Pleniluni dampíric.

Riu-te’n del Projecte de la bruixa de Blair…
--
Fotografia: Dampyr.

Em deixes entrar...?

Si algú ha arribat a pensar que aquest bloc havia mort vol dir que no en té ni la més remota idea del tema del que es tracta aquí.

Tothom sap que un bloc com aquest tan sols pot acabar de manera traumàtica o violenta i no acostuma a tenir malalties ni a morir de mort natural ni, ben pensat, de cap manera ja que per morir s’ha d’estar viu i pàgines com aquesta romanen eternament en el món dels [no] morts...

A True Blood en diuen la mort verdadera de la mort d’un vampir i consisteix en fer-li passar per via intramuscular una quantitat letal de fusta que, pel que sembla, no cal que sigui gaire per a que el vampir esclati tot ell en una mena de mega-mucositat vermella i llardosa que ho deixa tot esquitxat i impossible. He estat pensant en quin podia ser l’equivalent, per a un bloc, d’aquest tipus de tractament però, la veritat, no s’ha m’ha acudit res que no sigui el rebre un atac massiu de comentaris d’aquests que sota una pàtina de cientifisme amaguen la pitjor de les ignoràncies que no és altra que ser totalment ignorant de lo summament ignorant que s’és. Afortunadament això és tan difícil que passi que frega amb el que és impossible.

Però encara que ara es desvetlli badallant i mostrant orgullosa els ullals punxeguts, hi ha unes raons per les que aquesta pàgina s’ha mantingut adormida durant tant de temps i no les hem de buscar tant en la quantitat de feina que hagi pogut tenir l’autor com en el fet de que escriure en dos blocs pot resultar, de vegades, incompatible. I més si es tracten temes tan distants. No sé, és com si hi hagués un robatori de pensament i quan s’escriu en un es fonguessin les idees per l’altre, com si en aquella part del cervell especialitzada en l’escriptura de posts hi hagués un interruptor on/off que anul·lés l’altra possibilitat quan una d’elles està encesa. Així doncs, l’augment de l’activitat i l’atenció que han requerit els continguts d’un altre bloc ha estat un dels motius de que aquest hagi estat enviat a un sepulcral repòs.

L’altre motiu és que, malgrat la sort de que un gènere tant delicat ens abasti amb tantes novel·les que sobrevolin a prou altura la mediocritat, necessitava descansar una mica de la literatura i del cinema de vampirs. Una pel·lícula desafortunada vista al Festival de Cinema de Sitges va ser el cop decisiu que, com el primer raig de llum diürna, va enviar aquest bloc durant un temps a la cripta.

El desenvolupament del vampir reflecteix les inquietuds del moment. El que diferencia el vampir gòtic [Els redivius] del vampir epidèmic [Soc llegenda] és el moment social en el que apareix. Nissagues com Crepuscle ens demostren fins a quin punt l’arquetip del vampir és usat per canalitzar les emocions desbordades a certes edats. A partir d’aquí, en cada moment, proliferen novel·les que no són més que variacions sobre un primer tema i que han de cercar alternatives a les limitacions que imposen les necessitats fonamentalment cinegètiques nocturnes de qualsevol tipus de vampir. Total, que va bé desconnectar una temporada ja que molt de l’encís del vampir rau en la seva soledat i quan es pren en grans quantitats es desdibuixen els seus trets més atractius. Ve a ser com l’escultura romànica que resulta hipnòtica quan es veu d’una en una i que pot resultar fins i tot tediosa quan te la trobes en grans quantitats en una exposició.

Què passarà ara? Doncs no ho sé, ja es veurà.... M’agradaria revitalitzar [és aquest el mot més escaient?] aquesta plana però crec que s’ha de fer dotant-la d’una alegria vampírica que li treu el fet de tan sols fer reflexions capficades sobre llibres que normalment m’he llegit jo i ningú més de qui segueix aquest espai. Vull que no depengui tant de la novel·la o de la pel·lícula de torn [un perill, ara que estan de moda els zombis] i que, en suma, aporti inputs més entretinguts i variats.

--

L’enllaç a la fotografia ha estat aportat per l’@arati: gràcies Judith per aquesta oportuna transfusió...:)

Els meus desitjos...

Avui és Samhain

Sempre m’ho ha semblat però potser em passa més darrerament que tinc la sensació de que el meu cos és una carcassa a la qual, de vegades, el nen que sempre he estat s’hi puja per enganxar-se a la meva cara com si d’una carota es tractés i poder relacionar-se així amb el món... Com qui ha de complir amb un deure diari al que ja s’ha acostumat.

He de reconèixer que fa un temps, seduït pel que veia i encuriosit amb el que feia, vaig arribar a confondre aquesta carcassa amb mi mateix però, ara per ara, m’atreu molt més el que hi ha darrere d’aquesta estructura i així que puc, torno a baixar i me’n vaig corrent a cercar en la meva solitud una altra història que em faci aclucar el ulls i somiar...

Penso això mentre s’estén a poc a poc la nit de Samhain. En nits com la d’avui, els antics pensaven que les fronteres que separaven els vius dels morts es diluïen i que, per tant, convenia no allunyar-se molt, ja que es corria el perill de perdre’s en algun paratge tètric i desconegut del que no poder tornar... Recomanaven quedar-se a casa i, sobre tot, no obrir la porta a ningú, no fos que et trobessis a qui ja no esperaves tornar a veure mai més...

Així que, recollit a casa, m’he escalfat lleugerament una copa amb vi i em disposo a submergir-me deliciosament en els meus somnis... Aneu amb compte!
__________________________________________
El calendari celta estava marcat per dos festes principals. Una és la de Belthane, es tracta d’una festa ígnica com la de Sant Joan i també festeja, com aquesta, el cicle de la vida. L’altra és la de Samhain i gira al voltant de la mort. El cristianisme, seguint la seva tradició, al no poder eliminar-la, la va incorporar. Samhain correspon també a la nit d’any nou de l’antic calendari celta.

Guardians de la nit

La literatura fantàstica pot ser un magnífic escenari per reflexionar sobre conceptes que, en altres contexts, podrien portar a elucubracions tedioses de complicada factura.

Serguéi Lukyanenko n'és un exemple amb la Trilogia que avui enceto amb aquest comentari sobre Guardianes de la Noche, una reflexió sobre l'individualisme i l'altruisme i la seva repercussió en el que podem entendre com a Bé o com a Mal en el sentit més absolut.

Situat en un Moscou amb una certa nostàlgia postcomunista, en Lukyanenko ens explica els maldecaps dels Altres, una mena d'X mens amb capacitats paranormals [bruixots, mags, teriàntrops, vampirs, etc] que viuen per i dels humans i que estan repartits entre els bons i els dolents, els lluminosos i els tenebrosos.

Els Altres, siguin del bàndol que siguin, estan estructurats de manera piramidal en funció del seu nivell de competències màgiques. Crida especialment l'atenció la consciència de classe dels diferents individus i la importància que té per als bons [els lluminosos] la contribució que poden fer al conjunt de l'organització encara que sigui amb el sacrifici de la seva pròpia persona. Tots plegats semblen sortits d’una de les granges d’en Makàrenko i possiblement responen als esquemes mentals del propi autor, un pèl soviètics però no per això exempts de reflexió crítica respecte la seva consistència i la seva puresa. De fet, es respira que, en Lukyanenko, no és un nostàlgic d’antics règims malgrat no ser un total detractor vistes les coses tal i com estan avui en dia.

Seguint amb l’argument de la novel•la, l’etern enfrontament entre el Bé i el Mal i la seva repercussió sobre els humans, ha portat a establir un pacte d'equilibri entre les dues forces on cada posició vigila l'acompliment dels compromisos mitjançant unes guàrdies que es fan de nit i de dia. En aquest cas, els guardians de la nit són els lluminosos que vigilen que els tenebrosos no es surtin de la ratlla. Aquest equilibri és molt fràgil ja que està subjecte a les ambicions i a molts individus i això és el que dóna lloc a les diverses històries per les que passa el protagonista de la novel•la.

Personalment aquesta novel•la em fascina i no és tant per la temàtica vampírica [la qual, s’ha de dir que, aquí no és principal malgrat sigui digna] com per la descripció crítica i descarnada vers el lideratge, com el Mal pot ser una eina per al Bé [i viceversa] i pel calat de les reflexions que es fan vers la fragilitat i ambigüitat de la nostra moral.

Al 2004 se’n va fer una pel•lícula que ve a ser com un zombi al costat de la novel•la: desmanegada i feta a pedaços sense solta ni volta. Francament crec que es pot ometre tranquil•lament la seva visió.

Els vampirs d’en Kim Newman

Sempre m’ha fet pena acabar aquelles novel•les que m’han captivat d’una manera especial. També sento una intensa sensació d’enveja cap aquelles persones que tenen a les seves mans aquestes obres, abans de començar-les. I el millor que em pot passar és que aquestes novel•les siguin nissagues, llavors sento la mateixa complaença i laxitud que experimenta el fumador en saber que té un estanc a la cantonada de casa seva o de l’heroïnòman en conèixer l’existència d’un programa FEDER al Triangle d’Or.

Tot aquest garbuix de sentiments me’ls trobo amb l’obra d’en Kim Newman, autor que, des del meu punt de vista, ha estat capaç de la difícil tasca d’allargar magistralment la vida de Dràcula i la seva ombra malèfica sobre la Literatura, amb un estil propi i diferent i en escenaris totalment insòlits i ocurrents.

Tinc al cim de la taula la darrera novel•la que m’he llegit d’ell, El Sanguinario Barón Rojo, on l’acció es desenvolupa 30 anys després dels esdeveniments narrats a l’Era de Dràcula i que té com escenari diferents localitzacions de la Primera Guerra Mundial. En aquesta novel•la en Graf Von Dràcula és la mà dreta del Kaiser i l’urdidor de l’estratègia que l’ha de fer-se amb el poder a tot el món. Un poder que obrirà les portes a una nova era on els vampirs ocuparan el lloc que ara per ara tenen els càlids [no-vampirs]

En aquesta obra, l’aviació de l’època i els mites sobre els seus herois [bàsicament en Manfred Albrecht Freiherr von Richthofen] és l’eix al voltant del qual es filen un seguit d’històries amb una miscel•lània de relacions que tenyeixen la lectura d’olors, sabors i colors [aquí amb una profusió destacada del vermell...] que t’enganxen i assimilen a la pròpia narració.

El que m’encanta de l’obra d’en Newman és el tractament polièdric que fa de la figura del vampir, el qual està representat per tot un seguit de personatges que reflecteixen tot el ventall possible de caràcters humans, des dels més primitius i salvatges als més refinats i tendres. Els protagonistes principals poden arribar a exhibir una elegància exquisida i una dolçor embriagadora en els seus comportaments.

El que trobo més difícil i m’ho fa pensar dues vegades a l’hora de recomanar aquesta lectura és la dificultat que he trobat jo mateix per tolerar la presència i la barreja de personatges coneguts, reals o de ficció que tenim ubicats a altres llocs [Lord Chatterley, E.A Poe, etc]. És molt curiós però costa sumar-hi ficció a la ficció com si, en el fons, volguéssim creure en el que llegim i ens amoïnessin aquells aspectes que ens ancoren a la realitat i ens recorden que tan sols es tracta de fantasia...

__________________________________________________

A la foto en Manfred Albrecht Freiherr von Richthofen, el "Baró Vermell"

Bèsties

Recopilant literatura per a les vacances vaig fer-me amb Bèsties de Joyce Carol Oates, una obreta del 2002 i traduïda al castellà el 2009.

Res coneixia de l’autora i, encara que soni fatal, vaig adquirir aquesta novel•la pel disseny de la seva coberta on surt una representació d’El Malson de Henry Fuseli [una visió personal d'un íncub].

Fuseli és un dels meus referents pictòrics des que me’l varen presentar en la meva llarga estada a l’Àfrica. Corria l’any 1984 i un company m’enviava des de Barcelona articles d’assaig sobre la figura i l’obra de H.P. Lovecraft. Aquests articles estaven comentats i recordo que en un marge em parlava [amb un traç molt tènue de llapis] d’en Fuseli i deia que, per inspirar-se, menjava carn crua...mai vaig saber si això era del tot cert o no però va omplir de glamour, somnis i fantasies la meva estada nord africana...

Bèsties no és exactament una novel•la de vampirs encara que, d’alguna manera, explota tot allò que defineix al vampir literari: Als anys 70 la Gillian, una estudiant de literatura, s’enamora bojament del seu professor i de la dona d’aquest, una escultora feromonal que arriba gairebé a esclavitzar-la. Aquesta parella utilitza com a reclam l’erotisme pregonat per D.H. Lawrence, fent presa en la sensualitat més genital de les adolescents per acabar pervertint-les en nom d’una set insaciable de joventut sense importar-los res l’efecte demolidor que té, aquesta experiència, sobre les noies.

El triangle entre la parella i les seves seduïdes té alguna cosa d’antinatural i de perillositat emergent que ha desplegat al llarg de la novel•la una ombra molt assemblada a la del vampir. També m’ha retornat a les meva joventut i a les lectures d’en D.H. Lawrence, H. Miller i A. Nin, lectures que van omplir espais que estaven destinats a ser viscuts en societat i on, en el cap d’aquell adolescent, sexe i literatura es varen confondre i barrejar, en plena metamorfosis de creixement.