Enginy, humor i vampirs

I és que, si voleu passar una bona estona no deixeu passar aquest parell de novel·les on se’ns mostra sobradament que es pot escriure ficció de vampirs de la bona, sense caure en cap dels registres habituals i continuar sumant al gènere, personatges per a aquesta interessant galeria de no-morts, a quin més atractiu...

A La Sangonera de la meva nena, Christopher Moore [un d’aquells escriptors gamberros que t’alegra que existeixin i et fan pensar que no tot s’ha perdut en aquest món que ens ha tocat viure], desenvolupa la història de Jody, una pèl-roja espatarrant que és mossegada per un vampir i descobreix a poc a poc la seva nova condició mentre s’enrotlla amb en Tommy, un noi de províncies que ve a la ciutat a la recerca d’experiències i ... vaja si les troba...

Escrita amb molta ironia i humor, se’ns ofereix una novel·la on es barregen els vampirs amb aspectes policíacs i romàntics. Tot adobat amb un alt grau d’erotisme, sense caure en aquesta pastositat que s’ha posat tant de moda darrerament... Es pot dir que Cristopher Moore escriu novel·la de vampirs per a un públic adult...

“Xarrupa aquesta”, la continuació, és igualment recomanable... bé, si més no, des del meu punt de vista... jo me les he llegit en una exhalació...

Vampirisme i Inquisició

Magnífica la versatilitat del vampir tal i com ens ho fa veure en Les Daniels amb aquesta obra seva The Black Castle, primera de les cinc novel·les protagonitzades pel personatge de D. Sebastian de Villanueva, cavaller, nigromàntic i, un cop mort, vampir.

En aquesta novel·la, el vampir competeix en horror amb la capacitat i imaginació de la Inquisició espanyola representada aquí per en Diego de Villanueva, Gran Inquisidor d’alguna regió del nord d’Espanya i germà del nostre vampir al qual manté viu amb la sang de les pobres ànimes encausades.

Però, aquesta cura del frare dominic pel seu germà, no es deu a cap tipus d’amor fraternal ni caritat cristiana, més aviat es deu a l’ambició de l’Inquisidor per adquirir rellevància i notorietat a partir d’un llibre que Sebastian li ha d’escriure en el seu nom i que ha de superar en aprofundiments al mateix Malleus Maleficarum.

Crida l’atenció en aquesta novel·la, la magnifica descripció que Les Daniels aconsegueix d’aquella Espanya de recent creació per part dels catòlics, dels seus escenaris, gents i olors, així com del coneixement dels procediments utilitzats pel Sant Ofici. Una imatge que ens ve des de la perspectiva d’un dels seus personatges, un cavaller florentí que aboca una mirada estrangera sobre aquella proto-nació fosca de la que tant costa emergir...

Contràriament al que s’espera, en aquesta obra el vampir ocupa un lloc de redempció analgèsica al costat de les víctimes enfront a l’horror inimaginable de la pràctica inquisitorial adobada, a més, per la corrupció ideològica dels que la impulsaven.

El vampir, el nostre vampir romàntic, és aquí un heroi que ens permet contrastar la història des d’un altre prisma i que ens recorda que la creu es va fer servir per aterrir a algú més que als de la seva espècie...

Tanco aquest post amb una manera upírica de fer llum a la nostra vida davant de tanta foscor...

__________________________________________________

Al encapçalament: Tomás de Torquemada, Gran Inquisidor de la Inquisició espanyola, amb el rei Ferran i la reina Isabel al 1478" (Il·lustració de Stefano Bianchetti)

Dracula’s cocktail

En un got barrejador [pots fer servir la mateixa coctelera...] i sense mirar-t’hi gaire, hi poses a la comtessa Erzsébet Bàthory , al príncep Vlad Tepes versió Dràcula de Coppola [ja saps aquell que té un amor ensucrat amb la Mina], a gran part de la corrua de personatges de l’original de Stoker incloent-lo a ell mateix, a Jack el Desbudellador i als detectius d’Scotlant Yard que li anaven al darrere.

Afegeix-li una cullerada de temps...concretament de vint-i-cinc anys després de la novel·la original, on els personatges visquin immersos en la decadència...

Tanca la coctelera i remena-ho tot sacsejant-ho amb força fins que trenquis les textures originals que encara quedin i no paris fins que aconsegueixis que Van Helsing s’hagi convertit en un vampir, la Bathory tingui la culpa de tot i sigui, a més, el Desbudellador i que l’únic fill dels Harker sigui realment fill de Mina i Dràcula, concebut en una apassionant nit d’amor, ara fa vint-i-cinc anys, a l’Abadia de Carfax.

Aboca tot el contingut en una copa de quatre-cents vint-i-tres planes i guarneix el resultat amb detallets com ara que morin quasi be tots. Per arrodonir-ho, fes pujar al darrer sobrevivent al Titànic rumb cap a Amèrica.

Aquesta és la copa que s’han inventat aquest parell de l’Ian Holt i d’en Dacre Stoker i que l'hi han posat per nom: Dràcula: el no mort.

Una copa amb un regust altament comercial...en tot cas, una copa prescindible.

Barcelona...

Crec que la primera referència literària [vull dir seriosa] a un vampir la vaig trobar a la magnífica antologia de contes de terror d’en Rafael Llopis. Es tractava del Vampir d'en John William Polidori, corria el desembre del vuitanta-dos i la ciutat era Barcelona.

Durant els següents dos anys, acabant amb els meus estudis universitaris, em vaig recórrer els carrers d’aquesta ciutat mentre m’empassava el vuitanta per cent del que avui és la meva biblioteca de terror. Encara tinc al cap aquell estiu que em vaig quedar al meu atrotinat pis d’estudiants, sense un cèntim, llegint Dràcula i escoltant Beethoven. De nit, passejava Rambla avall cercant, en aquells quioscs que mai tancaven, literatura d’autor a bon preu.

Barcelona, entre moltes altres coses, m’evoca la presència del vampir, d’aquell vampir romàntic que vaig descobrir entre les llambordes lliscoses de Les Rambles, aquells fanals de principis del segle passat i aquells carrerons antics i incerts que transitaven, ara entre edificacions decadents, ara entre la fascinació i estimulació imaginativa del modernisme més exuberant. Caminava inquiet...com si anés seguit de prop per alguna presència de la que tan sols intuïa el seu alè gèlid al clatell...

La vida ordenada d’aquesta ciutat, els pas fugisser de la seva gent, la luxúria prometedora del seu encant de marina, la humitat de la pedra, la seva remota història i el glamour sinistre dels cementiris, han estat l’escenari ideal per recrear el personatge del vampir i desfermar la fascinació que em produeix encara avui en dia.

_____________________________________________________
A la foto: “Petó de la mort” [escultura de J. Barba] al Cementiri Vell de Poble Nou de Barcelona.