Lectures Dampyr per aquest estiu...

Per baixar així, de cop, als necessaris primers nivells de profunditat…una mica de còmic...

Una novel·la premiada i una altra que ja genera moltes expectatives...

I una mica d’assaig per fer recerca upírica…

Ja comentarem...

2 anys de vampiriadeprofundis

Exactament ahir va fer dos anys que vaig iniciar la meva aventura bloguera amb aquesta pàgina a la qual li tinc un carinyo especial, ja que m’ha retornat a l’estudi de les manifestacions artístiques al voltant d’un dels mites, per a mi, més fascinants.

A més, tot sigui dit, això de tenir un bloc de vampirs, segons i com, et dóna un aura friki que trenca amb la seriositat de l’entorn professional diari. Però el “vampiria” a més ha estat la plataforma a través de la qual he experimentat en un escenari que, ara per ara, és cabdal en el meu desenvolupament diari.

Aquest darrer any, però, l’actualització ha estat feixuga i costosa. Les raons han estat les següents:

> Coincidint amb un canvi important de la meva vida professional, al novembre vaig iniciar un bloc que ha reclamat una atenció extra, essent com és un dels punts de recolzament amb els que compto actualment. Aquest aspecte va fer que em plantegés, fins i tot, acabar amb vampiriadeprofundis, cosa que vaig decidir, finalment, no fer i que no penso fer, si més no immediatament. Aquest punt ha polaritzat les meves lectures i ha estat el més determinant.

> El tema “vampir” tal i com el vull tractar es manifesta de manera molt dosificada, m’explico: Aquest no és un bloc que tracti del vampir en totes les seves manifestacions. Tan sols va del vampir a la literatura, còmic i cinema. Com a molt, pot explorar l’estudi, assaig sobre aquest mite, sempre que sigui fet d’una manera seriosa. Esporàdicament pot jugar amb el concepte però sempre per subratllar, irònicament, el tractament quotidià del fenomen del [no]mort, més present a la nostra vida del que realment ens pensem. Potser hi ha qui pensa que aquest any ha estat especialment prolífic en matèria de vampirs [penseu en Crepúsculo o en True Blood], però no és aquest vampir horterapastel el que atrau la meva atenció. Igual que, en un moment determinat, ho va fer la Rice, aquestes manifestacions ens allunyen més que ens apropen i desvien l’atenció del personatge principal. Una mica com en el seu moment va passar amb en Willie Fox respecte el personatge de Phileas Fogg de Jules Verne.

He decidit continuar un any més amb el vampiriadeprofundis ja que em costa desprendre’m de la calidesa que em suposa [paradoxal no?] i perquè m’obliga a abonar aquesta fantasia que tan útil m’és i que em permet fruir tant... Això sí, mentre faig recerca upírica i sense deixar el tema central, he pensat injectar-li altres materials que cauen a les meves mans, molt interessants i que, d’una manera o altra, trobo que es poden relacionar amb el vampir, encara que sigui amb les sensacions que es desperten.

Gràcies a tots i totes les que heu estat seguint aquestes anotacions!!

Del bagul dels records

En el vell mig d’un trasllat em vaig trobant amb materials al bagul dels records. Segueix un escrit elaborat a l’octubre del 1991...un Dampyr amb 31 anyets que ja apuntava maneres...

Del somriure, de la mort parodiada, de la idea forassenyada...

En somriure parodiem un fragment de la nostra mort. De fet, si amb alguna cosa ens obsequien les restes de qualsevol ésser, és amb un etern i críptic somriure.
...
No hi ha res que persisteixi tant amb el somriure com l’eterna aparença, divertida, de les nostres calaveres.
...
Són tan reals les similituds entre dos elements com els mateixos objectes que assimilem. En el cas que ens ocupa, el somriure dels vius i el somriure dels morts tenen quelcom semblant.
...
Nosaltres podem somriure o restar greus. L’últim esgraó de l’aparença mortuòria ens abocarà a un somriure perpetu.
...
De fet, el control sobre el somriure és propi dels vius. Heu vist com, en el cas d’una paràlisi facial un dels signes és un cadavèric i incòmode somriure? Un alliberament parcial o total comporta un somriure. La voluntat o no voluntat de fer-ho ja és una altra qüestió, però aquí tan sols dediquem atenció al fet de somriure i prou.
...
És possible admetre feliç que, com bons ésser vius, podem esbossar una expressió greu (i, per tant, “plena de vida”) en analitzar aspectes de la vida.
...
El somriure és obligatori del mort (com el fet d’estar mort). Pels vius és una prerrogativa. També, cal recordar, podem no somriure. Fins i tot les mòmies acaben, tard o d’hora, somrient.
...
En el trànsit curt de l’immediata pèrdua de la vida fins l’estat cadavèric, tothom resta seriós com si els recents morts no li trobessin cap gràcia a somriure eternament.
__________________________________________________________

La imatge que il·lumina aquest post la dedico a la tendresa d'aquells anys joves i apassionats

Set

Efectivament, és el coneixement de la temporalitat de les coses la fonamental desgràcia del vampir. Res tan horrible com viure eternament l’acabament de tot allò que comença i es planteja –inicialment i ingènua- com infinit. [conversa al Dry Martini, BCN, gener de 1993]

Crec que el pitjor que ens pot passar és que ens resignem a viure normalment, és a dir, com si cada dia no fos l’últim (correspondència epistolar de la EOCS, febrer de 1993]

No va ser fins aquell moment que se’n va adonar. I no perquè se n’amagués. Però a ella mai li va cridar l’atenció el seu noctambulisme, “treballa massa” pensava quan, neguitós, el veia aixecar-se de nit i passejar amunt i avall de la casa. “Relaxa’t amor meu “ li xiuxiuejava a cau d’orella, passant-li els dits pel pols, entendrida per la seva envermellida mirada.

Ja s’havia acostumat a que mengés poc –si segueixes així, t’aprimaràs—però, no tan sols no s’aprimava sinó que conservava inalterada la seva esvelta silueta, l’encaix dels seus músculs i la finor de la pell. Res d’allò responia al que ella considerava un descuit de la dieta.

Fins i tot l’havia inscrit en una assegurança mèdica i insistia en que anés al dentista –t’ho has de fer mirar—li deia com si res mirant de reüll la sang que tenyia de vegades aquelles dents tan blanques...

Va ser en aquell moment que ho va entendre tot, just quan, per primer cop, aquella tristor perenne, aquell desencant absolut va deixar pas a la llum d’una mirada assedegada...

Sempre li havia semblat un home trist. Trist i elegant, l’harmonia del gest li donava un aire finament trencadís i, alhora, potentment eròtic. Vestia sempre fosc i a ella li agradava perquè encara el feia més alt i esvelt del que ja era, la negror dels seus ulls la pertorbava i, penetrada per la seva mirada, es sentia bategar el cor i córrer la sang pel coll. Així, feliç, ell li somreia i li resseguia amb els dits, molt suaument, les venes... ella es deixava fer..., pensava que la desitjava...

Tot just aixecar la mirada del dit on es desprenia la gota de sang va saber allò que no gosava nomenar però que coneixia des de la foscor dels temps. Entendrida, li va acostar a la boca i amb la mirada li va respondre que no es preocupés, que ho fes, que fos feliç, que begués...

__________________________________________________
Aquest conte el vaig escriure al febrer de 1993, l’he trobat regirant papers...

L'espectacle del Vampir

Confesso que, darrerament, està essent bastant difícil trobar literatura vampírica que pagui la pena de ser llegida. Després de Déjame Entrar sospito que costarà bastant tornar a llegir res que tingui una altura semblant...

Mentre, he fet una petita incursió a una de les meves llibreries preferides i he trobat algunes coses que aniré comentant així me les vagi empassant.

Una d’elles és El espectáculo del vampiro de Richard Laymon, guardonada al 2001 amb el premi Stoker.

L’argument es desenvolupa a un poblet perdut dels Estats Units en una atmosfera que bé podria haver estat destil·lada per l’Stephen King, per allò que mentre passes fulls t’assalten intermitentment pensaments sobre l’estat psicosexual de l’autor (mort el mateix any que li varen donar el premi...)

L'acció està ben desenvolupada amb un toc un xic recurrent a l’imaginari sexual adolescent, sense arribar però a agafar aquella insuportable tonalitat pastel que comença a estar de moda...

Adolescents, un misteri gòtic, pares distrets, un malvat, un cant a l'amistat i accions heroiques conformen una història que es troba a mig camí entre Tom Sawyer i Los Cinco.

Un retorn a temps passats...que es pot llegir.

Benvinguda Enriqueta

He acabat la lectura de “El Cielo bajo los pies” de l’Elsa Plaza. És aquest un llibre imprescindible per aquells amants de la ciutat i de la seva història… realment un no torna a veure Barcelona igual. La descripció de la ciutat i dels moviments socials i polítics al voltant del 1912 estan fantàsticament exposats per part de l’autora a la qual t’imagines passejant per aquells carrers en el cos de la protagonista (serà l’Elsa una deliciosa vampira, de les de veritat…? Humm…), una periodista abocada a desfer la boira estesa al voltant del cas de l’Enriqueta Martí.

Aquest també és un llibre imprescindible per a aquells que han seguit de prop la història de la vampira del carrer Ponent a partir de les fabuloses novel·les que s’han publicat darrerament. Escrita des de la perspectiva que et dóna el treball de camp i l’anàlisi multivariant, col·loca als mitjans de comunicació de l’època i als cossos reguladors de la societat dins del taüt d’on s’ha extret, prèviament, el malmès cos de l’Enriqueta.

Per a què serveix el vampir realment si no per desviar l’atenció dels antropòfags socials cap a la seva lànguida i enigmàtica figura?

Qui són els veritables xucladors de la sàvia vital?

Benvinguda Enriqueta! Així que aquest punt de vista sobre la teva història pugui ser demà, Sant Jordi, objecte d’intercanvi entre aquelles persones que s’estimen o s’aprecien…

Fangtasia

Deia algú que el fenomen del vampir reflecteix actualment l’angoixa existencial dels més joves. Potser per això hi ha tal profusió d’històries de vampirs en el moment actual. Mireu sinó la quantitat de guions de series televisives, pel·lícules, literatura i còmics que hi ha en circulació, fa, mai millor dit, esgarrifor.

Acabo de llegir-me la novel·la de Charlaine Harris: Muerto hasta el anochecer. La primera de la nissaga Sookie Stackhouse (Southern Vampire Mysteries) que ha inspirat la sèrie de televisió TRUEBLOOD.

L’obra no està malament, cal que no hi anem a buscar cap joia de composició literària, ara bé, té el que s’ha de tenir: uns personatges definits i una trama que es manté en suspens fins al final. També porta incorporada una dosi pànfilo-rosa extra que cal tenir en compte, però és suportable. Quedi clar que l’obra és lleugera, lleugera...per passar l’estona...

La història va de vampirs integrats a la societat humana, gràcies a què els japonesos han produït un tipus de sang sintètica que es ven a les barres dels bars com si fossin mitjanes de les nostres.

Vampirs compartint amb humans, generant-se tot tipus de relacions socials, afectives i comercials (aquestes últimes molt interessants) al voltant d’aquesta nova convivència. A partir d’aquí, s’obren les esperades fissures en aquest model de nova ciutadania, complicant-se les relacions i generant la tensió necessària per a la història.

Fa pensar en els conflictes entre blancs i negres al sud dels Estats Units (de fet l’autora és de Mississippí) i sembla com si aquesta novel·la permetés l’anàlisi sense entrar directament en el tema. Vaja, guardant les distàncies, el que va suposar la sèrie Star Trek en el seu temps. S’ha de veure com segueix la resta...
_______________________________
Fangtasia= joc de paraules entre fang (ullals) i fantasia. A la novel·la és el nom d’un bar de vampirs.