diumenge, 9 d’octubre de 2011

Pobre Diable

La veritat és que ja fa temps que pensava que la cosa feia aigües per tot arreu. Ja de petit em costava entendre que Déu tot poderós on tot ell, segons ens volien fer creure, vessa bondat i perdó, se li passés per alt la figura d’un brètol consagrat a fer-li la guitza als humans fins el punt d’abocar-los al foc etern. No, no s’entenia que l’Altíssim permetés que aquell bergant es passegés per la Terra, segle rere segle, des dels principis dels temps, sembrant la perversió, el mal i cercant-li la ruïna a l’incaut que se l’hi posés davant.

Com Déu que està arreu i tot ho veu va permetre tan sols l’existència d’aquella serp per culpa de la qual hem perdut la vida eterna, ens hem vist condemnats a guanyar-nos el pa amb la suor del nostre front i a patir, any rere any, les agres sensacions de la síndrome post-vacances.

Però ja va haver-hi visionaris que ens van advertir, de vegades involuntàriament, de que alguna cosa no anava bé en aquesta història, com ara en John Milton quan va descriure a Lucífer queixant-se de la resolució arbitraria d’un Déu que es negava a reconèixer les seves aportacions per promocionar a un fill que es passejava de manera xulesca davant de les cohorts angelicals. O l’Anatole France, que ens va recordar mitjançant l’àngel Arcadi, les creences gnòstiques de què el Déu judeocristià no podia ser una altra cosa que un ignorant i un farsant que es feia passar pel Creador i al qual en Lucifer, lúcidament, s’hi va oposar.

Aquesta vegada, i de la mà d’en Henry Ansgar Kelly, se’ns dóna una bona explicació de tot plegat i l’oportunitat de reconciliar-nos amb la figura del Diable del que s’afirma que en realitat és bon noi, sens cap dubte un incomprès i amb un problema important d’imatge resultat de la difamació a la què ha estat sotmès al llarg dels segles per part d’aquells que han volgut que desviem l’atenció de les causes reals dels nostres problemes i ens han omplert el cap de mentides, la gran majoria, estupiditzants.

A través d’un profund i contrastat estudi dels llibres de l’Antic i del Nou Testament, dels Apòcrifs, dels texts d’en Qumràn, de les Epístoles de Sant Pau i de l’Apocalipsi, l’autor va desenteranyinant l’ambigua figura dels “satans” als que mostra com a fidels i implicats funcionaris de l’ordre diví encarregats, segons una sinopsi que l’autor improvisa per al “departament de recursos angèlics”, de:

Tasques dels satans oficials: Patrullar la Terra, observant el comportament humà i verificant l’exercici de les virtuts per diferents mitjans. Amb el consentiment de l’alt comandament poden prendre decisions preventives o punitives contra actuacions pecaminoses. Actuen com a fiscals en el tribunal i anuncien els veredictes contra els culpables.

La fusió de Satanàs amb la serp del paradís i la seva conseqüent identificació com a enemic de Déu [l’autor en demostra que es tracta d’una història explicada, curiosament, molt després dels primers autors que varen escriure el Gènesi] i que, conseqüentment, va acabar amb el càstig etern de tota la humanitat, deixa a aquest Déu com a un inepte i un tirà irracional molt lluny de la imatge de Pare Misericordiós que ens volen fer creure els evangelis. Una caracterització millorada parcialment amb l’enviament del seu fill per redimir a una part, comparativament molt inferior, de dones i homes afortunats, abandonant a milions d’essers humans, concebuts i engendrats en un estat de culpa sense haver comés personalment cap tipus de pecat, a patir les inimaginables i eternes tortures de l’Infern.

L’autor atribueix a la mala premsa que al llarg dels segles se li ha fet a la figura de Satanàs la depriment situació a la que ens ha abocat al llarg dels segles aquesta dicotomia entre el i el mal, netejant la reputació del Diable [i, conseqüentment, la de Déu] per tal d’acabar amb les discussions vers el “mal” centrades en la figura d’un príncep maligne, contribuir d’aquesta manera a depurar la visió humana i poder atacar de front les causes reals de la maldat en el comportament humà.

--
La fotografia de dalt correspon a una escultura de Kate MccGwire. L'altra és  Le génie du mal [Lucifer de Lieja] de Guillaume Geefs i es troba a la Catedral de Lieja

4 comentaris:

  1. Creo que desde que hice la comunión (en mi época, a nivel práctico era obligatorio) me he preguntado sobre la dicotomía bien-mal, he llegado a la conclusión de que es una patraña, no existe tal cosa .... dios-demonio tampoco ....
    Cuando uno tiene la experiencia de Dios, todo se diluye, se acabó la dualidad .... por eso me gusta más la lógica del budismo tibetano, es intelectualmente más coherente.

    El demonio es la sombra de dios, que decía uno de mis Maestros.

    Nota: El juego de mayúsculas y minúsculas es consciente.

    ResponElimina
  2. Qualsevol semblança amb la mundanal realitat és pura coincidència

    “per tal d’acabar amb les discussions vers el “mal” centrades en la figura d’un príncep maligne, contribuir d’aquesta manera a depurar la visió humana y poder atacar de front les causes reals de la maldat en el comportament humà”

    El bo del dolent i el dolent del bo ...

    ResponElimina
  3. @Juana. A mi es que me encanta hurgar y desenmascarar en algunos misterios en los que fui iniciado, como a un divertimento más le he dedicado horas y horas de estudio. No puedo dejar de fascinarme por los fundamentos sobre los que se ha erigido gran parte de nuestra cultura. Coincido contigo en tu apreciación sobre el budismo, interiorizar en uno mismo la fuente de todo, las Cuatro Nobles Verdades y seguir el sendero del medio parece ser lo más coherente. Aún así, en su vertiente tibetana parece que incorporaron, en el proceso de integración, a algunos demonios de la religión autóctona local que no eran trigo limpio…¿verdad?;))

    ResponElimina
  4. @Isabel. Cert. I és que el cel sempre ha estat una imatge del que ha volgut ser la terra i no al revés com ens han volgut fer veure...

    ResponElimina