El tapiz del vampiro

El vampiro Vid visita a su esposa e hijo en su antiguo hogar. [Dragan Bibin]

A medio camino entre la novela y el ensayo, El Tapiz del Vampiro ha de ser considerado uno de los grandes títulos dentro de este subgénero de la Literatura y puesto, sin lugar a duda, al lado de los grandes junto a Carmilla, La Muerta Enamorada, Soy Leyenda, Drácula y Los Redivivos.

Suzy McKee Charnas logra darle un rostro al vampiro que, sin desencajar en su historia, se libera de antiguos ropajes para vestirse de actualidad, ofreciendo una visión del mito que encaja perfectamente con el conocimiento que tenemos de nuestra realidad. Exceptuando algún cabo que puede parecer que queda suelto [no tengo claro que realmente lo esté…] como el del nacimiento del vampiro, el resto es una respuesta original que, desde una perspectiva informada y culta, no desvirtúa en absoluto la fascinación que siempre ha despertado el personaje en su vertiente más clásica.

Hace años, en el marco de una correspondencia epistolar, le comentaba a un amigo:

Debe ser el conocimiento de la temporalidad de las cosas la fundamental desgracia del vampiro. Nada tan horrible como vivir eternamente la finalización de todo lo que empieza y se plantea -inicial e ingenuamente- como infinito [1993].

Pero en esta novela, la autora despeja magistralmente cualquier duda mediante un enfoque fundamentalmente cinegético de la psicología del vampiro, al cual le añade unos periodos de letargo que le permiten borrar cualquier rastro de humanidad que su estancia entre los humanos haya podido dejar.

Así pues, el vampiro que se nos muestra no vive muchos años, sino que vive muchas vidas, y en cada una de ellas deja atrás cualquier aspecto [fundamentalmente sentimientos] que sea un lastre y le distraiga en el perfeccionamiento de su técnica como depredador o pensar en otra cosa que no sea su supervivencia. De alguna manera, su larga vida le convierte en una víctima de su propia suspicacia respecto a cualquier cosa que pueda atentar contra ella. No deja de ser una nueva aproximación al concepto de [no]-muerto.

Añadiré, a todo lo que se ha escrito sobre su estructura, que El tapiz del vampiro es una secuencia de cuatro historias distintas que juntas componen una melodía que podrían ser silbadas de manera independiente como si cada parte fuera un estribillo, pero que si se toca entera, la melodía permite recorrer progresivamente la línea de pensamiento desde el del ser humano hasta el del propio vampiro, terminando en un momento puramente introspectivo del personaje, único y muy interesante.

Cuatro historias donde el vampiro no es más que un espejo donde se refleja la complejidad de caras que pueden conformar el prisma de un ser humano. De hecho, estoy convencido que este tipo de Literatura es uno de los preciosos recursos al servicio de nuestro propio conocimiento, básicamente de todo aquello primario y noble que anida profundamente en cada uno de nosotros.

----
La cosa ha ido así: Javier Arries preguntó a través de su página si alguien había leído "El tapiz del vampiro” por aquello de conocer y contrastar opiniones. La familiaridad del título me llevó a mi biblioteca y, efectivamente, ahí estaba enterrada entre tantos otros una edición que hacía 21 años que esperaba ser leída [puede costar de entender pero es tal cual, no voy a entrar en detalles…]. Es pues gracias a Javier que he recuperado esta lectura con la que he disfrutado muchísimo y esta es la opinión que me comprometí a darle.

Brañaganda

Gravat d’en Gustave Doré

Al folklore gallec hi ha una tradició que diu que si neixen set nens seguits d’una mateixa parella, sense cap nena pel mig, "o último queda marcado polo estigma da fada, converténdose en lobishome", fuig cap al bosc per un període de sis a nou anys i en aquest moment no pot ser ferit o capturat. Un dels casos més coneguts fou el d’en Manuel Blanco Romasanta, també conegut com l'home llop d'Allariz, en el que es va inspirar El bosque del lobo [1971], on en José Luis López Vázquez interpreta a un quincallaire amb un costat sospitosament caní.

Doncs bé, aquesta llegenda, amb l’aroma fresc i humit dels boscos del nord-oest de la península Ibèrica, serveix a en David Monteagudo com a fil conductor per mostrar-nos, a la darrera novel·la, Brañaganda, una postal de la seva infantesa on es pot apreciar, en clau rural, la cruesa i fins i tot la brutalitat que s’amaga darrere del maquillatge urbà amb el que disfressem les nostres relacions.

Brañaganda és un escenari de ficció, que l’autor situa a la Galicia rural de la postguerra, on un seguit de crims esgarrifosos enfronten la creença popular en el lobishome amb el pensament racional de la mestra del poble i, fonamentalment, del seu marit, un personatge ambigu, barreja de pragmatisme i d’aquella inoportunitat que mai el fa estar on cal. Tota la història està explicada per un dels fills del matrimoni, l’Orlando, el qual ens permet presenciar el complex món dels adults des del punt de vista planer d’un nen. Al marge del lobishome, l’altre personatge important que saltironeja aquí i allà al llarg de tota la novel·la és la Càndida, una camperola que tot just ha esclatat com a dona i que desvetlla les passions més tèrboles al seu pas. 

  

Brañaganda és una novel·la deliciosa que més que escrita sembla pintada. Tal és el caràcter visual de la prosa que fa servir l’autor, projectant contínuament a la ment del lector imatges [i olors...] del que està llegint, creant un escenari perfectament visible on s’aniran desenvolupant tot el seguit d’esdeveniments que tenen terroritzada a la població local.

Però, malgrat l’argument giri al voltant de la difusa presència d’un home llop, Brañaganda no és una novel·la de licantropia i la referència al lobishome fa pensar que no és més que una palanca per fer saltar a un primer pla tot allò morbós i marcadament sexual que s’amaga darrere de La Caputxeta Vermella, no en va el primer conte de licantropia que varem conèixer. Fins i tot, l’autor posa en boca d’un dels pagesos la següent observació davant la hipòtesi de que els assassinats els fes un llop de debò:

 “¡Qué ha de ser un can, oh! ¡ É un lobishome! ¿No ves que les hace? ¡Ningún animal ten o paladar tan fino!”

Al final una cosa queda clara: de lobishome, haberlos haylos, ja sigui en la més obscura profunditat d’un bosc o bé amagats en els racons més ombrívols de la nostra sobrevalorada raó.

Avalon

"Perquè, com ja dic, el món mateix ha canviat. Va haver-hi un temps en què un viatger, tenint voluntat i coneixent tan sols alguns dels secrets, podia endinsar la seva barca al mar Estival i arribar, no al Glastonbury dels monjos, sinó a la Sagrada Illa d'Avalon. Perquè en aquells temps les portes dels móns es difuminaven entre les boires i s'obrien, l'una a l’altra, quan un viatger posseïa la intenció i la voluntat. Doncs aquest és el gran secret conegut per totes les persones cultes de la nostra època: basant-nos en el pensament de les persones, creem el món que ens envolta, diàriament renovat." [Les boires d'Avalon: Experta en màgia. Marion Zimmer Bradley]

--
Fotografia: Dampyr

Què tindrà Louisiana...

Ambientada al sud dels Estats Units, El Sueño del Fevre, tracta de l’amistat entre un vell capità de vapor, d’aquells que solquen el Mississippí, amb un vampir consagrat a la causa impossible de buscar el mecanisme que possibiliti la col•laboració i convivència pacífica entre els vampirs i els humans.

El repte del vampir pro-humà es veu lògicament entorpit per un líder vampir que, com sempre, fa mans i mànigues per fer-li veure quina és la seva condició i lo avorrida que pot ser la no-vida si un vampir no pot fer allò que realment ha vingut a fer, és a dir, afartar-se de sang fresca. Però el vampir pro-humà viu malament la seva natura i inventa un beuratge substitutiu de la sang que apaivaga l’ànsia de fotre-li queixalada al primer que passi.

El que passa després no ho explicaré per si algú vol fer-se amb aquesta novel•la però sí que, a efectes d’aquest post, vull senyalar que aquesta obra trenca una de les constants més importants del vampir i és que aquest sigui la continuació de una preexistència humana. No, aquí el vampir neix com a tal i es reprodueix com qualsevol altre animaló que campi alegrement sobre la Terra... Els vampirs i els humans s’assemblen molt però són dues espècies diferents i res tenen a veure entre ells, tret de que uns s’alimenten dels altres. Fora d’això són, literalment, la nit i el dia.

D’aquesta obra hi ha vàries coses que m’han cridat l’atenció. Una d’elles és el paral•lelisme entre el beuratge que s’inventa el protagonista de la novel•la i TrueBlood. No m’estranyaria que Charlaine Harris s’inspirés aquí i, posteriorment, embotellés el producte i el comercialitzés a la seva saga.

Però el fet que m’ha fet pensar més és la localització de la història. I és que els Estats del Sud i, concretament, Louisiana és triat sovint com a l’escenari idoni per desenvolupar històries vampíriques... no sé, al marge de la novel•la que comento, em vénen al cap l’Entrevista amb el vampir de l’Ann Rice, on en Lestat sedueix i vampiritza a Brad Pitt a Louisiana, o TrueBlood que ja he esmentat i que es desenvolupa sencera en aquest estat.

Estic segur que hi tenen a veure aspectes com la barreja ètnica, cultural i religiosa, idònies per l’anonimat d’un vampir fugit d’una Europa afanyada en donar-li cacera. Però el que sembla que és decisiu és el fet de ser l’escenari ideal per enfrontar el lector a una de les pors arrelades atàvicament en el seu subconscient, com ja va passar al Planeta dels Simis, on els papers entre humans i simis es trastocaven, i com de fet passa també amb el vampir el qual, amb el rerefons multicolor de Louisiana, cobra unes tonalitats tètriques tristament conegudes per tots nosaltres...

Deixo aquí aquesta perla per iniciats i per animar-ho una mica:

Guardians de la nit

La literatura fantàstica pot ser un magnífic escenari per reflexionar sobre conceptes que, en altres contexts, podrien portar a elucubracions tedioses de complicada factura.

Serguéi Lukyanenko n'és un exemple amb la Trilogia que avui enceto amb aquest comentari sobre Guardianes de la Noche, una reflexió sobre l'individualisme i l'altruisme i la seva repercussió en el que podem entendre com a Bé o com a Mal en el sentit més absolut.

Situat en un Moscou amb una certa nostàlgia postcomunista, en Lukyanenko ens explica els maldecaps dels Altres, una mena d'X mens amb capacitats paranormals [bruixots, mags, teriàntrops, vampirs, etc] que viuen per i dels humans i que estan repartits entre els bons i els dolents, els lluminosos i els tenebrosos.

Els Altres, siguin del bàndol que siguin, estan estructurats de manera piramidal en funció del seu nivell de competències màgiques. Crida especialment l'atenció la consciència de classe dels diferents individus i la importància que té per als bons [els lluminosos] la contribució que poden fer al conjunt de l'organització encara que sigui amb el sacrifici de la seva pròpia persona. Tots plegats semblen sortits d’una de les granges d’en Makàrenko i possiblement responen als esquemes mentals del propi autor, un pèl soviètics però no per això exempts de reflexió crítica respecte la seva consistència i la seva puresa. De fet, es respira que, en Lukyanenko, no és un nostàlgic d’antics règims malgrat no ser un total detractor vistes les coses tal i com estan avui en dia.

Seguint amb l’argument de la novel•la, l’etern enfrontament entre el Bé i el Mal i la seva repercussió sobre els humans, ha portat a establir un pacte d'equilibri entre les dues forces on cada posició vigila l'acompliment dels compromisos mitjançant unes guàrdies que es fan de nit i de dia. En aquest cas, els guardians de la nit són els lluminosos que vigilen que els tenebrosos no es surtin de la ratlla. Aquest equilibri és molt fràgil ja que està subjecte a les ambicions i a molts individus i això és el que dóna lloc a les diverses històries per les que passa el protagonista de la novel•la.

Personalment aquesta novel•la em fascina i no és tant per la temàtica vampírica [la qual, s’ha de dir que, aquí no és principal malgrat sigui digna] com per la descripció crítica i descarnada vers el lideratge, com el Mal pot ser una eina per al Bé [i viceversa] i pel calat de les reflexions que es fan vers la fragilitat i ambigüitat de la nostra moral.

Al 2004 se’n va fer una pel•lícula que ve a ser com un zombi al costat de la novel•la: desmanegada i feta a pedaços sense solta ni volta. Francament crec que es pot ometre tranquil•lament la seva visió.

Els vampirs d’en Kim Newman

Sempre m’ha fet pena acabar aquelles novel•les que m’han captivat d’una manera especial. També sento una intensa sensació d’enveja cap aquelles persones que tenen a les seves mans aquestes obres, abans de començar-les. I el millor que em pot passar és que aquestes novel•les siguin nissagues, llavors sento la mateixa complaença i laxitud que experimenta el fumador en saber que té un estanc a la cantonada de casa seva o de l’heroïnòman en conèixer l’existència d’un programa FEDER al Triangle d’Or.

Tot aquest garbuix de sentiments me’ls trobo amb l’obra d’en Kim Newman, autor que, des del meu punt de vista, ha estat capaç de la difícil tasca d’allargar magistralment la vida de Dràcula i la seva ombra malèfica sobre la Literatura, amb un estil propi i diferent i en escenaris totalment insòlits i ocurrents.

Tinc al cim de la taula la darrera novel•la que m’he llegit d’ell, El Sanguinario Barón Rojo, on l’acció es desenvolupa 30 anys després dels esdeveniments narrats a l’Era de Dràcula i que té com escenari diferents localitzacions de la Primera Guerra Mundial. En aquesta novel•la en Graf Von Dràcula és la mà dreta del Kaiser i l’urdidor de l’estratègia que l’ha de fer-se amb el poder a tot el món. Un poder que obrirà les portes a una nova era on els vampirs ocuparan el lloc que ara per ara tenen els càlids [no-vampirs]

En aquesta obra, l’aviació de l’època i els mites sobre els seus herois [bàsicament en Manfred Albrecht Freiherr von Richthofen] és l’eix al voltant del qual es filen un seguit d’històries amb una miscel•lània de relacions que tenyeixen la lectura d’olors, sabors i colors [aquí amb una profusió destacada del vermell...] que t’enganxen i assimilen a la pròpia narració.

El que m’encanta de l’obra d’en Newman és el tractament polièdric que fa de la figura del vampir, el qual està representat per tot un seguit de personatges que reflecteixen tot el ventall possible de caràcters humans, des dels més primitius i salvatges als més refinats i tendres. Els protagonistes principals poden arribar a exhibir una elegància exquisida i una dolçor embriagadora en els seus comportaments.

El que trobo més difícil i m’ho fa pensar dues vegades a l’hora de recomanar aquesta lectura és la dificultat que he trobat jo mateix per tolerar la presència i la barreja de personatges coneguts, reals o de ficció que tenim ubicats a altres llocs [Lord Chatterley, E.A Poe, etc]. És molt curiós però costa sumar-hi ficció a la ficció com si, en el fons, volguéssim creure en el que llegim i ens amoïnessin aquells aspectes que ens ancoren a la realitat i ens recorden que tan sols es tracta de fantasia...

__________________________________________________

A la foto en Manfred Albrecht Freiherr von Richthofen, el "Baró Vermell"

Bèsties

Recopilant literatura per a les vacances vaig fer-me amb Bèsties de Joyce Carol Oates, una obreta del 2002 i traduïda al castellà el 2009.

Res coneixia de l’autora i, encara que soni fatal, vaig adquirir aquesta novel•la pel disseny de la seva coberta on surt una representació d’El Malson de Henry Fuseli [una visió personal d'un íncub].

Fuseli és un dels meus referents pictòrics des que me’l varen presentar en la meva llarga estada a l’Àfrica. Corria l’any 1984 i un company m’enviava des de Barcelona articles d’assaig sobre la figura i l’obra de H.P. Lovecraft. Aquests articles estaven comentats i recordo que en un marge em parlava [amb un traç molt tènue de llapis] d’en Fuseli i deia que, per inspirar-se, menjava carn crua...mai vaig saber si això era del tot cert o no però va omplir de glamour, somnis i fantasies la meva estada nord africana...

Bèsties no és exactament una novel•la de vampirs encara que, d’alguna manera, explota tot allò que defineix al vampir literari: Als anys 70 la Gillian, una estudiant de literatura, s’enamora bojament del seu professor i de la dona d’aquest, una escultora feromonal que arriba gairebé a esclavitzar-la. Aquesta parella utilitza com a reclam l’erotisme pregonat per D.H. Lawrence, fent presa en la sensualitat més genital de les adolescents per acabar pervertint-les en nom d’una set insaciable de joventut sense importar-los res l’efecte demolidor que té, aquesta experiència, sobre les noies.

El triangle entre la parella i les seves seduïdes té alguna cosa d’antinatural i de perillositat emergent que ha desplegat al llarg de la novel•la una ombra molt assemblada a la del vampir. També m’ha retornat a les meva joventut i a les lectures d’en D.H. Lawrence, H. Miller i A. Nin, lectures que van omplir espais que estaven destinats a ser viscuts en societat i on, en el cap d’aquell adolescent, sexe i literatura es varen confondre i barrejar, en plena metamorfosis de creixement.

L’Era de Dràcula

Imaginem per un moment que Van Helsing i els seus companys no acabessin amb el Comte Dràcula sinó que tot plegat hagués anat al revés i el monstre hagués arribat, fins i tot, a convertir-se en el Príncep Consort de la Reina Victòria d’Anglaterra.

Doncs aquest és l’escenari on es desenvolupa la magnífica novel•la de Kim Newman L’Era de Dràcula que, de decidir una continuació a l'obra d’Stoker, seria per a mi la perfecta candidata.

Res a veure amb la mediocritat de Dràcula: el no mort de l’Ian Holt i d’en Dacre Stoker, que tantes expectatives va desfermar l’any passat i que empal•lideix davant de l’obra d’en Newman a la que, a més, també fa l’olor d’haver vampiritzat.

Com deia, en aquesta novel•la, a l’Anglaterra del 1888, Dràcula ha maridat amb la Reina Victòria influint de forma decisiva en la seva manera de governar l’Imperi. Certes costums medievals que li van donar resultats amb la lluita contra els turcs han estat importades a Londres com ara els empalaments exemplars, que es poden dur a terme per a qualsevol acte contrari als gustos del comte. El cap de Van Helsing es mostra exposat patèticament a l’extrem d’una pica prop del Palau de Buckingham. A la ciutat, els vampirs [neonats] conviuen amb els humans [càlids] com si fos el preludi en el que es podria inspirar Daybreakers.

Però uns assassinats espantosos que tenen com a marc el popular barri de Whitechapel alteren aquest fràgil equilibri. Algú es dedica a desbudellar sistemàticament i malaltissa a prostitutes neonates...curiosament es fa dir Jack. I aquí és on entren en escena Charles Beauregard, membre del Club Diògens [recordeu Sherlock Holmes a l’aventura de l’intèrpret grec?] i Genèvieve Dieudonné, una preciosa vampira més antiga i d’un llinatge diferent que Dràcula. Aquesta parella col•laborarà en treure’n l’entrellat de tot plegat en mig d’una societat corrupta on es barreja l’ambició de poder amb la conspicuïtat més sòrdida.

Igual com volien fer Ian Holt i Dacre Stoker a Dràcula: el no mort, a L’Era de Dràcula apareixen diferents personatges reals [Wilde, Stoker, Bathory, la mateixa reina Victòria, etc] i de ficció [Dr Jekyll, el Dr. Moreau, Carmilla, etc.] més o menys contemporanis que, aquesta vegada sí, en Kim Newman els inclou amb molt d’encert en mig d’una prosa ben escrita i d’un argument ben portat, d’aquells que et fan voler llegir més.

La bona noticia és que aquesta novel•la forma part d’una sèrie amb tres títols més dels quals, el següent [El Sanguinari Baró Vermell] el tinc previst per aquestes vacances juntament amb el pack d’aventures de Genèvieve que va publicar el mateix autor amb el pseudònim de Jack Yeovil.

Memòries d’una menor immortal

“Hola, me llamo Alba, tengo trece años y lo que más me gusta en la vida es chupar”

Aquesta és la descripció que fa de si mateixa la protagonista d’aquesta deliciosa novel•la de vampirs ambientada a Barcelona i que té com a subjecte principal a una vampira de quaranta anys a la qui varen eternitzar quan tot just en tenia tretze.

L’argument és senzill i escabrós: A aquesta eterna púber i a les seves gòtiques amigues, se’ls en va la mà amb un porter de discoteca al qual deixen sense gota de res [ni tan sols de sang…] després d’haver-li mostrat el cel a la terra [o l’infern.. tant se val…]. Arran d’aquest desafortunat incident es desferma el recel de la policia i la ira de la comunitat vampírica local, la qual, com sempre, intenta mantenir la seva eternitat, passant desapercebuda i discreta.

Escrita de manera àgil i calculada, aquesta novel•leta, que participa una mica de l’estil d’en Christopher Moore, genera un fil de suspens finament adobat per l’erotisme i experta tensió sexual que crea la protagonista amb la lubricitat de les seves idees, la perillositat social que desperta el seu aspecte infantil i la peculiar relació sàdica que té amb el sinistre personatge que la va eternitzar.

Pel que es veu, l’anònim autor és algú del món editorial que, a més, és molt conegut públicament. I sembla que aquesta és la raó de no haver signat aquesta novel•la on la vivesa dels seus continguts ni són exagerats, ni es troben, des del meu punt de vista, fora de lloc.

Us deixo amb aquest vídeo perquè acabeu de fer boca…:

La modelo que es maquilla és Kanon Wakeshima, i aquí la podeu veure en una altra faceta seva força interessant...:

Nephilim

De petit sempre em quedava encantat a l’església amb les imatges dels àngels dels vitralls o d’aquells mal dibuixats en els frescos de les parets.

Hi havia alguna cosa que no quadrava en l’ordre celestial, una despesa extraordinària en el fet d’assignar, a criatures tan perfectes, la cura i prestació de serveis als humans.

D’aquella submissió, que es veia clarament imposada, s’intuïa sempre una humiliació potencialment perillosa tant per al client com per al patró. De tanta multitud i bellesa angelical no es podia esperar res de bo...

A mesura que em feia gran i prosperava -pel meu compte- en els textos bíblics [sempre he pensat que no ens varen ensenyar religió sinó tan sols a creure com xais] no parava de trobar episodis on aquelles criatures de rostre dolç i bellesa daurada exhibien massa fàcilment una crueltat apocalíptica quan se’ls donava una mica de corda. Recordeu-vos sinó de l’àngel exterminador que matava a tots el primogènits d’aquelles cases on les portes no estiguessin marcades amb la sang d’un xai. O de la parella d’àngels amb aspecte ari que es varen plantar a casa d’en Job un dia abans que Sodoma i Gomorra passessin a ser llegenda.

Alguna cosa no quadrava en aquella visió de caparrons rinxolats amb dues aletes i la mirada líquida fixada en Déu i el sentiment que, potser empàticament, s’intuïa del seu paper subsidiari a la Creació.

I llavors era quan se’ns mentia amb allò de que els àngels no tenien sexe ni sentiments dolents; mentida que, com moltes altres coses, va romandre al calaix dels misteris fins que no varen arribar lectures més serioses com ara el Paradís Perdut d’en Milton [per cert, recreada amb els imponents gravats d’en G. Doré] o la Rebel.lió dels Àngels d’Anatole France que em varen obrir els ulls a una lectura diferent de certs passatges de la Bíblia:

“Quan els homes començaren a multiplicar-se a la terra i els nasqueren filles, els de raça divina trobaren que les filles dels homes eren agradables i prengueren per muller totes les que van voler... Hi havia gegants a la terra, aquells dies, i també després, perquè quan els de raça divina s’unien amb les filles dels homes, elles els donaven fills; que són els valents d’altres temps, homes famosos.” [Gènesi, 6. Versió de l’Abadia de Montserrat]

Els fills que hi va haver entre els àngels i les dones són els nephilims, éssers pseudoangelicals dels que Danielle Trussoni n’ha extret prou suc com per fer una novel.la que no sé si qualificar de bona o dolenta, però sí que ha estat capaç de distreure’m momentàniament del vampir per sintonitzar amb les meves sospites...

Aquí teniu la presentació de la novel.la:

Compilacions i antologies

Personalment no m’agraden les compilacions o les antologies sobre vampirs, la qual cosa no vol dir que no en tingui una gran quantitat. Moltes vegades són l’única oportunitat d’accedir a alguna raresa difícil de trobar. L’efecte col•lateral és que tinc múltiples versions de La Morta Enamorada de Gautier o de El Vampir de Polidori, els quals solen ser una constant en aquestes edicions.

El perill de les compilacions és que, en ments científiques, acostumades a abordar els temes amb metodologia i rigor, aquests llibres porten a una lectura seqüencial dels diferents contes, la qual cosa pot suposar una saturació del tema i un mal abordatge d’algunes joies de la literatura sobre vampirs que es troben barrejades i sepultades amb altres obres secundaries, subsidiàries o menors.

Malgrat sigui cert que El Vampir de Polidori [concebut entre les mateixes parets i al mateix temps que Frankenstein] hagi de trobar-se cronològicament al principi d’aquestes compilacions, crec que ha de ser llegit [molt] després de Dràcula per no enfosquir amb un badall d’avorriment l’obra d’Stoker, molt superior segons el meu punt de vista.

A més, no hem de perdre de vista que aquestes edicions responen a un reflex de màrqueting que requereix de petits contes que puguin ser enquadernats amb un títol seductor [i de moda...]com ara Vampirs, Vamps, Sanguinarius, etc. I que, com a conseqüència, obres més voluminoses com la d’en Farrington o la d’Stoker siguin obviades en aquesta presumptuosa evolució del mite.

La meva opinió és que la literatura seriosa de vampirs té sis obres cabdals que, independentment de les influències que hagin rebut o de l’ordre en que van aparèixer, mereixen ser abordades en primer lloc i en aquest ordre: La Morta Enamorada [T. Gautier], Carmilla, [J.S.Le Fanu], Dràcula [B.Stoker], els Redivius [G. Farrington], Soc Llegenda [R. Matheson] i Déjame Entrar [J.A. Lindqvist].

Lluny de ser, per bàsic, superficial, aquest sextet dóna una perspectiva profunda del vampir literari que pot ser adornada [o no] amb el concepte del vampir-mujic dels autors de l’Est o amb incursions que, amb més o menys rigor, han fet altres grans autors de la literatura fantàstica en el tema del vampir [Baudelaire. R. Darío, A. Derleth , etc].

Així doncs, la meva orientació per a aquelles persones que amb ànim d’endinsar-se en aquest fascinant mite hagin adquirit una compilació de contes de vampirs és que abordin primer aquests sis títols, malgrat això suposi tancar momentàniament aquestes edicions i recórrer, si es troba a faltar, a la novel•la singular.

John Ajvide Lindqvist

Por mi parte, tengo la extraordinaria suerte de asistir a un nuevo hito, este en vida, de la literatura fantástica y pienso abrir un espacio al lado de E.A. Poe, H.P Lovecraft o de H. James para colocar a J.A Lindqvist.

Casi tod@s nosotros ya hemos catado algo de su obra a través de Déjame Entrar, novela preciosa que, no tan sólo rescata al vampiro del lodo infame por el que se le arrastra últimamente sino que, además, es capaz de integrar lo preternatural en el día a día de nuestro cotidiano, sin fisuras ni extrañezas.

Parece como si los pies descalzos de los personajes de J.A Lindqvist fueran capaces de dejar rastros en el suelo de nuestra propia casa y uno no puede dejar de mirar al suelo sin, y eso es lo más importante, sentir el más mínimo horror. Creo que coincidiría con cualquiera si dijera que, en la película que se hizo de la novela, uno respiraba cuando aparecía Eli, tal era el volcado de afecto sobre el personaje que, dicho sea de paso, de entre todos parecía si no el más normal, sí el más entero y cercano.

Recientemente se ha publicado en español Descansa en Paz [2005], novela que anunciaba en el anterior post y que me he leído en una exhalación. Advierto que no es una novela de vampiros, tampoco es una novela de zombis de esos pesados y con un ansia obsesiva por sacarle a uno los intestinos. Descansa en Paz es una novela que recrea la muerte en la propia vida de tal manera que casi puedes olerla. Tal es el vacío interior y la desazón que me ha despertado que alguna noche he tenido que cerrar momentáneamente sus páginas para recuperar mi irracional inmortalidad de ser vivo.

Pero además, ésta es una obra que reivindica la fugacidad de la vida y le otorga un lugar propio y deseado a la muerte hasta hacerte llorar porque, Descansa en Paz no es tan sólo el título, sino que además son las dos últimas palabras de esta novela.

Descansa en pau...

Tots aquells que vàreu fruir amb DÉJAME ENTRAR, ja deveu tenir localitzada la nova novel•la que s’ha traduït al castellà del mateix autor: DESCANSA EN PAZ, publicada a Suècia ara fa cinc anys.

Igual que en la primera, aquesta novel•la explora les particularitats i des-encontres de la societat sueca amb l’ajut dels qui no haurien de fer-ho però són els únics capaços... aquells que, des de les ombres, no poden viure [?] sense nosaltres...

En aquest cas, però, la nota de contrast no la dóna una enigmàtica vampira sinó milers de morts que, de cop i volta, s’han aixecat d’allà on fossin [hospitals, cementiris, sales de vetlla] i se n’han tornat decididament cap a casa.

La intimitat de la relació de l’Oscar amb l’Eli cedeix el lloc, a aquesta novel•la, a una situació de consternació nacional abordada des de la perspectiva de tres angles: Un home que acabava de perdre la seva dona en accident, un avi al límit del suïcidi després d’haver perdut el seu nét i una parella àvia-néta que feien a l’avi a la sala de vetlla descansant en pau...

Porto llegida la meitat de la novel•la i estic fascinat per aquesta capacitat d’integrar lo sobrenatural a la quotidianitat d’una societat que ens demostra ser d’allò més evolucionada, sobre tot, crec jo, per la seva capacitat autocrítica.

Afegeixo el punt de vista i els consells de Commoncraft sobre aquests fenòmens que ja ens va mostrar en mkl ara fa uns anys:

Febrer

Tinc una amiga que diu que no hi ha res que puguis esperar de bo en Febrer, i que, si has de fer alguna cosa que no vulguis, que et faci mandra o que et sàpiga greu, el millor que pots decidir és, entre d’altres coses, fer-ho en Febrer. De fet, ella diu que, juntament amb qualsevol altra explicació astronòmica del calendari, el mes de Febrer té menys dies perquè no s’ho val.

Evidentment, aquesta amiga meva manega una casuística que l’afecta especialment i, estic segur que, per molts de vosaltres, aquest mes pot portar-nos més d’un bon record [en el meu cas, ara que ho penso, cap]

Pel que fa a aquest bloc, aquest mes no ha estat dels millors. Deixant de banda les raons de sempre [allò de la feina, etc...], el tema vampíric ha estat especialment estèril i no pas per la manca de recursos, sinó per l’oportunitat d’explotar-los decentment.

Aprofito doncs per mostrar-vos el que tinc en stand-by i que aniré fent aparèixer a poc a poc al llarg del proper mes:

Una mica de novel·la gràfica amb Luis Scafati...

i Jon J Muth...

i el que sembla un bon assaig [amb molt bones il·lustracions...]

Em consta que ja hi ha algú que coneix alguna d'aquestes obres. Té la porta oberta per si vol fer-ne un comentari...

Novel•la negra i vampirs

Ara fa més d’un any, ja vaig comentar la novetat d’aquest autor: Charlie Huston arran de la lectura de la seva novel·la ya estamos muertos.

Realment ha tardat molt a sortir la segona del que sembla que ha de ser una tetralogia i això és un gran inconvenient en un seguit d’històries complexes, on hi ha un grapat d’organitzacions, societats o clans amb un munt de personatges i relacions complexes entre ells, ja que, un cop t’hi has ficat, s’acaba la novel·la i has d’esperar més d’un any per tornar-les a repescar i situar-les en un discurs nou.

Tot i així, recomano fervorosament aquesta sèrie a tots i totes aquelles amants de la novel·la negra, doncs realment es tracta d’això, de bona novel·la negra. I si algú es pregunta què hi pinten aquí els vampirs, pot considerar que es tracta d’un mecanisme de l’autor per situar aspectes de la nostra crua realitat en una altra dimensió, per tal de disminuir la identificació amb els esdeveniments i guanyar en capacitat d’observació i anàlisi.

Però aquí el vampir, el nostre vampir romàntic, no hi té res a veure...no hi anem a buscar doncs, clarimondes, carmilles o dràcules perquè no els trobarem. Aquí hi trobarem aquesta nova generació de vampirs biològics, infectats per un virus que genera pandèmies i on tan sols sembla qüestió de temps que no s’estengui a la resta de la humanitat. Encara que aquest no és el tema, així que tampoc hi anem a cercar el mateix que hi varem trobar en la lectura de Nocturna, aquí es tracta de vampirs infectats preocupats per les relacions de poder entre els diferents sectors d’un Manhattan de subsòl.

He trobat curiosa i divertida la taxonomia que fan aquests essers vers alguns rols que desenvolupen vius o [no]morts. Així doncs, dels nous infectats en diuen “alevins”, si, a més, els agrada lluir la parafernàlia vampírica [per exemple, si van de gòtics] els enomenen “comtes”. Aquells humans que els persegueixen són "van helsings" i, al contrari, aquells que es posen al seu servei són "renfields", vaja! Tot un aprofitament de la literatura clàssica en clau actual.

Si encara no heu llegit a aquest autor, potser és el moment de fer-vos amb la seva obra ara que hi ha dos títols publicats.

Enginy, humor i vampirs

I és que, si voleu passar una bona estona no deixeu passar aquest parell de novel·les on se’ns mostra sobradament que es pot escriure ficció de vampirs de la bona, sense caure en cap dels registres habituals i continuar sumant al gènere, personatges per a aquesta interessant galeria de no-morts, a quin més atractiu...

A La Sangonera de la meva nena, Christopher Moore [un d’aquells escriptors gamberros que t’alegra que existeixin i et fan pensar que no tot s’ha perdut en aquest món que ens ha tocat viure], desenvolupa la història de Jody, una pèl-roja espatarrant que és mossegada per un vampir i descobreix a poc a poc la seva nova condició mentre s’enrotlla amb en Tommy, un noi de províncies que ve a la ciutat a la recerca d’experiències i ... vaja si les troba...

Escrita amb molta ironia i humor, se’ns ofereix una novel·la on es barregen els vampirs amb aspectes policíacs i romàntics. Tot adobat amb un alt grau d’erotisme, sense caure en aquesta pastositat que s’ha posat tant de moda darrerament... Es pot dir que Cristopher Moore escriu novel·la de vampirs per a un públic adult...

“Xarrupa aquesta”, la continuació, és igualment recomanable... bé, si més no, des del meu punt de vista... jo me les he llegit en una exhalació...

Vampirisme i Inquisició

Magnífica la versatilitat del vampir tal i com ens ho fa veure en Les Daniels amb aquesta obra seva The Black Castle, primera de les cinc novel·les protagonitzades pel personatge de D. Sebastian de Villanueva, cavaller, nigromàntic i, un cop mort, vampir.

En aquesta novel·la, el vampir competeix en horror amb la capacitat i imaginació de la Inquisició espanyola representada aquí per en Diego de Villanueva, Gran Inquisidor d’alguna regió del nord d’Espanya i germà del nostre vampir al qual manté viu amb la sang de les pobres ànimes encausades.

Però, aquesta cura del frare dominic pel seu germà, no es deu a cap tipus d’amor fraternal ni caritat cristiana, més aviat es deu a l’ambició de l’Inquisidor per adquirir rellevància i notorietat a partir d’un llibre que Sebastian li ha d’escriure en el seu nom i que ha de superar en aprofundiments al mateix Malleus Maleficarum.

Crida l’atenció en aquesta novel·la, la magnifica descripció que Les Daniels aconsegueix d’aquella Espanya de recent creació per part dels catòlics, dels seus escenaris, gents i olors, així com del coneixement dels procediments utilitzats pel Sant Ofici. Una imatge que ens ve des de la perspectiva d’un dels seus personatges, un cavaller florentí que aboca una mirada estrangera sobre aquella proto-nació fosca de la que tant costa emergir...

Contràriament al que s’espera, en aquesta obra el vampir ocupa un lloc de redempció analgèsica al costat de les víctimes enfront a l’horror inimaginable de la pràctica inquisitorial adobada, a més, per la corrupció ideològica dels que la impulsaven.

El vampir, el nostre vampir romàntic, és aquí un heroi que ens permet contrastar la història des d’un altre prisma i que ens recorda que la creu es va fer servir per aterrir a algú més que als de la seva espècie...

Tanco aquest post amb una manera upírica de fer llum a la nostra vida davant de tanta foscor...

__________________________________________________

Al encapçalament: Tomás de Torquemada, Gran Inquisidor de la Inquisició espanyola, amb el rei Ferran i la reina Isabel al 1478" (Il·lustració de Stefano Bianchetti)

Dracula’s cocktail

En un got barrejador [pots fer servir la mateixa coctelera...] i sense mirar-t’hi gaire, hi poses a la comtessa Erzsébet Bàthory , al príncep Vlad Tepes versió Dràcula de Coppola [ja saps aquell que té un amor ensucrat amb la Mina], a gran part de la corrua de personatges de l’original de Stoker incloent-lo a ell mateix, a Jack el Desbudellador i als detectius d’Scotlant Yard que li anaven al darrere.

Afegeix-li una cullerada de temps...concretament de vint-i-cinc anys després de la novel·la original, on els personatges visquin immersos en la decadència...

Tanca la coctelera i remena-ho tot sacsejant-ho amb força fins que trenquis les textures originals que encara quedin i no paris fins que aconsegueixis que Van Helsing s’hagi convertit en un vampir, la Bathory tingui la culpa de tot i sigui, a més, el Desbudellador i que l’únic fill dels Harker sigui realment fill de Mina i Dràcula, concebut en una apassionant nit d’amor, ara fa vint-i-cinc anys, a l’Abadia de Carfax.

Aboca tot el contingut en una copa de quatre-cents vint-i-tres planes i guarneix el resultat amb detallets com ara que morin quasi be tots. Per arrodonir-ho, fes pujar al darrer sobrevivent al Titànic rumb cap a Amèrica.

Aquesta és la copa que s’han inventat aquest parell de l’Ian Holt i d’en Dacre Stoker i que l'hi han posat per nom: Dràcula: el no mort.

Una copa amb un regust altament comercial...en tot cas, una copa prescindible.

Gothika

Podria ser Jane Austen, una combinatòria de tonalitats pastel contrastades contínuament amb la maldat amb el seu grau més incognoscible, fins i tot es podria dir que l’ambientació tètrica tant pròpia de la novel·la gòtica és aquí substituïda per antics casalots fonamentats sobre laberíntics passadissos que condueixen a fantasmagòriques institucions on aparentment dolces senyoretes són instruïdes com a futures matrones d’una societat corrompuda i estèril a la qual perillen de no arribar mai...

Podria ser Le Fanu on jovenetes són implacablement seduïdes per malèfiques vampires que es passen per l’entrecuix les normes bàsiques d’una relació familiar...com si no explicaríeu que una tieta vampiritzi sense cap vergonya a la seva càndida neboda?

Però realment es tracta de Clara Tahoces amb la seva obra Gothika, una novel·la que aplega un seguit d’històries paral·leles que convergeixen en un mateix i inesperat final.

Gothika, és una novela de vampirs en clau femenina. Tracta la història d’Analisa,una pobra desventurada que és vampiritzada per la seva tieta uns quants segles endarrere, fins que acaba executada per una parella de gòtics seguidors de The Cure .

En aquesta novel·la se’ns permet seguir al vampir des de diverses perspectives externes i des de la introspectiva de la pròpia Analisa que inclou el fet extraordinari de deixar-nos veure la vivència dels seus embarassos...perquè aquí, la vampira, no tan sols té els seus frigi frega sexuals, sinó que a més queda embarassada [és clar, al 2007 encara no es comercialitzava la píndola del dia després...]. Un tema curiós que no deixa de produir un neguit al lector...això que la criatura sigui un no-mort abans de néixer és una mica jeroglífic, corticalment parlant...

Malgrat va ser guardonada amb el premi Minotauro al 2007, aquesta història ambientada a Espanya i amb seu a Madrid és, pel meu gust, un xic frívola i, potser està dirigida a un públic adolescent amb gustos dark- gòtics preferiblement...

Nocturna

Un vespre aterra a l’aeroport de JFK de Nova York un vol transoceànic amb dos-cents passatgers a bord. Tot és normal fins que l’avió para els motors. Llavors, com si d’un col·lapse es tractés, tot s’atura i la nau resta hores amb les llums apagades i totes les finestres tancades, sense oxigen davant de l'expectació estupefacta del personal tècnic i de suport de l’aeroport. Un segrest? Una amenaça terrorista? Estan tots morts? La nau segueix així durant hores como si fos una sinistra balena blanca varada a la costa, ja no hi ha esperança pels viatgers ni per la tripulació ...i, de sobte,...la porta s’obre des de dintre...

Aquest és, sintèticament, el començament que en Guillermo del Toro i en Chuck Hogan ens plantegen a Nocturna després d’una petita introducció on li donen al lector/a una vaga idea del que s’està coent dins de l’aeronau.

A mi, personalment, m’ha agradat. Potser és que se m’està liquant el cervell després d’altres lectures menys bones, però, fins i tot abordant-lo amb reticències, m’ha enganxat la capacitat descriptiva i la dinàmica ràpida dels esdeveniments. Realment és com veure una pel·lícula, d’aquestes apocalíptiques, on un grup de bons professionals [i patriotes...] lluiten descarnadament per lliurar la humanitat [Nova York] d’una amenaça fatal...

M’ha fet certa gràcia trobar aquí, pel post anterior, a un vampiròleg, en la seva línia més clàssica, al voltant del qual es munta un equip de caçavampirs provinents de la ciència més rigorosa i rendits a les evidències [Strigoi és com s’anomena al vampir a Romania, Vourdalak a Rússia, és un saber antic...] i a un Mestre vampir que certifica els seus gustos afirmant que és un “bebedor d’homes” i recreant el lloc de treball de cap de Recursos Humans però aquesta vegada com a responsable del magatzem del seu particular negoci, crec que aquest li agradaria a en mkl.

Pel que m’ha semblat, els autors és com si trobessin a faltar una introducció al Soc Llegenda d’en Richard Matheson i s’hagin disposat a completar aquesta obra amb una trilogia que ens explica com pot ser que en Neville arribi a la situació d’extrema soledat i assetjament per part d’una horda inacabable de vampirs.

I és que allò que comencés en Matheson a l’any 1954 és, a hores d’ara, el substrat en el que es mou el paradigma del vampir modern:

> Infeccions que afecten a vius i a morts corrompent els seus òrgans i mutant cap a essers a mig camí del zombie però assedegats de sang i un pel més intel·ligents [si no han mort abans...és clar].

> Vampirs antropomòrfics més semblats a Nosferatu que a Lestat. Carents d’orelles, de nas, de sexe...com un orc del Senyor dels anells...

> Nius subterranis de milers d’aquests monstres sempre dominants telepàticament per un vampir superior, un Mestre, un amo...a l’estil del Dampyr de Bonelli.

> La manca dels ullals sempre tan sensuals i la seva substitució per boques monstruoses o llengües retràctils acabades en un punxó fatal...

A veure si no triguen a sortir els dos que falten.

Incloc dos vídeos: en un s’anuncia el llibre (crec que també s’està portant a la pantalla) i en l’altre una entrevista a Guillermo del Toro que explica la idea.