diumenge, 1 de novembre del 2009

Barcelona...

Crec que la primera referència literària [vull dir seriosa] a un vampir la vaig trobar a la magnífica antologia de contes de terror d’en Rafael Llopis. Es tractava del Vampir d'en John William Polidori, corria el desembre del vuitanta-dos i la ciutat era Barcelona.

Durant els següents dos anys, acabant amb els meus estudis universitaris, em vaig recórrer els carrers d’aquesta ciutat mentre m’empassava el vuitanta per cent del que avui és la meva biblioteca de terror. Encara tinc al cap aquell estiu que em vaig quedar al meu atrotinat pis d’estudiants, sense un cèntim, llegint Dràcula i escoltant Beethoven. De nit, passejava Rambla avall cercant, en aquells quioscs que mai tancaven, literatura d’autor a bon preu.

Barcelona, entre moltes altres coses, m’evoca la presència del vampir, d’aquell vampir romàntic que vaig descobrir entre les llambordes lliscoses de Les Rambles, aquells fanals de principis del segle passat i aquells carrerons antics i incerts que transitaven, ara entre edificacions decadents, ara entre la fascinació i estimulació imaginativa del modernisme més exuberant. Caminava inquiet...com si anés seguit de prop per alguna presència de la que tan sols intuïa el seu alè gèlid al clatell...

La vida ordenada d’aquesta ciutat, els pas fugisser de la seva gent, la luxúria prometedora del seu encant de marina, la humitat de la pedra, la seva remota història i el glamour sinistre dels cementiris, han estat l’escenari ideal per recrear el personatge del vampir i desfermar la fascinació que em produeix encara avui en dia.
_____________________________________________________
A la foto: “Petó de la mort” [escultura de J. Barba] al Cementiri Vell de Poble Nou de Barcelona.

4 comentaris:

  1. Una peculiar visió de Barcelona que tan sols pot tenir qui l'ha recorregut fins a descobrir els racons més amagats. Gràcies per fer-nos de cicerone compartint records.

    ResponElimina
  2. @Anna, Com deia en Montalbán, Barcelona és una ciutat complerta...realment fantàstica! Encara que aquesta que descric era un xic més íntima que la que tenim ara...tot canvia, poques coses son permanents i immutables ja_JA_JA [riure amb ressò...]:D

    ResponElimina
  3. Jo també la recordo, aquella Barcelona perduda... era més fosca i no estava restaurada, però oferia caus i caliu a qui la buscava.
    I no calia anar apartant turistes per les rambles, sobretot quan arribava la tardor.

    Fantàstica la foto del cementiri... a mi m'agrada molt el de Montjuic. En aquells anys hi anava sovint, era un bon lloc -com les esglésies- on plorar sense que ningú et mirés amb estranyesa.

    Ja ha passat tot sants, les properes setmanes són el millor moment per passejar cementiris, amb totes les flors marcides i la tarda ennuvolada...

    Ja_JA_JA! (riure amb molt de ressó)

    ResponElimina
  4. @arati, Més tard, també solia a anar a Sta Maria de Mar [la meva església...que no catedral...] a llegir... vaja...vaja...
    Sí la foto es una passsada. T’imagines a l’escultor dia a dia mentre la treballava? Què li devia passar pel cap?Com serien els seus dies?
    Gracies Arati per passar-te i comentar. El vampiria peca d’un xic de soledat anímica...:)

    ResponElimina