Denuncia

Estaba el último hombre del mundo sentado en su casa cuando, de repente, llamaron a la puerta…
(La historia de terror más corta)

I

Si todavía estáis a tiempo, y no lo habéis hecho ya, leed Soy Leyenda de Richard Mathesson (1954). Es, desde mi punto de vista, el nivel evolutivo más elevado del desarrollo del vampiro en la Literatura.

El argumento: Robert Neville, es, aparentemente, el único superviviente de una pandemia que ha convertido a toda la humanidad en vampiros. Neville dedica el día a proveerse de alimentos y a exterminar a los indefensos vampiros aprovechándose de la luz del sol. De noche se blinda en su domicilio y se defiende de ellos sumergido entre los vapores del whisky y las notas del segundo concierto para piano de Brahms.

Esta novela sintetiza en menos de 200 páginas el horror de la soledad y la tensión de ser depredado por unos seres a caballo entre el vampiro más seductor y el zombi más infecto.

Demasiado tarde se da cuenta de que ha tratado por igual a dos tipos de vampiros, el clásico, para entendernos y a otro que es producto de la pandemia, civilizado y que produce por su cuenta el plasma necesario para evitar nutrirse de otras personas. ¿De donde sale el vampiro clásico? Es poco importante a efectos de la novela. La conclusión hace referencia a la posible variabilidad del concepto de normal y no digo más…

Lo que sí quiero dejar claro es: En la novela, Robert Neville no es un teniente coronel del ejército norteamericano, ni un científico afamado, ni un héroe que muere para salvar a la humanidad, ni nada parecido.

II

Mantengo la hipótesis de que Soy Leyenda es una novela singular, de aquellas que proveen de escenarios originales que alimentan otros desarrollos literarios.

Un ejemplo lo tenemos en La Piel Fría de Albert Sánchez Piñol (2003).

Desde mi punto de vista esta novela bebe de tres fuentes privilegiadas: El Tarzán de

Edgar Rice Burroughs (1914), básicamente el inicio, cuando el protagonista llega a la isla y describe el estado en el que se encuentra la cabaña habitada por su predecesor; El horror de Dunwich de H.P. Lovecraft (1928), donde es imposible no establecer una relación entre los seres anfibios descritos por el maestro del horror y los que visitan al protagonista de La Piel Fría; y Soy Leyenda (Mathesson, 1954) aquí, la situación de soledad, asedio y defensa desesperada son casi idénticas.

Para mí, Albert Sánchez Piñol aporta el valor añadido e incuestionable de una combinatoria ejemplar de estos tres elementos y de una reflexión sobre la permanente pugna entre lo moral y lo sensorial de la naturaleza humana.

III

Es una pena que todas aquellas personas que no han leído a Stoker, estén convencidas de que Drácula es una historia de amor a raíz de la versión que, de la novela, hizo Coppola (1992). No hace mucho hubo alguien que me defendía desesperadamente la inclusión del mito (no de la película) en el género romántico. Cualquier persona que haya leído la novela no tendrá ninguna duda en que el planteamiento desafectado y los orígenes inciertos del personaje la sitúan en el más puro estilo gótico. La relación amorosa entre Drácula y Mina es una invención coppoliana que nos aleja de la novela. Si habéis leído el libro y habéis visto la película me daréis la razón.

No voy a cuestionar la legitimidad de versionar obras clave con tanta distorsión (aunque la Hammer nunca aseguró que sus versiones de Drácula fueran la planteada por Stoker, ¡y eso que eran serie B!) pero alguna cosa parecida puede suceder, salvando las diferencias, con el Soy Leyenda estrenado recientemente y protagonizada por

Will Smith.

Sin entrar en el ritmo de la película, extremadamente aburrido en sus tres cuartas partes y con una resolución excesivamente vertiginosa al final, el argumento no tiene nada que ver con la novela. Es otra historia que nos habla de altruismo americano, de salvadores de la humanidad, poco de vampiros y nos aleja del planteamiento crítico de Mathesson. Nada que ver.

Un consejo…pasad de ver la peli y leeros la novela, espero haber llegado a tiempo.

Tarocco

Llegeixo…

La extraordinaria fuerza de atracción que representa el icono del vampiro proviene de la facilidad con que cada hombre y mujer se identifican con él… En el vampiro, luz y sombras están amplificados: son más visibles, más evidentes y más claros; y en el fondo siguen siendo un espejo de nosotros mismos…

Aquest fragment el podeu trobar al I Tarocchi dei Vampiri, un magnífic maç que il·lustra, en 78 cartes, les possibilitats de la vida d’una persona, això sí, en clau vampírica.

El Tarot funciona com una síntesi de totes les doctrines, experiències humanes, etapes i situacions que constitueixen la vida mateixa, i és en aquest sincretisme on radica la seva fascinació i el fet que s’hagi vessat, inútilment, tanta tinta vers els seus orígens (de si els egipcis, de si la càbala..).

El Tarot més antic que es coneix és el Visconti-Sforza de 1441 (jo en custodio una reproducció cedida pel meu estimat amic Fan Hellthink). Sembla ser que fou un regal per a la boda de la filla del duc de Milà (Bianca Maria Visconti) amb Francesco Sforza. Val a dir que, en aquells moments, el Tarot no es feia servir com una eina d’endevinació, tal i com ho tenim associat ara, sinó que era un joc de cartes i també s’utilitzava com a instrument de meditació i autoconeixement, la seva vessant més interessant. Si recordeu Les Amistats Perilloses, en una de les escenes, a casa de la tieta d’en Valmont, es veu a aquesta dona amb un joc de cartes a les mans on una és girada... es tracta de La Mort del Tarot de Visconti, que apareix com una picadeta d’ull, a la nostra mirada.

Però on volia anar és que, de la multitud de Tarots editats, n’hi ha que fan referència directa al tema d’aquest blog. Existeix una veritable Galeria Dampyr de Tarots.

Teniu per exemple el que he referit al començament del post, I Tarocchi dei Vampiri d’en Minetti/Mammucari, molt adequat per a la interpretació atesa la cura de la seva simbologia, un pèl llòbrega i tètrica.

Un altre és The Vampire Tarot de Nathalie Hertz, una mica més infantil però interessant, sobretot el desenvolupament dels arcans menors.

Darrerament s’ha publicat el Tarot Favole de la Victoria Francés. És aquest un Tarot de luxe, amb les imatges de la sèrie que li dóna el nom. Curiosament les espases, copes, ors i bastons es transformen aquí en: papallones negres, roses negres, màsqueres venecianes i creus. Una preciositat!! Hi ha, però, un defecte i és que han col·locat les instruccions d’un tarot clàssic qualsevol, de tal manera que...ves a saber a què fan referència les papallones!
De tota manera, pot ser un bon regal de cara a les festes que s’apropen.

I parlant de regals, un altre Tarot de culte és The Labyrinth Tarot, del magnífic dibuixant de còmics Luís Royo. Un joc de cartes preciós, un pèl petit pel meu gust, però podeu fer-vos amb el llibre que porta el mateix títol i té totes les il·lustracions de les cartes...exquisit.

Els vampirs necessiten la teva sang...fes-te donant!

Suposo que ja esteu al cas de la nova sèrie que estan emetent a Calle 13 (Blood Ties)

Afortunadament, encara hi ha qui li continua donant voltes a les idees interessants...potser encara hi ha alguna esperança per al món actual?

La idea perduda

És sabut que, profunditzar molt en un tema i descriure’l perquè es comprengui pot portar, a qui ho fa, a conclusions molt diferents i, fins i tot, contràries al que esperava.

Aquest és el cas (que ja anticipava en l’anterior post) d’un parell de llibres on els autors van arribar, crec jo, a llocs força distants dels que pensaven arribar a l’inici d’escriure la novel·la.

El primer cas és El Paradís Perdut d’en J.Milton. Com ja sabeu a aquest poema es descriu, principalment, la gran batalla del Cel i les seves conseqüències. El poema acaba amb la posada en coneixement d'Adam i d’Eva d’aquest conflicte per part de l’arcàngel Uriel (justament aquest fragment és el que va aprofitar Haydn per compondre el fabulós oratori de La Creació) i la pèrdua del paradís arran dels fets que tots i totes coneixem.

El personatge central d’aquesta història és en Lucifer i, des del seu punt de vista, Milton ens descriu l’escenari celestial; les expectatives de ser reconegut per déu; de com aquest, en canvi, delega en el seu fill responsabilitats que correspondrien a altres més qualificats; de com el fill es passeja pel Cel en plan xulesc; de com un conjunt de dissidents decideixen acabar amb aquest insult; de com els àngels fidels es comporten amb aires extrems, xenòfobs i superiors; de la pinta ària que té l’arcàngel Miquel...; de com en Lucifer es responsabilitza dels seus actes; del debat intern que pateix... Arribat un moment, el lector o la lectora empatitza tant amb el dimoni que no pot deixar d’identificar-se amb ell. El mateix que li devia passar a Gustave Doré en recrear amb els seus gravats El Paradís Perdut. Tan sols l’aspecte que li confereix a Lucifer ho diu tot (veure dibuix del post).

Comptava Milton amb aquest fet?

Fins i tot Anatole France sembla continuar aquesta percepció podent-se establir una relació entre aquest Lucifer i el descrit a La Rebel·lió dels Àngels. Novel·la que tracta d’un àngel de la guarda, que es dedica a llegir i a cultivar-se en el seu temps d’oci i arriba a la conclusió que el déu al que està servint (el fill descrit per Milton) no s’ho val i, per tant, dimiteix i surt a la recerca del líder dels insubmisos.

L’altre llibre és La Morta Enamorada, peco d’insistir massa en aquest llibre, però tractant-se d’un referent de la Guia Dampyr es pot comprendre. Aquí a en Gautier se li va escapar de les mans la història i aquest fet es veu al final d’aquesta novel·leta, quan el protagonista, molts anys després d’haver seguit els consells del seu mentor (Seraphió) i haver liquidat a la seva morta amant, per poder dur una vida de capellà com cal, es lamenta de la tria que ha fet i es pregunta de què li servirà la salvació eterna si no pot fruir del record de l’amor de la seva estimada: “L’amor de déu no va ser suficient per substituir el seu...”

En resum, necessitar un grapat d’idees clares per entendre el sistema i la correlació de forces actuals, implica no reflexionar-hi gaire i, sobretot, no posar-les a prova. Pot ser que no aguantin i ens portin a escenaris contraris...

Torna a sortir la idea de The Matrix, oi?

Confesión

Confieso que, secretamente, siempre he deseado ser mordido por una vampira. Pero, claro, no una vampira cualquiera, mis referentes fantásticos son las tres vampiras descritas por Stoker:

Sin embargo, iluminadas por la luna, frente a mí, había tres mujeres jóvenes…Se acercaron a mí, me miraron durante un rato y luego cuchichearon entre sí. Dos eran morenas…la otra era rubia, muy rubia, con unos ojos como pálidos zafiros…Las tres tenían unos dientes brillantes y blancos que resplandecían como perlas y contrastaban con el rubí de sus labios voluptuosos. Había algo en ellas que me hacía sentir inquieto, y a la vez anhelante y mortalmente asustado. Sentía en mi corazón un deseo ardiente y perverso de que me besaran sus rojos labios.

Ante tamaña situación una pobre y dampírica alma como la mía ha de sucumbir y tan sólo puede envidiar la situación del desagradecido Jonathan Harker, el cual protagoniza escenas como ésta:

La joven rubia se arrodilló y se inclino sobre mí, regodeándose manifiestamente. Mostraba una deliberada voluptuosidad,… y al curvar el cuello, se lamió los labios como un animal, de forma que pude ver a la luz de la luna la reluciente humedad de su boca escarlarta, y los blancos y afilados dientes sobre la lengua roja al relamerse. Bajó más la cabeza, hasta que sus labios descendieron por debajo de mi barbilla… y noté su aliento cálido…me llegó el contacto blanco y estremecedor de los labios y las puntas duras de dos dientes afilados…Cerré los ojos con extática languidez, y esperé…

¿Cómo puede entenderse que, después, huya? Sinceramente creo que el personaje o era pobre o era joven.

Comprendo aquellas opiniones que incidan sobre la frivolidad de mi deseo pero, a mi favor, e invocando los grandes valores, sé de buenas fuentes, que las vampiras también aman y si no, hurgad en vuestra biblioteca, rescatad La Muerta Enamorada y recordad este fragmento:

Una mañana, me encontraba desayunando en una mesita junto a su lecho, para no separarme de ella ni un minuto, y partiendo una fruta me hice casualmente un corte en un dedo bastante profundo. La sangre, color púrpura, corrió enseguida, y unas gotas salpicaron a Clarimonde. Sus ojos se iluminaron, su rostro adquirió una expresión de alegría feroz y salvaje que no le conocía. Saltó de la cama con una agilidad animal de mono o de gato y se abalanzó sobre mi herida que empezó a chupar con una voluptuosidad indescriptible. Tragaba la sangre a pequeños sorbitos, lentamente, con afectación, como un gourmet que saborea un vino de Jerez o de Siracusa. Entornaba los ojos, y sus verdes pupilas no eran redondas, sino que se habían alargado. Por momentos se detenía para besar mi mano y luego volvía a apretar sus labios contra los labios de la herida para sacar todavía más gotas rojas. Cuando vio que no salía más sangre, se incorporó con los ojos húmedos y brillantes, rosa como una aurora de mayo, satisfecha, su mano estaba tibia y húmeda, estaba más hermosa que nunca y completamente restablecida.
-¡No moriré! ¡No moriré! -decía loca de alegría colgándose de mi cuello-; podré amarte aún más tiempo. Mi vida está en la tuya y todo mi ser proviene de ti. Sólo unas gotas de tu rica y noble sangre, más preciada y eficaz que todos los elixires del mundo, me han devuelto a la vida.

Y continúa:

-Una gota, sólo una gotita roja, un rubí en la punta de mi aguja... Puesto que aún me amas no moriré... ¡Oh, pobre amor!, beberé tu hermosa sangre de un púrpura brillante. Duerme mi bien, mi dios, mi niño, no te haré ningún daño, sólo tomaré de tu vida lo necesario para que no se apague la mía. Si no te amara tanto me decidiría a buscar otros amantes cuyas venas agotaría, pero desde que te conozco todo el mundo me produce horror.

¿No es fantástico?...la vampira como la mejor amante. Y luego está lo de la vida eterna...vaya, ¡completo!

Yo creo que a Theofilo Gouthier le salió mal, como a Milton con el Paraíso Perdido, uno no puede empatizar tanto con el mal sin llegar a la conclusión de que es lo mejor y lo más natural, pero esto será el tema de otro post.

Por el momento, propongo una reflexión sobre las imágenes con las que encabezo este post, que tanto valen para James Bond, como para un anuncio de Martini, como para una entrada al recién estrenado Observatorio Dampyr (los gestos, la obsesión oral, el gesto de cuello de ella y lo magnífica que sería Charlize Theron en el papel de la vampira de la que hablo...aunque aquí, el vampiro sea él).

Observatorio Dampyr (I)

No es que haga un seguimiento especial, pero siempre estoy especialmente atento a lo que se va publicando de Margaret Atwood.
En concreto hay dos libros de ella que considero extraordinarios. Uno es El cuento de la criada (1985) y el otro, para mí el más impactante, Alias Grace (1996).

Sumergido en mis cábalas y entre las reflexiones extravampíricas de uno de sus últimos libros (La maldición de Eva, 2006), un ciclo de conferencias muy agudas y amenas entorno a las escritoras y los personajes femeninos en la literatura (un bombón absolutamente recomendable), cuál es mi sorpresa al encontrarme con el siguiente párrafo:

“Otra vuelta de tuerca, de Henry James y Drácula, de Bram Stoker, están en gran medida basadas en motivaciones ocultas y ambas giran en torno a la noción de sexualidad femenina. Antes los hombres lobo eran siempre varones, y las mujeres vampiro normalmente eran meras comparsas; pero hoy en día hay mujeres lobo y también hay mujeres en el papel de chupadoras de sangre. No sé si eso es una buena o una mala noticia”

Y claro, no puedo evitar que se dispare la neurona supersticiosa y me pregunte sobre la extraña conjunción que parece haberse desatado sobre la información que últimamente cae en mis manos. Doy gracias por no haber tenido la idea de hacer un blog sobre los perros chiguagua, con todos mis respetos hacia la raza y el simbolismo frankfurero que se deriva, pero no quiero ni pensar en el tipo de información que coincidiría en mi tiempo-espacio ahora mismo…

Siguiendo con la Atwood, y unas páginas más adelante, aparece esta observación que me ha parecido de lo más aguda, acertada y simpática:

“Siempre he sabido que había papeles malignos fascinantes para las mujeres. Para empezar, cuando era pequeña me llevaron a ver Blancanieves y los siete enanitos. No me importó la ética protestante del trabajo de los enanitos. No me importó el mensaje “las aburridas tareas domésticas son una virtud”. No me importó el hecho de que Blancanieves fuera un vampiro; alguien que yace en un ataúd de cristal sin pudrirse y luego vuelve a la vida ha de serlo.
La verdad es que me quedé paralizada en la escena en la que la malvada reina bebe la poción mágica y cambia de aspecto. ¡Cuánto poder, cuántas posibilidades inéditas!

Y claro, he decidido abrir ese “observatorio Dampyr”, a la búsqueda de esos vampiros y vampiras que han estado siempre ahí…sin nosotros saberlo…

Añado este fragmento, antes ñoño pero ahora con otra mirada posible.

Montalbanaje

Los cócteles... son exquisiteces urbanas, construcciones artificiales, pócimas que hacen compañía, que ayudan a la transformación del imbécil Dr. Jekyll en el animado Mr. Hyde. Corto o largo, el cóctel es la única droga posmoderna aceptable, pues reúne diferentes culturas del alcohol y del calor al servicio de la cultura del sabor.

Manuel Vázquez Montalbán, prólogo a Los cócteles del Boadas Cocktail Bar de María Dolores Boadas.

Sírvase usted un cóctel de tertulia cuyos componentes básicos sean el humo, el café y el alcohol. Vierta en un vaso mezclador la cantidad correspondiente a una copa de un malta ahumado (recomendable Laphroaig o Lagavullin) mezcle el contenido con dos gotas de Kalua y un suspiro de angostura. Vierta el contenido en una copa de Dry Martini, preferiblemente de tallo corto, y adorne el conjunto con unos granos de café. El resultado es un beso donde se mezcla el sabor del café con el aroma del humo sin desfavorecer el Malta. Ésta es una de las propuestas del Lugar dedicada a Montalbán a petición de los Caballeros. En cualquier caso una copa excelente.

Del Manual de la EOCS para conducirse en una coctelería

Es ésta una entrada nostálgica (utilizo esta palabra porque me seduce la partícula “algia”…como de dolor) para rendir, humildemente, un homenaje a Manuel Vázquez Montalbán en este cuarto aniversario de su muerte.

Que ¿cómo lo vinculo a los comentarios habituales de esta página?

Expongo algunas de las varias razones que se me ocurren, así, de pronto:

1- La primera es que lamento su muerte, en extremo prematura, no tanto por la pérdida irrecuperable de referentes (a lo largo de los años he llegado a la conclusión de que algunas personas son realmente imprescindibles, piensen lo que piensen los de la escuela tetrabrik en la que cada cual pinta y deja de pintar sin que aquí pase nada), sino porque dejó en el tintero la que hubiera sido una de las mejores novelas de vampiros jamás escrita. De esto estoy completamente seguro.

2- Además, de todos es sabido que Pepe Carvalho, uno de sus personajes principales, quemaba en el hogar de su casa, aquellos libros que consideraba insignia. Entre las muchas obras quemadas es harto probable que se encontrasen un Drácula o una Carmilla (no creo que Gauthier haya podido garantizar unas vigorosas llamas…), quizás siguiendo un reflejo atávico, a modo de ofrenda ritual donde, el famoso detective, ofrecía espiritualmente lo mejor que poseía o, muy racionalmente, para beneficiarse al máximo de lo que daba de sí la buena literatura…hasta de su calor.

3- Montalbán era un consumado gastrónomo y éste es un tema, mire como se mire, colindante con la upirología más ortodoxa.

4- Este niño (el de la foto), este mapa que se extiende a su espalda…¿qué región es la que está a la derecha, justo encima de su oreja izquierda, a la derecha y debajo de Polonia? ¿Transilvania? Y, ¿el libro abierto?…¿cuál es?... ¿Se trata de una casualidad? ¿Es que alguien que esté en su sano juicio cree aún que las cosas pasan por casualidad?

Me ciño a la receta de la EOCS (Espiritual Orden de Caballeros Suprarrománticos) que encabeza este comentario y levanto mi copa en su memoria.

A les escombraries

I
A la Vanguardia del dissabte 27/10/07 hi ha un article d’opinió esportiva titulat Vampiros en el equipo que, lògicament, va cridar la meva atenció. Quan el columnista en qüestió intenta justificar el títol de l’article ho fa de la següent manera:

Si les interesa la psicología (?¿) habrán leído algo sobre la existencia de los vampiros. El líder vampiro es el que chupa la energía de sus colaboradores para crecer (?¿). La pareja vampiro por la noche va desposeyendo de energía a su cónyugue para cargar sus pilas (?¿). Por la mañana el vampiro se come al mundo mientras su pareja deambula por la vida...

Aquí la gràcia deu estar en trobar la relació entre els vampirs i la psicologia, en delectar-se davant l’explicació cinegètica de que el “líder” vampiro chupa la energía de “sus colaboradores” para “crecer”. I en fer una discreta arcada davant lo cutre de la “pareja vampiro”. On queda el brutal component eròtic del vampir amb això de “cargar sus pilas”...?

Això em recorda la impassibilitat amb la que un individu (de la gamma “culta”...) deia als vampirs “dráculas” (ex. “avui he vist una pel·lícula de dràcules”). No hi ha res a fer amb la ignorància que envolta al mite, el vampir restarà ocult a la seva tomba durant molt més temps encara, essent ignorat per tothom i sortint cada nit, a mossegar algun coll afortunat.

II
A un post molt anterior, un col·lega comentava l’oportunitat de fer una anti guia del vampirisme. No sé si tinc prou títols, i no és perquè no n’hi hagi, sinó perquè encara tinc el saludable costum de no acabar de llegir el que no m’agrada.

Tot i així vull comentar l’estrany cas de La Historiadora. Un llibre complicat ja en el seu títol on no es van posar d’acord l’editorial catalana i la castellana. Resulta que l’argument de la novel·la gira al voltant d’una noia historiadora molt lligada a la vida del seu pare, historiador també. Doncs bé, en una editorial el llibre fa referència a la filla (la historiadora) i en una altra al pare (l'historiador). Un cas clar de l’afavoriment actual a llegir a la bali-balà on el títol del llibre tant se’n fot.

Aquesta novel·la, que comercialment es llançà com a novel·la de terror assegurant que l’ombra del vampir sobrevola les seves fulles, no deixa de ser un llibre de viatges soporífers on, amb l’escusa de cercar la tomba de Vlad Tepes, la protagonista va d’aquí a allà descrivint paisatges des d’un prisma nostàlgicavorrit. El vampir aquí, una mena de fantasma desdibuixat sense cap interès, es dilueix sense un sentit concret al llarg de les masses fulles que conformen la història.

Vaja que, si us l’han regalat, feu-me cas i torneu-la amb el mateix somriure amb el que us l’han donat... o no...

De la lectura de Dràcula (2)

Relacionat amb el post anterior, inspirat en un article de l’Arturo Pérez-Reverte, on recomanava llegir Dràcula (per cert, que encertat ressaltar l’episodi del Demeter i el gir conceptual d’integrar-lo a la galeria de vaixells cèlebres...), m’han vingut al cap un seguit de llibres que trobo complementaris i que aporten llum, no tan sols a la història en si mateixa i a la seva composició, sinó al gènere literari en el que està inscrita.

Una d’aquestes obres és Las raíces del miedo (1979), de Román Gubern i en Joan Prat. Tret d’un capítol inicial on R. Gubern teoritza sobre les variables que incideixen en el cinema de por, la resta del llibre està dedicada a l’anàlisi de cinc mites bàsics al voltant dels temes de terror (Frankenstein, mòmia, licantropia, etc). Un dels mites estudiats és el de Dràcula, on en Joan Prats esmicola minuciosament la novel·la a partir d’una anàlisi antropològica molt àmplia del context en el que es troba Stoker. Entre d’altres moltes coses, és força interessant per tenir un punt de vista diferent vers el mètode i procediment per a l’execució de la Lucy Westenra al cementiri de Highgate (el de la foto) o per comprendre el concepte de vampira que ens ha arribat des d’aquella època.

També està molt bé el capítol que li dedica en Javier Arries al seu llibre: Vampiros (2007). Aquí l’autor es centra, sobretot, en aquells aspectes biogràfics de Bram Stoker que sobrevolen o deixen una ombra en la seva obra: Les fonts d’inspiració sobre vampirisme, la influència del diplomàtic William Wilkinson en el títol de la novel·la o en trets característics del seu personatge principal, la seva relació amb l’actor Irving o la seva més que dubtosa pertinença a l’orde hermètica Golden Dawn. Tal i com m’imagino que diria l’autor, és una aproximació cotilla d’allò més seriosa i interessant,... com tot el seu llibre.


Per acabar, un assaig a mans d’un dels mestres del gènere fantàstic, H.P. Lovecraft el qual, a través del seu deixeble August Derleth, pública El horror en la literatura (1939 l’original i 1984 en castellà). A Dràcula, novel·la publicada nou anys després del seu naixement, li dedica rés, quatre línies de resum sobre el seu argument, ara bé la deixa a un lloc principal en la literatura anglesa. Jo, aquest assaig, el trobo una raresa deliciosa on el mestre aprofundeix en els inicis, clímax i decadència de la novel·la gòtica, d’aquí el seu interès.

De la lectura de Dràcula (1)

A mi en Pérez-Reverte em cau bé. Sempre l’he trobat un punt mercenari (com el seu Alatriste) que m’ha permès entendre’l en les seves diferents facetes mediàtiques (algunes molt difícils d’entendre).

També li trobo un punt d’iniciat, de coneixedor de secrets, esotèric, erudit, en detalls que apareixen graciosament distribuïts al llarg de la seva obra (se’m ve al cap El club Dumas per exemple)

Ho comento arran de la lectura d’un article (aportació inestimable d’en Fan Hellthink, PhD), on aquest escriptor respon a aquelles persones que li demanen una novel·la per a joves als que li costa llegir.

Molt encertadament, en Pérez-Reverte, posa en dubte al llarg de la seva argumentació que certs tipus de lectures siguin pròpies de determinats estats evolutius. Ve a dir que una bona novel·la no té edat. Però la veritat és que la gent posa una mirada desdenyosa si et veuen que llegeixes alguna cosa que es consideri poc seriosa, que no toqui algun tema d’actualitat o que no giri al voltant d’una vida o relació neuròticament turmentada...

- Què t’estas llegint?
- El darrer d’Auster, i tu?
- Momo, de l’Ende...
- :-(

I baixes de cop i volta al nivell dels immadurs crònics, com si Momo, un llibre que abasta aspectes tant complexes, com ara la concepció del temps o l’escolta activa, fos una lectura insubstancial, tan sol perquè està classificat com a literatura juvenil (per a mi, un error flagrant de classificació).

Passa amb tot, si vas al cine a veure X-men, o 007 ets un nen sense remei, un sense substància, un... poca pena. Has d’anar a veure Mar adentro i arrebossar-te en la desgracia d’una vida escapçada i en un conflicte de valors molt, però que molt realista.

No sé, que voleu que us digui, quan vaig veure Matrix, més de la meitat del cinema estava plena d’adolescents infotòxics, no sé el que van veure ells, però jo em vaig trobar amb una pel·lícula que descrivia, en clau gnòstica, el món actual. La presència del demiürg (Ialdabaoth) es deixava notar al llarg de tota l’obra. Si algú pensa que això és infantil és que és idiota.

En Pérez-Reverte recomana Dràcula com a remei per aquelles “llastimoses criatures que no obren mai un llibre” i jo m’aixeco de la cadira i boto d’alegria en trobar una ànima germana entre tanta incomprensió i mirada pragmàtica.

Ara bé, no recomanaria aquesta lectura a tothom ni tampoc n’estaria tant segur de la seva infal·libilitat davant qualsevol cas. M’asseguraria primer que sap llegir...

Vampirs, còmics i altres...

A un altre post, vaig comentar que s’havia trobat un lloc nou per comprendre el vampir dins del nostre món actual. Crec que era en Lovecraft, en un petit assaig sobre la literatura de terror, qui deia que era fonamental fer evolucionar els mites i adeqüar-los als temps. Vaja, que Nosferatu actualment (i amb tots els meus respectes) no ens fa cap por i li encolomaríem una bateria medicamentosa anti sida, una dieta antianorexígena o uns ferros per arreglar-li les paletes.

És en aquest sentit que vull cridar l’atenció sobre un còmic que estic seguint amb molt d’interès: Dampyr.

Molt diferent al tipus de vampir que es presentava a Dossier Negro o a Vampirella, a Dampyr se’ns mostra un vampir polític que conspira per provocar guerres o s’aprofita del caos social actual per alimentar-se impunement. Amb aquesta línia argumental, un ex-soldat balcànic, una vampiressa penedida i un dampyr es recorren tot el món a la recerca i eliminació dels mestres de la nit, oferint-nos, una recreació molt atractiva i crítica vers el moment actual.

Si t'enganxa aquest còmic (a aquest país van pel número 17) potser t’agradarà també un altre editat per Bonelli Comics: Dylan Dog.
Dylan és un detectiu dedicat a investigar casos paranormals. Aquí, el vampir no és l’únic protagonista i comparteix escenari amb altres éssers particulars, no està malament...

I ara que escric sobre expressió gràfica, penso que he d'entrar algun dia en el tema del vampir a la pintura. De fet trobo la seva presència molt més inquietant que a la literatura.

Aquí tens una obra de Csók István al voltant de l’activitat hemàtica de la Bathory, per anar fent boca:

En un altre ordre de coses, algú comentava que no havia pogut trobar una edició actual del Vampir de J.W. Polidori. Doncs bé, molt recentment s’ha publicat Fantasmagoriana, el llibre que recull els quatre contes de terror escrits a vila Diodati per Byron, els Shelley i on s’inclou el conte d’en Polidori.

Paga la pena fer-li una ullada.

Més de 200 pel·licules de vampirs

Difícil fer una Guia Dampyr del vampirisme, versió cinematogràfica. Sabien que hi ha més de 200 títols?
Separar entre morralla i coses que valguin la pena requereix el temps… d’una tesi! M’atreviré, però, a fer la meva aproximació.

En primer lloc, em separo obertament de les ja sobadetes cròniques vampíriques (malgrat que el paper d’en Cruisse em sembla molt bo), i del Dràcula d’en Coppola que, tret dels vestuaris, la música i les tres vampiresses, em sembla una mica pastelon i, fins i tot, del ventall que ens ofereix la Hammer, tret d’una: Lust for a vampire. Aquesta la rescato, no perquè sigui bona (ho hagués pogut ser si tots els actors que estava previst que hi participessin ho haguessin fet). Sinó perquè és una recreació hiperglamorosa de Carmilla. Vegin sinó una de les escenes hipnòtiques de la nostra vampiressa:




Per suposat inclouria en aquesta guia vampire’s kiss. Còmicament patètic el personatge d’en Nicolas Cage! No comento res més i em remeto al resum d’en Fan Hellthink: Un crítico literario de Nueva York sospecha haber sido mordido por una vampira en una noche de sexo desenfrenada. Su transformación se inicia...y le conduce al lado oscuro. En clave de comedia negra, muy muy amarga y reflexiva sobre el habitante de las ciudades modernas.

Repetides vegades m’he referit a l’Ànsia (The Hunger), tampoc aprofundeixo, ara sí, aquí el vampir elegant, un pel decadent i el tema de l’eterna joventut en un equilibri perillós. Aquesta pel·lícula és de culte, absolutament recomanada. En certa manera també sobrevola l’ombra de Carmilla.

Una altra pel·lícula que rescataria és vampirs de John Carpenter. Sí ja sé que pot semblar molt western...però... i què? A banda es desenvolupa un conflicte entre vampirs, humans, humans infectats però que no són dolents, etc. que produeix aquella inquietud com d’alguna cosa ja viscuda...
Al voltant d’aquesta peli em venen aquelles imatges mostrant el vampir social, vivint en comunitat. De fet, actualment sempre ens el pinten així. Hem passat del Dràcula o el Nosferatu solitari a aquests mestres de la nit envoltats de la seva bandada de vampirs “no-morts” de gana.

I parlant d’això estem a l’espera de l’estrena de 30 days of night: Un grup de vampirs decideixen fer una rave en un poble d’Alaska on, al llarg d’un més no surt el sol, és...l’escenari perfecte. Pinta molt bé. Si estan interessats/ades han de tenir en compte que és l’adaptació al cinema d’un còmic que es pot considerar una joia en el gènere (del còmic i dels vampirs). Recomano que llegeixin el còmic primer.

Repassant, veig que m’ha quedat una mica desendreçat el post, deu ser que vaig pillat. Ho deixo aquí de moment.
Ah! Estic totalment obert i assedegat de suggeriments.

Fan Hellthink, Audbrey, Cage,...

OK!!... m'hi poso a treballar..!

Vampire's kiss (1989)

Gautier, Polidori, Schubert …

La mort i la donzella (F. Schubert)

Per a mi, actualment el vampir tant sols pot ser pres amb seriositat en el marc de la producció artística (cinema, pintura, literatura, etc.). Per aquest motiu, i pel que fa a la literatura, a continuació proposo una guia de lectures per tenir un punt de vista complert, ràpid i alhora fonamental d’aquest gènere, per no haver de triar entre la immensa quantitat de material existent o per assegurar no caure en el munt de literatura infecta que hi ha al voltant del tema. Aquí va la meva proposta:

Primera guia Dampyr del vampirisme
Una bona forma de començar és amb La morta enamorada de Théophile Gautier. Un capellà que de dia és un rosega-rosaris i de nit es dóna als més variats plaers llibertins amb una dama misteriosa i assedegada. És una novel·leta diferent on la maldat del vampir és dubtosa.

Es pot continuar amb El vampir de John William Polidori. Entre les seves gràcies té la de ser el primer conte de vampirs en la literatura de terror i la d’arribar a fer, en algun passatge, por de veritat. Polidori treballava per Lord Byron el qual l’humiliava contínuament. Entre nosaltres, jo crec que Lord Ruthven (el personatge principal del conte) reflexa el que en pensava l’autor sobre el seu cap.

En tercer lloc crec que s’ha de seguir amb Carmilla de Joseph Sheridan Le Fanu. En aquesta novel·la, la Condesa Karnstein (aquí Carmilla però altres vegades Mircalla o Millarca) sedueix i vampiritza a una joveneta a través d’una relació impregnada de matisos lèsbics que han inspirat més d’una pel·lícula. Són curioses les darreres planes del llibre, on s’expliquen aspectes domèstics d’un vampir (on descansen, en quines condicions, etc.).

Arribats a aquest punt és on Bram Stocker, picant d’aquí i d’allà de les novel·les descrites i de llegendes transilvanes sobre senyors amants del gore i comtesses sanguinàries, ens fa arribar Dràcula. No crec necessari descriure l’argument però sí advertir que la seva lectura pot resultar sorprenent ja que el tractament que se n’ha fet en el cinema (ja sigui Coppola o la llarga sèrie de pel·lícules de la Hammer) s’allunya o bé del caràcter del personatge d’Stocker, o bé del que passa realment a la novel·la, o de les dues coses a la vegada.

Per completar aquesta selecció bàsica i suficient d’obres mestres del vampirisme recomano també la lectura d’Els redivius d’en Geoffrey Farrington. És una novel·la on es descriu el punt de vista del vampir: com i què pensa, què sent, com es reprodueix, com es relaciona amb els altres i com planteja la seva subsistència. Estic convençut que la Rice ha plagiat aquesta obra en les seves Cròniques vampíriques.

I, finalment, Soc llegenda. Entre la literatura de terror i la ciència ficció, Richard Matheson ens descriu l’únic supervivent d’una humanitat víctima d’una epidèmia que ha transformat a tothom en vampirs. Se n’han fet, al menys, tres pel·lícules: una protagonitzada pel Charlton Heston (1971), una altra inèdita al nostre pais i protagonitzada pel Vincent Price (1964) i, finalment, la més recent pel Will Smith (2006).

Vampiròfils, vampiròlegs, vampirs …

Vampiròfils
Potser hi ha qui pensa que l’atracció pels temes de vampirs és propi de ments immadures. Res tinc en contra d’aquesta opinió i molt a favor de no madurar, bàsicament pel vampíric del fet (em ve al cap la imatge de la petita Kirsten Dunst en el seu paper de Claudia a l’entrevista amb un vampir).
Tot i així, m’imagino que poques persones poden escapar de la fascinació que provoca el vampir si s’admiren les il·lustracions de V. Francés a Favole, terreny abonat per fer brollar el germen de la vampirofilia, molt diferent del de la vampirofrènia i que sol afectar a algunes personalitats... com dir-ho?...kitsch?

Vampiròlegs
En un altre ordre de coses, però relacionat amb el mateix tema, és curiosa la definició que fa la premsa d'en F.J. Arries pel seu llibre Vampiros, al qual denominen com a vampiròleg trencant seriosament i decidida amb la línia que fins ara considerava aquest tema d’interès propi d’estudiosos del folklore. Ens trobem amb un nou jaciment d’ocupació? Si és així, és realment nou? Quina és la formació de base d’un vampiròleg?
No falten en la realitat o la ficció personatges abocats a aquest tipus d’investigacions com ara el mític Van Helsing, l’abat Dom Agusti Calmet o fra Benito Jerónimo Feijoo y Montenegro que poden abocar una mica de llum a aquest darrer interrogant.
D’entrada, el fictici Van Helsing ens el pinten com a metge, i no és l’únic, li devem a un neuròleg (Dr. Juan Gomez-Alonso) una tesi actual sobre les epidèmies de vampirisme que varen assotar Europa al segle XVII i XVIII, però en Calmet era arqueòleg a més de tèoleg igual que en Jeroni Feijoo i, per rematar-ho, en Arries és físic.
Així com en el seu moment va haver de fer-ho Freud, quan va separar el perfil de psicoanalista del de metge, se’m fa obvi que, per a ser vampiròleg, no s’han de cursar necessariament els diferents estudis que he anomenat però, segurament, deuen ser imprescindibles algunes de les matèries que abracen.
A l’hora de pensar quines assignatures s’haurien d’incloure actualment en un pla de formació en vampirologia se m’acudeixen (a banda de temes mèdics, teològics o arqueològics), altres matèries imprescindibles relacionades amb el món del cinema, de la literatura, de la gastronomia , etc. Però m’agradaria poder concretar més.

Vampirs...
…de “haberlos haylos” , n’estic segur, i no em refereixo a la ja clàssica i sobada semblança que es busca en el món laboral del qual ja tocarà l’entradeta algun dia d’aquests...

Manhattan, Martini, Blood-y...?

Al darrer post vaig incloure un fragment de The Hungter on la vampírica Catherine Deneuve li ofereix una copa a l’encantada Susan Sharandon. Què pot ser el que estan bevent?

He volgut pensar que es tracta d’un Manhattan, no sé, pel color, per la possibilitat que sigui una cirera el que es diposita en el fons, pel tall de la copa... El Manhattan és una copa seductora a més de deliciosa, si no l’has tastat, hi ha tres llocs a BCN on el pots prendre amb tota garantia: l’Stinger (el més abundant), el Milano (el més elegant) i el Dry Martini (el més car).

Una altra possibilitat és que es tracti de Martini rosso i ja està, més que res perquè no hi ha cap preparació sinó que el serveix a raig d’ampolla. Encara que la taca que li deixa a la roba...no sé, podria ser vi, o com diu la Sara (ella tant pragmàtica), potser es tracta d’un te vermell i millor no menjar-se més el tarro.

Davant d’aquesta qüestió, fa poc algú suggeria que fos el que fos, el que aquí tocava era un Bloody Mary. No sé, el Bloody Mary, malgrat el nom, a mi em sembla tant vampíric com un refresc de taronja. Un suc de tomàquet recolzant-se abusivament en un raig de vodka i travessat ridículament per un tall d’àpid, no sé... sempre m’ha semblat una copa sòrdida, no fa per ambientar la nit vampírica, fa més per a un agent infiltrat en alguna societat de vegetarians antialcohòlics o com a còctel per a celebrar la cloenda d’alguna repoblació forestal.

El dubte segueix...

Treblinka, Lubyanka, Kotlas-Vorkuta ...

Afortunadament s’ha pogut trobar un lloc al vampir en el nostre món i franquejar l’infame muralla de plagis d’autors com ara la Rice (qui vulgui treure les seves pròpies conclusions que llegeixi Los Redivivos de Geoffrey Farrington i veurà la font d’inspiració de les cròniques vampíriques o de la reina dels comdemnats...).

Tinc calent sobre la taula Tierra de Vampiros on en John Marks desplega una nova visió d’aquest mite fent-lo evolucionar a temps actuals i implicant-lo en les nostres més macabres circumstàncies. De fet crec que es pot parlar d’un Drácula actualitzat. L’autor doncs, ha superat les inèrcies artístiques actuals evitant l’efecte Bieito i fent una veritable revisió conceptual del mite.

A partir doncs d’una relació d’amor-odi entre Torgu, el monstre, i una periodista: l’Evangeline Harker (una picada d’ull de l’autor amb aquest cognom?) es desenvolupa una historia que integra els aspectes més íntims del vampirisme amb la nostra realitat més aterridora esquitxada d’onzes S i de violència balcànica .

A l’igual que Dràcula, el llibre està fet a partir de retalls de diaris, cartes i, novetat, e-mails. Es manté la importància de la sang a l’hora de passar-li l’ànsia al vampir (fer de vehicle) o a l’hora de ser transformat en vampir (ser un beneficiari). Vampir, per cert amb una retirada grounge desagradable, tirant a zombis. La sang és important deia però els ullals són substituïts aquí per una galleda cutre amb un ganivet tallacolls esgarrifós, el conjunt recorda qualsevol dels escenaris de tortura més sòrdids. El fet de poder prescindir dels ullals ja ho trobem en vampirs moderns com els de The Hungers on Katerine Deneuve i David Bowie fan servir uns gadgets (collarets i alhora petits ganivets) per obrir els colls i fer brollar la sang de les seves víctimes.

Una altra constant respectada és l’ànsia del vampir, així com la seva transgeneracionalitat. És bona la idea que s’introdueix d’una amnèsia col•lectiva que els humans arrosseguem vers les nostres pròpies atrocitats i al nou vampir com a vincle entre aquestes morts i la humanitat viva, be com a vehicle o be com a venjador implacable (sabíeu que habitualment s’ignora que hi van haver cent vuitanta-set milions de persones mortes a mans d’altres éssers humans tant sols al llarg del darrer segle!).

El sexe és una altre aspecte important amb unes molt bones escenes carregades d’un erotisme exquisit. És en aquest moment que la protagonista parla de desbloqueix i on surt plegat el que té dins: la sexualitat i la voracitat assassina. El vampir com un Mr. Hyde dins d’un mateix...aquesta vegada desvetllat per la crida d’un altre...

Llibertar-se del vampir suposa negligir la brutalitat que dia a dia exerceix l’home i desresponsabilitzar-se dels fets de la pròpia espècie, com si no anés amb tu. També vol dir no desbloquejar-se, negar-se al poder que comporta la eclosió voluptuosa de la bèstia que tots duem a dins. Aquest no és potser el primer missatge de la novel•la però és el que m’ha quedat ...

(The Hunger (1983) Dir.Tony Scott)

Inici del blog

Aquest blog començarà al setembre. Mentrestant...aneu amb compte...