El retrat oval

Porto a aquest espai aquell conte d’en Poe que tracta sobre una noia bella, encantadora i alegre que cedeix al desig del seu espòs, un pintor de renom, de retratar-la.

De com, d’alguna manera, els tints que desplegava a la tela, eren tant vívids i reals que semblava que eren extrets de la dona asseguda davant d’ell.

I així, al llarg de moltes setmanes, mentre ell la pintava, la vivacitat de la dona es marcia a poc a poc a la vista de tothom menys a la de l’obsessionat pintor, capficat en transmetre al retrat l’essència de tan magnífica model...

En fer la definitiva pinzellada als llavis i als ulls, l’artista va quedar admirat de la seva obra ja que semblava que emanava vida.

Però, girant-se sobtadament cap a la seva estimada un esglai va recórrer el seu cos en veure que... estava morta.

La mossegada del v...

Tan sols sotmetre a la vostra opinió un seguit de característiques que li atorguen a alguns violins una certa, diguem-li…peculiaritat:

> La longevitat: En ser preguntat pel seu instrument [un Amatti, probablement els millors exemplars del món juntament amb els Stradivarius], el violinista va comentar: Aquest violí ja existia abans de néixer jo, segurament després de la meva mort continuarà existint en mans d’un altre. Dir-li meu a aquest violí, és una errada, en tot cas jo soc el seu violinista en aquest fragment de la seva vida.

> On reposa: L’estoig on es guarda, el seu interior tamisat,... té sinistres semblances....

> La marca : És quasi bé imperceptible des de l’auditori, però si teniu oportunitat d'estar prop d’un/a violinista veureu que en el seu coll, a l’esquerra, on s’encaixa la mentonera [barbaquí], hi ha una marca rosada que recorda ben bé una mossegada...discreta i perenne...

Sempre podem pensar que, dels dos primers punts hi participen la majoria dels instruments de corda, però del darrer...

Us deixo aquesta peça [Domenico Scarlatti] interpretada per Fabio Biondi. Mig en broma, mig en serio, afirma ser la reencarnació d’un violinista italià del barroc.

All Hallow's Eve

S’apropa Samhain, el període on, segons els antics celtes, es dilueix la frontera entre els vius i els morts i on més val quedar-se a casa amb la porta ben tancada, no sigui que et perdis i traspassis sense voler o que et trobis amb algú a qui no et faria cap gràcia tornar a veure…

La vigilia de Tots Sants, All Hallow's Eve (coneguda arreu del món pel cocacolesc i irritant nom de Halloween) és la nit més perillosa...

Doncs això...espero retrobar-te l’endemà....

Let the Right One In

“El vampirisme, com a eina de plaer estètic i excusa per a l’exploració dels instints més baixos de l’ésser humà” és la frase que encapçala la ressenya que va aparèixer al diari del Festival Internacional de Cinema de Catalunya vers la pel·lícula que li dóna el títol a aquest post, que vaig tenir la sort de veure i que recomano àmpliament.

Basada en la novel·la “Deixa'm Entrar” del suec John Ajvide Lindqvist, aquesta pel·lícula tracta de la relació entre un nen de 12 anys (Oskar) i una nena peculiar, l’Eli, que també fa mols anys que té 12 anys.

Deixa'm entrar és la fórmula que utilitza el vampir per entrar a la casa d’un altre. Pas que tan sols pot fer amb un “sí...entra” inequívoc i fatal que subratlla la moralitat d’aquest ésser en un escenari que té com a rerefons, en aquest cas, la inexpressiva, violenta i sòrdida societat d’un suburbi d’Estocolm als anys 80.

D’aquí a poc estrenaran aquesta pel·lícula a les sales comercials, no us la perdeu. Mentrestant, paga la pena llegir-se la novel·la. Ja l’he inclòs entre les millors del gènere...

La fi de la fi dels nou mons

Al post de Lenore, ja vaig comentar que la idea em va sorgir d’una entrada (ara ja fa temps) de Ragnarok, a la Fi dels nou mons. Blog que trobareu al llistat de planes que visito.

Doncs bé, si intenteu entrar-hi apareixerà un missatge de Blogger que diu:

Lo sentimos, el blog de lafidels9mons.blogspot.com se ha eliminado

Impossible entrar a la informació que estava penjada, res de res del que s’ha fet de l’amic Ragnarok. Què ha estat de tota la feina feta?

És com si s’hagués obert un buit en el no res i no puc evitar un punt de tristesa. Ja és cardat perdre l’estímul d’un blog que t’agrada però, en aquest cas, tinc la sensació d’haver perdut un visitant i bon comentarista. Ja sabeu que al final acabes escrivint pensant en les persones que et llegeixen... potser no ha de ser així, però és...

Res més, li dedico aquesta màxima suprarromàntica a Ragnarok i desitjo dampíricament que redivisqui i torni a mossegar aquest blog.

La brevetat de cada experiència no ens permet apreciar la llargària de tota una vida. Entre l’enteranyinament del passat i la incertesa del futur...té tanta intensitat el present!!! ... que fa com pena perdre’l a cada fracció de temps que passa [Dampyr dixit].

Fusions

Darrerament està caient a les meves mans un tipus de novel·la original pel fet de combinar dos gèneres que, al menys per a mi, fins ara estaven clarament diferenciats: la novel·la negra i la ficció sobrenatural.

Es tracta d’una fusió molt interessant per tots aquelles i aquells que ens agrada cadascun dels gèneres i [sospito que...], certament difícil de desenvolupar si es vol aconseguir un producte que a l’hora sigui entretingut i seriós.

Concretament estic fent una addicció a dos autors, un és en John Connolly del qual vinc seguint la sèrie protagonitzada per Charlie ParKer (Bird), un detectiu fidel a les pautes marcades pel gènere nord-americà, desballestat per l’esbudellament, a la primera novel·la, de la dona i la filla a mans d’un killer presumiblement inspirat en forces obscures i malignes... Si voleu iniciar la lectura d’aquest autor, val la pena seguir l’ordre de publicació de les novel·les per tal d’entendre el sistema social que va construint el protagonista.

L’altre autor és una troballa recent, es tracta d’en Charlie Huston, el qual debuta al nostre país amb una novel·la (ya estamos muertos) centrada en les a[des]ventures d’en Joe Pitt, un vampir a sou (de sang) encarregat de fer-li la feina bruta a un subsistema vampíric que desplega les seves complexes xarxes de poder a la illa de Manhattan. És molt original el tractament que dóna l’autor a la condició de ser vampir, no és altra cosa que la conseqüència a l‘exposició d’una bactèria hematòfaga que es transmet per la mossegada d’un altre vampir.

Afortunadament, d’en Joe Pitt hi ha una sèrie amb quatre títols, tres dels quals encara han d’aparèixer i és que no cal patir, sempre hi ha algú que ens presenta una bona lectura a temps...

[Aural Vampire: Freeeeze!! ]

Lenore

Arran d’un post penjat a la fi dels nou mons on es parla (s’escriu...) de...
...balades que canten el retorn dels no-morts, rememoren antigues llegendes, tradicions i escrits, on la confrontació pagana i cristiana, desvetllen la recerca, en la nit i els morts, d'una eternitat que s'escola entre els dits (Ragnarok dixit)...
... referint-se a la núvia de Corint d’en J. W.Goethe i a la Lenore de G.A. Bürger, és fàcil deduir que Lenore és un nom que inspira a diferents autors per designar a aquelles que retornen de les profunditats. Teniu com a exemple el cas d’en Poe i a la Lenore d’en Roman Dirge que, si no la coneixeu, tinc el gust de presentar-vos.