Carmilla

Duran anys i anys he tingut l’estúpida costum d’emmagatzemar llibres. La causa sempre la situo en un professor de literatura que ens animava a crear la nostra pròpia biblioteca i, mentre ho feia, em seduïa el traç amorós que dibuixaven els seus dits sobre la novel·la que tocava comentar aquell dia.

Duran tots aquests anys he emmascarat el fetitxisme induït per aquell mestre amb l’argument absurd de tenir sempre la possibilitat de tornar, en algun moment, a circular per les planes de les obres que m’he llegit.

Tot això per posar de manifest que aquest estiu es desfarà l’encanteri que pesa sobre la meva biblioteca i em rellegiré, si tot va bé..., Carmilla.

Des del 1983 que la vaig llegir en una edició mexicana impossible de trobar a Barcelona i que vaig fotocopiar, il·lustrar i enquadernar personalment, han sortit una quantitat grandíssima d’edicions en el nostre país, ja sigui individuals, ja entre recull de contes que segur que ja teniu i, possiblement, també col·leccioneu...

No vull entrar en la redundància de ressaltar la importància d’aquesta obra en la literatura vampírica, però si centrar l’atenció sobre la il·lustració que se’n va fer de l’obra i que es va publicar a The Dark Blue, per D. H. Friston al 1872.

Trobo interessant abordar una lectura iconogràfica d’aquesta imatge des de la perspectiva que ens ofereix Joan Prats a Las raíces del miedo i que es centra en la utilització literària del personatge de la vampira per reforçar la subordinació de la dona a les ambicions masculines, valor clarament transgredit per la vampira la qual és l’exponent més clar de la dona “mal encaminada” i a la qual s’ha de reconduir amb mà dura i pols ferm, tal i com ho fan el grupet d’homes amb la pobra Lucy Westenra al Dràcula d’Stocker.

Mirem doncs la imatge que encapçala el post i observem la disposició dels personantges. Com Carmilla, amb una indumentària molt assemblada a la de la Sibil·la (al costat), fidel exponent de la dona no alineada amb els valors cristians de l’època, s’acosta perillosament a la noia innocentment dormida i com irromp violentament el pare amb un ganivet amb clares connotacions freudianes...

Soul Dracula: hot blood

Potser la cançó que acompanya aquest vídeo portarà algun record a algú...

El bo és dolent i el dolent és bo

Al Fi de la infància, Arthur C. Clarke ens exposa, en clau de ficció, una situació força original on personatges tradicionalment malignes tenen, realment, les millors intencions en totes les seves actuacions.

A aquesta novel·la, la Terra rep la invasió d’un seguit de naus espacials que es posen sobre les grans ciutats del nostre planeta. La intenció dels personatges que les tripulen (els supersenyors) és donar un cop de mà a la humanitat per tal que deixi de malbaratar els recursos i de complicar l’existència al pròxim.

Un cop es posa de manifest l’encertat de les propostes dels supersenyors, els humans tenen l’humana necessitat de conèixer la identitat dels seus benefactors, els quals no volen mostrar-la fins que no es renovin unes quantes generacions de persones.

La raó radica en que, aquests supersenyors, no són una altra cosa que el dimoni, el qual, periòdicament ha anat venint a la terra per tal d’ajudar a la humanitat, encara que, la major part de les vegades, els seus consells no han estat els més encertats guanyant-se l’antipatia dels seus desagraïts usuaris.

Aquest punt de vista, també desenvolupat per altres autors, fa pensar, en el sentit que potser cal reconsiderar el judici vers els personatges que simbolitzen el codi moral i les nostres valoracions més fonamentals.

Es podria aplicar aquesta reflexió al nostre vampir, tradicionalment demonitzat?

No me mates

Una novela sorprenent aquesta de Chiara Palazzolo.

L’autora ens planteja una situació, al menys per a mi, insòlita i és el mateix neixement del vampir a la seva nova condició. En aquest cas de la mà de la Mirta, una noia presumiblement deliciosa que emergeix de la seva tomba com expressió sincera d’amor pel seu amant. A partir d’aquí, desde la confusió inicial on la dona no entent res de res fins a l’assumpció de la seva nova identitat, el lector va vivint en primera persona com pot ser això de transformar-se en vampir...bé, un vampir peculiar en els seus hàbits alimentaris...

Molt millor que llegir les cabòries mentals dels personatges de la Rice.

30 days of night

A mi m’ha agradat la versió que n’ha fet en David Slade de l’obra d’en Steve Niles i Ben Templesmith. L’he trobat d’una mida justa i movent-se sempre dins d’una tolerància suportable, tant pel que fa al factor “ensurt” com pel que fa al “gore” d’algunes de les seves imatges.

Potser el fet que l’hagin titulat 30 dies de foscor és un dels elements que trobo febles. Per a mi 30 dies de nit li dóna aquell joc dels antònims combinats que ofereixen una saludable i benvinguda gimnàstica mental.

Però el que vull deixar de manifest en aquest post és que no comparteixo la mala crítica que ha rebut la pel·lícula. Dins del seu gènere la trobo molt correcta, moltíssim més que Soy Leyenda, una superproducció que, d’altra banda, no li arriba ni a la sola de la sabata.

He arribat a pensar que el que passa realment és que s’ignora la novel·la gràfica en la que està basada. De fet, tret de petites variacions, com ara la situació afectiva de la parella protagonista o algun que altre personatge secundari, no afegeix res que, substancialment, aporti més valor al transmès a la pantalla. Conèixer el còmic és no esperar rés més de la pel·lícula.

Entre els aspectes que més m’han agradat ha estat l’actor que interpreta a Eben, crec que Josh Hartnett li dóna molta força i credibilitat a un personatge que es mou entre l’estupor, la impotència i l’instint de supervivència més atàvic. Més que Melissa George en el paper d’Stella, una actriu que pega més a una platja californiana que al paisatge inhòspit i glacial de la zona més septentrional d’Alaska. Virginia Madsen, l’actriu rossa d’Entre Copes, també bonica però una mica més robusta, hagués encaixat una mica més ...

La localització de les escenes han estat com recrear el còmic en tres dimensions i molts dels plànols han estat molt encertats, com ara la primera carnisseria on es veu, a vista de croquis, com la manada de vampirs devoren sobre la neu a una dotzena de persones. Realment aquesta escena està molt bé ...

Però el tractament del vampir ha estat el millor per a mi. El seu moviment entre animal i antinatural, l’estratègia de cacera de la manada, la por epidèmica que transmet a l’espectador, la ironia sense vida dels seus comentaris, la foscor de la vida interior que se li intueix, la consciència de grup que manifesta (a un moment es refereixen als humans com a plaga) ... Malgrat s’hagin substituït els glamorosos ullals per una boca terrible i corrupta, no altera la seva essència i el col·loca de nou al temps que li toca (no) viure.

El retorn del mite s’anuncia en el moment on el líder vampir ordena cremar tot el poble i explica les raons:

Quants segles ens ha costat que ens consideressin un mite? Quants segles hem tardat a camuflar-nos en el món dels vius? En arribar a fer que els humans no creguessin en la nostra existència? No podem donar motius per a que sospitin. La sospita i la por són la llavor de la nostra destrucció. Si aquests fets [els esdeveniments de Barrow] es coneixen, ens destruiran,...un altre cop serem caçats...

Enriqueta Martí Ripolles

Crec que era en Montalbán qui deia que una ciutat, per a ser considerada com a tal, havia de conjuminar tres trets distintius: un bon servei de taxi, jazz i novel·la negra. Afegiria a aquests trets el fet de tenir el seu vampir propi, i Barcelona, té tots els requisits per a ser considerada una gran ciutat segons aquest cànon.

Suposo que ja esteu al corrent del cas de l’Enriqueta Martí, la vampira del carrer Ponent, que va commocionar als barcelonins amb la seva original manera de gestionar els recursos infantils de la ciutat. El més curiós és que, a banda de ser una psicokiller, també era una addicta al Bloody Mary versió original.

Sembla ser que l’Enriqueta ara està de moda... No deixa de ser significatiu que, contràriament al que passa amb altres mites de la literatura fantàstica (licantrops, etc.), el vampir sempre estigui de moda, oi?

Es per això que, a banda dels programes televisius que podeu haver vist, us recomani la lectura de la novel·la d’en Fernando Gómez on descriu, en clau de ficció, els fets en boca dels personatges que varen tenir algun contacte amb ella.

Si voleu més raons per llegir el llibre, teniu el plaer de la visió costumista d’una Barcelona, en color sèpia, sempre atractiva pels i per les amants de la ciutat.

Fa que pensar que, en un mateix moment, convisquin diferents estrats socials, dels més avançats (tecnològicament parlant) fins els més atàvics i impensables. Sempre s’està especialment inclinat a pensar que això va passar en un moment del passat remot (en aquest cas al 1912), però estic convençut que aquesta convivència es dóna sempre, en tots els temps: passats, actuals i futurs.

Observatori Dampyr (2)

Treure la pols als llibres comporta un doble efecte temporal un xic contradictori, per un costat elimines un indicador clar del temps que porta l’obra a la prestatgeria i, a la vegada, et retorna nostàlgicament al moment en què el vas llegir.

El temps immens emprat en endreçar la llibreria no es deu tant a la quantitat de llibres com al fet de quedar-se badant, fullejant les esgrogueïdes planes d’alguna obreta aparentment oblidada. Això és el que m’ha passat en trobar-me amb el De Profundis.

Vaig aprofitar l’oportunitat de llegir aquesta obra meravellosa, ara ja fa uns quants anys, en una estada temporal al nord d’Àfrica, una nit d’insomni obligat.

Jo ja venia d’una altra obra d’en Wilde, El Retrat d’en Dorian Gray, el qual ja m’havia deixat les atribolades i lògiques reflexions que molts anys després es concretarien en un concepte com ara el de Karma. Però el De Profundis va ser diferent. Crec que mai més m’he tornat a trobar amb una reflexió tan complerta i genial vers la vida i l’horror a perdre-la, inexorablement, al ritme de bategades rítmiques, lentes, fatals...

Com ja sabeu, el De Profundis és una carta que O. Wilde va escriure des de la presó de Reading, després de ser condemnat per tenir contactes homosexuals amb el jove Alfred Douglas. Aquesta carta va dirigida al jove, el qual va desproveir lentament a en Wilde de tot el que tenia, des de la seva fortuna fins a les ganes de viure. El procés està descrit descarnadament i magistral al llarg de tota la carta on es barregen episodis de la relació amb reflexions sobre aspectes fonamentals de la nostra existència.

La sensació final és la d’haver assistit al darrer alè d’un moribund que es debat, fins l’últim moment, amb l’ésser que l’ha anihilat.

...Vas voler que t’ensenyés el plaer de viure i el plaer de l’art; però potser he estat cridat per ensenyar-te quelcom més valuós: el valor i la bellesa del dolor.
El teu amic que t’estima,

Oscar Wilde