Guardians de la nit

La literatura fantàstica pot ser un magnífic escenari per reflexionar sobre conceptes que, en altres contexts, podrien portar a elucubracions tedioses de complicada factura.

Serguéi Lukyanenko n'és un exemple amb la Trilogia que avui enceto amb aquest comentari sobre Guardianes de la Noche, una reflexió sobre l'individualisme i l'altruisme i la seva repercussió en el que podem entendre com a Bé o com a Mal en el sentit més absolut.

Situat en un Moscou amb una certa nostàlgia postcomunista, en Lukyanenko ens explica els maldecaps dels Altres, una mena d'X mens amb capacitats paranormals [bruixots, mags, teriàntrops, vampirs, etc] que viuen per i dels humans i que estan repartits entre els bons i els dolents, els lluminosos i els tenebrosos.

Els Altres, siguin del bàndol que siguin, estan estructurats de manera piramidal en funció del seu nivell de competències màgiques. Crida especialment l'atenció la consciència de classe dels diferents individus i la importància que té per als bons [els lluminosos] la contribució que poden fer al conjunt de l'organització encara que sigui amb el sacrifici de la seva pròpia persona. Tots plegats semblen sortits d’una de les granges d’en Makàrenko i possiblement responen als esquemes mentals del propi autor, un pèl soviètics però no per això exempts de reflexió crítica respecte la seva consistència i la seva puresa. De fet, es respira que, en Lukyanenko, no és un nostàlgic d’antics règims malgrat no ser un total detractor vistes les coses tal i com estan avui en dia.

Seguint amb l’argument de la novel•la, l’etern enfrontament entre el Bé i el Mal i la seva repercussió sobre els humans, ha portat a establir un pacte d'equilibri entre les dues forces on cada posició vigila l'acompliment dels compromisos mitjançant unes guàrdies que es fan de nit i de dia. En aquest cas, els guardians de la nit són els lluminosos que vigilen que els tenebrosos no es surtin de la ratlla. Aquest equilibri és molt fràgil ja que està subjecte a les ambicions i a molts individus i això és el que dóna lloc a les diverses històries per les que passa el protagonista de la novel•la.

Personalment aquesta novel•la em fascina i no és tant per la temàtica vampírica [la qual, s’ha de dir que, aquí no és principal malgrat sigui digna] com per la descripció crítica i descarnada vers el lideratge, com el Mal pot ser una eina per al Bé [i viceversa] i pel calat de les reflexions que es fan vers la fragilitat i ambigüitat de la nostra moral.

Al 2004 se’n va fer una pel•lícula que ve a ser com un zombi al costat de la novel•la: desmanegada i feta a pedaços sense solta ni volta. Francament crec que es pot ometre tranquil•lament la seva visió.