina
  12. Upa! Te ruego me disculpes, arati, por la confusión. Me embebí tanto en la lectura que ni siquiera me percaté de nada más. Y lo cierto es que leí de un tirón de arriba a abajo hasta el último comentario. ¡Que buena iniciativa la de Dampyr! :)

    En cuanto a lo del jolgorio del cazador, creo que hilaste fino de hecho a la hora de describir a cierto perfil de persona interesada en el tema. Realmente existen diferentes tipos de aficionados e investigadores, y uno de ellos es ese que tan bien describes. De hecho, conozco algún que otro autor que encaja bien en ese perfil, y se percibe, hablando con ellos, cierta "identificación" con el personaje del vampiro, como si realmente desearan para sí algunas de las características que se les atribuye. Curiosamente, de "cara a la galería" parece irles más el papel de un Van Helsing; sin embargo, cuando dejan fluir lo que piensan uno adivina es lado oscuro, esa fascinación obsesiva. Es como si en realidad al dar caza al vampiro lo que quisieran en realidad es arrebatarle su naturaleza.

    A mi personalmente, si de inmortalidad se trata, me atrae más aquella inmortalidad no predadora que perseguían los alquimistas, o la de los sabios taoistas, los inmortales chinos. Me resulta muy atractiva la idea del sabio que trasciende el mundo conocido, que "amplía" su existencia, que no devora, sino que integra.

    Retomando otro punto interesante de la conversación entre Dampyr y Arati: el tema de como debería prepararse y en que materias un investigador de vampirología es muy interesante. De hecho, anduve reflexionando hace unas semanas sobre ello a raíz de algunos correos que he recibido y de cierta pequeña controversia que pude leer en la lista de correo que administra Jordi Ardanuy. Y hasta pensé en escribir algún artículo donde dejar mis propias impresiones. Es un tema realmente interesante.

    Por cierto, convenzamos al amigo Dampyr de que de pedante incomprendido que no interesa... ¡nada! Es este un tema de moda, pero son pocos los que se interesan por profundizar en él. De ese colectivo muchos leen y son menos los que comentan; y a veces le puede quedar a uno la sensación de que está escribiendo al viento; pero esta misma conversación con amigos como Arati, Carmilla y Anna demuestra lo contrario. Ya lo comenté en otra ocasión; es un punto de vista muy particular y original el que ofrece vampiriadeprofundis. Y es ese un tema en el que resulta verdaderamente difícil hacer precisamente eso, ofrecer un punto de vista original y ameno.

    Muchísimas gracias por la invitación Dampyr, y desde luego que es un honor poder participar y un placer leeros.

    Un abrazo.

    ResponElimina