Bèsties

Recopilant literatura per a les vacances vaig fer-me amb Bèsties de Joyce Carol Oates, una obreta del 2002 i traduïda al castellà el 2009.

Res coneixia de l’autora i, encara que soni fatal, vaig adquirir aquesta novel•la pel disseny de la seva coberta on surt una representació d’El Malson de Henry Fuseli [una visió personal d'un íncub].

Fuseli és un dels meus referents pictòrics des que me’l varen presentar en la meva llarga estada a l’Àfrica. Corria l’any 1984 i un company m’enviava des de Barcelona articles d’assaig sobre la figura i l’obra de H.P. Lovecraft. Aquests articles estaven comentats i recordo que en un marge em parlava [amb un traç molt tènue de llapis] d’en Fuseli i deia que, per inspirar-se, menjava carn crua...mai vaig saber si això era del tot cert o no però va omplir de glamour, somnis i fantasies la meva estada nord africana...

Bèsties no és exactament una novel•la de vampirs encara que, d’alguna manera, explota tot allò que defineix al vampir literari: Als anys 70 la Gillian, una estudiant de literatura, s’enamora bojament del seu professor i de la dona d’aquest, una escultora feromonal que arriba gairebé a esclavitzar-la. Aquesta parella utilitza com a reclam l’erotisme pregonat per D.H. Lawrence, fent presa en la sensualitat més genital de les adolescents per acabar pervertint-les en nom d’una set insaciable de joventut sense importar-los res l’efecte demolidor que té, aquesta experiència, sobre les noies.

El triangle entre la parella i les seves seduïdes té alguna cosa d’antinatural i de perillositat emergent que ha desplegat al llarg de la novel•la una ombra molt assemblada a la del vampir. També m’ha retornat a les meva joventut i a les lectures d’en D.H. Lawrence, H. Miller i A. Nin, lectures que van omplir espais que estaven destinats a ser viscuts en societat i on, en el cap d’aquell adolescent, sexe i literatura es varen confondre i barrejar, en plena metamorfosis de creixement.

Sempre Eva

Decidit a fer les darreres mandonguilles dampyriques amb les idees, d’aquest any, porto aquesta làmina (dalt) de Paul Delaroche , La Jeune Martyre que em va encantar quan vaig visitar, ara ja fa massa temps, el Louvre. No és l’obra complerta, es tracta d’un fragment. Li falten dues figures difoses, presumiblement masculines, que s’allunyen de l’escenari de l’execució.

Em pregunto exactament què em va fascinar de l’obra i m’aterra pensar que, a banda de l’hiperrealisme (para l’atenció en la transparència de les aigües i en la tècnica necessària, impossible, per aconseguir-la), no em trobés atrapat en l’estètica d'una situació que, si t’hi pares a pensar, és més pròpia d’un episodi de bondage on a algú se li ha anat la mà.

Totalment hipnotitzat per la imatge, un acaba preguntant-se, més que el perquè d’aquest fatal desenllaç, si els malfactors han aconseguit el que volien, i és quan et fixes en si té la roba trencada, o en si hi ha alguna part del cos a l’aire que no toca. El que sembla clar és que tant si s’han sortit o no amb la seva, ella ha fet l’impossible per evitar-ho. No passeu d’observar l’anella de santedat que sura sobre el seu rostre, distinció atorgada pel Pare a la filla que no l'ha deshonrat... l’ideal patriarcal de la dona: sotmesa, passiva, ...morta.

Crec recordar haver comentat en algun lloc l’origen misogin de la vampira. Com s’encabeixen en aquest personatge tots aquells trets de la dona díscola que ha optat per una forma de vida ignominiosa, totalment allunyada dels valors que han de caracteritzar l’actuació d’una dona com cal. Així la vampira se’ns presenta activa, descucada, seductora, independent, sexual. Tot el contrari de la màrtir d’en Delaroche.

Potser hi ha qui vol veure, en aquest personatge, una prolongació de la Lilith hebrea però, des d'el meu punt de vista, a la literatura, des de la Clarimonda de Gautier fins a la Lucy Westenra d’Stoker, passant per la Carmilla de Le Fanú, la vampira no deixa de ser una variació més del mite d’Eva que tempta i arrossega irremissiblement a qui la segueix cap a la mort o, si més no, cap a una no-mort, per a mi, molt més interessant...

Carmilla

Duran anys i anys he tingut l’estúpida costum d’emmagatzemar llibres. La causa sempre la situo en un professor de literatura que ens animava a crear la nostra pròpia biblioteca i, mentre ho feia, em seduïa el traç amorós que dibuixaven els seus dits sobre la novel·la que tocava comentar aquell dia.

Duran tots aquests anys he emmascarat el fetitxisme induït per aquell mestre amb l’argument absurd de tenir sempre la possibilitat de tornar, en algun moment, a circular per les planes de les obres que m’he llegit.

Tot això per posar de manifest que aquest estiu es desfarà l’encanteri que pesa sobre la meva biblioteca i em rellegiré, si tot va bé..., Carmilla.

Des del 1983 que la vaig llegir en una edició mexicana impossible de trobar a Barcelona i que vaig fotocopiar, il·lustrar i enquadernar personalment, han sortit una quantitat grandíssima d’edicions en el nostre país, ja sigui individuals, ja entre recull de contes que segur que ja teniu i, possiblement, també col·leccioneu...

No vull entrar en la redundància de ressaltar la importància d’aquesta obra en la literatura vampírica, però si centrar l’atenció sobre la il·lustració que se’n va fer de l’obra i que es va publicar a The Dark Blue, per D. H. Friston al 1872.

Trobo interessant abordar una lectura iconogràfica d’aquesta imatge des de la perspectiva que ens ofereix Joan Prats a Las raíces del miedo i que es centra en la utilització literària del personatge de la vampira per reforçar la subordinació de la dona a les ambicions masculines, valor clarament transgredit per la vampira la qual és l’exponent més clar de la dona “mal encaminada” i a la qual s’ha de reconduir amb mà dura i pols ferm, tal i com ho fan el grupet d’homes amb la pobra Lucy Westenra al Dràcula d’Stocker.

Mirem doncs la imatge que encapçala el post i observem la disposició dels personantges. Com Carmilla, amb una indumentària molt assemblada a la de la Sibil·la (al costat), fidel exponent de la dona no alineada amb els valors cristians de l’època, s’acosta perillosament a la noia innocentment dormida i com irromp violentament el pare amb un ganivet amb clares connotacions freudianes...

Tarocco

Llegeixo…

La extraordinaria fuerza de atracción que representa el icono del vampiro proviene de la facilidad con que cada hombre y mujer se identifican con él… En el vampiro, luz y sombras están amplificados: son más visibles, más evidentes y más claros; y en el fondo siguen siendo un espejo de nosotros mismos…

Aquest fragment el podeu trobar al I Tarocchi dei Vampiri, un magnífic maç que il·lustra, en 78 cartes, les possibilitats de la vida d’una persona, això sí, en clau vampírica.

El Tarot funciona com una síntesi de totes les doctrines, experiències humanes, etapes i situacions que constitueixen la vida mateixa, i és en aquest sincretisme on radica la seva fascinació i el fet que s’hagi vessat, inútilment, tanta tinta vers els seus orígens (de si els egipcis, de si la càbala..).

El Tarot més antic que es coneix és el Visconti-Sforza de 1441 (jo en custodio una reproducció cedida pel meu estimat amic Fan Hellthink). Sembla ser que fou un regal per a la boda de la filla del duc de Milà (Bianca Maria Visconti) amb Francesco Sforza. Val a dir que, en aquells moments, el Tarot no es feia servir com una eina d’endevinació, tal i com ho tenim associat ara, sinó que era un joc de cartes i també s’utilitzava com a instrument de meditació i autoconeixement, la seva vessant més interessant. Si recordeu Les Amistats Perilloses, en una de les escenes, a casa de la tieta d’en Valmont, es veu a aquesta dona amb un joc de cartes a les mans on una és girada... es tracta de La Mort del Tarot de Visconti, que apareix com una picadeta d’ull, a la nostra mirada.

Però on volia anar és que, de la multitud de Tarots editats, n’hi ha que fan referència directa al tema d’aquest blog. Existeix una veritable Galeria Dampyr de Tarots.

Teniu per exemple el que he referit al començament del post, I Tarocchi dei Vampiri d’en Minetti/Mammucari, molt adequat per a la interpretació atesa la cura de la seva simbologia, un pèl llòbrega i tètrica.

Un altre és The Vampire Tarot de Nathalie Hertz, una mica més infantil però interessant, sobretot el desenvolupament dels arcans menors.

Darrerament s’ha publicat el Tarot Favole de la Victoria Francés. És aquest un Tarot de luxe, amb les imatges de la sèrie que li dóna el nom. Curiosament les espases, copes, ors i bastons es transformen aquí en: papallones negres, roses negres, màsqueres venecianes i creus. Una preciositat!! Hi ha, però, un defecte i és que han col·locat les instruccions d’un tarot clàssic qualsevol, de tal manera que...ves a saber a què fan referència les papallones!
De tota manera, pot ser un bon regal de cara a les festes que s’apropen.

I parlant de regals, un altre Tarot de culte és The Labyrinth Tarot, del magnífic dibuixant de còmics Luís Royo. Un joc de cartes preciós, un pèl petit pel meu gust, però podeu fer-vos amb el llibre que porta el mateix títol i té totes les il·lustracions de les cartes...exquisit.

Vampirs, còmics i altres...

A un altre post, vaig comentar que s’havia trobat un lloc nou per comprendre el vampir dins del nostre món actual. Crec que era en Lovecraft, en un petit assaig sobre la literatura de terror, qui deia que era fonamental fer evolucionar els mites i adeqüar-los als temps. Vaja, que Nosferatu actualment (i amb tots els meus respectes) no ens fa cap por i li encolomaríem una bateria medicamentosa anti sida, una dieta antianorexígena o uns ferros per arreglar-li les paletes.

És en aquest sentit que vull cridar l’atenció sobre un còmic que estic seguint amb molt d’interès: Dampyr.

Molt diferent al tipus de vampir que es presentava a Dossier Negro o a Vampirella, a Dampyr se’ns mostra un vampir polític que conspira per provocar guerres o s’aprofita del caos social actual per alimentar-se impunement. Amb aquesta línia argumental, un ex-soldat balcànic, una vampiressa penedida i un dampyr es recorren tot el món a la recerca i eliminació dels mestres de la nit, oferint-nos, una recreació molt atractiva i crítica vers el moment actual.

Si t'enganxa aquest còmic (a aquest país van pel número 17) potser t’agradarà també un altre editat per Bonelli Comics: Dylan Dog.
Dylan és un detectiu dedicat a investigar casos paranormals. Aquí, el vampir no és l’únic protagonista i comparteix escenari amb altres éssers particulars, no està malament...

I ara que escric sobre expressió gràfica, penso que he d'entrar algun dia en el tema del vampir a la pintura. De fet trobo la seva presència molt més inquietant que a la literatura.

Aquí tens una obra de Csók István al voltant de l’activitat hemàtica de la Bathory, per anar fent boca:

En un altre ordre de coses, algú comentava que no havia pogut trobar una edició actual del Vampir de J.W. Polidori. Doncs bé, molt recentment s’ha publicat Fantasmagoriana, el llibre que recull els quatre contes de terror escrits a vila Diodati per Byron, els Shelley i on s’inclou el conte d’en Polidori.

Paga la pena fer-li una ullada.