Un manual per vampirs

Com passa amb el dimoni, el poder dels vampirs es troba en el fet que ningú hi creu. I malgrat davant la pantalla ens identifiquem i patim quan algú demana ajut en sentir-se amenaçat/ada per algun d’ells, la veritat és que els hem tancat amb pany i clau al pla de la ficció i ens sentim absolutament sans i estalvis de l’amenaça que podrien representar.

Aquesta idea es desprèn com a part d’una de les orientacions o consells que en Xavier Antoine Terrisse dóna al seu recent llibre “Manual del vampiro moderno” a totes aquelles persones que han decidit o han estat escollits per a renéixer com a vampirs o vampires.

Amb desimboltura i un estil dinàmic, gens pesat , seriós i divertit alhora, l’autor ens parla [com si fos un d’ells] dels orígens, d'on viuen, de les llegendes al seu voltant, de la seva vida sexual, de com identificar-los, de la seva vida social, etc. atorgant-li al vampir un lloc en un món que li pertany tant com a nosaltres.

La barreja que es fa entre elements històrics i objectius amb altres que semblen extrets del còmic i del cinema fan que arribi un moment inquietant on dubtis de les intencions reals de l’autor: si fer-nos riure amb aquesta guia o si riure’s de nosaltres posant-nos davant del nas realitats que no volem veure i en les que no podem creure.

Una obreta deliciosa que m’ha fet passar una bona estona i que recomano.

Sant Jordi

El Vampiro

Tú que, como una cuchillada,
En mi corazón doliente has entrado;
Tú que, fuerte como un tropel
De demonios, llegas, loca y adornada,

De mi espíritu humillado
Haces tu lecho y tu imperio,
—Infame a quien estoy ligado,
Como el forzado a la cadena,

Como al juego el jugador empedernido,
Como a la botella el borracho,
Como a los gusanos la carroña,
— ¡Maldita, maldita seas!

He implorado a la espada rápida
La conquista de mi libertad,
Y he dicho al veneno pérfido
Que socorriera mi cobardía.

¡Ah! El veneno y la espada
Me han desdeñado y me han dicho:
“Tú no eres digno de que te arranquen
De tu esclavitud maldita,

¡Imbécil! — de su imperio
Si nuestros esfuerzos te libraran,
Tus besos resucitarían
El cadáver de tu vampiro!”

Charles Baudelaire

John Ajvide Lindqvist

Por mi parte, tengo la extraordinaria suerte de asistir a un nuevo hito, este en vida, de la literatura fantástica y pienso abrir un espacio al lado de E.A. Poe, H.P Lovecraft o de H. James para colocar a J.A Lindqvist.

Casi tod@s nosotros ya hemos catado algo de su obra a través de Déjame Entrar, novela preciosa que, no tan sólo rescata al vampiro del lodo infame por el que se le arrastra últimamente sino que, además, es capaz de integrar lo preternatural en el día a día de nuestro cotidiano, sin fisuras ni extrañezas.

Parece como si los pies descalzos de los personajes de J.A Lindqvist fueran capaces de dejar rastros en el suelo de nuestra propia casa y uno no puede dejar de mirar al suelo sin, y eso es lo más importante, sentir el más mínimo horror. Creo que coincidiría con cualquiera si dijera que, en la película que se hizo de la novela, uno respiraba cuando aparecía Eli, tal era el volcado de afecto sobre el personaje que, dicho sea de paso, de entre todos parecía si no el más normal, sí el más entero y cercano.

Recientemente se ha publicado en español Descansa en Paz [2005], novela que anunciaba en el anterior post y que me he leído en una exhalación. Advierto que no es una novela de vampiros, tampoco es una novela de zombis de esos pesados y con un ansia obsesiva por sacarle a uno los intestinos. Descansa en Paz es una novela que recrea la muerte en la propia vida de tal manera que casi puedes olerla. Tal es el vacío interior y la desazón que me ha despertado que alguna noche he tenido que cerrar momentáneamente sus páginas para recuperar mi irracional inmortalidad de ser vivo.

Pero además, ésta es una obra que reivindica la fugacidad de la vida y le otorga un lugar propio y deseado a la muerte hasta hacerte llorar porque, Descansa en Paz no es tan sólo el título, sino que además son las dos últimas palabras de esta novela.

Descansa en pau...

Tots aquells que vàreu fruir amb DÉJAME ENTRAR, ja deveu tenir localitzada la nova novel•la que s’ha traduït al castellà del mateix autor: DESCANSA EN PAZ, publicada a Suècia ara fa cinc anys.

Igual que en la primera, aquesta novel•la explora les particularitats i des-encontres de la societat sueca amb l’ajut dels qui no haurien de fer-ho però són els únics capaços... aquells que, des de les ombres, no poden viure [?] sense nosaltres...

En aquest cas, però, la nota de contrast no la dóna una enigmàtica vampira sinó milers de morts que, de cop i volta, s’han aixecat d’allà on fossin [hospitals, cementiris, sales de vetlla] i se n’han tornat decididament cap a casa.

La intimitat de la relació de l’Oscar amb l’Eli cedeix el lloc, a aquesta novel•la, a una situació de consternació nacional abordada des de la perspectiva de tres angles: Un home que acabava de perdre la seva dona en accident, un avi al límit del suïcidi després d’haver perdut el seu nét i una parella àvia-néta que feien a l’avi a la sala de vetlla descansant en pau...

Porto llegida la meitat de la novel•la i estic fascinat per aquesta capacitat d’integrar lo sobrenatural a la quotidianitat d’una societat que ens demostra ser d’allò més evolucionada, sobre tot, crec jo, per la seva capacitat autocrítica.

Afegeixo el punt de vista i els consells de Commoncraft sobre aquests fenòmens que ja ens va mostrar en mkl ara fa uns anys:

Daybreakers

La idea no està malament, un món de l’inrevés on l’espècie dominant és el vampir i els humans són utilitzats, en aquest cas, com a ramats munyits i vigilats pel que seria un veritable i indubtable Director de Recursos Humans...

Arribat un moment, m’ha semblat com si estigués veient el Planeta dels Simis però en clau vampírica. També pot arribar un aroma velat dels dipòsits d’humans de Matrix, i no puc evitar veure al Duende Verde d’Spiderman quan em trobo amb Willem Dafoe fent segons quins papers. Vaja, que almenys per a mi, aquesta pel·lícula no ha arribat a crear una història tan sòlida com per no recrear als meus ulls un seguit d’estrats fílmics que intervindran en diluir-lo a la meva memòria en molt poc temps, em temo...

El fil conductor de l’argument és el que es pot esperar. En un món usurpat pels vampirs, els humans ho tenen magre i es plantegen recuperar-lo reconvertint als vampirs en humans. Han trobat la solució, el mateix element destructor, la llum del sol, és l’antídot quan es pren a dosis controlades...[ara que ho escric crec que potser hagués estat oportú estrenar aquesta pel•lícula al voltant de l’estiu]... Hi ha alguna cosa de fonamentalista en aquest argument, en allò de que ser humà és incomprensiblement el millor en un món d’immortals, on el vampirisme, malgrat la quantitat d’avantatges que no cal que us expliqui, és tractat com una malaltia pel fet de fer-te diferent...inclús quan, com en aquest cas, siguin majoria.

El tipus de vampir que utilitzen els germans Spierig [suposo que són germans...] és aquest vampir urbà i fumador que s’està desenvolupant tan encertadament en el camp de la novel•la de la mà d’en Charlie Huston. De fet, també hi ha molts aspectes que recorden a aquest autor i no seria d’estranyar que hagués estat utilitzat com a referent.

Malgrat hi ha elements que són curiosos, i fins i tot graciosos, com la recreació d’una ciutat de vampirs amb els gadgets que fan servir per sobreviure de dia, crec que és una pel•lícula que es deixa veure la mar de bé a casa, una nit que no hi hagi res millor que triar...

Febrer

Tinc una amiga que diu que no hi ha res que puguis esperar de bo en Febrer, i que, si has de fer alguna cosa que no vulguis, que et faci mandra o que et sàpiga greu, el millor que pots decidir és, entre d’altres coses, fer-ho en Febrer. De fet, ella diu que, juntament amb qualsevol altra explicació astronòmica del calendari, el mes de Febrer té menys dies perquè no s’ho val.

Evidentment, aquesta amiga meva manega una casuística que l’afecta especialment i, estic segur que, per molts de vosaltres, aquest mes pot portar-nos més d’un bon record [en el meu cas, ara que ho penso, cap]

Pel que fa a aquest bloc, aquest mes no ha estat dels millors. Deixant de banda les raons de sempre [allò de la feina, etc...], el tema vampíric ha estat especialment estèril i no pas per la manca de recursos, sinó per l’oportunitat d’explotar-los decentment.

Aprofito doncs per mostrar-vos el que tinc en stand-by i que aniré fent aparèixer a poc a poc al llarg del proper mes:

Una mica de novel·la gràfica amb Luis Scafati...

i Jon J Muth...

i el que sembla un bon assaig [amb molt bones il·lustracions...]

Em consta que ja hi ha algú que coneix alguna d'aquestes obres. Té la porta oberta per si vol fer-ne un comentari...

Les filles de Lilith

Segons ens expliquen algunes versions no “revisades” del Gènesis, Yahvé va fer a la dona i a l’home a la seva imatge i semblança i, a partir de la mateixa matèria primera: de fang. Aquesta primera dona es va dir Lilith.

Pel que es veu, Lilith no va admetre que, essent iguals, Adam la subordinés [concretament que se li posés a sobre al llit...] i que, per això, el va abandonar i se’n va anar lluny on es va trobar amb una colla de dimonis amb els que es va refer.

Adam, contrariat i luxuriós, es va queixar a Yahvé demanant-li una dona submisa, que admetés la seva autoritat i es deixés cobrir. Amb el temps, Eva va aparèixer en escena. Pel que sembla, Eva també tenia els seus dubtes i va passar un període de la seva llarga existència [uns cent anys...el període eh?] fora de casa on va tenir tracte amb tota classe de dimonis i va parir una legió d’íncubs. Al llarg d’aquest temps, l’enganxós Adam visitava freqüentment a la seva ex, Lilith [era el seu locum tenens, per dir-ho a lo bíblic...] la qual va portar a aquest món una altra legió però de súcubs.

El que és interessant i vull portar aquí es la connotació maligna amb la que està tenyida Lilith [i l’Eva díscola] al Gènesi, un llibre importantíssim per determinar models de conducta i que ens mostra a la dona emancipada com a dolenta i generadora de maldat, i de la qual és hereva directa la bruixa, la prostituta [a lo babilònic eh? Recordeu aquella per la que es va perdre Sinuhé l’egipci?] i la nostra vampira romàntica [Clarimonde, Carmilla, Lucy Wenstenra,...] ,que no són altra cosa que la versió parabíblica de Lilith, una lliçó per a totes aquelles que posen en qüestió la dubtosa superioritat del Pare.

Vet aquí la importància aparentment innòcua que té aquest personatge i el perquè del seu magnetisme a la literatura. També val la pena, sobre tot per aquelles persones que tenen a la vampira per un personatge de subgènere dubtosament literari, veure que, realment, l’hem tingut en ment i ha conviscut amb nosaltres des de l’origen més fosc de la Humanitat....