dimarts, 1 de novembre de 2011

Brañaganda

Gravat d’en Gustave Doré

Al folklore gallec hi ha una tradició que diu que si neixen set nens seguits d’una mateixa parella, sense cap nena pel mig, "o último queda marcado polo estigma da fada, converténdose en lobishome", fuig cap al bosc per un període de sis a nou anys i en aquest moment no pot ser ferit o capturat. Un dels casos més coneguts fou el d’en Manuel Blanco Romasanta, també conegut com l'home llop d'Allariz, en el que es va inspirar El bosque del lobo [1971], on en José Luis López Vázquez interpreta a un quincallaire amb un costat sospitosament caní.

Doncs bé, aquesta llegenda, amb l’aroma fresc i humit dels boscos del nord-oest de la península Ibèrica, serveix a en David Monteagudo com a fil conductor per mostrar-nos, a la darrera novel·la, Brañaganda, una postal de la seva infantesa on es pot apreciar, en clau rural, la cruesa i fins i tot la brutalitat que s’amaga darrere del maquillatge urbà amb el que disfressem les nostres relacions.

Brañaganda és un escenari de ficció, que l’autor situa a la Galicia rural de la postguerra, on un seguit de crims esgarrifosos enfronten la creença popular en el lobishome amb el pensament racional de la mestra del poble i, fonamentalment, del seu marit, un personatge ambigu, barreja de pragmatisme i d’aquella inoportunitat que mai el fa estar on cal. Tota la història està explicada per un dels fills del matrimoni, l’Orlando, el qual ens permet presenciar el complex món dels adults des del punt de vista planer d’un nen. Al marge del lobishome, l’altre personatge important que saltironeja aquí i allà al llarg de tota la novel·la és la Càndida, una camperola que tot just ha esclatat com a dona i que desvetlla les passions més tèrboles al seu pas. 
  
Brañaganda és una novel·la deliciosa que més que escrita sembla pintada. Tal és el caràcter visual de la prosa que fa servir l’autor, projectant contínuament a la ment del lector imatges [i olors...] del que està llegint, creant un escenari perfectament visible on s’aniran desenvolupant tot el seguit d’esdeveniments que tenen terroritzada a la població local.

Però, malgrat l’argument giri al voltant de la difusa presència d’un home llop, Brañaganda no és una novel·la de licantropia i la referència al lobishome fa pensar que no és més que una palanca per fer saltar a un primer pla tot allò morbós i marcadament sexual que s’amaga darrere de La Caputxeta Vermella, no en va el primer conte de licantropia que varem conèixer. Fins i tot, l’autor posa en boca d’un dels pagesos la següent observació davant la hipòtesi de que els assassinats els fes un llop de debò:
 “¡Qué ha de ser un can, oh! ¡ É un lobishome! ¿No ves que les hace? ¡Ningún animal ten o paladar tan fino!”
Al final una cosa queda clara: de lobishome, haberlos haylos, ja sigui en la més obscura profunditat d’un bosc o bé amagats en els racons més ombrívols de la nostra sobrevalorada raó.

2 comentaris:

  1. (Permíteme la licencia del doble idioma)

    ¡Qué sorpresa! É certo, habelos, haynos, como as meigas... Sempre me encantaron esas historias coas que se criou a xeneración anterior a miña pero que rara vez contaban. Había que aproveitar as tertulias das celebracións familiares e esperar con paciencia a que se enredaran nas súas propias lembranzas....

    Dis ben, son historias que disfrazan a brutalidade na que nos agachamos pero tamén historias que rezuman sexualidade e rebelión contra o poder establecido. Igual que o noso Himno, Galicia non berra, pregunta. E tece historias ao marxe.

    Vou por ese libro e por eses olores! Grazas! :)

    ---

    Quina sorpresa! És cert, haver-los, n'hi ha, comolas bruixes ... Sempre em van encantar aquestes històries amb les quals es va criar la generació anterior a la meva però que rares vegades comptaven. Calia aprofitar les tertúlies de les celebracions familiars i esperar amb paciència que és enredar a suspropios records.

    Dius bé, són històries en les que s'amaga la brutalitat en la qual us amaguem però també històries que traspuen sexualitat i rebel · lió contra el poder establert. Igual que el nostre Himne, Galícia no crida, pregunta. I teixeix històries al marge.

    Vaig a per aquest llibre i per aquests olors! Gràcies! :)

    ResponElimina
  2. Como me fío poco de las traducciones que hace Google [a menos que se trate de un texto corto] te contesto en castellano [por aquello que si no hay pa’ ti, tampoco pa’ mí :)] Aunque quería decirte que la traducción al catalán no era necesaria ya que desde el galego se entiende perfectamente. Bonita lengua la tuya, sí!…
    Si vas a por esa novela algo me dice que te va a gustar, al margen de argumentos es muy sensorial. Respecto al tema que trata, la figura del lobishome puede ser interpretada como aquel Hyde que se encuentra dentro de todos nosotros y que sobrevive disfrazado por capas de razón que se funden ante una determinada mirada…

    Ya nos harás saber qué te ha parecido.

    Muchísimas gracias por tu comentario y disculpa por el retraso en contestarte. Un abrazo.

    ResponElimina