La idea perduda

És sabut que, profunditzar molt en un tema i descriure’l perquè es comprengui pot portar, a qui ho fa, a conclusions molt diferents i, fins i tot, contràries al que esperava.

Aquest és el cas (que ja anticipava en l’anterior post) d’un parell de llibres on els autors van arribar, crec jo, a llocs força distants dels que pensaven arribar a l’inici d’escriure la novel·la.

El primer cas és El Paradís Perdut d’en J.Milton. Com ja sabeu a aquest poema es descriu, principalment, la gran batalla del Cel i les seves conseqüències. El poema acaba amb la posada en coneixement d'Adam i d’Eva d’aquest conflicte per part de l’arcàngel Uriel (justament aquest fragment és el que va aprofitar Haydn per compondre el fabulós oratori de La Creació) i la pèrdua del paradís arran dels fets que tots i totes coneixem.

El personatge central d’aquesta història és en Lucifer i, des del seu punt de vista, Milton ens descriu l’escenari celestial; les expectatives de ser reconegut per déu; de com aquest, en canvi, delega en el seu fill responsabilitats que correspondrien a altres més qualificats; de com el fill es passeja pel Cel en plan xulesc; de com un conjunt de dissidents decideixen acabar amb aquest insult; de com els àngels fidels es comporten amb aires extrems, xenòfobs i superiors; de la pinta ària que té l’arcàngel Miquel...; de com en Lucifer es responsabilitza dels seus actes; del debat intern que pateix... Arribat un moment, el lector o la lectora empatitza tant amb el dimoni que no pot deixar d’identificar-se amb ell. El mateix que li devia passar a Gustave Doré en recrear amb els seus gravats El Paradís Perdut. Tan sols l’aspecte que li confereix a Lucifer ho diu tot (veure dibuix del post).

Comptava Milton amb aquest fet?

Fins i tot Anatole France sembla continuar aquesta percepció podent-se establir una relació entre aquest Lucifer i el descrit a La Rebel·lió dels Àngels. Novel·la que tracta d’un àngel de la guarda, que es dedica a llegir i a cultivar-se en el seu temps d’oci i arriba a la conclusió que el déu al que està servint (el fill descrit per Milton) no s’ho val i, per tant, dimiteix i surt a la recerca del líder dels insubmisos.

L’altre llibre és La Morta Enamorada, peco d’insistir massa en aquest llibre, però tractant-se d’un referent de la Guia Dampyr es pot comprendre. Aquí a en Gautier se li va escapar de les mans la història i aquest fet es veu al final d’aquesta novel·leta, quan el protagonista, molts anys després d’haver seguit els consells del seu mentor (Seraphió) i haver liquidat a la seva morta amant, per poder dur una vida de capellà com cal, es lamenta de la tria que ha fet i es pregunta de què li servirà la salvació eterna si no pot fruir del record de l’amor de la seva estimada: “L’amor de déu no va ser suficient per substituir el seu...”

En resum, necessitar un grapat d’idees clares per entendre el sistema i la correlació de forces actuals, implica no reflexionar-hi gaire i, sobretot, no posar-les a prova. Pot ser que no aguantin i ens portin a escenaris contraris...

Torna a sortir la idea de The Matrix, oi?