Renfield

D’alguna manera, per a tothom és conegut Renfield, aquell personatge foll que a la novel·la de Dràcula era l’objecte d’investigació del Dr. Seward. Malgrat costi de situar-lo clarament al llarg de l’obra, Renfield va precedir a en Jonathan Harker en el seu viatge a Transilvània, del qual va tornar profundament impressionat i trastocat per la figura del Comte. Tant que el varen haver d’internar...

La particularitat de Renfield era el seu delit per menjar bestioles de tot tipus: aranyes, escarabats, ocellets [una nit per poc no es mor per empassar-se’ls amb plomes i tot...], etc. La qüestió era incorporar vides... Empassar-se una vida aliena, per a Renfield, suposava sumar a la pròpia vida la vida de l’altre, seguint l’esquema simpàtic que tan bé apuntava James George Frazer a La branca daurada.

En el seu moment vaig arribar a pensar que les figures realment reals, en les que devíem cercar identificar-nos, eren les dels diferents personatges de la novel·la tret del Comte i de Van Helsing, que vindrien a ser els dos grans paradigmes existents en una època d’esclat científic en mig d’un món ofegat per la ignorància i la superstició.

Si ens hi parem a pensar, per una banda tenim la figura de Dràcula, el qual representaria el pensament primitiu i màgic: La sang és vida... pren sang i tindràs més vida... i del qual Renfield ve a ser el màxim exponent, un exemple dels seus seguidors.

Per una altra banda, Van Helsing representa el nou ordre cognitiu i científic. Com a nou ordre és un bon coneixedor del vell, de les seves fortaleses i febleses. La seva missió és eliminar-lo i substituir-lo per la raó, pel pensament científic... empíric i pragmàtic. De la mateixa manera que Van Helsing i els seus acòlits persegueixen al monstre, Renfield és tancat i anorreat al frenopàtic. La pèrdua de la raó crea aquest tipus de monstres i s’han de reprimir...

Al cap i a la fi, això no deixa de ser una reflexió juvenil, potser una mica simple... però avui m’ha vingut al cap i no he pogut deixar de sentir un punt de nostàlgia, un fons de tristesa... com si cada guany de coneixement anés lligat irremissiblement a una terrible pèrdua...