dimecres, 12 d’octubre de 2011

The moth diaries


Enguany s’ha presentat al 44 Festival de Cinema Fantàstic de Sitges The Moth Diaries, una pel·lícula basada en la novel•la de Rachel Klein "El diari de les Arnes" i que torna a portar magníficament a la pantalla el tema del vampir, tal i com va passar el seu dia amb Let de right one in.

La pel•lícula es desenvolupa en un internat d’elit al voltant de les conseqüències que té l’arribada de la sinistra Ernessa per a l’ambigua amistat que, fins aquell moment, manté la Rebecca amb la Lucy.

El fet d'estar explicada des del punt de vista de l’afectada, els seus setze anys, el recent suïcidi del seu pare, la manca d’atenció de l’estimada amiga i l’oportuna lectura de Carmilla fan que les sospites de la Rebecca, vers la responsabilitat de l’Ernessa en un seguit de tràgics esdeveniments que succeeixen a l’internat, siguin contínuament posats en dubte per tothom, i que s’atribueixi a la gelosia, l’obsessió de l’adolescent per l’obscura Ernessa.

La pel•lícula va alternant el món real amb l’oníric fins el punt de deixar a l’espectador que triï en quin d’ells es situen totes aquelles escenes que desvelarien la possible naturalesa sobrenatural de l’Ernessa. Tal i com passava amb la dubtosa salut mental de la institutriu a Un altre pas de rosca d’en Henry James, la intenció és clarament crear el dubte entre si l’Ernessa és un vampir o si tot plegat és el resultat de la mentalitat morbosa de la jove i frustrada Rebecca. Un dilema que haurà de solucionar l’espectador.

Malgrat tractar d’adolescents, la pel•lícula res té a veure amb el to rosa i de desfloració continuada que ofereixen productes com ara la saga Crepuscle. La interpretació de les joves actrius és magnífica, la fotografia és molt bona i el tempo és dinàmic i fluid. A nivell d’efectes especials és discreta, no hi ha ullals i el tema del vampirisme s’infereix pel protagonisme de la sang en algunes [poques] escenes i sobre tot perquè l’obsessió de la protagonista s’edifica sobre Carmilla, una novel•la que sembla calcar la relació que té Lucy amb Ernessa.

----
El millor d’aquesta pel•lícula és que fa evident aquella màxima que diu que el poder del vampir radica fonamentalment en que ningú creu en ell. En sortir del cinema, els comentaris rondaven principalment entorn a que tot és un miratge fruit de l’atribolada ment de l’adolescent. Com passa amb els personatges que envolten a Rebecca, res que no es pugui explicar d’una manera racional pot existir en un altre lloc que en una ment malalta. Tant se’n fa que passin o que es puguin veure coses inexplicables, senzillament allò no obeeix a una lògica científica i no pot ser veritat. Els vampirs immortals, xucladors de sang i que travessen portes i finestres sense ni tan sols obrir-les, no tenen cabuda a la nostra realitat.

Curiosament mentre em trobava jo mateix defensant la hipòtesi sobrenatural vaig pensar que si en el meu món, al marge de la literatura o del cinema, algú em digués que està sent víctima d’un vampir de debò, pensaria que està boig i l’engegaria de pet al psiquiatra. Estic molt lluny de creure’m a qualsevol Rebecca per molt atemorida que estigui...és més, a més atemorida potser encara me la creuria menys.

Arribat a aquesta conclusió, vaig entendre algunes escenes de la pel•lícula on a l’Ernessa tant li fa que la Rebecca vegi el monstre que en realitat és, com si pensés que el millor que podria passar és que ho expliqués ja que, a més inversemblant és el relat, més s’accentuarà la seva follia als ulls dels altres.

Fins i tot m’ha fet pensar en Dràcula i en que la seva fugida de la supersticiosa Transilvània fins a Londres, potser no obeïa a cap altre motiu que el de poder actuar sota la invisibilitat que li donava una societat que ja no es podia permetre creure en ell.

De tot això podem concloure doncs que la nostra racionalitat no és tan sols la nostra fortalesa sinó que, a més, és el vel idoni en el que es pot ocultar i actuar impunement tot allò que no s’ajusta als paràmetres del que podem explicar... una disfressa formidable i alhora preocupant, per qui vulgui pensar-hi, és clar... 


9 comentaris:

  1. Gracies per la crònica. Ara a esperar que l'estrenin pels qui no varem poder anar a Sitges.

    Excel·lents les reflexions finals sobre la invisibilitat atorgada per la manca de fe.

    ResponElimina
  2. Ets aconseguint que m'interessi realment (que ironia) pel món dels vampirs, encara que seguiré sortint tímidament per aquí, com correspon a una principiant en un tema. M'agrada la lectura que fas, potser és perquè, com dius al final, hi ha coses que em ve de gust pensar ...

    “el poder del vampir radica fonamentalment en que ningú creu en ell”

    “… potser no obeïa a cap altre motiu que el de poder actuar sota la invisibilitat que li donava una societat que no ja no es podia permetre creure en ell”

    ResponElimina
  3. @arati. Gràcies Judith. Ara hem d’estar atents a que es publiqui la novel•la. Crec que encara no s’ha traduït ni al català ni al castellà...

    ResponElimina
  4. @Sabela. Malgrat que hagi estat arrossegada pel submón de la literatura per part d’algunes plomes maldestres, el subgènere del vampir és un dels més cultes i fascinants de la literatura fantàstica. Val al pena explorar les seves obres principals per obtenir una perspectiva fascinant del món que ens envolta.

    ResponElimina
  5. @arati, @Sabela. Estic content d’haver vist aquesta pel•lícula i de les conclusions a les que m’ha fet arribar, crec que es tracta d’una d’aquelles obres “portals” que et faciliten el trànsit d’un nivell a un altre més evolucionat. Ja comentareu que en penseu quan l'estrenin...

    Fins aviat,

    ResponElimina
  6. Lo que más me ha gustado es eso que ya ha destacado Isabel:

    "el poder del vampir radica fonamentalment en que ningú creu en ell"

    El poder de un ángel también radica en que no te lo creerias .... he visto tantas cosas que hay una frase (no se de quien) que dice "hay más cosas entre el cielo y la tierra de las que tu puedes imaginar" .... y me la creo del todo ....

    Cuando le digo a mi hija que San Francisco de Asis hablaba con los animales y con los planetas y que San Alfonso María de Ligorio, se bilocalizaba, me contesta: "mamá no empieces" .... podéis decir lo que mi hija, no hay problema jajajajaja

    ResponElimina
  7. Jo sóc de les que, un cop vista la pel.licula, vaig pensar que la Rebecca patia d'estrés post-traumàtic per la violenta mort del seu pare i per això "al.lucinava" amb el possible vampirisme de l'Ernessa...

    He de reconèixer, però, que la teva reflexió és molt encertada i sí, segurament darrera de tot hi ha la voluntat del mal d'amagar-se darrera de la nostra suposada racionalitat.

    Molt bones reflexions, molt suggeridores, com sempre!

    ResponElimina
  8. @Juana. Seguro que es cierto eso de que entre el cielo y la tierra hay más cosas de las que uno acierta o "se permite" ver. Lejos de ser una luz, un sistema de creencias suele ser más bien como la niebla...

    ResponElimina
  9. @Mònica. Com succeeix a la vida real, la pel·lícula abona més la hipòtesi de la folia...aquí està el tema...

    ResponElimina