diumenge, 17 de gener del 2010

Les filles de Lilith

Segons ens expliquen algunes versions no “revisades” del Gènesis, Yahvé va fer a la dona i a l’home a la seva imatge i semblança i, a partir de la mateixa matèria primera: de fang. Aquesta primera dona es va dir Lilith.

Pel que es veu, Lilith no va admetre que, essent iguals, Adam la subordinés [concretament que se li posés a sobre al llit...] i que, per això, el va abandonar i se’n va anar lluny on es va trobar amb una colla de dimonis amb els que es va refer.

Adam, contrariat i luxuriós, es va queixar a Yahvé demanant-li una dona submisa, que admetés la seva autoritat i es deixés cobrir. Amb el temps, Eva va aparèixer en escena. Pel que sembla, Eva també tenia els seus dubtes i va passar un període de la seva llarga existència [uns cent anys...el període eh?] fora de casa on va tenir tracte amb tota classe de dimonis i va parir una legió d’íncubs. Al llarg d’aquest temps, l’enganxós Adam visitava freqüentment a la seva ex, Lilith [era el seu locum tenens, per dir-ho a lo bíblic...] la qual va portar a aquest món una altra legió però de súcubs.

El que és interessant i vull portar aquí es la connotació maligna amb la que està tenyida Lilith [i l’Eva díscola] al Gènesi, un llibre importantíssim per determinar models de conducta i que ens mostra a la dona emancipada com a dolenta i generadora de maldat, i de la qual és hereva directa la bruixa, la prostituta [a lo babilònic eh? Recordeu aquella per la que es va perdre Sinuhé l’egipci?] i la nostra vampira romàntica [Clarimonde, Carmilla, Lucy Wenstenra,...] ,que no són altra cosa que la versió parabíblica de Lilith, una lliçó per a totes aquelles que posen en qüestió la dubtosa superioritat del Pare.

Vet aquí la importància aparentment innòcua que té aquest personatge i el perquè del seu magnetisme a la literatura. També val la pena, sobre tot per aquelles persones que tenen a la vampira per un personatge de subgènere dubtosament literari, veure que, realment, l’hem tingut en ment i ha conviscut amb nosaltres des de l’origen més fosc de la Humanitat....

divendres, 1 de gener del 2010

Novel•la negra i vampirs

Ara fa més d’un any, ja vaig comentar la novetat d’aquest autor: Charlie Huston arran de la lectura de la seva novel·la ya estamos muertos.

Realment ha tardat molt a sortir la segona del que sembla que ha de ser una tetralogia i això és un gran inconvenient en un seguit d’històries complexes, on hi ha un grapat d’organitzacions, societats o clans amb un munt de personatges i relacions complexes entre ells, ja que, un cop t’hi has ficat, s’acaba la novel·la i has d’esperar més d’un any per tornar-les a repescar i situar-les en un discurs nou.

Tot i així, recomano fervorosament aquesta sèrie a tots i totes aquelles amants de la novel·la negra, doncs realment es tracta d’això, de bona novel·la negra. I si algú es pregunta què hi pinten aquí els vampirs, pot considerar que es tracta d’un mecanisme de l’autor per situar aspectes de la nostra crua realitat en una altra dimensió, per tal de disminuir la identificació amb els esdeveniments i guanyar en capacitat d’observació i anàlisi.

Però aquí el vampir, el nostre vampir romàntic, no hi té res a veure...no hi anem a buscar doncs, clarimondes, carmilles o dràcules perquè no els trobarem. Aquí hi trobarem aquesta nova generació de vampirs biològics, infectats per un virus que genera pandèmies i on tan sols sembla qüestió de temps que no s’estengui a la resta de la humanitat. Encara que aquest no és el tema, així que tampoc hi anem a cercar el mateix que hi varem trobar en la lectura de Nocturna, aquí es tracta de vampirs infectats preocupats per les relacions de poder entre els diferents sectors d’un Manhattan de subsòl.

He trobat curiosa i divertida la taxonomia que fan aquests essers vers alguns rols que desenvolupen vius o [no]morts. Així doncs, dels nous infectats en diuen “alevins”, si, a més, els agrada lluir la parafernàlia vampírica [per exemple, si van de gòtics] els enomenen “comtes”. Aquells humans que els persegueixen són "van helsings" i, al contrari, aquells que es posen al seu servei són "renfields", vaja! Tot un aprofitament de la literatura clàssica en clau actual.

Si encara no heu llegit a aquest autor, potser és el moment de fer-vos amb la seva obra ara que hi ha dos títols publicats.

diumenge, 27 de desembre del 2009

Renfield

D’alguna manera, per a tothom és conegut Renfield, aquell personatge foll que a la novel·la de Dràcula era l’objecte d’investigació del Dr. Seward. Malgrat costi de situar-lo clarament al llarg de l’obra, Renfield va precedir a en Jonathan Harker en el seu viatge a Transilvània, del qual va tornar profundament impressionat i trastocat per la figura del Comte. Tant que el varen haver d’internar...

La particularitat de Renfield era el seu delit per menjar bestioles de tot tipus: aranyes, escarabats, ocellets [una nit per poc no es mor per empassar-se’ls amb plomes i tot...], etc. La qüestió era incorporar vides... Empassar-se una vida aliena, per a Renfield, suposava sumar a la pròpia vida la vida de l’altre, seguint l’esquema simpàtic que tan bé apuntava James George Frazer a La branca daurada.

En el seu moment vaig arribar a pensar que les figures realment reals, en les que devíem cercar identificar-nos, eren les dels diferents personatges de la novel·la tret del Comte i de Van Helsing, que vindrien a ser els dos grans paradigmes existents en una època d’esclat científic en mig d’un món ofegat per la ignorància i la superstició.

Si ens hi parem a pensar, per una banda tenim la figura de Dràcula, el qual representaria el pensament primitiu i màgic: La sang és vida... pren sang i tindràs més vida... i del qual Renfield ve a ser el màxim exponent, un exemple dels seus seguidors.
Per una altra banda, Van Helsing representa el nou ordre cognitiu i científic. Com a nou ordre és un bon coneixedor del vell, de les seves fortaleses i febleses. La seva missió és eliminar-lo i substituir-lo per la raó, pel pensament científic... empíric i pragmàtic. De la mateixa manera que Van Helsing i els seus acòlits persegueixen al monstre, Renfield és tancat i anorreat al frenopàtic. La pèrdua de la raó crea aquest tipus de monstres i s’han de reprimir...

Al cap i a la fi, això no deixa de ser una reflexió juvenil, potser una mica simple... però avui m’ha vingut al cap i no he pogut deixar de sentir un punt de nostàlgia, un fons de tristesa... com si cada guany de coneixement anés lligat irremissiblement a una terrible pèrdua...

dimecres, 23 de desembre del 2009

Have a dark Christmas


diumenge, 6 de desembre del 2009

Llegada

Le he pedido a Miquel que colabore en esta página con un escrito que me cautivó hace ya la friolera de 12 años…Pero ¿qué supone este tiempo en un blog de vampiros? Tan solo un pellizco de eternidad… en todo caso un lujo que comparto con vosotr@s
________________
La niebla apenas me permitía ver el final del andén. De madrugada aún oscura, aguardaba. Había decidido llegar a Ciudad un poco a traición, antes de que despertase, pero no esperaba encontrar la estación tan desolada. El bar, cerrado a cal y canto, me dejó con las ganas de un primer café. Nadie en el andén. Se echaba en falta el ambiente entre adormecido e impaciente de la gente a la espera. Opté por leer el periódico hasta que los altavoces de la estación balbucearon una llegada: «va a efectuar su entrada por vía 2...», unos chirridos interrumpieron el mensaje, «...es directo a Ciudad...» y otra vez el sonido blanco.
Doblé el periódico y anduve hacia el otro extremo del andén, para quedar a la altura del primer vagón. El tren llegó silencioso y abrió sus puertas. Subí. Las luces del vagón vacilaban sin atreverse a quebrar la oscuridad de aquellas horas tempranas, estaba vacío. Retrocedí, inseguro de haber entrado en el tren correcto. Las puertas se cerraron sin que nadie lo abordase. Me asaltó la duda con una pizca de alarma, pero el tren comenzaba la marcha.
Pensé que lo más probable era que me hubiera equivocado, aunque no recordaba ningún posible desvío del itinerario a Ciudad. Puede que no entendiese bien el anuncio de la megafonía y el tren no recogía pasajeros; pero no, se paró y había abierto sus puertas. Concluí que, como aquel día no tenía prisa ni nadie me esperaba, lo peor que me podía pasar era acabar reprendido por el revisor o en alguna estación lejana, donde debería encontrar el camino a Ciudad o de vuelta. “No pasa nada” pensé. Hasta me agradó la idea de llegar a un lugar inesperado. Cogí un asiento y me acomodé.
Me gusta que haya poca gente en el vagón, cuanta menos mejor, pero no estaba acostumbrado a aquella ausencia. Decidí ir en busca del revisor. La ansiedad me traicionaba, en realidad quería volver a un viaje como tantos. Sentía aquella inquietud que produce el vacío de los lugares que se han conocido habitados.
Fui a la parte delantera del tren para encontrar al conductor, a veces su cabina está abierta, pero no en aquella ocasión. Con la oreja pegada a la puerta quise adivinar algún sonido, pero en aquel tren sólo se oía el familiar traqueteo. Me propuse buscar vagón por vagón, no era un tren de los más largos. Al cruzar por el paso entre la máquina y el primer coche, el aire fresco me azotó el rostro y sentí un frío intenso. Cerré los ojos para protegerlos. Me dolía la cara y la humedad era tanta que mi abrigo se roció de gotitas de agua. Al entrar en el segundo vagón, nadie. Recorrí el pasillo y en la puerta de paso al tercer vagón me envolví bien en el abrigo y me embocé con la bufanda. Otro golpe de frío y ya estaba en el tercer vagón. Nada.
Mientras cruzaba la plataforma del coche, el tren entró en un túnel y me reflejé en la ventana, asustándome. No sólo había sido mi imagen, había visto, intuido, algo más. Me llevé la mano al cuello. Estaba helado, dormido. Volví a mirar: sólo mi reflejo en el espejo casual, que se desvaneció al salir del túnel. No había nadie. Recorrí el resto del vagón y, definitivamente, no estaba el revisor.
Pensé que el dolor punzante en mi cuello estaba causado por el cambio de temperatura al pasar de vagón a vagón. Quería volver al primero. No sabía porqué, pero el primer coche parecía más tranquilizador, como si su posición avanzada supusiera llegar antes a dónde fuese que nos dirigíamos. Abrí la puerta para pasar al siguiente vagón. Estaba a medio camino, intentando cerrar la puerta que dejaba atrás cuando el tren entró en otro túnel. La oscuridad me envolvió de golpe. La humedad se me metía en el alma. Me así con desesperación de la manilla de la puerta. En mi cuello se multiplicaban punzadas de hielo. Pasó el túnel y la escasa luz que se filtraba entre la niebla me dio el valor necesario para soltar la puerta que dejaba atrás y abrir la de delante. Sentía en mi cuello mil cortes de cristal. No cejé en mi empeño de volver al primer vagón y crucé de nuevo entre coches, pero esta vez esperé un tramo sin túneles.
Me apoye en la barra que había en el centro de la plataforma. Estaba temblando, con una mano en mi cuello, intentando darle calor, y con la otra agarrado con todas mis fuerzas a la barra central. Se acercaba otro túnel. Gemí aterrado por no sabía qué. La oscuridad me desvalió de nuevo. Lentamente, casi suavemente, algo hecho para posarse, apresar y morder me tocó el cuello y un helor como no sé describir me atenazó, me paralizó más allá del pánico. En el túnel, sólo el frío. Quería moverme, gritar, pero no podía. Las ventanas se abrieron al unísono con un sonido seco y el aire crudo entró en el vagón. Yo sólo podía sentir —o no sentir— mi cuello muerto.
No sé de qué me di cuenta antes, si de la luz que llegaba, o del dolor cálido que me traspasaba. Había sentido terror por la entrada en el túnel, pero el sufrimiento de mi cuello me hacía desear su oscuridad, el vacío que helaba los sentidos. Aproveché el fin del tramo de túneles y el inicio de un largo trecho descubierto, para soltar la barra y sentarme. Después de un rato, nada sucedió. Por la ventana, veía las siluetas de los árboles desnudos a la luz difusa del primer sol. Me tranquilicé un poco. A pesar de mi angustia y de mi cuello herido, mi cuerpo respondió con sabiduría al agotamiento: luché por la conciencia brevemente y finalmente cedí.
Desperté y me levanté sobresaltado antes de entrar en los túneles de Ciudad. Amplios y largos, estaban iluminados a intervalos por luces color de llama, tenues, que proyectaban mi sombra sobre sus paredes con un efecto hipnótico. Mi silueta llegaba por mi derecha, pasaba ante mí y me adelantaba una y otra vez, al ritmo del traqueteo del tren. Yo esperaba, tenso, el beso en mi cuello. Poco a poco, sobre la pared del túnel, se dibujó otra sombra. Al principio fue una intuición oscura, pero muy lentamente, como la sangre al coagularse, fue perfilándose hasta definir una figura delgada, alta, de espalda ancha y con una larga melena que ondulaba al aire. Estaba quieta, tan quieta que sólo mi sombra pasaba una y otra vez ante mí, la otra permanecía serena proyectada en el túnel que el tren recorría. Mientras, fascinado, la contemplaba, sentí el frío que se acercaba por detrás. Cerré los ojos y me volví con los brazos extendidos, los puños agitándose en el aire, en busca de un cuerpo, queriendo hacer daño. No había nadie. Rendido, lentamente, aterrado, volví mi mirada hacia la pared del túnel y la segunda figura seguía allí, claramente perfilada.
Las luces de la estación desvanecieron las sombras. El tren aminoraba la marcha. Pulsé repetidamente el botón de apertura del vagón. Se oyeron los sonidos de frenado y las puertas se abrieron por fin. Salté y corrí. Al final del andén me volví. Esta vez las puertas, excepto la mía, estaban cerradas. Una de las del vagón más lejano se abrió y juro que una sombra de deslizó hacia el andén. Viniese de dónde viniese, algo ha llegado a Ciudad.
El cielo de Ciudad es un permanente atardecer lluvioso. El sol, a ras de horizonte, proyecta sombras estilizadas que apuntan hacia el este, a punto de abandonar a los objetos y a las personas que levemente las poseen. No sé cuanto tiempo llevo vagando por las calles en compañía del dolor agudo en mi cuello. Ese tren fue el último tren. Los caminos se entrecruzan en nudos que no llevan más que a Ciudad. Las estaciones están vacías. Llamo a las puertas de las casas ya sin esperanza. Si en la calle abordo a alguien, se aparta de mí sin más que indiferencia. Desde mi llegada, desde su llegada, tengo la sensación de que cada día hay menos gente en las aceras, menos coches en las calles, menos luces que iluminen este crepúsculo constante. Ya, mi único deseo es que anochezca por fin, estar solo a oscuras, como en un túnel; y que lo que llegó conmigo, mi compañero de viaje, me encuentre y me proporcione la calma vacía de aquel frío en mi cuello.
______________________________________________
La fotografía que encabeza este post es del mismo autor y la podéis encontrar junto a otras [magníficas] de la misma série en su blog, concretamente en un post que lleva por título Nocturno.

diumenge, 29 de novembre del 2009

Enginy, humor i vampirs




I és que, si voleu passar una bona estona no deixeu passar aquest parell de novel·les on se’ns mostra sobradament que es pot escriure ficció de vampirs de la bona, sense caure en cap dels registres habituals i continuar sumant al gènere, personatges per a aquesta interessant galeria de no-morts, a quin més atractiu...

A La Sangonera de la meva nena, Christopher Moore [un d’aquells escriptors gamberros que t’alegra que existeixin i et fan pensar que no tot s’ha perdut en aquest món que ens ha tocat viure], desenvolupa la història de Jody, una pèl-roja espatarrant que és mossegada per un vampir i descobreix a poc a poc la seva nova condició mentre s’enrotlla amb en Tommy, un noi de províncies que ve a la ciutat a la recerca d’experiències i ... vaja si les troba...

Escrita amb molta ironia i humor, se’ns ofereix una novel·la on es barregen els vampirs amb aspectes policíacs i romàntics. Tot adobat amb un alt grau d’erotisme, sense caure en aquesta pastositat que s’ha posat tant de moda darrerament... Es pot dir que Cristopher Moore escriu novel·la de vampirs per a un públic adult...

Xarrupa aquesta”, la continuació, és igualment recomanable... bé, si més no, des del meu punt de vista... jo me les he llegit en una exhalació...

dissabte, 14 de novembre del 2009

Vampirisme i Inquisició


Magnífica la versatilitat del vampir tal i com ens ho fa veure en Les Daniels amb aquesta obra seva The Black Castle, primera de les cinc novel·les protagonitzades pel personatge de D. Sebastian de Villanueva, cavaller, nigromàntic i, un cop mort, vampir.

En aquesta novel·la, el vampir competeix en horror amb la capacitat i imaginació de la Inquisició espanyola representada aquí per en Diego de Villanueva, Gran Inquisidor d’alguna regió del nord d’Espanya i germà del nostre vampir al qual manté viu amb la sang de les pobres ànimes encausades.

Però, aquesta cura del frare dominic pel seu germà, no es deu a cap tipus d’amor fraternal ni caritat cristiana, més aviat es deu a l’ambició de l’Inquisidor per adquirir rellevància i notorietat a partir d’un llibre que Sebastian li ha d’escriure en el seu nom i que ha de superar en aprofundiments al mateix Malleus Maleficarum.

Crida l’atenció en aquesta novel·la, la magnifica descripció que Les Daniels aconsegueix d’aquella Espanya de recent creació per part dels catòlics, dels seus escenaris, gents i olors, així com del coneixement dels procediments utilitzats pel Sant Ofici. Una imatge que ens ve des de la perspectiva d’un dels seus personatges, un cavaller florentí que aboca una mirada estrangera sobre aquella proto-nació fosca de la que tant costa emergir...

Contràriament al que s’espera, en aquesta obra el vampir ocupa un lloc de redempció analgèsica al costat de les víctimes enfront a l’horror inimaginable de la pràctica inquisitorial adobada, a més, per la corrupció ideològica dels que la impulsaven.

El vampir, el nostre vampir romàntic, és aquí un heroi que ens permet contrastar la història des d’un altre prisma i que ens recorda que la creu es va fer servir per aterrir a algú més que als de la seva espècie...
Tanco aquest post amb una manera upírica de fer llum a la nostra vida davant de tanta foscor...

__________________________________________________

Al encapçalament: Tomás de Torquemada, Gran Inquisidor de la Inquisició espanyola, amb el rei Ferran i la reina Isabel al 1478" (Il·lustració de Stefano Bianchetti)