Un manual per vampirs

Com passa amb el dimoni, el poder dels vampirs es troba en el fet que ningú hi creu. I malgrat davant la pantalla ens identifiquem i patim quan algú demana ajut en sentir-se amenaçat/ada per algun d’ells, la veritat és que els hem tancat amb pany i clau al pla de la ficció i ens sentim absolutament sans i estalvis de l’amenaça que podrien representar.

Aquesta idea es desprèn com a part d’una de les orientacions o consells que en Xavier Antoine Terrisse dóna al seu recent llibre “Manual del vampiro moderno” a totes aquelles persones que han decidit o han estat escollits per a renéixer com a vampirs o vampires.

Amb desimboltura i un estil dinàmic, gens pesat , seriós i divertit alhora, l’autor ens parla [com si fos un d’ells] dels orígens, d'on viuen, de les llegendes al seu voltant, de la seva vida sexual, de com identificar-los, de la seva vida social, etc. atorgant-li al vampir un lloc en un món que li pertany tant com a nosaltres.

La barreja que es fa entre elements històrics i objectius amb altres que semblen extrets del còmic i del cinema fan que arribi un moment inquietant on dubtis de les intencions reals de l’autor: si fer-nos riure amb aquesta guia o si riure’s de nosaltres posant-nos davant del nas realitats que no volem veure i en les que no podem creure.

Una obreta deliciosa que m’ha fet passar una bona estona i que recomano.

John Ajvide Lindqvist

Por mi parte, tengo la extraordinaria suerte de asistir a un nuevo hito, este en vida, de la literatura fantástica y pienso abrir un espacio al lado de E.A. Poe, H.P Lovecraft o de H. James para colocar a J.A Lindqvist.

Casi tod@s nosotros ya hemos catado algo de su obra a través de Déjame Entrar, novela preciosa que, no tan sólo rescata al vampiro del lodo infame por el que se le arrastra últimamente sino que, además, es capaz de integrar lo preternatural en el día a día de nuestro cotidiano, sin fisuras ni extrañezas.

Parece como si los pies descalzos de los personajes de J.A Lindqvist fueran capaces de dejar rastros en el suelo de nuestra propia casa y uno no puede dejar de mirar al suelo sin, y eso es lo más importante, sentir el más mínimo horror. Creo que coincidiría con cualquiera si dijera que, en la película que se hizo de la novela, uno respiraba cuando aparecía Eli, tal era el volcado de afecto sobre el personaje que, dicho sea de paso, de entre todos parecía si no el más normal, sí el más entero y cercano.

Recientemente se ha publicado en español Descansa en Paz [2005], novela que anunciaba en el anterior post y que me he leído en una exhalación. Advierto que no es una novela de vampiros, tampoco es una novela de zombis de esos pesados y con un ansia obsesiva por sacarle a uno los intestinos. Descansa en Paz es una novela que recrea la muerte en la propia vida de tal manera que casi puedes olerla. Tal es el vacío interior y la desazón que me ha despertado que alguna noche he tenido que cerrar momentáneamente sus páginas para recuperar mi irracional inmortalidad de ser vivo.

Pero además, ésta es una obra que reivindica la fugacidad de la vida y le otorga un lugar propio y deseado a la muerte hasta hacerte llorar porque, Descansa en Paz no es tan sólo el título, sino que además son las dos últimas palabras de esta novela.

Vampyrus eris in aeternum

Ara fa poc, comentava que el vampirisme ha estat utilitzat, en la literatura, com a excusa per a l’exploració dels instints més baixos de l’ésser humà. De la mateixa manera, a la vida real, el vampir ha servit també com a contenidor de tot allò bestial que la humanitat no ha volgut assumir com a propi, exercint vers aquesta projecció de si mateixa, una actuació, si cap, encara més infame.

Aquest és el cas del Vampir de Ropraz, una història real que ens arriba en clau novel·lada per Jacques Chessex i que explica els fets de Ropraz allà pel 1903.

L’argument gira al voltant d’uns casos de necrofília succeïts a aquest llogaret suïs perdut del món, i de com la població es ceba en un boc expiatori que és, en si mateix, una excrescència de la mateixa societat que l’assetja.

Una novel·la curta (o un conte llarg...) molt ben escrita, amb una història que pot ser cosina germana del cas de l’Enriqueta Martí (1912).

Sense títol

Ara ja fa uns mesos, vaig fullejar un dels llibres de la saga creada per Stephenie Meyer i vaig abandonar la novel·leta a la lleixa de la llibreria per trobar-la terrible i insuportablement cursi. És per això que, per pura ètica dampyrica, m’inhibeixo d’anar a veure un altre dels darrers fenòmens de massa hipertaquillers que està arrasant entre les adolescents de l’hemisferi occidental.

D’una altra banda, em sembla realment positiu inocular en l’imaginari dels joves aquest mite ja que permet:

1.Combinar la força de l’eros amb el tànatos més sinistre.
2.Obrir la imaginació al voltant dels espais fronterers amb la mort, en un moment de veritable crisi d’elegància supersticiosa.
3. Elevar el caràcter romàntic dels cementiris :-)
4. Dur a terme una anàlisi de la història de la literatura a partir del seguiment d’aquest personatge. Ja que no hi ha moment ni quasi bé autor clàssic que no el toqui.

De tota manera, dubto que la pel·lícula dirigida per Catherine Hardwicke arribi a assolir qualsevol d’aquestes finalitats amb uns personatges pastissosos totalment allunyats de la inquietud corrupta que ha de produir estar prop d’un vampir i un argument més propi d’un Superman fluix (fins i tot s'hi troba l’escena on noi agafa noia per la cintura i se l’endu a fer un vol...).

Al final, l’efecte pot ser contrari i passar [però en clau vampírica] com quan, no fa gaire, preguntaves a un nen: Qui va ser qui va donar la volta al món en 80 dies? i tot seriós et contestava: Willie Fox!

De l’autora (Stephenie Meyer) sé que és mormona [la qual cosa no suposa res, també ho és en Orson Scott Card salvant les diferències] i que ha triat una poma per a la portada perquè simbolitza l’elecció i l’amor prohibit entre els personatges. Tot un desplegament del cursi que es pot arribar a ser i de la frivolitat vers la interpretació iconogràfica del Gènesi... (deu ser aquest el punt de vista de l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies?)

També ha dit que la idea de la novel·la se li va acudir en un somni, establint així, com qui no vol la cosa, una relació amb Mary Shelley, que també va somiar el que després va ser en Frankestein o el modern Prometeu,...quina barra que tenen algunes...!!

En fi, em queixava de l'Anne Rice...

Aedes albopictus

Es veu que la mosquita tigre aprofita les proteïnes que extrau de la sang de la seva víctima pel desenvolupament dels seus ous.

M’explicaven ahir que els que investiguen vers el mosquit tigre, fan torns per deixar-se picar per les femelles i d’aquesta manera alimentar-les per mantenir el ramat.

Quines coses!!

Si tingués una mosquita tigre a casa, així com a insecte domèstic, l'anomenaria Clarimonda...

Canícula dampírica

Com que, en certa manera, estic condemnat dampíricament a actualitzar-me sobre el tema, m’he dut de vacances El gran libro de los vampiros: tratado de upirología, de l’Ángel Gordon.

És un altre compendi sobre la figura del vampir que toca des d'aspectes folklòrics fins al tractament que se’n fa a la literatura i al cinema. És bastant extens però no tant intens com el llibre de Javier Arries, encara que, a més d’il·lustracions i fotografies, inclou moltes cites textuals interessants. En fi, que si no ets un/a passavolant i estàs pel tema s’ha de fullejar...

També m’he dut un còmic: El baile del Vampiro. Es tracta de la reedició, en el seu desè aniversari, d’un seguit d’aventures i desventures protagonitzades per una tríade vampírica en la que destaca la desafortunada Inés. Escrita i dibuixada per Sergio Bleda i ambientada a la Barcelona dels 90, aquesta obra ens transmet una imatge sensual i més propera (?) del vampir, combinant acció amb cultura urbana top bcn. És molt divertit.

Amb aquesta calor, poca cosa més ve de gust tret d’amagar-se a l’ombra i esperar (desesperar) el vespre per tal de fer un vol i gaudir de la fresca i de la resta que, despreocupadament i innocent l’acompanya...

Enriqueta forever

No fa gaire ja vaig comentar al blog el cas de l’Enriqueta Martí, la vampira del carrer Ponent.

Encara que el tema és escabrós pel component que té de fet real, la veritat és que poca cosa s’ha de dir més del que ja sabem. Però darrerament hi ha qui ha brodat el tema i ha produït una novel·la que ve a concloure, sense solapar-se, amb la també fabulosa obra d’en Fernando Gómez, em refereixo a Marc Pastor un escriptor que ens fa creure amb el millor gènere negre escrit en català.

Ara que estem a les portes de les vacances recomano absolutament aquesta novel·la que ens mostra la cara més obscura de Barcelona de la mà de dos inspectors de policia, que res tenen a envejar del mitològic Callahan. Tot al voltant dels fets de l’Enriqueta la qual, a aquest pas, es mereix que aviat li facin una pel·lícula...temps al temps...

Tota l’obra està adobada de diàlegs entre els inspectors on es combina la duresa professional amb una cultura exquisida sobre les principals obres de ficció del gènere fantàstic i de terror...una veritable guia dampyr.

Benvinguda sigui, doncs, La mala dona a aquest espai. Espero que la pugueu fruir.

No me mates

Una novela sorprenent aquesta de Chiara Palazzolo.

L’autora ens planteja una situació, al menys per a mi, insòlita i és el mateix neixement del vampir a la seva nova condició. En aquest cas de la mà de la Mirta, una noia presumiblement deliciosa que emergeix de la seva tomba com expressió sincera d’amor pel seu amant. A partir d’aquí, desde la confusió inicial on la dona no entent res de res fins a l’assumpció de la seva nova identitat, el lector va vivint en primera persona com pot ser això de transformar-se en vampir...bé, un vampir peculiar en els seus hàbits alimentaris...

Molt millor que llegir les cabòries mentals dels personatges de la Rice.

30 days of night

A mi m’ha agradat la versió que n’ha fet en David Slade de l’obra d’en Steve Niles i Ben Templesmith. L’he trobat d’una mida justa i movent-se sempre dins d’una tolerància suportable, tant pel que fa al factor “ensurt” com pel que fa al “gore” d’algunes de les seves imatges.

Potser el fet que l’hagin titulat 30 dies de foscor és un dels elements que trobo febles. Per a mi 30 dies de nit li dóna aquell joc dels antònims combinats que ofereixen una saludable i benvinguda gimnàstica mental.

Però el que vull deixar de manifest en aquest post és que no comparteixo la mala crítica que ha rebut la pel·lícula. Dins del seu gènere la trobo molt correcta, moltíssim més que Soy Leyenda, una superproducció que, d’altra banda, no li arriba ni a la sola de la sabata.

He arribat a pensar que el que passa realment és que s’ignora la novel·la gràfica en la que està basada. De fet, tret de petites variacions, com ara la situació afectiva de la parella protagonista o algun que altre personatge secundari, no afegeix res que, substancialment, aporti més valor al transmès a la pantalla. Conèixer el còmic és no esperar rés més de la pel·lícula.

Entre els aspectes que més m’han agradat ha estat l’actor que interpreta a Eben, crec que Josh Hartnett li dóna molta força i credibilitat a un personatge que es mou entre l’estupor, la impotència i l’instint de supervivència més atàvic. Més que Melissa George en el paper d’Stella, una actriu que pega més a una platja californiana que al paisatge inhòspit i glacial de la zona més septentrional d’Alaska. Virginia Madsen, l’actriu rossa d’Entre Copes, també bonica però una mica més robusta, hagués encaixat una mica més ...

La localització de les escenes han estat com recrear el còmic en tres dimensions i molts dels plànols han estat molt encertats, com ara la primera carnisseria on es veu, a vista de croquis, com la manada de vampirs devoren sobre la neu a una dotzena de persones. Realment aquesta escena està molt bé ...

Però el tractament del vampir ha estat el millor per a mi. El seu moviment entre animal i antinatural, l’estratègia de cacera de la manada, la por epidèmica que transmet a l’espectador, la ironia sense vida dels seus comentaris, la foscor de la vida interior que se li intueix, la consciència de grup que manifesta (a un moment es refereixen als humans com a plaga) ... Malgrat s’hagin substituït els glamorosos ullals per una boca terrible i corrupta, no altera la seva essència i el col·loca de nou al temps que li toca (no) viure.

El retorn del mite s’anuncia en el moment on el líder vampir ordena cremar tot el poble i explica les raons:

Quants segles ens ha costat que ens consideressin un mite? Quants segles hem tardat a camuflar-nos en el món dels vius? En arribar a fer que els humans no creguessin en la nostra existència? No podem donar motius per a que sospitin. La sospita i la por són la llavor de la nostra destrucció. Si aquests fets [els esdeveniments de Barrow] es coneixen, ens destruiran,...un altre cop serem caçats...

Enriqueta Martí Ripolles

Crec que era en Montalbán qui deia que una ciutat, per a ser considerada com a tal, havia de conjuminar tres trets distintius: un bon servei de taxi, jazz i novel·la negra. Afegiria a aquests trets el fet de tenir el seu vampir propi, i Barcelona, té tots els requisits per a ser considerada una gran ciutat segons aquest cànon.

Suposo que ja esteu al corrent del cas de l’Enriqueta Martí, la vampira del carrer Ponent, que va commocionar als barcelonins amb la seva original manera de gestionar els recursos infantils de la ciutat. El més curiós és que, a banda de ser una psicokiller, també era una addicta al Bloody Mary versió original.

Sembla ser que l’Enriqueta ara està de moda... No deixa de ser significatiu que, contràriament al que passa amb altres mites de la literatura fantàstica (licantrops, etc.), el vampir sempre estigui de moda, oi?

Es per això que, a banda dels programes televisius que podeu haver vist, us recomani la lectura de la novel·la d’en Fernando Gómez on descriu, en clau de ficció, els fets en boca dels personatges que varen tenir algun contacte amb ella.

Si voleu més raons per llegir el llibre, teniu el plaer de la visió costumista d’una Barcelona, en color sèpia, sempre atractiva pels i per les amants de la ciutat.

Fa que pensar que, en un mateix moment, convisquin diferents estrats socials, dels més avançats (tecnològicament parlant) fins els més atàvics i impensables. Sempre s’està especialment inclinat a pensar que això va passar en un moment del passat remot (en aquest cas al 1912), però estic convençut que aquesta convivència es dóna sempre, en tots els temps: passats, actuals i futurs.

Denuncia

Estaba el último hombre del mundo sentado en su casa cuando, de repente, llamaron a la puerta…
(La historia de terror más corta)

I

Si todavía estáis a tiempo, y no lo habéis hecho ya, leed Soy Leyenda de Richard Mathesson (1954). Es, desde mi punto de vista, el nivel evolutivo más elevado del desarrollo del vampiro en la Literatura.

El argumento: Robert Neville, es, aparentemente, el único superviviente de una pandemia que ha convertido a toda la humanidad en vampiros. Neville dedica el día a proveerse de alimentos y a exterminar a los indefensos vampiros aprovechándose de la luz del sol. De noche se blinda en su domicilio y se defiende de ellos sumergido entre los vapores del whisky y las notas del segundo concierto para piano de Brahms.

Esta novela sintetiza en menos de 200 páginas el horror de la soledad y la tensión de ser depredado por unos seres a caballo entre el vampiro más seductor y el zombi más infecto.

Demasiado tarde se da cuenta de que ha tratado por igual a dos tipos de vampiros, el clásico, para entendernos y a otro que es producto de la pandemia, civilizado y que produce por su cuenta el plasma necesario para evitar nutrirse de otras personas. ¿De donde sale el vampiro clásico? Es poco importante a efectos de la novela. La conclusión hace referencia a la posible variabilidad del concepto de normal y no digo más…

Lo que sí quiero dejar claro es: En la novela, Robert Neville no es un teniente coronel del ejército norteamericano, ni un científico afamado, ni un héroe que muere para salvar a la humanidad, ni nada parecido.

II

Mantengo la hipótesis de que Soy Leyenda es una novela singular, de aquellas que proveen de escenarios originales que alimentan otros desarrollos literarios.

Un ejemplo lo tenemos en La Piel Fría de Albert Sánchez Piñol (2003).

Desde mi punto de vista esta novela bebe de tres fuentes privilegiadas: El Tarzán de

Edgar Rice Burroughs (1914), básicamente el inicio, cuando el protagonista llega a la isla y describe el estado en el que se encuentra la cabaña habitada por su predecesor; El horror de Dunwich de H.P. Lovecraft (1928), donde es imposible no establecer una relación entre los seres anfibios descritos por el maestro del horror y los que visitan al protagonista de La Piel Fría; y Soy Leyenda (Mathesson, 1954) aquí, la situación de soledad, asedio y defensa desesperada son casi idénticas.

Para mí, Albert Sánchez Piñol aporta el valor añadido e incuestionable de una combinatoria ejemplar de estos tres elementos y de una reflexión sobre la permanente pugna entre lo moral y lo sensorial de la naturaleza humana.

III

Es una pena que todas aquellas personas que no han leído a Stoker, estén convencidas de que Drácula es una historia de amor a raíz de la versión que, de la novela, hizo Coppola (1992). No hace mucho hubo alguien que me defendía desesperadamente la inclusión del mito (no de la película) en el género romántico. Cualquier persona que haya leído la novela no tendrá ninguna duda en que el planteamiento desafectado y los orígenes inciertos del personaje la sitúan en el más puro estilo gótico. La relación amorosa entre Drácula y Mina es una invención coppoliana que nos aleja de la novela. Si habéis leído el libro y habéis visto la película me daréis la razón.

No voy a cuestionar la legitimidad de versionar obras clave con tanta distorsión (aunque la Hammer nunca aseguró que sus versiones de Drácula fueran la planteada por Stoker, ¡y eso que eran serie B!) pero alguna cosa parecida puede suceder, salvando las diferencias, con el Soy Leyenda estrenado recientemente y protagonizada por

Will Smith.

Sin entrar en el ritmo de la película, extremadamente aburrido en sus tres cuartas partes y con una resolución excesivamente vertiginosa al final, el argumento no tiene nada que ver con la novela. Es otra historia que nos habla de altruismo americano, de salvadores de la humanidad, poco de vampiros y nos aleja del planteamiento crítico de Mathesson. Nada que ver.

Un consejo…pasad de ver la peli y leeros la novela, espero haber llegado a tiempo.

Els vampirs necessiten la teva sang...fes-te donant!

Suposo que ja esteu al cas de la nova sèrie que estan emetent a Calle 13 (Blood Ties)

Afortunadament, encara hi ha qui li continua donant voltes a les idees interessants...potser encara hi ha alguna esperança per al món actual?

Montalbanaje

Los cócteles... son exquisiteces urbanas, construcciones artificiales, pócimas que hacen compañía, que ayudan a la transformación del imbécil Dr. Jekyll en el animado Mr. Hyde. Corto o largo, el cóctel es la única droga posmoderna aceptable, pues reúne diferentes culturas del alcohol y del calor al servicio de la cultura del sabor.

Manuel Vázquez Montalbán, prólogo a Los cócteles del Boadas Cocktail Bar de María Dolores Boadas.

Sírvase usted un cóctel de tertulia cuyos componentes básicos sean el humo, el café y el alcohol. Vierta en un vaso mezclador la cantidad correspondiente a una copa de un malta ahumado (recomendable Laphroaig o Lagavullin) mezcle el contenido con dos gotas de Kalua y un suspiro de angostura. Vierta el contenido en una copa de Dry Martini, preferiblemente de tallo corto, y adorne el conjunto con unos granos de café. El resultado es un beso donde se mezcla el sabor del café con el aroma del humo sin desfavorecer el Malta. Ésta es una de las propuestas del Lugar dedicada a Montalbán a petición de los Caballeros. En cualquier caso una copa excelente.

Del Manual de la EOCS para conducirse en una coctelería

Es ésta una entrada nostálgica (utilizo esta palabra porque me seduce la partícula “algia”…como de dolor) para rendir, humildemente, un homenaje a Manuel Vázquez Montalbán en este cuarto aniversario de su muerte.

Que ¿cómo lo vinculo a los comentarios habituales de esta página?

Expongo algunas de las varias razones que se me ocurren, así, de pronto:

1- La primera es que lamento su muerte, en extremo prematura, no tanto por la pérdida irrecuperable de referentes (a lo largo de los años he llegado a la conclusión de que algunas personas son realmente imprescindibles, piensen lo que piensen los de la escuela tetrabrik en la que cada cual pinta y deja de pintar sin que aquí pase nada), sino porque dejó en el tintero la que hubiera sido una de las mejores novelas de vampiros jamás escrita. De esto estoy completamente seguro.

2- Además, de todos es sabido que Pepe Carvalho, uno de sus personajes principales, quemaba en el hogar de su casa, aquellos libros que consideraba insignia. Entre las muchas obras quemadas es harto probable que se encontrasen un Drácula o una Carmilla (no creo que Gauthier haya podido garantizar unas vigorosas llamas…), quizás siguiendo un reflejo atávico, a modo de ofrenda ritual donde, el famoso detective, ofrecía espiritualmente lo mejor que poseía o, muy racionalmente, para beneficiarse al máximo de lo que daba de sí la buena literatura…hasta de su calor.

3- Montalbán era un consumado gastrónomo y éste es un tema, mire como se mire, colindante con la upirología más ortodoxa.

4- Este niño (el de la foto), este mapa que se extiende a su espalda…¿qué región es la que está a la derecha, justo encima de su oreja izquierda, a la derecha y debajo de Polonia? ¿Transilvania? Y, ¿el libro abierto?…¿cuál es?... ¿Se trata de una casualidad? ¿Es que alguien que esté en su sano juicio cree aún que las cosas pasan por casualidad?

Me ciño a la receta de la EOCS (Espiritual Orden de Caballeros Suprarrománticos) que encabeza este comentario y levanto mi copa en su memoria.

A les escombraries

I
A la Vanguardia del dissabte 27/10/07 hi ha un article d’opinió esportiva titulat Vampiros en el equipo que, lògicament, va cridar la meva atenció. Quan el columnista en qüestió intenta justificar el títol de l’article ho fa de la següent manera:

Si les interesa la psicología (?¿) habrán leído algo sobre la existencia de los vampiros. El líder vampiro es el que chupa la energía de sus colaboradores para crecer (?¿). La pareja vampiro por la noche va desposeyendo de energía a su cónyugue para cargar sus pilas (?¿). Por la mañana el vampiro se come al mundo mientras su pareja deambula por la vida...

Aquí la gràcia deu estar en trobar la relació entre els vampirs i la psicologia, en delectar-se davant l’explicació cinegètica de que el “líder” vampiro chupa la energía de “sus colaboradores” para “crecer”. I en fer una discreta arcada davant lo cutre de la “pareja vampiro”. On queda el brutal component eròtic del vampir amb això de “cargar sus pilas”...?

Això em recorda la impassibilitat amb la que un individu (de la gamma “culta”...) deia als vampirs “dráculas” (ex. “avui he vist una pel·lícula de dràcules”). No hi ha res a fer amb la ignorància que envolta al mite, el vampir restarà ocult a la seva tomba durant molt més temps encara, essent ignorat per tothom i sortint cada nit, a mossegar algun coll afortunat.

II
A un post molt anterior, un col·lega comentava l’oportunitat de fer una anti guia del vampirisme. No sé si tinc prou títols, i no és perquè no n’hi hagi, sinó perquè encara tinc el saludable costum de no acabar de llegir el que no m’agrada.

Tot i així vull comentar l’estrany cas de La Historiadora. Un llibre complicat ja en el seu títol on no es van posar d’acord l’editorial catalana i la castellana. Resulta que l’argument de la novel·la gira al voltant d’una noia historiadora molt lligada a la vida del seu pare, historiador també. Doncs bé, en una editorial el llibre fa referència a la filla (la historiadora) i en una altra al pare (l'historiador). Un cas clar de l’afavoriment actual a llegir a la bali-balà on el títol del llibre tant se’n fot.

Aquesta novel·la, que comercialment es llançà com a novel·la de terror assegurant que l’ombra del vampir sobrevola les seves fulles, no deixa de ser un llibre de viatges soporífers on, amb l’escusa de cercar la tomba de Vlad Tepes, la protagonista va d’aquí a allà descrivint paisatges des d’un prisma nostàlgicavorrit. El vampir aquí, una mena de fantasma desdibuixat sense cap interès, es dilueix sense un sentit concret al llarg de les masses fulles que conformen la història.

Vaja que, si us l’han regalat, feu-me cas i torneu-la amb el mateix somriure amb el que us l’han donat... o no...

De la lectura de Dràcula (1)

A mi en Pérez-Reverte em cau bé. Sempre l’he trobat un punt mercenari (com el seu Alatriste) que m’ha permès entendre’l en les seves diferents facetes mediàtiques (algunes molt difícils d’entendre).

També li trobo un punt d’iniciat, de coneixedor de secrets, esotèric, erudit, en detalls que apareixen graciosament distribuïts al llarg de la seva obra (se’m ve al cap El club Dumas per exemple)

Ho comento arran de la lectura d’un article (aportació inestimable d’en Fan Hellthink, PhD), on aquest escriptor respon a aquelles persones que li demanen una novel·la per a joves als que li costa llegir.

Molt encertadament, en Pérez-Reverte, posa en dubte al llarg de la seva argumentació que certs tipus de lectures siguin pròpies de determinats estats evolutius. Ve a dir que una bona novel·la no té edat. Però la veritat és que la gent posa una mirada desdenyosa si et veuen que llegeixes alguna cosa que es consideri poc seriosa, que no toqui algun tema d’actualitat o que no giri al voltant d’una vida o relació neuròticament turmentada...

- Què t’estas llegint?
- El darrer d’Auster, i tu?
- Momo, de l’Ende...
- :-(

I baixes de cop i volta al nivell dels immadurs crònics, com si Momo, un llibre que abasta aspectes tant complexes, com ara la concepció del temps o l’escolta activa, fos una lectura insubstancial, tan sol perquè està classificat com a literatura juvenil (per a mi, un error flagrant de classificació).

Passa amb tot, si vas al cine a veure X-men, o 007 ets un nen sense remei, un sense substància, un... poca pena. Has d’anar a veure Mar adentro i arrebossar-te en la desgracia d’una vida escapçada i en un conflicte de valors molt, però que molt realista.

No sé, que voleu que us digui, quan vaig veure Matrix, més de la meitat del cinema estava plena d’adolescents infotòxics, no sé el que van veure ells, però jo em vaig trobar amb una pel·lícula que descrivia, en clau gnòstica, el món actual. La presència del demiürg (Ialdabaoth) es deixava notar al llarg de tota l’obra. Si algú pensa que això és infantil és que és idiota.

En Pérez-Reverte recomana Dràcula com a remei per aquelles “llastimoses criatures que no obren mai un llibre” i jo m’aixeco de la cadira i boto d’alegria en trobar una ànima germana entre tanta incomprensió i mirada pragmàtica.

Ara bé, no recomanaria aquesta lectura a tothom ni tampoc n’estaria tant segur de la seva infal·libilitat davant qualsevol cas. M’asseguraria primer que sap llegir...

Vampirs, còmics i altres...

A un altre post, vaig comentar que s’havia trobat un lloc nou per comprendre el vampir dins del nostre món actual. Crec que era en Lovecraft, en un petit assaig sobre la literatura de terror, qui deia que era fonamental fer evolucionar els mites i adeqüar-los als temps. Vaja, que Nosferatu actualment (i amb tots els meus respectes) no ens fa cap por i li encolomaríem una bateria medicamentosa anti sida, una dieta antianorexígena o uns ferros per arreglar-li les paletes.

És en aquest sentit que vull cridar l’atenció sobre un còmic que estic seguint amb molt d’interès: Dampyr.

Molt diferent al tipus de vampir que es presentava a Dossier Negro o a Vampirella, a Dampyr se’ns mostra un vampir polític que conspira per provocar guerres o s’aprofita del caos social actual per alimentar-se impunement. Amb aquesta línia argumental, un ex-soldat balcànic, una vampiressa penedida i un dampyr es recorren tot el món a la recerca i eliminació dels mestres de la nit, oferint-nos, una recreació molt atractiva i crítica vers el moment actual.

Si t'enganxa aquest còmic (a aquest país van pel número 17) potser t’agradarà també un altre editat per Bonelli Comics: Dylan Dog.
Dylan és un detectiu dedicat a investigar casos paranormals. Aquí, el vampir no és l’únic protagonista i comparteix escenari amb altres éssers particulars, no està malament...

I ara que escric sobre expressió gràfica, penso que he d'entrar algun dia en el tema del vampir a la pintura. De fet trobo la seva presència molt més inquietant que a la literatura.

Aquí tens una obra de Csók István al voltant de l’activitat hemàtica de la Bathory, per anar fent boca:

En un altre ordre de coses, algú comentava que no havia pogut trobar una edició actual del Vampir de J.W. Polidori. Doncs bé, molt recentment s’ha publicat Fantasmagoriana, el llibre que recull els quatre contes de terror escrits a vila Diodati per Byron, els Shelley i on s’inclou el conte d’en Polidori.

Paga la pena fer-li una ullada.

Treblinka, Lubyanka, Kotlas-Vorkuta ...

Afortunadament s’ha pogut trobar un lloc al vampir en el nostre món i franquejar l’infame muralla de plagis d’autors com ara la Rice (qui vulgui treure les seves pròpies conclusions que llegeixi Los Redivivos de Geoffrey Farrington i veurà la font d’inspiració de les cròniques vampíriques o de la reina dels comdemnats...).

Tinc calent sobre la taula Tierra de Vampiros on en John Marks desplega una nova visió d’aquest mite fent-lo evolucionar a temps actuals i implicant-lo en les nostres més macabres circumstàncies. De fet crec que es pot parlar d’un Drácula actualitzat. L’autor doncs, ha superat les inèrcies artístiques actuals evitant l’efecte Bieito i fent una veritable revisió conceptual del mite.

A partir doncs d’una relació d’amor-odi entre Torgu, el monstre, i una periodista: l’Evangeline Harker (una picada d’ull de l’autor amb aquest cognom?) es desenvolupa una historia que integra els aspectes més íntims del vampirisme amb la nostra realitat més aterridora esquitxada d’onzes S i de violència balcànica .

A l’igual que Dràcula, el llibre està fet a partir de retalls de diaris, cartes i, novetat, e-mails. Es manté la importància de la sang a l’hora de passar-li l’ànsia al vampir (fer de vehicle) o a l’hora de ser transformat en vampir (ser un beneficiari). Vampir, per cert amb una retirada grounge desagradable, tirant a zombis. La sang és important deia però els ullals són substituïts aquí per una galleda cutre amb un ganivet tallacolls esgarrifós, el conjunt recorda qualsevol dels escenaris de tortura més sòrdids. El fet de poder prescindir dels ullals ja ho trobem en vampirs moderns com els de The Hungers on Katerine Deneuve i David Bowie fan servir uns gadgets (collarets i alhora petits ganivets) per obrir els colls i fer brollar la sang de les seves víctimes.

Una altra constant respectada és l’ànsia del vampir, així com la seva transgeneracionalitat. És bona la idea que s’introdueix d’una amnèsia col•lectiva que els humans arrosseguem vers les nostres pròpies atrocitats i al nou vampir com a vincle entre aquestes morts i la humanitat viva, be com a vehicle o be com a venjador implacable (sabíeu que habitualment s’ignora que hi van haver cent vuitanta-set milions de persones mortes a mans d’altres éssers humans tant sols al llarg del darrer segle!).

El sexe és una altre aspecte important amb unes molt bones escenes carregades d’un erotisme exquisit. És en aquest moment que la protagonista parla de desbloqueix i on surt plegat el que té dins: la sexualitat i la voracitat assassina. El vampir com un Mr. Hyde dins d’un mateix...aquesta vegada desvetllat per la crida d’un altre...

Llibertar-se del vampir suposa negligir la brutalitat que dia a dia exerceix l’home i desresponsabilitzar-se dels fets de la pròpia espècie, com si no anés amb tu. També vol dir no desbloquejar-se, negar-se al poder que comporta la eclosió voluptuosa de la bèstia que tots duem a dins. Aquest no és potser el primer missatge de la novel•la però és el que m’ha quedat ...

(The Hunger (1983) Dir.Tony Scott)