La novel•la gràfica com a retorn exquisit...

Una nissaga familiar persegueix al llarg dels segles a un mestre vampir, un dels més poderosos. Els homes, abans del combat final s’asseguren que la informació passi al seu primogènit per tal que, si fracassessin, quedi arrelada la llavor de l’odi vers el monstre...

D’aquesta manera transcorre impecablement la novel·la gràfica El Príncipe de la Noche, del tot recomanable per aquells i aquelles amants del gènere i, sobre tot, per aquells nostàlgics del vampir clàssic, ben plantat i amb un parell de canins capaços de desfermar, en una dona, els plaers més exquisits que mai podrien trobar amb qualsevol dels mortals que penosament s’arrosseguen per la terra.

El guió és molt bo. Malgrat tractar un tema conegut, l’Yves Swolfs aconsegueix desenvolupar una acció que atreu i submergeix en una història, magníficament detallada en cadascun dels períodes històrics en que es desenvolupa i esquitxada, amb molt gust, de components eròtics que faciliten l’aproximació emocional del lector/a.

El dibuix és impecable, amb un tractament exquisit del detall i amb una lúcida i cinematogràfica orientació espaial. Vaja! Que, des del meu punt de vista, és una obra absolutament recomanable i digna de figurar en la col·lecció personal dels amants del gènere.

Aquestes obres em retornen un aroma primigeni on, aquest tipus de vampir, se’m revela amb el mateix poder que va aclaparar la humanitat quan elles van escollir els àngels com a parella sexual [per tenir-la més llarga i freda...]. Com ja sabeu, alguns llibres prohibits de la Bíblia comenten com els àngels estaven gelosos de l’home perquè Deu li havia donat una companya. El fet de que aquesta relació els hi estigués prohibida va determinar que molts d’ells desertessin de les files celestials per lliurar-se a la lubricitat i als dolços braços de les seves estimades... De fet, algun dia vull aprofundir en la relació diable-vampir a la literatura clàssica sobre el tema... però no avui...

Fitxa Tècnica:
> Títol: El príncipe de la noche
> Guió: Yves Swolfs
> Dibuix: Yves Swolfs
> Editorial: Glénat
> Format: Volum en coberta dura // 296 pàgines // color
> Preu: 22,80 €

Gothika

Podria ser Jane Austen, una combinatòria de tonalitats pastel contrastades contínuament amb la maldat amb el seu grau més incognoscible, fins i tot es podria dir que l’ambientació tètrica tant pròpia de la novel·la gòtica és aquí substituïda per antics casalots fonamentats sobre laberíntics passadissos que condueixen a fantasmagòriques institucions on aparentment dolces senyoretes són instruïdes com a futures matrones d’una societat corrompuda i estèril a la qual perillen de no arribar mai...

Podria ser Le Fanu on jovenetes són implacablement seduïdes per malèfiques vampires que es passen per l’entrecuix les normes bàsiques d’una relació familiar...com si no explicaríeu que una tieta vampiritzi sense cap vergonya a la seva càndida neboda?

Però realment es tracta de Clara Tahoces amb la seva obra Gothika, una novel·la que aplega un seguit d’històries paral·leles que convergeixen en un mateix i inesperat final.

Gothika, és una novela de vampirs en clau femenina. Tracta la història d’Analisa,una pobra desventurada que és vampiritzada per la seva tieta uns quants segles endarrere, fins que acaba executada per una parella de gòtics seguidors de The Cure .

En aquesta novel·la se’ns permet seguir al vampir des de diverses perspectives externes i des de la introspectiva de la pròpia Analisa que inclou el fet extraordinari de deixar-nos veure la vivència dels seus embarassos...perquè aquí, la vampira, no tan sols té els seus frigi frega sexuals, sinó que a més queda embarassada [és clar, al 2007 encara no es comercialitzava la píndola del dia després...]. Un tema curiós que no deixa de produir un neguit al lector...això que la criatura sigui un no-mort abans de néixer és una mica jeroglífic, corticalment parlant...

Malgrat va ser guardonada amb el premi Minotauro al 2007, aquesta història ambientada a Espanya i amb seu a Madrid és, pel meu gust, un xic frívola i, potser està dirigida a un públic adolescent amb gustos dark- gòtics preferiblement...

Nocturna

Un vespre aterra a l’aeroport de JFK de Nova York un vol transoceànic amb dos-cents passatgers a bord. Tot és normal fins que l’avió para els motors. Llavors, com si d’un col·lapse es tractés, tot s’atura i la nau resta hores amb les llums apagades i totes les finestres tancades, sense oxigen davant de l'expectació estupefacta del personal tècnic i de suport de l’aeroport. Un segrest? Una amenaça terrorista? Estan tots morts? La nau segueix així durant hores como si fos una sinistra balena blanca varada a la costa, ja no hi ha esperança pels viatgers ni per la tripulació ...i, de sobte,...la porta s’obre des de dintre...

Aquest és, sintèticament, el començament que en Guillermo del Toro i en Chuck Hogan ens plantegen a Nocturna després d’una petita introducció on li donen al lector/a una vaga idea del que s’està coent dins de l’aeronau.

A mi, personalment, m’ha agradat. Potser és que se m’està liquant el cervell després d’altres lectures menys bones, però, fins i tot abordant-lo amb reticències, m’ha enganxat la capacitat descriptiva i la dinàmica ràpida dels esdeveniments. Realment és com veure una pel·lícula, d’aquestes apocalíptiques, on un grup de bons professionals [i patriotes...] lluiten descarnadament per lliurar la humanitat [Nova York] d’una amenaça fatal...

M’ha fet certa gràcia trobar aquí, pel post anterior, a un vampiròleg, en la seva línia més clàssica, al voltant del qual es munta un equip de caçavampirs provinents de la ciència més rigorosa i rendits a les evidències [Strigoi és com s’anomena al vampir a Romania, Vourdalak a Rússia, és un saber antic...] i a un Mestre vampir que certifica els seus gustos afirmant que és un “bebedor d’homes” i recreant el lloc de treball de cap de Recursos Humans però aquesta vegada com a responsable del magatzem del seu particular negoci, crec que aquest li agradaria a en mkl.

Pel que m’ha semblat, els autors és com si trobessin a faltar una introducció al Soc Llegenda d’en Richard Matheson i s’hagin disposat a completar aquesta obra amb una trilogia que ens explica com pot ser que en Neville arribi a la situació d’extrema soledat i assetjament per part d’una horda inacabable de vampirs.

I és que allò que comencés en Matheson a l’any 1954 és, a hores d’ara, el substrat en el que es mou el paradigma del vampir modern:

> Infeccions que afecten a vius i a morts corrompent els seus òrgans i mutant cap a essers a mig camí del zombie però assedegats de sang i un pel més intel·ligents [si no han mort abans...és clar].

> Vampirs antropomòrfics més semblats a Nosferatu que a Lestat. Carents d’orelles, de nas, de sexe...com un orc del Senyor dels anells...

> Nius subterranis de milers d’aquests monstres sempre dominants telepàticament per un vampir superior, un Mestre, un amo...a l’estil del Dampyr de Bonelli.

> La manca dels ullals sempre tan sensuals i la seva substitució per boques monstruoses o llengües retràctils acabades en un punxó fatal...

A veure si no triguen a sortir els dos que falten.

Incloc dos vídeos: en un s’anuncia el llibre (crec que també s’està portant a la pantalla) i en l’altre una entrevista a Guillermo del Toro que explica la idea.

Diàleg sobre vampirs i vampiròlegs

No vull desaprofitar l’oportunitat d'editar un diàleg arran d’una pregunta inicial que vaig fer a twitter. La pregunta tractava sobre quins continguts clau s’havien de tenir en compte a l’hora de formar a vampiròlegs. Al marge dels updates ingeniosos que una pregunta d’aquest tipus pot generar a la twitosfera, vaig rebre per part d’@arati una impagable correspondència que vull compartir amb vosaltres...

_____________________________________________________________

@ARATI: Que quins continguts clau s’haurien de tenir en compte en la formació d’un vampiròleg? Així de cop i volta se m’acut una curiositat bàsica per la natura humana i el nostre comportament. Segurament també unes nocions bàsiques d'antropologia i psicologia...

@DAMPYR: Totalment d’acord, aquestes nocions de psicologia a les que et refereixes potser haurien de ser més profundes en psicoanàlisi i no em refereixo al tan trillat Jung. També afegiria coneixements extensos de les religions antigues i haver-se empassat el millor [i el no tan bo] de la literatura fantàstica i de terror escrita...de Lope de Vega [ex. La posada del mal hospedaje] als títols que estan sortint darrerament. Què en penses?

@ARATI: Per suposat, els vampirs que tenim en ment són, evidentment, el resultat d'un conglomerat literari/fílmic i escasses però molt suggerents notícies històriques. El nostre vampir és una elaboració lírico-cultural de pors ancestrals. Per tant, el vampiròleg ha de ser necessariament un bon lector (o lectora, pots anar afegint mentalment tots els /a si prefereixes un llenguatge políticament correcte).

El mite del vampir encaixa molt bé en el context de la societat victoriana, amb normes morals i sexuals molt rígides i encorsetades. Cada època acaba per crear el monstre que necessita, el que parla de les seves pors i carències.

En aquest context, als vampiròlegs més aviat me'ls imagino amb algun tipus de trauma personal, educacional o sexual, que els porta al celibat, a un sobri apartament dels plaers sensuals en general (el vampiròleg no pot ser un gourmet) i a lliurar-se -sublimant tota la libido- a la investigació vampírica, com si l'interès i la vehemència en la caça del vampir no aconseguís amagar la fascinació que desprèn aquesta criatura (atractiva i repulsiva alhora).

Si parlem de vampirs "clàssics" el vampiròleg que els toca ha de ser un obsessiu, algú amb certa inacceptació de la seva part més animal i que persegueix vampirs amb una inconfessable enveja, perquè el vampir sí que exercita la seva pulsió sense cap mena d’obstacle.

Si ens re ubiquem als vampirs més contemporanis, on el sexe és menys tabú però l'assassinat segueix sent-ho igual que la violència, la sang i alimentar-se d'un altre... segueixen mantenint idèntic poder. Són conceptes bàsics, dels que ens fan estremir.

Pensant en Déjame entrar, per exemple, em sembla que aquesta fascinació per la llibertat amb que el vampir es pot permetre conductes "prohibides", continua igualment vigent. I no hi ha vampiròleg. Potser el vampir segueix sent necessari però el vampiròleg no tant?

Si hem reprès el mite del vampir, en literatura, en cine, on havia quedat molt oblidat, és perquè d'alguna manera ens fa falta. O no és aquesta barreja d'humanitat/animalitat la que ens fa atractius els vampirs?

És la mateixa que té Hannibal Lecter, la delicadesa/la brutalitat...

@DAMPYR: Tens raó en que cada època crea o adapta un mite a la mida de les seves vulnerabilitats i aquests mites poden esser d’allò més diversos. Reconeixem el vampir per les seves característiques principals però, com bé dius, res té a veure Carmilla amb l’Eli de Déjame Entrar. La relació entre vampiròleg i trauma potser és la mateixa que en qualsevol dedicació professional on s’aboca el cor i l’ànima, sempre sembla que es reflecteixin certs impactes evolutius foscos.

Potser cal considerar la vampirologia com l’estudi dels vampirs i, a partir d’aquí, es poden diferenciar diversos subtipus del que podríem dir vampirologia aplicada...una d’aquestes aplicacions és la cacera de vampirs...

De fet, pensant-hi, vampiròlegs en poden haver (i n'hi ha) sense que realment existeixin vampirs voletejant al voltant nostre. Pensem en tots i totes aquelles que analitzen i estudien les manifestacions artístiques, folklòriques o mediàtiques sobre el tema. En canvi, caçadors de vampirs...em costa més veure’ls gaudint de salut mental... Crec que diferenciar entre vampiròleg i caçador de vampirs és important a l’hora de definir aquest perfil..

A la literatura i al cinema, el caçador de vampirs (en algun cas vampiròleg) està fet a la mida del monstre al que persegueix i representa els valors de l’època. Això sí, la persecució del vampir no li deixa temps per res més. El coneixement de la seva terrible i amenaçadora presència fa ombra sobre els petits plaers que l’envolten. El caçador està consagrat a la seva cacera per mantenir a bon esguard la virtut tan valorada...

En certa manera, a la literatura i al cinema, cada vampir té associat un caçador i estableixen una mena de persecució mútua, de dia un fa de perseguit i de nit el substitueix l’altre. Com l’enfrontament intern de moltes persones... Robert Louis Stevenson va donar un pas endavant situant els dos subtipus en una mateixa persona a L'estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde... La potència del vampir contrasta amb l’enorme fragilitat a la que es veu exposat quan descansa...la nostra part més canalla és sotmesa a l’endemà...

A les Cròniques Vampíriques de la Rice, el caçador és el mateix vampir penedit i enyorat de la seva condició humana. I a Déjame Entrar, l’Eli està amenaçada per un caçador, el xicot de la noia que vampiritza...recordes?

@ARATI: És clar, jo estava confonent les dues figures: el caçavampirs i el vampiròleg. Ara ho entenc millor. Era una distinció necessària, gràcies Dampyr...

Ho recordo, però el caça vampirs d'Eli no és ben bé un caça vampirs, és un pobre home desesperat que vol venjar la mort de la seva novia, no persegueix ni coneix els vampirs, no sap què ha de fer ni entén gaire el que va descobrint. La contemporaneïtat de la història ens estalvia el final tranquil.litzador i previsible amb el vampir mort i "el bé" triomfant sobre "el mal".

En el cas de Déjame Entrar el "bé" i el "mal" no estan tan clarament definits ni separats, conviuen i estan presents en cadascuna de les dues bandes, la dels perseguidors i la de la perseguida. És una revisió del vampir contemporània, no perquè estigui ubicada en els nostres dies, sinó perquè és complexa. Com tu vas dir, hi ha moments en que desitges que Eli (la suposada representant del mal) entri a arrasar-ho tot en aquell ambient malsà. Eli ens fa por i ens desperta tendresa perquè per moments es veu totalment desemparada, però és una vampira també, i és forta, molt forta.

Totalment d'acord en que cada vampir té el seu caçador complementari. No m'has dit res de Clarice i Lecter, formen una parella de caçador-monstre molt peculiar.

En fi, ara cal seguir donant-li voltes al tema, a veure si se’ns acudeixen més matèries per aquest màster de vampiròlegs del S. XXI.

@DAMPYR: Gràcies @arati, ha estat tot un plaer...

Lectures Dampyr per aquest estiu...

Per baixar així, de cop, als necessaris primers nivells de profunditat…una mica de còmic...

Una novel·la premiada i una altra que ja genera moltes expectatives...

I una mica d’assaig per fer recerca upírica…

Ja comentarem...