Del bagul dels records

En el vell mig d’un trasllat em vaig trobant amb materials al bagul dels records. Segueix un escrit elaborat a l’octubre del 1991...un Dampyr amb 31 anyets que ja apuntava maneres...

Del somriure, de la mort parodiada, de la idea forassenyada...

En somriure parodiem un fragment de la nostra mort. De fet, si amb alguna cosa ens obsequien les restes de qualsevol ésser, és amb un etern i críptic somriure.
...
No hi ha res que persisteixi tant amb el somriure com l’eterna aparença, divertida, de les nostres calaveres.
...
Són tan reals les similituds entre dos elements com els mateixos objectes que assimilem. En el cas que ens ocupa, el somriure dels vius i el somriure dels morts tenen quelcom semblant.
...
Nosaltres podem somriure o restar greus. L’últim esgraó de l’aparença mortuòria ens abocarà a un somriure perpetu.
...
De fet, el control sobre el somriure és propi dels vius. Heu vist com, en el cas d’una paràlisi facial un dels signes és un cadavèric i incòmode somriure? Un alliberament parcial o total comporta un somriure. La voluntat o no voluntat de fer-ho ja és una altra qüestió, però aquí tan sols dediquem atenció al fet de somriure i prou.
...
És possible admetre feliç que, com bons ésser vius, podem esbossar una expressió greu (i, per tant, “plena de vida”) en analitzar aspectes de la vida.
...
El somriure és obligatori del mort (com el fet d’estar mort). Pels vius és una prerrogativa. També, cal recordar, podem no somriure. Fins i tot les mòmies acaben, tard o d’hora, somrient.
...
En el trànsit curt de l’immediata pèrdua de la vida fins l’estat cadavèric, tothom resta seriós com si els recents morts no li trobessin cap gràcia a somriure eternament.
__________________________________________________________

La imatge que il·lumina aquest post la dedico a la tendresa d'aquells anys joves i apassionats

Set

Efectivament, és el coneixement de la temporalitat de les coses la fonamental desgràcia del vampir. Res tan horrible com viure eternament l’acabament de tot allò que comença i es planteja –inicialment i ingènua- com infinit. [conversa al Dry Martini, BCN, gener de 1993]

Crec que el pitjor que ens pot passar és que ens resignem a viure normalment, és a dir, com si cada dia no fos l’últim (correspondència epistolar de la EOCS, febrer de 1993]

No va ser fins aquell moment que se’n va adonar. I no perquè se n’amagués. Però a ella mai li va cridar l’atenció el seu noctambulisme, “treballa massa” pensava quan, neguitós, el veia aixecar-se de nit i passejar amunt i avall de la casa. “Relaxa’t amor meu “ li xiuxiuejava a cau d’orella, passant-li els dits pel pols, entendrida per la seva envermellida mirada.

Ja s’havia acostumat a que mengés poc –si segueixes així, t’aprimaràs—però, no tan sols no s’aprimava sinó que conservava inalterada la seva esvelta silueta, l’encaix dels seus músculs i la finor de la pell. Res d’allò responia al que ella considerava un descuit de la dieta.

Fins i tot l’havia inscrit en una assegurança mèdica i insistia en que anés al dentista –t’ho has de fer mirar—li deia com si res mirant de reüll la sang que tenyia de vegades aquelles dents tan blanques...

Va ser en aquell moment que ho va entendre tot, just quan, per primer cop, aquella tristor perenne, aquell desencant absolut va deixar pas a la llum d’una mirada assedegada...

Sempre li havia semblat un home trist. Trist i elegant, l’harmonia del gest li donava un aire finament trencadís i, alhora, potentment eròtic. Vestia sempre fosc i a ella li agradava perquè encara el feia més alt i esvelt del que ja era, la negror dels seus ulls la pertorbava i, penetrada per la seva mirada, es sentia bategar el cor i córrer la sang pel coll. Així, feliç, ell li somreia i li resseguia amb els dits, molt suaument, les venes... ella es deixava fer..., pensava que la desitjava...

Tot just aixecar la mirada del dit on es desprenia la gota de sang va saber allò que no gosava nomenar però que coneixia des de la foscor dels temps. Entendrida, li va acostar a la boca i amb la mirada li va respondre que no es preocupés, que ho fes, que fos feliç, que begués...

__________________________________________________
Aquest conte el vaig escriure al febrer de 1993, l’he trobat regirant papers...

L'espectacle del Vampir

Confesso que, darrerament, està essent bastant difícil trobar literatura vampírica que pagui la pena de ser llegida. Després de Déjame Entrar sospito que costarà bastant tornar a llegir res que tingui una altura semblant...

Mentre, he fet una petita incursió a una de les meves llibreries preferides i he trobat algunes coses que aniré comentant així me les vagi empassant.

Una d’elles és El espectáculo del vampiro de Richard Laymon, guardonada al 2001 amb el premi Stoker.

L’argument es desenvolupa a un poblet perdut dels Estats Units en una atmosfera que bé podria haver estat destil·lada per l’Stephen King, per allò que mentre passes fulls t’assalten intermitentment pensaments sobre l’estat psicosexual de l’autor (mort el mateix any que li varen donar el premi...)

L'acció està ben desenvolupada amb un toc un xic recurrent a l’imaginari sexual adolescent, sense arribar però a agafar aquella insuportable tonalitat pastel que comença a estar de moda...

Adolescents, un misteri gòtic, pares distrets, un malvat, un cant a l'amistat i accions heroiques conformen una història que es troba a mig camí entre Tom Sawyer i Los Cinco.

Un retorn a temps passats...que es pot llegir.

Benvinguda Enriqueta

He acabat la lectura de “El Cielo bajo los pies” de l’Elsa Plaza. És aquest un llibre imprescindible per aquells amants de la ciutat i de la seva història… realment un no torna a veure Barcelona igual. La descripció de la ciutat i dels moviments socials i polítics al voltant del 1912 estan fantàsticament exposats per part de l’autora a la qual t’imagines passejant per aquells carrers en el cos de la protagonista (serà l’Elsa una deliciosa vampira, de les de veritat…? Humm…), una periodista abocada a desfer la boira estesa al voltant del cas de l’Enriqueta Martí.

Aquest també és un llibre imprescindible per a aquells que han seguit de prop la història de la vampira del carrer Ponent a partir de les fabuloses novel·les que s’han publicat darrerament. Escrita des de la perspectiva que et dóna el treball de camp i l’anàlisi multivariant, col·loca als mitjans de comunicació de l’època i als cossos reguladors de la societat dins del taüt d’on s’ha extret, prèviament, el malmès cos de l’Enriqueta.

Per a què serveix el vampir realment si no per desviar l’atenció dels antropòfags socials cap a la seva lànguida i enigmàtica figura?

Qui són els veritables xucladors de la sàvia vital?

Benvinguda Enriqueta! Així que aquest punt de vista sobre la teva història pugui ser demà, Sant Jordi, objecte d’intercanvi entre aquelles persones que s’estimen o s’aprecien…

Fangtasia

Deia algú que el fenomen del vampir reflecteix actualment l’angoixa existencial dels més joves. Potser per això hi ha tal profusió d’històries de vampirs en el moment actual. Mireu sinó la quantitat de guions de series televisives, pel·lícules, literatura i còmics que hi ha en circulació, fa, mai millor dit, esgarrifor.

Acabo de llegir-me la novel·la de Charlaine Harris: Muerto hasta el anochecer. La primera de la nissaga Sookie Stackhouse (Southern Vampire Mysteries) que ha inspirat la sèrie de televisió TRUEBLOOD.

L’obra no està malament, cal que no hi anem a buscar cap joia de composició literària, ara bé, té el que s’ha de tenir: uns personatges definits i una trama que es manté en suspens fins al final. També porta incorporada una dosi pànfilo-rosa extra que cal tenir en compte, però és suportable. Quedi clar que l’obra és lleugera, lleugera...per passar l’estona...

La història va de vampirs integrats a la societat humana, gràcies a què els japonesos han produït un tipus de sang sintètica que es ven a les barres dels bars com si fossin mitjanes de les nostres.

Vampirs compartint amb humans, generant-se tot tipus de relacions socials, afectives i comercials (aquestes últimes molt interessants) al voltant d’aquesta nova convivència. A partir d’aquí, s’obren les esperades fissures en aquest model de nova ciutadania, complicant-se les relacions i generant la tensió necessària per a la història.

Fa pensar en els conflictes entre blancs i negres al sud dels Estats Units (de fet l’autora és de Mississippí) i sembla com si aquesta novel·la permetés l’anàlisi sense entrar directament en el tema. Vaja, guardant les distàncies, el que va suposar la sèrie Star Trek en el seu temps. S’ha de veure com segueix la resta...
_______________________________
Fangtasia= joc de paraules entre fang (ullals) i fantasia. A la novel·la és el nom d’un bar de vampirs.

Sobre Dampyr i Vampiria…

Darrerament rebo [via e-mail] comentaris en forma de pregunta sobre els meus interessos o la meva manera de ser degut a mantenir un blog com aquest… Amb certa preocupació se’m veu com un friki...

Bé, crec que no puc negar aquest qualificatiu ja que, a més a més de la literatura, cinema o còmic sobre vampirs, també m’agrada Star Trek, Star Wars, El Senyor dels Anells, etc. M’he llegit amb devoció a Michael Ende i, a la meva llibreria hi ha un assortiment suficient de novel·la policíaca, fantàstica i de ciència ficció com per no avorrir-te en el cas que un cataclisme et mantingués tancat a casa durant uns anys...

És a dir, com a freak no tinc remei i, si estiguéssim a l’Edat Mitjana, segurament aniria a parar a la foguera sense cap contemplació.

També noto certa inquietud per si tinc un interès especial per la sang...doncs... crec que no! Vaja! si fes Medicina m’avorriria l’hematologia, m’agrada la carn poc feta però fins un punt i quan em fan una anàlisi de sang giro la cara en sentit contrari al de la punxada per no marejar-me...

Definitivament, crec que no tinc cap interès especial per la sang.

El vampir ha estat un personatge perenne a la literatura per part de la majoria dels grans autors. D’alguna manera sembla que tothom ha sucumbit a la seva fascinació, des de Cervantes a Rubén Darío passant per Augusth Derleth, Guy de Maupassant, etc.
La potència eròtica, sobrenatural i l’estètica del vampir continua omplint la imaginació de milers de persones a l'actualitat i, si no, vegeu els índex d’audiència de pel·lícules com ara Dràcula, Entrevista amb el Vampir o la darrera, Crepuscle, que malgrat ser un dels pitjors exponents del gènere, porta de cap a milions d’adolescents...

En el folklore i la religió de tot el món el vampir ha estat associat a multitud d’esdeveniments. Des de les bruixes fins als cristians [que bevien la sang del Crist] varen ser acusats de vampirisme...

El vampir sempre ha estat de moda, la seva no vida al llindar de la mort. La bestialitat dels seus comportaments combinada amb la capacitat de desfermar les passions més fortes ha convertit aquest personatge en una eina de plaer estètic i excusa per a l’exploració dels instints més baixos de l’ésser humà.

Perquè no havia d’interessar-me doncs aquest tema?

Erzsébet Báthory

Un dels personatges que no pot faltar en el llistat de blood killers d’aquesta pàgina és justament un dels més fascinants. Potser perquè, en tractar-se d’una aristòcrata, es va mantenir en secret la seva història fins dos segles després de la seva mort i, mentrestant, es varen teixir una multitud de fantasies. El cert és que, ara per ara, la vida i obra de la comtessa Erzsébet Báthory és una llegenda.

Durant molt temps vaig pensar que la Báthory era la veritable inspiració d’Stoker per al seu Dràcula, no sé, el fet que estigués fascinada per la sang, que les seves víctimes fossin noies joves, que voltés de castell en castell per no exhaurir els diferents rebosts, que fos comtessa...em portava més connexions que no pas en Vlad Tepes que, a banda de ser sanguinari, lluïa el títol de Draculea per pertànyer a l’Ordre del Dragó i res més. Al 2005, en Javier García Sánchez va publicar: Ella, Drácula. On, a banda de proporcionar un quadre exhaustiu i sensacional de l’entorn de la nostra protagonista de mans d’un servidor imaginari, també afirma a la contraportada que és ella i no en Vlad la veritable inspiració del mite.

Si hagués de recomanar una obreta al voltant de la nostra comtessa, recomanaria la de la Valentine Penrose per semblar completa i a l’hora gaudir de la delicadesa d’estil d’una poetessa, a part, l’edició és deliciosa.

Deixo aquí una plana interessant per si voleu documentar-vos més. Paga la pena...