Aquest post és el meu agraïment a en Jordi Güell que en veure aquesta publicació passejant-se per Olot, va pensar...aquest llibre és per en Manel...i me'l va obsequiar...
Si algú ha arribat a pensar que aquest bloc havia mort vol dir que no en té ni la més remota idea del tema del que es tracta aquí.
Tothom sap que un bloc com aquest tan sols pot acabar de manera traumàtica o violenta i no acostuma a tenir malalties ni a morir de mort natural ni, ben pensat, de cap manera ja que per morir s’ha d’estar viu i pàgines com aquesta romanen eternament en el món dels [no] morts...
A True Blood en diuen la mort verdadera de la mort d’un vampir i consisteix en fer-li passar per via intramuscular una quantitat letal de fusta que, pel que sembla, no cal que sigui gaire per a que el vampir esclati tot ell en una mena de mega-mucositat vermella i llardosa que ho deixa tot esquitxat i impossible. He estat pensant en quin podia ser l’equivalent, per a un bloc, d’aquest tipus de tractament però, la veritat, no s’ha m’ha acudit res que no sigui el rebre un atac massiu de comentaris d’aquests que sota una pàtina de cientifisme amaguen la pitjor de les ignoràncies que no és altra que ser totalment ignorant de lo summament ignorant que s’és. Afortunadament això és tan difícil que passi que frega amb el que és impossible.
Però encara que ara es desvetlli badallant i mostrant orgullosa els ullals punxeguts, hi ha unes raons per les que aquesta pàgina s’ha mantingut adormida durant tant de temps i no les hem de buscar tant en la quantitat de feina que hagi pogut tenir l’autor com en el fet de que escriure en dos blocs pot resultar, de vegades, incompatible. I més si es tracten temes tan distants. No sé, és com si hi hagués un robatori de pensament i quan s’escriu en un es fonguessin les idees per l’altre, com si en aquella part del cervell especialitzada en l’escriptura de posts hi hagués un interruptor on/off que anul·lés l’altra possibilitat quan una d’elles està encesa. Així doncs, l’augment de l’activitat i l’atenció que han requerit els continguts d’un altre bloc ha estat un dels motius de que aquest hagi estat enviat a un sepulcral repòs.
L’altre motiu és que, malgrat la sort de que un gènere tant delicat ens abasti amb tantes novel·les que sobrevolin a prou altura la mediocritat, necessitava descansar una mica de la literatura i del cinema de vampirs. Una pel·lícula desafortunada vista al Festival de Cinema de Sitges va ser el cop decisiu que, com el primer raig de llum diürna, va enviar aquest bloc durant un temps a la cripta.
El desenvolupament del vampir reflecteix les inquietuds del moment. El que diferencia el vampir gòtic [Els redivius] del vampir epidèmic [Soc llegenda] és el moment social en el que apareix. Nissagues com Crepuscle ens demostren fins a quin punt l’arquetip del vampir és usat per canalitzar les emocions desbordades a certes edats. A partir d’aquí, en cada moment, proliferen novel·les que no són més que variacions sobre un primer tema i que han de cercar alternatives a les limitacions que imposen les necessitats fonamentalment cinegètiques nocturnes de qualsevol tipus de vampir. Total, que va bé desconnectar una temporada ja que molt de l’encís del vampir rau en la seva soledat i quan es pren en grans quantitats es desdibuixen els seus trets més atractius. Ve a ser com l’escultura romànica que resulta hipnòtica quan es veu d’una en una i que pot resultar fins i tot tediosa quan te la trobes en grans quantitats en una exposició.
Què passarà ara? Doncs no ho sé, ja es veurà.... M’agradaria revitalitzar [és aquest el mot més escaient?] aquesta plana però crec que s’ha de fer dotant-la d’una alegria vampírica que li treu el fet de tan sols fer reflexions capficades sobre llibres que normalment m’he llegit jo i ningú més de qui segueix aquest espai. Vull que no depengui tant de la novel·la o de la pel·lícula de torn [un perill, ara que estan de moda els zombis] i que, en suma, aporti inputs més entretinguts i variats.
--
L’enllaç a la fotografia ha estat aportat per l’@arati: gràcies Judith per aquesta oportuna transfusió...:)
Sempre m’ho ha semblat però potser em passa més darrerament que tinc la sensació de que el meu cos és una carcassa a la qual, de vegades, el nen que sempre he estat s’hi puja per enganxar-se a la meva cara com si d’una carota es tractés i poder relacionar-se així amb el món... Com qui ha de complir amb un deure diari al que ja s’ha acostumat.
He de reconèixer que fa un temps, seduït pel que veia i encuriosit amb el que feia, vaig arribar a confondre aquesta carcassa amb mi mateix però, ara per ara, m’atreu molt més el que hi ha darrere d’aquesta estructura i així que puc, torno a baixar i me’n vaig corrent a cercar en la meva solitud una altra història que em faci aclucar el ulls i somiar...
Penso això mentre s’estén a poc a poc la nit de Samhain. En nits com la d’avui, els antics pensaven que les fronteres que separaven els vius dels morts es diluïen i que, per tant, convenia no allunyar-se molt, ja que es corria el perill de perdre’s en algun paratge tètric i desconegut del que no poder tornar... Recomanaven quedar-se a casa i, sobre tot, no obrir la porta a ningú, no fos que et trobessis a qui ja no esperaves tornar a veure mai més...
Així que, recollit a casa, m’he escalfat lleugerament una copa amb vi i em disposo a submergir-me deliciosament en els meus somnis... Aneu amb compte! __________________________________________ El calendari celta estava marcat per dos festes principals. Una és la de Belthane, es tracta d’una festa ígnica com la de Sant Joan i també festeja, com aquesta, el cicle de la vida. L’altra és la de Samhain i gira al voltant de la mort. El cristianisme, seguint la seva tradició, al no poder eliminar-la, la va incorporar. Samhain correspon també a la nit d’any nou de l’antic calendari celta.
Fem servir cookies pròpies i de tercers per que puguis gaudir de la millor experiència de navegació. Si continues navegant considerem que acceptes l’ús d’aquestes cookies.
OKMés informació
Usamos cookies propias y de terceros para mostrar publicidad personalizada según su navegación. Si continua navegando consideramos que acepta el uso de cookies.
OKMás información
Segons les antigues creences del folklore eslau, el Dampyr és el fill de la unió entre una dona i un vampir, a més és l'única criatura capaç de lluitar contra els vampirs i altres éssers malignes que han infestat el món.
Entrades
